La religió a l'edat mitjana

La religió durant l'edat mitjana va ser una eina de control capaç d'influir en cada detall de la vida de les persones. Tot i que el cristianisme es va convertir finalment en la religió principal, la seva fragmentació va donar lloc a tres branques: l'Església catòlica, l'Església Ortodoxa i el protestantisme. També el naixement de l'Islam va ocasionar topades violentes que van generar inestabilitat. Però anem a pams.

El 27 de febrer del 380, l'emperador romà Teodosi I va fer del cristianisme la religió oficial de l'Imperi. El pas es va fer mitjançant l'edicte de Tessalònica, tot i que anys enrere, l'any 313, Constantí I ja havia posat fi a la persecució d'aquesta religió per mitjà de l'edicte de Milà. Teodosi va ser, a més, el darrer emperador que va governar l'Imperi Romà sencer. Després d'ell, l'Imperi quedaria dividit en dos: l'Imperi Romà d'Occident i l'Imperi Romà d'Orient (conegut com a Imperi Bizantí). L'any 392, fins i tot va prohibir tota pràctica pagana, per mitjà, en aquest cas, de l'edicte de Constantinoble.

La convivència entre paganisme i cristianisme havia sigut, des del segle I, difícil, amb èpoques d'una certa tolerància i d'altres d'una persecució ferotge, en què milers de cristians eren assassinats. Però a partir del 392 el tomb va ser total i les pràctiques paganes van ser, en aquest cas, les perseguides, mentre l'Església no deixava d'acumular poder i influència. Una mostra d'aquesta nova manera de fer va ser l'assassinat d'Hipàcia d'Alexandria, una filòsofa, astrònoma i matemàtica hel·lenística que va ser víctima d'una multitud enfurismada de cristians l'any 415.

El cristianisme no havia deixat de guanyar terreny a l'Imperi, fins i tot en alts càrrecs. De fet, el mateix Teodosi ja era un emperador cristià. Per tant, era palès que tard o d'hora la seva situació s'havia de regular, tot i que segurament ningú sospitava fins a on arribaria aquesta nova religió en els segles següents. Amb el seu progressiu augment de riquesa, pompa i poder, amb tot un seguit de títols i privilegis, l'Església catòlica acabaria sent una eina poderosa capaç d'aixecar i derrocar regnes.

Percentatge aproximat de catòlics al món (any 2005)
Font


En contraposició al cristianisme europeu i de l'Imperi Romà d'Orient, va sorgir a Aràbia l'Islam de la mà del profeta Mahoma. Les seves idees es van estendre per tot Aràbia i pel nord d'Àfrica en qüestió de pocs anys. Fins i tot aquesta nova religió va entrar a la península Ibèrica l'any 711, on va quedar-se durant segles. El seu avanç cap al centre europeu va ser aturat pels francs en la batalla de Poitiers, l'any 732. 

Expansió de l'Islam (segle VIII) amb els límits d'estats actuals

Durant els primers segles d'oficialitat, i ja amb l'Imperi Romà d'Occident desintegrat, el cristianisme no va deixar de barrejar-se amb creences paganes per tal de facilitar la conversió de la gent i alleujar una persecució sense sentit que desgastava molt la posició de l'Església i els seus recursos. Per mitjà de diferents concilis es van adaptar multitud de creences alienes al cristianisme original i es va conformar una religió que pogués agradar a tothom. La creença en un infern de foc etern, la immortalitat de l'ànima, el culte a Maria i la doctrina de la Trinitat no existien en el cristianisme primitiu, però es van convertir en els dogmes principals d'aquesta nova religió que de cristiana tenia més aviat poc.

Malgrat el poti-poti de creences i adaptacions que el cristianisme oficial permetia a Europa, algunes maneres de fer, com l'endevinació o els encanteris típics d'una societat rural amb fortes arrels paganes, van ser objecte de persecució durant molt de temps. Igual va passar amb noves variants cristianes que es van convertir en heretgies, com els càtars o els valdesos, que arrossegaven la gent cap a una forma aparentment més pura i neta d'adoració a Déu. 

L'any 1054 es va produir el Cisma d'Orient, una ruptura entre el cristianisme d'occident, fidel al papa de Roma, i el d'orient, fidel al patriarca de Constantinoble. Aquest cisma va deixar definitivament dividida aquesta religió en dues institucions principals: l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa.

A mesura que avançava l'edat mitjana, l'Església Catòlica va exercir més i més control sobre la societat europea i sobre els seus pensaments i pràctiques. Va intentar controlar tot aspecte de la vida, mentre que per dins s'anava corrompent cada cop més. El fracàs en la resposta a la pesta negra del segle XIV va augmentar la seva inestabilitat que, juntament amb el seu podriment a ulls de tots, va resultar en una nova ruptura al segle XVI amb la Reforma Protestant.

Percentatge aproximat de protestants al món (any 2010)
Font



L'Església Catòlica no va aprendre gaire d'aquell sotrac i el protestantisme no va ser, finalment, una religió gaire més positiva. L'amiguisme amb l'estat i la política i la constant intromissió en conflictes de tota mena, ha sigut sempre la marca de la casa de totes dues formes d'entendre la Bíblia. Pel que fa a l'Església Ortodoxa, també ha viscut fins ara tot un reguitzell inacabable de casos de corrupció, abusos i embolics polítics de tota mena.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els egipcis

Imatge
Els egipcis van ser un poble que va habitar les vores del riu Nil i que va desenvolupar una societat força tancada i conservadora, amb uns trets propis molt particulars que fan d'ella la civilització antiga més misteriosa i atraient per a molts. Juntament amb els sumeris, els egipcis van ser pioners en organitzar una vida urbana i crear un sistema d'escriptura propi. Va ser al tercer mil·lenni a.n.e. quan la societat egípcia va començar a consolidar-se. Les úniques zones de l'antic Egipte o no hi havia desert eren les més properes a les vores del riu Nil. Els seus marges eren d'una terra molt productiva gràcies a les inundacions anuals del riu, que la deixaven en un estat òptim per ser conreada. De fet, no calia construir-hi canals ni sistemes de regadiu molt complexos, com passava a Mesopotàmia. Per això, en aquests marges s'hi construïen les ciutats i els pobles, perquè el Nil era la principal font de vida dels egipcis.  Cap a finals de l'estiu, el riu inundav
MÉS INFORMACIÓ

Els celtes

Imatge
Fa uns 4.000 anys, una sèrie de pobles procedents de l'estepes euroasiàtiques, i que pels seus trets lingüístics anomenem indoeuropeus , es van començar a escampar per Europa en diverses onades, barrejant-se, en alguns casos, amb les petites i endarrerides tribus que ja existien al continent. Amb el temps, dins d'aquest poti-poti es crearia la cultura de Hallstatt, que evolucionaria en la cultura de La Tène, el clímax de la civilització celta. Aquests pobles que anomenem indoeuropeus i que van assentar-se a Europa i Àsia occidental (des de Portugal fins a Turquia) en un principi eren molt similars entre si, tant en cultura com en llengua, però amb el pas dels segles van ocasionar civilitzacions molt diferents. Podem esmentar els pobles itàlics, d'on van sorgir els romans ; el poble grec, que va ser el resultat de la unió cultural de diverses tribus emparentades; els hitites, els perses, els medes, els escites, els germànics, els eslaus, etc. Però no tots els pobles que van
MÉS INFORMACIÓ

Introducció a l'edat mitjana

Imatge
L'edat mitjana és una època llarga i complexa que abasta més de 1.000 anys, en què les societats europees i del Pròxim Orient van viure tot un reguitzell de canvis profunds en la seva manera d'encarar la vida. En aquesta entrada ens centrarem a Europa. Aquesta part de la història la podem dividir en dues etapes principals: - l' alta edat mitjana , des de la fi de l' Imperi Romà d'Occident l'any 476 fins l'any 1000, tot just abans de l'inici del Gran Cisma d'Orient i de les croades . - la  baixa edat mitjana , des de l'any 1000 fins l' arribada de Colom a Amèrica l'any 1492 o, segons part de la historiografia, fins l'any 1453, en què tenen lloc dos fets molt importants: la caiguda de Constantinoble  en mans dels otomans i les primeres publicacions de Gutenberg mitjançant la seva impremta. La baixa edat mitjana, però, es pot dividir en dues fases: una marcada pel boom de les ciutats i el comerç, que abasta els segles XI, XII i XIII
MÉS INFORMACIÓ

El mite de la "Reconquista Española"

Imatge
L'any 711 els musulmans van envair la península Ibèrica i poc després van enderrocar el Regne visigot de Toledo. Al poc temps, petites entitats cristianes sorgides al nord van començar de mica en mica a conquerir les terres d'al-Àndalus. Aquesta etapa duraria vuit segles, fins al 1492. Aquesta etapa històrica ha sigut coneguda per la historiografia espanyola durant molt de temps com a Reconquista Española . Encara hi ha qui fa servir aquest concepte i encara se'n pot trobar a pàgines web de tota mena. Aquesta època és vista i entesa com a la construcció de la nació espanyola d'acord a l'intent de continuació del Regne de Toledo i en oposició a l'islam. Per tant, Reconquista Española ens fa interpretar que hi va haver un intent de restaurar el Regne de Toledo des de la revolta de Pelai i la batalla de Covadonga i, mentrestant, que hi va haver una nació espanyola desenvolupant-s'hi. Cada cop més historiadors actuals, inclosos d'internacionals, deixen de
MÉS INFORMACIÓ

La pesta negra

Imatge
La pesta negra va ser una malaltia que va devastar bona part d'Europa a mitjans del segle XIV. Durant els 400 anys següents, els seus rebrots van formar part de la vida de molts europeus, però mai amb la virulència del primer brot. Entre 1347 i 1353 va morir almenys un 30% de la població per conseqüències  directes de la pesta. També hi podem afegir els que van morir per causes indirectes, com la fam i  l'abandonament  de persones grans o d'afectats d'altres malalties, tot i que és difícil assegurar-ne una xifra.  Sembla possible que l'anomenada petita edat de gel (una època inusual de baixes temperatures que va començar a principis de segle XIII, per causa de erupcions volcàniques de gran intensitat en diferents indrets del planeta) ja estigués provocant males collites en bona part d'Europa, fet que accentuaria el drama de l'arribada de la pesta. D'uns 80 milions d'habitants en van quedar, si fa no fa, uns 50. Però, què és exactament la pesta negra
MÉS INFORMACIÓ