El feudalisme

El feudalisme era el sistema que usaven les societats medievals europees, principalment entre els segles X i XIII, per al control administratiu local i la distribució de la terra en unitats (feus). Amb tot, la seva divisió de la societat en classes perduraria també durant tota l'edat moderna.


Amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, al segle V, Europa es va fragmentar en petits regnes que s'anaven transformant i barallant entre si. Els reis, incapaços de controlar els seus territoris, van començar a cedir terres i més poder als nobles. Les ciutats es van buidar i els centres de poder van passar als castells rurals des d'on els senyors governaven les seves terres amb una gran autonomia. En les principals fortaleses els reis governaven tot el territori.

Aquesta societat quedaria dividida en tres classes o estaments: la noblesa (monarques, senyors i cavallers), el clergat (bisbes, monjos, etc) i el tercer estament, també anomenat tercer estat (camperols, artesans, comerciants, etc), la qual cosa equivalia a la divisió entre els que combaten, els que resen i els que treballen (el poble).

Representació dels tres estaments
Font

La ideologia feudal va presentar aquesta divisió com una jerarquia natural establerta per Déu, i per això la pertinença a un dels grups era bàsicament immutable. Un mercader, encara que fos ric, seria tota la seva vida un plebeu, mentre que un cavaller, encara que estigués arruïnat, no perdia els seus privilegis de casta.

El sistema feudal començava de dalt a baix, és a dir, els reis recompensaven serveis civils o militars a certes famílies que es convertien en nobles i rebien terres. Aquesta condició de noble es convertia en hereditària, un dret de sang. Aquests nobles, alhora, cedien aquestes terres a camperols per treballar-les i viure-hi. Els eclesiàstics, dins de la classe privilegiada del clergat, també podien participar en aquests pactes com a propietaris de terres. Entre ells hi havia els bisbes i arquebisbes i, de menor rang, els monges i sacerdots, entre d'altres. 

En el cas més habitual es produïa un acord entre un noble (senyor) i un camperol (que es convertia en serf). El noble donava una terra o feu al serf juntament amb la promesa de protecció. El serf, per la seva part, es comprometia a treballar-la i fer el pagament estipulat pel noble en forma de productes o diners. També havia d'obeir-lo en tot, cosa que resultava en abusos constants. 

També existia el vassallatge, en què un noble sol·licitava a un altre noble de més poder protecció o terres a canvi de jurar-li fidelitat, ajuda militar, diners, etc. Els nobles més importants acostumaven a ser vassalls d'un rei. Al món de la noblesa hi havia diversos títols segons la importància i funcions. Hi havia els senyors, la figura més habitual, i els ducs, marquesos, comtes, vescomtes i barons, que eren senyors amb més poder i riqueses. La seva importància i autonomia podia variar segons el territori i a vegades no existien tots els títols alhora en una mateixa regió. Per exemple, en l'època dels comtats catalans, els comtes acabarien sent sobirans i, amb el temps, el comte de Barcelona seria el principal, amb les mateixes funcions que un rei. 

A partir del segle XI les ciutats tornen a revifar, tot i que els senyors propietaris de terres i els camperols en forma de serfs continuaran existint. Mentre la noblesa controlava principalment el món rural, a les ciutats sorgia la burgesia, una classe social no privilegiada que augmentava el seu benestar en base a la producció artesanal i comerç. 

En l'edat mitjana, a més, sorgeix la figura del cavaller. Un cavaller era, en principi, qui podia permetre's un cavall, armes i una armadura i s'associava amb un senyor per servir-lo. Aquests personatges formaven part dels exèrcits personals dels nobles. De seguida, la condició de cavaller es va convertir en un títol més que es podia rebre, fet que el feia pertànyer a la noblesa.

Amb el pas dels segles, el sistema feudal es va anar ressentint i afeblint davant del poder que acumulava la burgesia, la inestabilitat provocada per les guerres i les pestes i els abusos de les monarquies absolutistes. Però la divisió de la societat en classes privilegiades i no privilegiades es mantindria tossudament durant tota l'edat moderna

La Revolució Gloriosa de 1688 a Anglaterra i, més tard, la Revolució Francesa encetada el 1789, van iniciar el procés de transformació que va ser seguit per les Revolucions Liberals del segle XIX. Finalment, en comptes d'una societat dividida en classes privilegiades i no privilegiades per dret de sang (societat estamental), es crearia una societat dividida en classes socials segons la seva capacitat de consum i generar diners (societat capitalista).


Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

El naixement dels comtats catalans

Els egipcis

Les croades

Introducció a l'edat mitjana

Els cavallers medievals