El mite de la "Reconquista Española"

Després que l'any 711 els musulmans envaïssin la península Ibèrica i enderroquessin el Regne visigot de Toledo, petites entitats polítiques cristianes sorgides al nord començarien de mica en mica a conquerir les terres d'al-Àndalus. Aquesta etapa duraria vuit segles, fins al 1492.


Aquesta etapa històrica ha sigut coneguda per la historiografia espanyola durant molt de temps com a Reconquista Española. Encara hi ha qui fa servir aquest concepte i encara se'n pot trobar a pàgines web de tota mena. Aquesta època és vista i entesa com a la construcció de la nació espanyola d'acord a l'intent de continuació del Regne de Toledo i en oposició a l'islam. Per tant, Reconquista Española ens fa interpretar que hi va haver un intent de restaurar el Regne de Toledo des de la revolta de Pelai i la batalla de Covadonga i, mentrestant, que hi va haver una nació espanyola desenvolupant-s'hi.

Cada cop més historiadors actuals, inclosos d'internacionals, deixen de fer servir Reconquista Española. S'estimen més parlar d'una conquesta feudal de la península, o conquesta cristiana, entre altres formes. Per què? Senzillament perquè va ser un procés d'expansió i conquesta de diferents regnes cristians, sovint barallats entre si, que no van ser continuadors del Regne visigot de Toledo. Hi va sorgir el Regne de Galícia, de Portugal, de Lleó, de Castella, de Navarra, d'Aragó, de València i el Principat de Catalunya. De fet, cadascun d'ells tenia les seves inèrcies i interessos propis. A més, que durés tant de temps fa absurd parlar d'una reconquesta. Ortega y Gasset ja va dir a la seva obra España invertebrada: "no entenc com es pot anomenar reconquesta a una cosa que va durar vuit segles".

Tot i que és cert que els regnes cristians tenien la voluntat de conquerir el territori musulmà, i els musulmans ho sabien, el terme reconquista genera un biaix important sobre què va passar realment, i cal distingir amb cura entre les idees medievals de conquesta i liquidació d'al-Àndalus i el concepte modern de Reconquista

A les primeres cròniques asturs de què tenim constància (del segle IX), en cap moment s'hi parlar de restaurar el Regne de Toledo. En altres documents de caràcter reial, tampoc. A tot estirar, hi trobem referències a restaurar el cristianisme a tota la península, com a un desig i, alhora, una pregària religiosa. En algun cas, s'hi esmenta una suposada connexió familiar entre els primers reis asturs i la reialesa goda, però només amb la intenció de donar força i legitimar la nova monarquia.

L'any 1139, Portugal es va convertir en regne, fet que consumava la seva separació de Galícia i l'allunyament del domini de Castella. Portugal també tindria la seva pròpia inèrcia i els seus propis interessos, diferents de la resta de regnes. L'única cosa en comú amb la resta era la voluntat de fer fora l'islam de la península.

Tant les cròniques asturs com les catalanes contrasten els seus territoris davant de Spania, que en aquest cas seria el nom geogràfic de tota la regió dominada pels musulmans, és a dir, al-Àndalus. Només a partir del segle XIII el terme Espanya es va referir exclusivament als territoris cristians. A vegades, també en plural: les Espanyes

Al llarg de vuit segles van ser diferents entitats polítiques cristianes que es van expandir, fins i tot conquerint ciutats fundades pels musulmans, que abans no existien. No va ser una reconquesta, ni tampoc va ser espanyola, perquè no existia cap nació espanyola o estat espanyol, ni abans, ni durant, ni al final dels vuit segles. 

També cal notar que els regnes cristians que van sorgir durant aquests vuit segles van conquerir-se a vegades entre ells mateixos. Es barallaven i s'annexionaven territoris del veí segons l'ambició personal del rei de torn. 

Amb el matrimoni dels Reis Catòlics (1469) ni tan sols es van unificar les dues corones, la de Castella i la d'Aragó. Van mantenir-se separades, jurídicament i políticament. Isabel governava Castella i Ferran governava Aragó. Fins i tot dins de la Corona d'Aragó hi havia independència entre els seus membres, com era el cas del Principat de Catalunya. Ferran tenia un poder molt limitat, restringit per les corts catalanes, aragoneses i valencianes, i per altres institucions que regulaven la relació entre el rei i els seus súbdits. Isabel, en canvi, podia fer i desfer a Castella amb molta més llibertat. Aquest matrimoni va ser una unió dinàstica, no de territoris.

En realitat, el concepte de Reconquista, tal com el coneixem avui, va sorgir dels conservadors borbònics del segle XIX i va agafar força durant la dictadura franquista. 

CONCLUSIÓ

En resum, podem dir que no hi va haver un intent de continuació del Regne de Toledo, sinó simplement una nova etapa d'entitats polítiques acabades de néixer que volien expulsar els musulmans i restaurar el cristianisme a tota la península; i tampoc hi va haver una construcció nacional espanyola durant aquest espai de temps. Per tot plegat, el concepte Reconquista Española és un invent que ha distorsionat, i encara ho fa, la visió d'una època històrica de la península Ibèrica molt important. 

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els fenicis

Els grecs

Els gats a l'edat mitjana

La religió a l'edat mitjana

Els assiris