El feudalisme
El feudalisme era el sistema que usaven les societats medievals europees, principalment entre els segles X i XIII, per al control administratiu local i la distribució de la terra en unitats (feus). Amb tot, la seva divisió de la societat en classes perduraria també durant tota l'edat moderna. Però, quin va ser exactament l'origen del feudalisme i com va evolucionar?
 |
A l'època de l'Imperi romà, va sorgir el colonat, un sistema que servia per explotar el camp. Els anomenats colons treballaven la terra que era d'un altre (un aristòcrata, un alt funcionari o un militar retirat), on a més podien viure en pau. A canvi, pagaven un impost o una part de la collita al propietari. La idea de l'Imperi era treure el màxim de profit al camp per alimentar la població i generar excedents que servien per comerciar. El sistema també permetia crear nous impostos dels quals l'estat se'n beneficiava.
El colonat donaria molta empenta a les villae (villa en singular) o vil·les romanes, autèntics centres de d'explotació agrària que podien acollir desenes de persones, en alguns casos fins a 200, entre administradors, artesans, servents i camperols. Diverses villae amb un mateix propietari formaven un latifundi, una enorme extensió agrícola on podien viure centenars de persones.
Una villa era un centre de producció amb terres i instal·lacions agràries com premses, forns, graners, magatzems, etc. A més, hi havia la residència de l'administrador i del propietari i la seva família per a quan venien a supervisar o simplement a desconnectar de la ciutat, i també les residències de la resta de treballadors. Quan un propietari comptava amb un latifundi, sempre hi havia una villa principal que servia de centre administratiu i residència. Algunes villae comptaven amb jardins, menjadors amb mosaics, petits temples familiars i fins i tot biblioteques. L'art i l'arquitectura monumental hi estaven plenament presents com a signe de riquesa i estatus social.
Tot i que en un principi aquests camperols eren lliures, durant la part final de l'Imperi Romà la seva situació va canviar. Cada cop eren més dependents de la terra fins que jurídicament hi van quedar lligats, en molts casos amb deutes i en condicions de semiesclavitud. Aquesta degradació en la relació entre l'amo i el camperol seria la llavor que amb el temps faria sorgir el feudalisme.
Amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, a finals del segle V, bona part d'Europa es va fragmentar en nous regnes i altres entitats polítiques que s'anaven transformant i barallant entre si. Les ciutats, algunes de les quals ja arrossegaven una llarga decadència, es van buidar alhora que els centres de poder passaven a poc a poc als grans propietaris de terres que havien quedat. Sense Estat, la gent va començar a refugiar-se sota la protecció de senyors locals que disposaven de terres (terratinents) i exèrcits privats, ja que molts d'ells eren nobles o cabdills germànics que s'havien romanitzat. Sense una administració imperial al darrere, aquests senyors van assolir un gran protagonisme en les noves entitats polítiques que sorgien.
En aquest nou context, sense les institucions romanes, les noves societats buscaven formes alternatives d'organització política, econòmica i social. Així entre finals del segle V i el segle IX es va transformar a poc a poc l’antiga societat romana en una societat molt més rural, jerarquitzada i basada en relacions personals de dependència entre camperols, senyors i governants. Aquest nou sistema quedaria consolidat, i podríem dir institucionalitzat, cap als segles IX i X.
Durant els segle IX i X bona part d'Europa va viure contínues incursions de vikings, magiars (hongaresos) i sarraïns (pirates musulmans). Els reis, incapaços de controlar els seus territoris, van començar a cedir més poder als nobles (senyors), que vivien en petites fortificacions des d'on gestionaven les seves terres i els camperols que les treballaven. Aquestes relacions entre reis, senyors i camperols, amb el papa de Roma com a màxima autoritat espiritual de fons, van conformar definitivament una nova societat.
En el cas més habitual es produïa un acord entre un noble (senyor) i un camperol (que es convertia en serf). El noble donava una terra o feu al serf juntament amb la promesa de protecció. El serf, per la seva part, es comprometia a treballar-la i fer el pagament estipulat pel noble en forma de productes o diners. També havia d'obeir-lo en tot, cosa que resultava en abusos constants. També existia el vassallatge, en què un noble sol·licitava a un altre noble de més poder protecció o terres a canvi de jurar-li fidelitat, ajuda militar, diners, etc. Els nobles més importants acostumaven a ser vassalls, per exemple, d'un comte, príncep o rei.
Al món de la noblesa hi havia diversos títols segons la importància, la riquesa i les funcions. Hi havia els senyors, la figura més habitual, i els ducs, marquesos, comtes, vescomtes i barons. La seva importància i autonomia podia variar segons el territori i l'època, i a vegades no existien tots els títols alhora en una mateixa regió. Per exemple, a l'època dels comtats catalans, els comtes barcelonins eren completament sobirans, amb la mateixa capacitat de decidir que un rei. En alguns casos, fins i tot un comte amb nombrosos vassalls podia tenir més poder que un governant reial.
 |
| Representació dels tres estaments Font |
Aquesta societat quedaria dividida en tres classes o estaments: la noblesa (monarques, senyors i cavallers), el clergat (arquebisbes, bisbes, capellans, etc) i el tercer estament, també anomenat tercer estat (camperols, artesans, comerciants, etc), la qual cosa equivalia a la divisió entre els que combaten, els que resen i els que treballen (el poble).
La ideologia feudal va presentar aquesta divisió com una jerarquia natural establerta per Déu, i per això la pertinença a un dels grups era bàsicament immutable. Un mercader, encara que fos ric, seria tota la seva vida un plebeu, mentre que un cavaller, encara que estigués arruïnat, no perdia els seus privilegis de casta. Aquest sistema no només va fer fortuna a les regions antigament romanes, sinó que es va imposar a tota l'Europa cristiana.
El sistema feudal començava de dalt a baix, és a dir, els reis (o governants sobirans que també podien ser comtes o prínceps, per exemple) recompensaven serveis civils o militars a certes famílies que es convertien en nobles i rebien terres. Aquesta condició de noble es convertia en hereditària, un dret de sang. Aquests nobles, alhora, cedien aquestes terres a camperols per treballar-les i viure-hi a costa de perdre moltes llibertats.
Els clergues, religiosos ordenats per l'Església (és a dir, amb el poder espiritual per exercir determinades funcions), també podien participar en aquests pactes com a propietaris de terres. Entre ells hi havia, per exemple, cardenals, arquebisbes, bisbes i, de menor rang, abats i capellans. El clergat no pagava impostos i tenia lleis i tribunals propis, entre d’altres privilegis.
A partir del segle XI les ciutats van tornar a revifar, tot i que els senyors propietaris de terres i els camperols en forma de serfs continuarien existint. Mentre la noblesa controlava principalment el món rural, a les ciutats sorgia la burgesia, una classe social no privilegiada que augmentava el seu benestar en base a la producció artesanal i el comerç.
A l'edat mitjana, a més, va sorgir la figura del cavaller. Un cavaller era, en principi, qui podia permetre's un cavall, armes i una armadura i s'associava amb un senyor per servir-lo. Aquests personatges formaven part dels exèrcits personals dels nobles. De seguida, la condició de cavaller es va convertir en un títol més que es podia rebre, fet que el feia pertànyer a la noblesa. Els ordes militars compostos de cavallers serien una poderosa eina de guerra durant les croades.
Amb el pas dels segles, el sistema feudal es va anar ressentint i afeblint davant del poder que acumulava la burgesia, la inestabilitat provocada per les guerres i les pestes i els abusos de les monarquies absolutistes. Però la divisió de la societat en classes privilegiades i no privilegiades es mantindria tossudament durant tota l'edat moderna.
La Revolució Gloriosa de 1688 a Anglaterra i, sobretot, la Revolució Francesa encetada el 1789, van iniciar el procés de transformació que va ser seguit per les Revolucions Liberals del segle XIX. Finalment, en comptes d'una societat dividida en classes privilegiades i no privilegiades per dret de sang (societat estamental), es crearia una societat dividida en classes socials segons la seva capacitat de consum i generar diners (societat capitalista).
Veus una errada? Fes-m'ho saber
EL GAT SABERUT
