Introducció a l'edat mitjana

L'edat mitjana és una època llarga i complexa que abasta més de 1.000 anys, en què les societats europees i del Pròxim Orient van viure tot un reguitzell de canvis profunds en la seva manera d'encarar la vida. En aquesta entrada ens centrarem a Europa.

Aquesta part de la història la podem dividir en dues etapes principals:

- l'alta edat mitjana, des de la fi de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476 fins l'any 1000, tot just abans de l'inici del Gran Cisma d'Orient i de les croades.

- la baixa edat mitjana, des de l'any 1000 fins l'arribada de Colom a Amèrica l'any 1492 o, segons part de la historiografia, fins l'any 1453, en què tenen lloc dos fets molt importants: la caiguda de Constantinoble en mans dels otomans i les primeres publicacions de Gutenberg mitjançant la seva impremta.

La baixa edat mitjana, però, es pot dividir en dues fases: una marcada pel boom de les ciutats i el comerç, que abasta els segles XI, XII i XIII (anomenada plena edat mitjana), i l'altra que està definida per la crisi causada per una època de males collites, la Pesta Negra i els conflictes militars, que va desgastar el sistema econòmic i que inclou els segles XIV i XV. Aquesta última quedaria amb el nom de baixa edat mitjana.

L'ALTA EDAT MITJANA

L'Imperi Romà va començar la seva decadència a partir del segle III de la nostra era patint una llarga agonia per la incapacitat dels seus emperadors. Aquests no van saber controlar els problemes interns ni tampoc van poder aturar les invasions dels bàrbars, que principalment eren pobles germànics que havien iniciat temps enrere diverses migracions des de l'antiga Escandinàvia i de la regió entre els rius Elba i Vístula. També s'hi afegia la pressió d'altres tribus de l'est que buscaven nous territoris.

Durant els segles III i IV, a mesura que Roma depenia més de les tribus germàniques per defensar les fronteres davant d'altres pobles germànics situats fora dels seus dominis, els primers van anar obtenint terres frontereres com a recompensa. Molts caps d'aquestes tribus van obtenir títols que els permetien governar les seves terres amb una considerable autonomia, cosa que en teoria devia ajudar Roma a centrar-se en els seus embolics interns. Però aquests territoris acabaven actuant amb total independència. Així es van crear alguns regnes sota el vistiplau de Roma a canvi de tributs. En altres casos, es permetia a algunes tribus senzillament assentar-se en zones concretes amb certes condicions. Si més no, així els romans podien mantenir la pau amb elles. A l'exèrcit romà, a més, també era generalitzada la presència de germànics. 

La pressió dels pobles germànics, una mala gestió dels governants, la corrupció i l'ambició forassenyada d'alguns generals, que van ocasionar tot tipus de conflictes, van facilitar l'enfonsament progressiu del model imperial romà. 

Amb les reformes de Dioclecià a finals del segle III, l'imperi va quedar dividit en dues administracions, una occidental i una altra oriental. Però, després d'una guerra civil, l'any 324 tot l'imperi quedaria sota el govern de Constantí. Tot i aquesta reunificació, l'any 395 l'imperi quedaria definitivament partit en dos: l'Imperi Romà d'Occident i l'Imperi Romà d'Orient, aquest últim també conegut com a Imperi Bizantí, tot i que desencertadament, perquè els seus habitants s'autoanomenaven romans, no bizantins ni res similar. El darrer governant de l'imperi unificat va ser Teodosi. Mentre que Constantí havia facilitat la llibertat dels cristians gràcies a l'Edicte de Milà de l'any 313, Teodosi va prendre la decisió històrica de fer del cristianisme la religió oficial de l'Imperi Romà. Ho va fer l'any 380 per mitjà de l'Edicte de Tessalònica.

Divisió de l'Imperi Romà després de l'any 395




L'Imperi Romà d'Occident no va durar gaire més. Va acabar oficialment el 4 de setembre de l'any 476, quan l'emperador Ròmul Augústul va ser despatxat del tron pel rei germànic Odoacre, que es va proclamar rei d'Itàlia. Aquest fet va ocasionar la creació de més regnes germànics i una sèrie de moviments migratoris i conflictes. Alguns regnes van durar poc, d'altres més i van absorbir tribus veïnes. En definitiva, les elits germàniques, que en general ja s'havien cristianitzat, governaven els seus i la població nativa romanitzada. De mica en mica l'Europa medieval agafava forma sota la influència directa del papa de torn, que es ficava a tot arreu i que era considerat la màxima autoritat espiritual a la Terra.

Principals pobles després de la desintegració de l'Imperi Romà d'Occident. En negre, els germànics; en verd, els eslaus i els bàltics; i en taronja, els celtes.




Durant l'alta edat mitjana, tres forces estaven en continua tensió: l'Europa germànica, l'Imperi Romà d'Orient (Imperi Bizantí) i l'Islam, que creixia amb molta empenta. A Europa, els germànics lideraven gairebé totes les formes de govern. Només alguns pobles, com els britons, mantenien una certa autonomia. Alguns grups de britons, però, van escapar de les invasions anglosaxones i de l'assetjament dels escots (que habitaven l'actual Irlanda) i es van assentar a la península principal de l'antiga regió d'Armòrica, entre les desembocadures dels rius Loira i Sena. Aquesta península és actualment la Bretanya francesa. A aquests els coneixem com a bretons. Per altra banda, els eslaus treien el cap a l'est.

A principis del segle VII, Mahoma va rebre la seva famosa revelació en què ell era l'escollit per iniciar un nou camí espiritual. Va començar predicant a La Meca, però les seves idees es van estendre per tot Aràbia i nord d'Àfrica en qüestió de pocs anys. Fins i tot aquesta nova religió, l'Islam, va entrar a la península Ibèrica l'any 711, on va quedar-se durant segles. El seu avanç cap al centre europeu va ser aturat pels francs en la batalla de Poitiers, l'any 732.

Expansió de l'Islam (segle VIII) amb els límits d'estats actuals




A finals del segle VIII, els habitants de l'antiga Escandinàvia, davant de l'augment de la població, la manca de recursos i l'ambició d'alguns dels seus líders, van començar a saquejar les costes d'Anglaterra i del continent europeu. Aquests els coneixem com a vikings. Un grup d'ells, principalment danesos, va aconseguir assentar-se a França, a l'actual Normandia. De la barreja entre ells i els locals van sorgir els normands. Aquest poble va envair Anglaterra l'any 1066 i va guanyar els anglosaxons en la batalla de Hastings. Anglaterra quedaria sota el seu poder des de llavors. Entre els segles IX i XI, els vikings van atacar principalment les costes bàltiques i britàniques, el regne dels francs, la península Ibèrica i el sud d'Itàlia.

L'any 800, el papa Lleó III va proclamar emperador a Carlemany, rei dels francs. Aquest va ser un intent dirigit per l'Església de restaurar l'Imperi Romà d'Occident i consolidar el cristianisme. Aquest imperi el coneixem com a Imperi Carolingi. Carlemany va començar a annexionar-se territoris i va formar un imperi que era molt mal vist pels romans de Constantinoble, perquè veien la possibilitat d'una competència poderosa. Però desprès de la seva mort va haver-hi una ràpida decadència i una guerra civil, fins que l'imperi es va repartir entre tres nets per mitjà del Tractat de Verdun, l'any 843. En diferents successions, encara hi va haver més disgregació de territoris i conflictes. Però d'aquesta divisió sorgiria el Regne de França Occidental i el de França Oriental. Al segle X, del primer sorgiria el Regne de França i del segon el d'Alemanya.

Mentre a la península Ibèrica les primigènies entitats cristianes començaven a bregar amb els musulmans durant els segles VIII i IX, a l'est d'Europa, els búlgars es consolidaven amb el seu primer imperi. Aquest poble, d'origen no gaire clar i que també va adoptar el cristianisme, va inventar l'alfabet ciríl·lic, que avui és usat per diferents llengües eslaves, entre d'altres.

L'any 962 va haver-hi un segon intent de restablir l'Imperi Romà d'Occident amb la proclamació d'Otó I el Gran, rei dels alemanys, com a nou emperador, recuperant un altre cop el títol imperial. Es va crear una mena de confederació de regnes i nacions que adquiriria el nom de Sacre Imperi Romanogermànic i que duraria fins el 1806, això sí, amb força inestabilitat.

Durant l'alta edat mitjana la principal llengua culta europea era el llatí, però en molts territoris s'estaven generant llengües noves de base llatina i amb influències celtes, germàniques i àrabs. Aquestes serien les llengües del poble, entre les quals va sorgir el català. La cultura, per la seva banda, se centrava als monestirs, on es guardaven tot tipus de textos rellevants i se'n traduïen al llatí. El poble no tenia cap tipus d'accés al coneixement.

En aquesta època es va consolidar el feudalisme, un sistema econòmic i social que estava basat en un acord entre els senyors (nobles) i els servents (camperols). D'aquesta manera, la societat va acabar organitzada i dividida en tres estaments: el clergat, la noblesa i la pagesia. A vegades hi havia conflictes entre la monarquia i la noblesa, i sovint els nobles abusaven dels camperols. 

El comerç era escàs i l'economia es basava en la simple subsistència. La ciutat romana com a tal va desaparèixer i el seu lloc va ser ocupat per petits nuclis administratius i de poder en forma de castells i fortaleses. El caràcter urbà era inexistent i el món rural ho condicionava tot.

L'art, en general, era una barreja d'estils locals amb influències clàssiques i germàniques de caire religiós, que amb el temps donaria lloc a l'art romànic.

LA BAIXA EDAT MITJANA

L'any 1054 es va produir el Gran Cisma d'Orient, una ruptura entre el cristianisme d'occident, fidel al papa de Roma, i el d'orient, fidel al patriarca de Constantinoble. Aquest cisma va deixar definitivament dividida aquesta religió en dues institucions principals: l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa.

Per causa de la pressió de l'Islam, l'Església Catòlica va fomentar una sèrie de guerres religioses (anomenades croades) amb la intenció d'alliberar Jerusalem dels musulmans. Aquests conflictes van tenir lloc entre els segles XI i XIII, amb resultats diversos. A vegades s'aconseguien els objectius, tot i que per poc temps, perquè els territoris alliberats eren conquerits de nou per forces musulmanes. 

L'Església Catòlica, a més, es va haver d'enfrontar a dos moviments religiosos nous: els valdesos i els càtars. Aquests moviments que es distanciaven de la doctrina oficial van ser durament perseguits. En aquest context va néixer la Santa Inquisició, un grup d'institucions dins de l'Església Catòlica que tenia l'objectiu de combatre l'heretgia i que de mica en mica s'anava instaurant en tots els territoris cristians. La primera inquisició es va establir al Llenguadoc (sud de França) l'any 1184.

Al segle XII, l'augment demogràfic i comercial va generar el naixement de les ciutats típiques medievals. Algunes com Milà, Venècia i Florència van arribar als 100.000 habitants. Aquest nou tipus de població atreia persones de tota mena, com servents que fugien dels abusos dels seus senyors o persones que simplement cercaven una nova vida. De sobte, les ciutats es van convertir en centres de consum, producció artesanal i redistribució, i sovint els progressos eren gràcies a copiar la manera de fer dels pobles musulmans i romans d'orient, que durant tota l'edat mitjana van estar més avançats. Normalment, aquestes ciutats estaven emmurallades i bullien d'activitat, amb edificis administratius, religiosos i un gran mercat.

Amb l'èxit de les ciutats va sorgir una nova classe social: la burgesia. L'origen del terme prové del francès bourgeoisie que prové del mot germànic burg. El nom burgesia es va començar a fer servir per identificar la classe social de comerciants i artesans que gaudien d'una bona posició sense ser nobles i que vivien en aquests nuclis urbans. Els primers barris es van construir al costat de fortaleses i d'esglésies, que eren anomenats burgs. Per aquest motiu els seus habitants serien coneguts com a burgesos, que podien ser ferrers, fusters, forners, mercaders, etc. Aquesta gent no es guanyava la vida treballant la terra i alguns d'ells van començar a moure molts de diners. Aleshores van sorgir els gremis, associacions de persones amb un mateix ofici. Els membres d'un gremi solien viure al mateix carrer, i en moltes ciutats actuals encara hi ha carrers que conserven el nom del gremi que l'ocupava. Estaven regulats per estatuts i jerarquitzats, i controlaven l'oferta i els preus. En poc temps van ser els amos de l'economia urbana.

Els monarques, per la seva part, donaven llibertat i legalitat a les ciutats per autogovernar-se, cosa que va enfortir les seves institucions pròpies i que, alhora, va afeblir el sistema feudal rural. En aquestes circumstàncies va formar-se l'art romànic, que va coincidir ràpidament en alguns indrets amb l'art gòtic, on les esglésies i catedrals serien més grans i lluminoses.

Però tot se'n va anar en orris durant els segles XIV i XV. El món medieval va entrar en crisi. Les causes? En són diverses i complexes. Per una banda, part d'Europa va patir la Guerra dels Cent Anys (1337-1453), entre França i Anglaterra, en què es buscava aconseguir el tron francès. Va ser una guerra llarga i dura que va causar molta inestabilitat. França la va guanyar amb el paper protagonista de Joana d'Arc. Anglaterra, en canvi, no només la va perdre, sinó que a més va entrar en un nou conflicte entre dues faccions locals que la volien governar. Aquest conflicte el coneixem com a Guerra de les Dues Roses (1455–1485).

També va haver-hi una llarga època de males collites i molta fam. A més, la superpoblació de les ciutats va facilitar la propagació de malalties, situació que va arribar al punt més esgarrifós amb el sotrac de la pesta negra, que entre 1347 i 1353 va matar almenys un 30% de la població europea. Esclar, molts camps van quedar sense gent que els treballés. Tot plegat va ocasionar tot tipus de conflictes entre senyors i camperols al camp, i entre artesans i rics mercaders a les ciutats. I els monarques i l'Església enmig de tot sense saber com gestionar-ho. De fet, fins i tot l'Església va patir un cisma, una divisió entre el 1377 i 1417 en què hi havia dos papes. 

Entre les revoltes més destacades trobem la Jacquerie a França, l'aixecament de Wat Tyler a Anglaterra, la dels remences a Catalunya i la dels irmandiños, a Galícia. Totes elles van ser aixafades brutalment pels reis i nobles.

Entre tants d'embolics, a la península Ibèrica es va aconseguir conquerir tot el territori musulmà. El dos de gener de 1492 va caure l'últim reducte: el Regne de Granada. Les nacions peninsulars van quedar sota dues monarquies principals, la portuguesa i la hispànica amb els Reis Catòlics com a monarques. En aquest punt en què Europa estava iniciant la transició cap a una nova era, l'edat moderna, Cristòfor Colom va arribar al continent americà l'octubre del mateix any. Les potències europees van descobrir aleshores que hi havia molts territoris nous i desconeguts que esperaven ser conquerits, explotats i colonitzats.



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La independència dels Estats Units

Els grecs

Els egipcis

Quins van ser els primers documents escrits en català?