La religió a l'edat mitjana

La religió durant l'edat mitjana va ser una eina de control capaç d'influir en cada detall de la vida de les persones. Tot i que el cristianisme es va convertir finalment en la religió principal, la seva fragmentació va donar lloc a tres branques: l'Església catòlica, l'Església Ortodoxa i el protestantisme. També el naixement de l'Islam va ocasionar topades violentes que van generar inestabilitat. Però anem a pams.

El 27 de febrer del 380, l'emperador romà Teodosi I va fer del cristianisme la religió oficial de l'Imperi. El pas es va fer mitjançant l'edicte de Tessalònica, tot i que anys enrere, l'any 313, Constantí I ja havia posat fi a la persecució d'aquesta religió per mitjà de l'edicte de Milà. Teodosi va ser, a més, el darrer emperador que va governar l'Imperi Romà sencer. Després d'ell, l'Imperi quedaria dividit en dos: l'Imperi Romà d'Occident i l'Imperi Romà d'Orient (conegut com a Imperi Bizantí). L'any 392, fins i tot va prohibir tota pràctica pagana, per mitjà, en aquest cas, de l'edicte de Constantinoble.

La convivència entre paganisme i cristianisme havia sigut, des del segle I, difícil, amb èpoques d'una certa tolerància i d'altres d'una persecució ferotge, en què milers de cristians eren assassinats. Però a partir del 392 el tomb va ser total i les pràctiques paganes van ser, en aquest cas, les perseguides, mentre l'Església no deixava d'acumular poder i influència. Una mostra d'aquesta nova manera de fer va ser l'assassinat d'Hipàcia d'Alexandria, una filòsofa, astrònoma i matemàtica hel·lenística que va ser víctima d'una multitud enfurismada de cristians l'any 415.

El cristianisme no havia deixat de guanyar terreny a l'Imperi, fins i tot en alts càrrecs. De fet, el mateix Teodosi ja era un emperador cristià. Per tant, era palès que tard o d'hora la seva situació s'havia de regular, tot i que segurament ningú sospitava fins a on arribaria aquesta nova religió en els segles següents. Amb el seu progressiu augment de riquesa, pompa i poder, amb tot un seguit de títols i privilegis, l'Església catòlica acabaria sent una eina poderosa capaç d'aixecar i derrocar regnes.

Percentatge aproximat de catòlics al món (any 2005)
Font


En contraposició al cristianisme europeu i de l'Imperi Romà d'Orient, va sorgir a Aràbia l'Islam de la mà del profeta Mahoma. Les seves idees es van estendre per tot Aràbia i pel nord d'Àfrica en qüestió de pocs anys. Fins i tot aquesta nova religió va entrar a la península Ibèrica l'any 711, on va quedar-se durant segles. El seu avanç cap al centre europeu va ser aturat pels francs en la batalla de Poitiers, l'any 732. 

Expansió de l'Islam (segle VIII) amb els límits d'estats actuals

Durant els primers segles d'oficialitat, i ja amb l'Imperi Romà d'Occident desintegrat, el cristianisme no va deixar de barrejar-se amb creences paganes per tal de facilitar la conversió de la gent i alleujar una persecució sense sentit que desgastava molt la posició de l'Església i els seus recursos. Per mitjà de diferents concilis es van adaptar multitud de creences alienes al cristianisme original i es va conformar una religió que pogués agradar a tothom. La creença en un infern de foc etern, la immortalitat de l'ànima, el culte a Maria i la doctrina de la Trinitat no existien en el cristianisme primitiu, però es van convertir en els dogmes principals d'aquesta nova religió que de cristiana tenia més aviat poc.

Malgrat el poti-poti de creences i adaptacions que el cristianisme oficial permetia a Europa, algunes maneres de fer, com l'endevinació o els encanteris típics d'una societat rural amb fortes arrels paganes, van ser objecte de persecució durant molt de temps. Igual va passar amb noves variants cristianes que es van convertir en heretgies, com els càtars o els valdesos, que arrossegaven la gent cap a una forma aparentment més pura i neta d'adoració a Déu. 

L'any 1054 es va produir el Gran Cisma d'Orient, una ruptura entre el cristianisme d'occident, fidel al papa de Roma, i el d'orient, fidel al patriarca de Constantinoble. Aquest cisma va deixar definitivament dividida aquesta religió en dues institucions principals: l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa.

A mesura que avançava l'edat mitjana, l'Església Catòlica va exercir més i més control sobre la societat europea i sobre els seus pensaments i pràctiques. Va intentar controlar tot aspecte de la vida, mentre que per dins s'anava corrompent cada cop més. El fracàs en la resposta a la pesta negra del segle XIV va augmentar la seva inestabilitat que, juntament amb el seu podriment a ulls de tots, va resultar en una nova ruptura al segle XVI amb la Reforma Protestant.

Percentatge aproximat de protestants al món (any 2010)
Font



L'Església Catòlica no va aprendre gaire d'aquell sotrac i el protestantisme no va ser, finalment, una religió gaire més positiva. L'amiguisme amb l'estat i la política i la constant intromissió en conflictes de tota mena, ha sigut sempre la marca de la casa de totes dues formes d'entendre la Bíblia. Pel que fa a l'Església Ortodoxa, també ha viscut fins ara tot un reguitzell inacabable de casos de corrupció, abusos i embolics polítics de tota mena.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

El naixement dels comtats catalans

Els egipcis

Les croades

Introducció a l'edat mitjana

Els cavallers medievals