El "descobriment" d'Amèrica

Quan Cristòfor Colom va arribar al nou continent el 12 d'octubre de 1492, es va iniciar un procés de conquesta i colonització que va ocasionar la desaparició de moltes cultures i llengües, així com una enorme mortaldat per culpa de les malalties que hi van portar els castellans.


En primer lloc, per què li diem Amèrica a aquest continent? La primera vegada que es va fer servir aquest nom en un mapa va ser el 1507, a càrrec del cartògraf alemany Martin Waldseemüeller. Hi apareixia Amèrica envoltada d'aigua com un continent separat de la resta i amb banderes castellanes. Es creu que va agafar el nom en honor de l'explorador italià Amerigo Vespucci, que treballava al servei de Portugal i Castella. Li va posar la marca a, que comunament l'associem al femení, igual que els altres noms dels continents coneguts aleshores: Àsia, Àfrica i Europa. Sembla que Amerigo defensava que aquelles noves terres no eren les Índies, sinó un nou continent entre Europa i Àsia. Ell va ser, a més, el primer a anomenar-lo Nou Món, terme molt usat des de llavors. El mateix Cristòfor Colom, que havia mort un any abans del primer ús oficial d'Amèrica, encara estava convençut que pertanyien a les Índies, és a dir, a Àsia. El nom d'Amèrica va fer fortuna i es va escampar com la pólvora. Abans d'això, els castellans parlaven de les Índies, les Índies Occidentals o la Gran Terra del Sud (referint-se a l'actual Amèrica del Sud, la del nord encara no es coneixia gaire). Aquest ús equivocat d'Índies va fer que els natius fossin coneguts com a indis.

En realitat, Cristòfor Colom no va ser el primer europeu a arribar a Amèrica. Hi ha documents i proves arqueològiques que demostren que els vikings van trepitjar el continent segles abans. Però amb ell va ser la primera vegada que aquelles terres es van obrir de bat a bat a Europa, amb totes les coses bones i, sobretot, dolentes que va ocasionar. 

Quan l'Imperi Romà d'Orient va caure l'any 1453 en mans dels turcs otomans, després del famós setge a Constantinoble, els nou amos es van apoderar del comerç de les Índies, que era com es coneixia aleshores el continent asiàtic. Espanya i Portugal, entre altres regnes, van decidir que calia trobar un altre camí per arribar-hi. El portuguès Vasco da Gama va aconseguir vorejar el continent africà fins al Cap de Bona Esperança el 1498, i va aparèixer a l'oceà Índic. Aquesta era una via alternativa, sens dubte, però semblava massa llarga i costosa. 

Cristòfor Colom tenia una idea. Havia viatjat molt, havia après diverses llengües i havia estudiat geografia. Amb els coneixements adquirits de diverses fonts, va pensar que, si la Terra era esfèrica, podia arribar a les Índies en direcció oest, travessant l'oceà Atlàntic. No anava gaire errat, cert. Però els seus càlculs eren incorrectes, perquè la terra era molt més grossa del que es pensava i, esclar, hi havia enmig del camí un nou continent. Segons Colom, la circumferència equatorial era d'uns 30.000 km, 10.000 menys dels reals. 

Colom va buscar finançament, però tant el rei Joan II de Portugal com els reis Catòlics s'hi van negar en un principi, tot i que Isabel de Castella hi va accedir finalment. La monarquia necessitava ingressos amb urgència i la idea de tenir una ruta comercial pròpia podia ser una gran oportunitat. L'acord establia que Colom seria nomenat virrei dels nous territoris i que es quedaria el 10% dels beneficis. Des d'aquell moment, seria Castella el motor i la propietària del projecte. El marit d'Isabel, Ferran el Catòlic, i els seus dominis, la Corona d'Aragó, quedarien al marge. Tal com estipularia el testament de la reina, un cop ja se sabia de l'existència de noves terres inexplorades, el poblament i explotació d'aquests territoris estaria reservat als súbdits de la Corona de Castella. Els ports catalans i valencians, per exemple, tampoc podien comerciar-hi. Aquesta norma va ser aplicada, amb algunes excepcions, fins al segle XVIII. 

El cas és que Cristòfor Colom, amb 40 anys, va liderar una expedició amb tres vaixells (la Niña, la Pinta i la Santa María) que va salpar des de Palos, a la província de Huelva, el 3 d'agost del 1492. El van acompanyar uns 100 homes, tots de Castella llevat d'un petit grup de bascos, dos italians i un portuguès. Tenien diferents oficis, però cap d'ells era soldat o eclesiàstic. En un principi, l'objectiu era només explorar.

Després de fer una parada d'un mes a l'illa de Gran Canària, van tornar a partir el 6 de setembre i van estar 33 dies mar endins. Colom va haver d'enfrontar-se a un viatge tan llarg que trencava per complet les seves expectatives. Havia calculat una distància de 700 llegües, poc més de 3.000 km, fins a Cipango, l'actual Japó. Quan van passar de les 800, la mala maror va fer acte de presència entre els navegants, i fins i tot va haver-hi algun intent de revolta. Però, finalment, el 12 d'octubre van arribar a una illa que va ser batejada com a San Salvador, anomenada Guanahami pels natius, l'actual illa de Watling, a les Bahames.

Posteriorment, l'expedició va desembarcar en diverses illes petites fins a arribar a l'actual Cuba, que Colom va anomenar Juana. La nau Santa María hi va encallar i es va enfonsar. Les seves restes van servir per construir un primer assentament, anomenat Navidad. El 16 de gener del 1493 Colom va ordenar la tornada a casa. Ho van fer sense riqueses, però amb plantes i animals desconeguts fins aleshores i amb alguns natius. 

Les promeses de més troballes van impulsar un segon viatge que es va iniciar el 25 de setembre del mateix any. En aquesta ocasió amb més recursos materials i unes 1.200 persones. Castella buscava riqueses, cristianitzar els nous territoris i monopolitzar el comerç entre totes dues regions. L'11 de març del 1496 va tornar a la península. Entremig, l'any 1494, Castella i Portugal signaven el Tractat de Tordesillas, amb la finalitat de repartir-se els nous territoris descoberts, tot i que Portugal l'incompliria en diverses vegades.

Encara hi hauria dues expedicions més als anys següents, en què es crearien assentaments a mesura que els nouvinguts recorrien les illes i costes caribenyes. Durant aquest temps, Colom va tenir problemes de lideratge i va ser acusat de tirà. Quan va tornar definitivament a Castella va perdre tots els seus privilegis. Va morir el 20 de maig de l'any 1506.

Després de la seva mort, un munt d'exploradors i conqueridors es van presentar al Nou Món per sotmetre la població nativa, fundar ciutats i guanyar tot l'or i plata possibles. Estaven esperonats pel desig de poder, aventura i aconseguir una vida millor. Per tant, en molts casos no tenien una posició gaire rellevant al seu lloc d'origen, que majoritàriament era el centre i sud peninsular, en especial de les actuals Andalusia i Extremadura. 

Hernán Cortés, per exemple, conqueriria l'Imperi asteca el 1521 i Francisco Pizarro faria el mateix amb l'Imperi Inca entre el 1532 i el 1533. Però n'hi hauria més. Així sorgirien tot un reguitzell de colònies sota l'autoritat de Castella. L'impost del quinto real obligava als colons a entregar a la Corona el 20% de la riquesa que obtenien. També s'enviava a Castella cacau, tabac, aliments autòctons, etc.

El principal sistema de colonització castellà va ser la encomienda. Aquesta institució feudal donava un tros de terra a un colon que rebia, a més, un grup d'indígenes que treballaven per a ell en condicions d'esclavitud o semiesclavitud. I, evidentment, havien de cristianitzar-se. Les primeres veus en contra d'aquesta manera d'actuar van trigar poc a alçar-se. El 1537 el papa Pau III va haver de declarar que els natius americans eren éssers humans amb totes les seves capacitats. El 1542 Carles I de Castella va prohibir tractar-los com a animals. Ara bé, malgrat que la corona castellana va intentar regular l'esclavitud i, fins i tot, prohibir-la, era impossible fer valer aquestes lleis a milers de kilòmetres de distància. Els indígenes eren vistos pels colons en general com a animals amb forma humana. Com ha passat sempre en casos de colonització i explotació, i el cas castellà no seria diferent, la crueltat, la violència gratuïta i les injustícies estarien molt presents en el dia a dia durant moltes dècades, i la situació de discriminació durant segles.

Deixant de banda l'explotació, durant les primeres dècades les malalties i epidèmies van sotragar els territoris on s'establien els castellans i la resta d'europeus que es van afegir a aquesta tasca "civilitzadora". Es calcula que la violència dels colons i les malalties van matar en tan sols 100 anys el 90% de la població nativa, uns 50 milions de persones. Aquesta mortaldat va fer necessari agafar mà d'obra d'altres llocs. D'on? D'Àfrica.

Quantitat d'esclaus africans portats a Amèrica

Qui primer va treure suc de l'esclavisme africà va ser Carles I de Castella. El 28 d'agost del 1518 un vaixell amb esclaus va ser autoritzat per ell a salpar d'Arguim (Mauritània) amb destí Puerto Rico. Les illes i costes caribenyes serien les primeres a omplir-se d'aquesta nova mà d'obra. Altres potències s'hi afegirien a aquest lucratiu comerç. L'origen dels esclaus eren les costes occidentals d'Àfrica, on ja hi havia algunes colònies europees, i el seu destí era el Carib i les costes orientals d'Amèrica. A vegades, els negres eren literalment segrestats i, d'altres, eren proporcionats pels líders natius, ja que així podien fer negoci i desfer-se d'alguns col·lectius no desitjables.

Es calcula en més de 10 milions la quantitat d'esclaus embarcats i portats a Amèrica per la força en condicions infrahumanes. A part del tràfic d'esclaus regulat, també hi havia el transport il·legal, és a dir, encapçalat per pirates i altres "empresaris" independents. D'aquests transports no en tenim dades. 

Les potències europees van fer de l'esclavitud una indústria multinacional sense precedents. Els esclaus de les plantacions americanes de sucre, cotó o cafè les van convertir en pròsperes economies, i van facilitar que els mercats de la vella Europa s’abastissin de menjar i matèries noves.

Sens dubte, el procés d'explotació i colonització castellà d'Amèrica va ser igual de cruel i injust que altres processos similars d'altres potències al llarg de la història, amb l'afegit de les malalties que acabarien fent més mal que la mateixa violència colonial. Abans de l'arribada dels europeus, a Amèrica hi havia prop de 1.200 idiomes natius aplegats en unes 120 famílies lingüístiques. Les nacions vivien les seves pròpies dinàmiques, siguin bones o dolentes, com a tot arreu, i algunes de les seves cultures, en especial al centre i sud del continent, dominaven l'enginyeria, les matemàtiques i l'astronomia. Molts pobles eren experts en la domesticació i manipulació genètica de plantes. El comerç entre nord i sud era constant i l'enriquiment mutu no parava de créixer. Però amb els castellans primer i la resta de "civilitzadors" després tot aquest món se'n va anar en orris.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Introducció a l'edat mitjana

La independència dels Estats Units

Els grecs

La religió a l'edat mitjana

Els egipcis