Els Reis Catòlics i l'arribada dels Àustries
Amb el matrimoni d'Isabel de Castella i Ferran d'Aragó les dues corones van quedar unides simbòlicament, tot i que cadascuna va mantenir la seva independència en tots els àmbits. Amb tot, els Trastàmares podien controlar bona part de la península Ibèrica. Però la dinastia castellana trastamarista tenia els dies comptats.
 |
El casament d'Isabel de Castella i Ferran d'Aragó (tots dos de la dinastia castellana Trastàmara) va ser en secret l'any 1469. Per què? Per la consanguinitat dels cònjuges: tots dos eren besnets de Joan I de Castella i Leonor d'Aragó. Per això no comptaven amb el vistiplau del papa del moment, Pau II. Al final la cosa es va arreglar, però Isabel no seria reina de Castella fins al 1474, cinc anys després del casament, i Ferran no seria rei d’Aragó, València i Mallorca i comte de Barcelona fins al 1479, deu anys després. És a dir, quan es van casar no es va efectuar cap unió ni hi havia cap estratègia de fer-ho. S'ho van trobar amb el temps.
Els anomenats Reis Catòlics (títol que rebrien per part del papa Alexandre VI el 1496) van governar les seves possessions de forma separada. Isabel s'encarregava de Castella i Ferran de la Corona d'Aragó. A la Corona d'Aragó, a més, es mantenia una monarquia composta. Cada país tenia les seves lleis, les seves corts i les seves institucions.
Si Ferran havia de prendre decisions que afectessin, per exemple, a Catalunya, ho havia de fer amb el consentiment de les Corts Catalanes i, si el donaven, havia de ser pactant i cedint en altres coses. Com a prova d'això, l'any 1479 Ferran va convocar unes Corts que van promulgar la Constitució de l’Observança. Així s'obligava el rei a complir i respectar les lleis del país i atorgava a la Generalitat el poder de revocar qualsevol ordre seva que es considerés anticonstitucional. I Castella? No hi pintava res.
Els Reis Catòlics van aconseguir doblegar el Regne de Granada el 1492, el darrer reducte musulmà de la península. Pocs anys després, Cristòfor Colom "descobria" Amèrica gràcies al suport de Castella. Tot semblava anar bé, fins que la successió va generar un bon grapat de problemes.
La filla dels Reis Catòlics, Joana la Boja, va ser donada en matrimoni a Felip d'Àustria (Felip el Bell), fill de Maximilià I d'Àustria, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic que pertanyia a la dinastia dels Àustries (casa d'Habsburg). Quan Isabel de Castella va morir, l'any 1504, Ferran va deixar de ser rei de Castella, perquè ho havia sigut fins aleshores com a consort d'ella. Però es va establir la Concòrdia de Salamanca, en què s'acordava el govern conjunt de Joana, el seu pare Ferran d'Aragó i el marit Felip el Bell. Ara bé, la mala relació entre la noblesa castellana i Ferran va ocasionar que aquest renunciés a governar Castella i se centrés a l'Aragó. La noblesa castellana així ho volia i Ferran, a qui deien "viejo catalanote", no hi va entrar en disputes. Aquest Felip el Bell seria Felip I de Castella, el primer monarca castellà de la branca dels Àustries.
De sobte, el 1506 va morir Felip el Bell, entre rumors d'enverinament. També els rumors sobre l'estat mental de Joana augmentaven. El seu comportament va empitjorar fins al punt que el seu pare la va recloure a Tordesillas el 1509. D'aquesta manera Ferran es convertia en regent de Castella. Joana quedaria a Tordesillas fins a la seva mort, l'any 1555.
Mentrestant, Ferran s'havia casat amb una princesa francesa, Germana de Foix, amb la idea de buscar un hereu per a la Corona d'Aragó. Els nobles castellans es van emprenyar molt, perquè d'aquesta manera Carles, fill de Joana i Felip no podria heretar la Corona d'Aragó un cop morís Ferran. El fill de Ferran i Germana va néixer el 1509, i es deia Joan d'Aragó i Foix, cosa que implicava la separació oficial de les dues corones. Però el nadó va morir poques hores després d'haver nascut. Ferran va persistir en tenir un fill legítim i trencar la unió dinàstica amb Castella, però la dona no es quedava embarassada i el temps volava. Els darrers anys de Ferran els va dedicar a governar la seva Corona, sempre mirant cap a la Mediterrània i buscant un hereu.
El 1516 va morir Ferran sense la descendència que buscava i Joana va heretar Aragó, tot i que la seva incapacitat no li va permetre governar. Castella quedava temporalment en mans del Cardenal Cisneros en funció de regent, i Aragó quedava en mans de l'arquebisbe Alfons d'Aragó i Roig d'Ivorra, un fill sense volada reial que havia tingut Ferran amb una amant.
Finalment, seria Carles, fill de Joana i Felip el Bell qui assumiria el govern de les dues corones l'any 1517, després de rebre una estricta formació a l'estranger. Malgrat això, no sabia ni català ni castellà. La historiografia espanyola el coneix com a Carles I d'Espanya (tot i que mai es va intitular així perquè no existia cap entitat política anomenada Espanya). En realitat l'hauríem d'anomenar Carles I de Castella i Aragó. Tres anys després seria nomenat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, raó per la qual se li diu Carles V, segons la llista d'aquest imperi, sovint amb l'afegit absurd d'Alemanya. El nom complet hauria de ser Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic.
Amb Carles I la dinastia dels Àustries (casa d'Habsburg) quedava consolidada a la monarquia hispànica. Com a rei i emperador gaudia de tot un imperi darrere seu: la Corona de Castella, la Corona d'Aragó, Sicília, Sardenya, Nàpols, els Països Baixos, Luxemburg, els territoris conquerits a Amèrica i els territoris del Sacre Imperi Romanogermànic que incloïen tot el centre d'Europa.
Els seus successors mai van arribar a ser emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic, però van mantenir possessions en diferents continents, sobretot a Amèrica. Ferran, un altre fill de Joana la Boja i Felip el Bell, seria el successor de Carles com a emperador (Ferran I del Sacre Imperi Romanogermànic). Com a rei de la monarquia hispànica quedaria Felip II, fill de Carles I de Castella i Aragó i Isabel de Portugal. Així els Habsburg quedaven dividits en dues branques, una hispànica castellanitzada i l'atra austríaca. La branca hispànica estaria sempre enfrontada a les institucions catalanes per la seva deriva clarament absolutista.
Informació extra
