Les croades
Les croades, que es van produir entre els segles XI i XIII, van ser campanyes militars cristianes que buscaven alliberar territoris del poder de l'islam.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Les croades no van ser només una successió de batalles sagnants pel control de Terra Santa; van ser el primer gran xoc de civilitzacions de la història medieval. Un període de dos segles on la fe més profunda es va barrejar amb l'ambició política, on la cavalleria europea va descobrir el refinament d'Orient i on personatges com Ricard Cor de Lleó o Saladí es van convertir en llegendes que encara avui ressonen.
El nom croada prové del llatí medieval cruciata, que deriva de crux (creu). L'origen visual i ritual es troba en el moment en què els voluntaris feien el vot de marxar a Terra Santa. Com a símbol del seu compromís, es cosien una creu a la roba. D'aquest acte de "prendre la creu", o assumir públicament el vot, derivava el "portar la creu", l'obligació espiritual i jurídica de viure segons el vot. Aquest llenguatge era ben present en butlles papals, en cròniques de l'època i en sermons. Però encara no es deien a si mateixos croats ni es parlava de croades. El nom que rebien era simplement pelegrins, pelegrins armats, els marcats amb la creu o soldats de Crist. Seria a partir del segle XIII, i sobretot de forma retrospectiva, que es començaria a fer servir cruciata i equivalents en altres llengües per denominar els intents de recuperar Terra Santa. I d'aquest terme en sortiria el nom dels qui havien participat (croats en català).
La historiografia tradicional sempre ha dit que la principal causa de les croades era el fervor religiós, cosa que feia de vital importància recuperar els territoris del Pròxim Orient sota l'islam. La regió que va veure néixer el cristianisme no podia estar en mans de musulmans, i els cavallers van posar tots els esforços per canviar la situació. Així que els reis i guerrers prenien la creu, motivats principalment per la fe. Però, la historiografia actual ens parla d'altres causes que cal afegir-hi.
Les repúbliques del nord d'Itàlia, com Venècia, Pisa i Gènova, tenien interessos mercantils en la seva participació en les croades, perquè volien controlar les rutes comercials procedents d'Orient. Els estats cristians que es van crear a Terra Santa arran de la Primera Croada eren la via per assolir aquest control. També els interessava els acords amb les potències participants que incloïen llamineres quantitats de diners a canvi de proporcionar vaixells i organitzar les expedicions marítimes.
L'Església, per la seva part, volia consolidar la seva autoritat política, és a dir, la seva influència sobre els governs cristians europeus. També volia recuperar el control de l'Església Ortodoxa, amb seu a Constantinoble després del cisma del 1054. A més, hi podem afegir el fet que molts nobles sense herència veien com una oportunitat buscar una nova vida en terres llunyanes i desconegudes en comptes de conformar-se amb una vida senzilla a Europa. En el cas dels cavallers, les croades van ser una forma entusiasta de fomentar els seus ideals i defensar els cristians d'Orient de la força aclaparadora de l'islam.
El domini occidental sobre Palestina va ser molt inestable, perquè els territoris cristians que s'hi establien es fragmentaven en petits regnes o comtats. La seva supervivència depenia de l'ajuda militar que els arribava en cada nova croada i el suport dels ordes militars que es creaven a Terra Santa, a més de la constant desunió musulmana, que també hi ajudava. Els cavallers van ser la part fonamental dels ordes militars. El més famós, segurament, seria l'Orde del Temple, fundat a principis del segle XII.
Les croades van afectar de forma diferent tant els europeus com els musulmans. Per als europeus, el fet de fracassar i ser finalment vençuts i expulsats de Palestina va ser un sotrac enorme. Perdien així l'oportunitat d'assolir l'hegemonia mundial política i religiosa. El món musulmà, tot i sortir-ne com a guanyadors, entraria en un període de decadència cultural sense precedents, només compensat amb la conquesta otomana de Constantinoble el 1453.
Ara bé, les croades van consolidar el poder del papa i de l'Església en el terreny polític i religiós a Europa. També van servir per aprofitar les rutes comercials amb Orient, fet que ajudaria en la creació de la burgesia a les ciutats. A l'àmbit cultural, els croats van poder entrar en contacte amb l'antiguitat clàssica (grega i romana) conservada pels romans d'orient de Constantinoble (mal anomenats bizantins).
Pel que fa als musulmans, la seva visió de les croades demostra que les veien com un acte d'imperialisme injustificable. A les seves cròniques hi denuncien la crueltat dels croats, tot i que a vegades reconeixen el seu valor i coratge. Amb tot, aquesta època els va fer tancar-se hermèticament i deixar de banda qualsevol innovació estrangera.
Durant el període de les croades, els cristians no anomenaven els seus enemics musulmans, que és un terme introduït a les llengues europees al segle XVII, sinó sarraïns. L'origen d'aquest nom no és gens clar. Podria venir de l'arameu o de l'àrab i significar 'habitants del desert' o simplement 'orientals'.
LES NOU CROADES PRINCIPALS
Primera Croada (1096-1099)
Va ser promoguda el 27 de novembre del 1095 pel papa Urbà II al crit de "Déu ho vol". El seu discurs al Concili de Clarmont (actual França) va provocar un enorme fervor religiós en el poble i la petita noblesa. Cavallers i pagesos de moltes nacions d'Europa Occidental van viatjar a Terra Santa com a croats per terra i per mar. Van aconseguir conquerir diverses ciutats importants i, la més rellevant de totes, Jerusalem, l'any 1099. Feia uns 400 anys que Jerusalem estava en mans musulmanes, i en aquell moment concret sota el control de la dinastia fatimita d'Egipte. S'hi va establir un regne cristià i el seu primer sobirà va ser Godofreu de Bouillon.
Gràcies a aquesta croada es van crear a Orient quatre estats cristians: el Regne de Jerusalem, el Comtat de Trípoli, el Principat d'Antioquia i el Comtat d'Edessa. Col·lectivament, eren coneguts com l'Est Llatí o Outremer ('ultramar' en francès). A més, es va crear l'Orde del Temple per protegir els pelegrins i defensar Terra Santa. Durant la successió de les croades següents, sempre hi hauria petits estats, fortaleses o ciutats sota control cristià malgrat l'absència d'exèrcits occidentals. Sovint rebien ajuda de les nacions europees per poder aguantar la pressió musulmana de la zona. També hi havia Cilícia que els donava suport. Aquesta entitat havia estat creada per refugiats que havien fugit d'Armènia davant dels atacs musulmans dels seljúcides.
 |
| Estats cristians arran de la Primera Croada |
Segona Croada (1147-1149)
Va ser convocada pel papa Eugeni III. Hi van participar sobretot Lluís VII de França i Conrad III d'Alemanya amb els seus respectius exèrcits. Per quin motiu es va produir? Perquè Zengi, governant musulmà de Mosul, va prendre la ciutat d'Edessa l'any 1144, la capital del primer estat cristià de la regió que es va establir durant la Primera Croada. Però l'expedició cristiana patiria dures emboscades a Anatòlia per part dels turcs seljúcides. Quan finalment van arribar a Jerusalem, la moral ja era baixa.
En comptes d'intentar recuperar Edessa, que havia estat massacrada el 1146 després d'una revolta cristiana, els croats van assetjar la ciutat musulmana de Damasc, entre el 24 i 28 de juliol del 1148, però sense èxit. Els croats abandonarien el setge enmig de la confusió. Curiosament, l'única victòria cristiana destacable d'aquesta croada va ser a la península Ibèrica, ja que el papa Eugeni III també havia donat suport a recuperar territoris d'al-Àndalus. Una flota formada principalment per flamencs, normands, anglesos i escocesos, ajudarien els portuguesos a conquerir Lisboa després d'un setge que duraria de juliol a octubre del 1147.
Tercera Croada (1189-1192)
Les coses continuaven malament a Terra Santa, i fins i tot Jerusalem va tornar a mans musulmanes l'any 1187. Havia estat presa per Saladí, sultà d'Egipte i Síria, un cop guanyada la batalla de Hattin. Saladí havia fundat a Egipte la dinastia aiúbida el 1171, després de derrocar la dinastia fatimita.
El papa Gregori VIII va ser l'encarregat de proclamar aquesta nova croada. La resposta va ser entusiasta i tres monarques s'hi van apuntar: Frederic I (emperador del Sacre Imperi), Felip II (rei de França) i Ricard I (rei d'Anglaterra, conegut com a Cor de Lleó). Però el començament no seria com esperaven. Frederic I va morir al juny del 1190 mentre es banyava en un riu d'Anatòlia, no se sap si ofegat o per un atac de cor. Gran part del seu exèrcit es dispersaria i tornaria a Europa.
Els dos protagonistes que quedaven no es van arronsar. El seu principal objectiu a curt termini era recuperar la ciutat d'Acre. I ho van aconseguir el 12 de juliol del 1191, després d'un setge duríssim. Tot seguit, Felip II de França es retiraria de la croada per urgències polítiques a Europa.
Ricard I d'Anglaterra, sol amb el seu exèrcit, va continuar per la costa conquerint Arsuf i Jaffa, però sense atrevir-se a endinsar-se en Palestina cap a Jerusalem. Finalment, arribaria a un acord amb Saladí per mitjà del Tracta de Jaffa del 2 de setembre del 1192, en què oficialment la franja de la costa quedava en mans cristianes i Jerusalem en mans musulmanes, tot i que permetent l'accés de pelegrins als llocs sants. Des de llavors, Acre, amb la seva fortalesa, es convertiria en la principal ciutat del món croat, capital del Regne de Jerusalem, encara que aquesta es mantindria sota control musulmà.
Quarta Croada (1202-1204)
Aquesta va ser promoguda pel papa Innocenci III, amb la intenció d'atacar Terra Santa des d'Egipte, que era el centre de poder musulmà del moment. Des d'un principi va comptar amb poc suport per les contínues baralles entre França i Anglaterra i la mala relació entre el Sacre Imperi i el papa. Finalment, es va aconseguir organitzar una expedició gràcies a la República de Venècia, que va ajudar amb la construcció de vaixells i fent els preparatius del viatge. Diferents comtes francesos, alemanys i italians van formar un exèrcit sota el comandament de Bonifaci I, marquès de Montferrat i rei de Tessalònica. Com que el preu a pagar als venecians era massa elevat, els croats els van ajudar a conquerir Zara, un ciutat ubicada a l'actual Croàcia amb un port que cobejaven. D'aquesta manera, el pagament podia quedar ajornat durant un temps.
Aleshores, els croats van rebre l'oferta d'un pretendent al tron de Constantinoble, Aleix IV, que els va oferir pagar el deute amb Venècia i contribuir amb més soldats a les seves files si l'ajudaven a fer-se emperador i destronar el seu oncle, Aleix III. Bonifaci hi va acceptar i el seu exèrcit va prendre la capital romana d'orient el 18 de juliol del 1203.
Aleix IV va ser coronat emperador, però no va poder complir les seves promeses, malgrat collar el poble a impostos molt elevats i buscar desesperadament diners per tot arreu. El descontent va portar el seu gendre Aleix V a revoltar-se. Al final, Aleix IV va ser empresonat i assassinat i Aleix V va ser coronat. Però el croats es van afartar d'esperar i van tornar a conquerir Constantinoble, en aquest cas, amb saqueig inclòs. Van instaurar l'anomenat Imperi Llatí, amb Balduí I (comte de Flandes) com a monarca. Així els plans inicials de lluitar contra els musulmans van fer un tomb i les prioritats van canviar. La conquesta de Constantinoble (la capital del món ortodox) per part de tropes europees catòliques seria molt traumàtic per als romans d'orient.
Aleix V fa fugir de la ciutat i es va desentendre del tro. La noblesa va oferir la corona a un altre gendre d'Aleix III, Teodoro Làscaris, però es va estimar més marxar amb el patriarca ortodox (el cap de l'església) i alguns nobles fidels a Nicea (al nord de l'actual Turquia), on fundaria un estat amb els que havien fugit de la invasió croada. El 1261, un successor seu, Miquel VIII, reconqueriria la ciutat de Constantinoble i tornaria a establir l'Imperi Romà d'Orient, però ja mai tornaria a la seva antiga esplendor.
Cinquena Croada (1217-1221)
Un altre cop va ser Innocenci III el promotor d'aquesta croada, tot i que després de la seva mort seria Honori III qui prendria el protagonisme. La idea era clarament recuperar Jerusalem, la perla que tant es desitjava. Però primer calia conquerir Egipte, que pel seu pes econòmic podria servir per negociar la rendició de Jerusalem. Entre els croats hi havia soldats de l'Imperi Llatí, del Sacre Imperi, d'Àustria, Hongria, França, i de diversos ordes militars, com era habitual.
L’objectiu primer era Damiata, un port fortificat al delta del Nil. El setge va ser llarg i dur, amb combats, fam i epidèmies. Després de més d’un any, Damiata va caure el 1219, un èxit militar important que obria les portes de l’interior d’Egipte. Davant d'aquesta situació, el sultà al-Kàmil va fer una proposta extraordinària: retornar Jerusalem i altres llocs sants per als cristians a canvi que els croats marxessin d'Egipte.
Molts nobles estaven disposats a acceptar l'oferta d'al-Kàmil, però el cardenal Pelagio Galvani, qui comandava la croada, s'hi va negar. Pensava, erròniament, que l'emperador Frederic II arribaria a temps amb reforços. L'emperador tenia problemes interns que solucionar i no li feia el pes una invasió total d'Egipte. En comptes d'això, s'estimava més negociar per la via pacífica.
Els croats, per la seva part, avançaven cap al Caire, però desconeixien el terreny i el comportament del Nil. En un moment de crescuda del cabal, l'exèrcit va quedar atrapat, sense possibilitat de moure's. Sense provisions i veient-se desemparats, els croats es van rendir, per després retornar Damiata al sultà i abandonar Egipte.
 |
| Cristians i musulmans preparats per combatre (IA) |
Sisena Croada (1228-1229)
En aquest cas, aquesta croada va estar a càrrec de Frederic II, emperador del Sacre Imperi, amb una gran pressió afegida del papa, ja que el considerava en part responsable de la desfeta de l'anterior croada. Tot i que ja havia enviat tropes alemanyes durant la Cinquena Croada, no les havia acompanyat amb el gruix del seu exèrcit. De fet, la seva relació amb el papa Gregori IX no seria mai gens bona, fins al punt de ser excomunicat per falta de compromís amb la causa.
Amb tot, Frederic II va decidir marxar finalment cap a Terra Santa. Va gaudir d'alguns èxits i, per la via diplomàtica, va prendre Jerusalem. Coneixia bé la cultura i llengües àrabs (cosa que tampoc agrada al papa) i tenia contactes importants. Això més la situació d'inestabilitat interna que patia al-Kàmil a Egipte faria possible negociar el control de Jerusalem. La ciutat tornaria a mans cristianes per mitjà del Tractat de Jaffa del 18 de febrer del 1229, tot i que per poc temps. L'any 1244, seria novament ocupada pels musulmans.
Setena Croada (1248-1250)
Aquesta croada, predicada pel papa Innocenci IV, va ser gairebé exclusiva del rei Lluís IX de França. L’objectiu declarat era ajudar a recuperar Terra Santa, però el pla estratègic va ser colpejar Egipte, perquè era la potència que sostenia l’equilibri militar a la regió. Aquesta lògica ja s’havia intentat anteriorment: si controles el delta del Nil i el seu seu gran flux marítim, pots negociar (o imposar) concessions sobre Jerusalem i els Estats croats.
L'expedició va començar bé prenent la ciutat de Damiata. Ara tocava avançar cap a l’interior d’Egipte i mantenir una línia de subministraments segura en un territori marcat per canals, aiguamolls i el cicle del Nil. Però quan l’exèrcit croat intentava progressar cap al Caire, la campanya es va encallar a la zona d’al-Mansura. Al febrer del 1250, una acció temerària liderada per Robert d’Artois va acabar en desastre dins la ciutat. Tot i que Lluís IX encara aconseguiria alguna victòria parcial, la situació aniria a pitjor. Hi havia falta de provisions, fam i malalties, i els subministraments des de Damiata van ser interceptats. Finalment, durant la retirada, Lluís IX seria capturat juntament amb molts dels seus homes. Després de ser alliberat a canvi de la rendició, Lluís IX es va quedar quatre anys més a Terra Santa, a la ciutat d'Acre, fins al 1254, quan podria tornar a França.
Vuitena Croada (1270)
Lluís IX de França no va perdre l'interès en les croades. Ara tenia com a objectiu la ciutat de Tunis, al nord d'Àfrica. El motiu era tallar rutes de suport musulmà a l'Orient i establir una base estratègica a la Mediterrània occidental, on controlar més el comerç interessava molt. En aquesta època no hi havia papa, perquè l'Església estava en procés d'elecció del nou pontifici després de la mort de Climent IV. Aquest procés va durar des de 1268 fins al 1271, quan Gregori X va ser elegit com a nou cap de l'Església Catòlica.
Lluís IX va rebre el suport del Regne de Sicília, de Navarra i el Comtat de Luxemburg. Però la cosa no aniria gens bé. Poc després de desembarcar a les costes de Tunísia a l'estiu del 1270, les malalties van fer acte de presència trasbalsant l'exèrcit croat. El mateix rei francès patiria la mort, sembla que per culpa de la disenteria. Quan les tropes cristianes supervivents van començar la tornada a casa, va arribar a Tunísia l'encara príncep Eduard d'Anglaterra (futur Eduard I) amb una flota plena de cavallers. Però el germà de Lluís IX, Carles d'Anjou, ja havia signat un tractat de pau amb l'emir hàfsida Muhàmmad al-Mustànsir, que era qui governava la regió de Tunísia.
Novena Croada (1271-1272)
Aquesta, en realitat, va ser una extensió de la Vuitena Croada. El príncep Eduard d'Anglaterra no es va quedar de braços plegats i va decidir dirigir-se a Terra Santa, a Acre. Allà s'hi va enfrontar a Baibars, sultà d'Egipte de la dinastia mameluca (que havia substituït l'aiúbida l'any 1250). Aquest sobirà ja havia conquerit diferents fortaleses i ciutats dels croats que encara quedaven a la regió de Palestina. Quan Eduard hi va arribar, Acre estava a punt de patir un setge. Però Baibars finalment decidiria retirar-se'n per prudència.
Les tropes d'Eduard, en realitat, eren massa petites per a un combat directe amb els musulmans, per això va decidir fer incursions i atacs ràpids, però sense gaire transcendència. En aquest punt, va arribar l'ajuda del seu germà petit, Edmund, que venia acompanyat de tropes de Xipre. Amb l'ajuda dels cavallers de diferents ordes, com els templers, hospitalers i teutònics, van intentar ser més agosarats, però sense gaire èxit.
Baibars va atacar Xipre amb l'esperança de conquerir-la i deixar els croats aïllats a Terra Santa, sense vies properes d'ajuda i subministrament, però la seva flota va ser destruïda. Eduard, per la seva part, es va adonar que conquerir Jerusalem requeria massa esforç, encara que havia acabat amb els conflictes interns dels croats que entorpien el progrés de la campanya. Per tot plegat, va negociar la pau amb Baibars. Després d'assolir un acord, les tropes cristianes es van començar a dispersar als llocs d'origen.
Malgrat la pau, Eduard va patir a Acre un intent d'assassinat per part d'un musulmà, segurament enviat per Baibars, tot i que no se'n sap els detalls. El príncep l'aconseguiria matar, però no sense quedar amb ferides. Veient que encara estava en perill i el delicat estat de salut en què havia quedat, va marxar a Sicília per recuperar-se'n. Allà s'assabentaria de la mort del seu pare Enric III d'Anglaterra. Aleshores, un cop tornat al seu país, va ser coronat rei el 19 d'agost del 1274.
Temps després, el 28 de maig del 1291, cauria Acre en mans del sultà mameluc al-Àixraf Khalil. Així la darrera ciutat important cristiana de la regió acabava en mans musulmanes. Amb la caiguda d'Acre, l'esperit de croada a Europa va començar a apagar-se. Tot i que es van planejar noves expedicions durant el segle XIV, cap d'elles tindria prou força per ni tan sols amenaçar el Pròxim Orient. A més, els governants europeus es van centrar en els seus propis conflictes, que no n'eren pocs, i en defensar les seves fronteres dels turcs otomans, que des del 1453 controlarien Constantinoble.
 |
| La caiguda d'Acre per Dominique Papety (1840) Font |
CONSEQÜÈNCIES DE LES CROADES
Aquestes són les croades oficials, tot i que hi podríem incloure les conquestes cristianes a la península Ibèrica o les lluites a la regió de la mar Bàltica, on el paganisme encara era predominant. Qualsevol conflicte en què es lluitava contra altres religions era anomenada croada, sempre buscant l'efecte propagandístic.
La més exitosa de les croades oficials va ser la primera, sens dubte. Però els estats croats que es van crear a Terra Santa, i que van poder sobreviure durant tot aquest temps, van ser finalment absorbits pel sultanat d'Egipte cap al 1291, any de la caiguda d'Acre.
Gràcies a aquesta època, el poder del papa va quedar indiscutiblement establert, fins i tot en un sentit polític. La cultura occidental es va enriquir per la influència de l'art i les ciències orientals. La burgesia de moltes ciutats europees es va enfortir per causa del comerç amb Orient i el transport d'exèrcits. I l'odi entre cristians i musulmans quedaria definit en la cultura de totes dues parts del món fins al dia d'avui.
Les croades van implicar emperadors, reis i nobles europeus, a més de milers de cavallers i guerrers més humils. Amb el seu fracàs general, l'Imperi Romà d'Orient acabaria escanyat pels estats musulmans del voltant i no deixaria d'empetitir-se. Finalment, els otomans prendrien Constantinoble l'any 1453.
