El feudalisme

El feudalisme era el sistema que usaven les societats medievals europees, principalment entre els segles X i XIII, per al control administratiu local i la distribució de la terra en unitats (feus). Amb tot, la seva divisió de la societat en classes perduraria també durant tota l'edat moderna.


Amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, al segle V, bona part d'Europa es va fragmentar en nous regnes que s'anaven transformant i barallant entre si. Les ciutats, antigament romanes i bullicioses, es van buidar i els centres de poder van passar a poc a poc als castells, molts d'ells rurals. A les principals fortaleses els reis governaven els seus territoris. 

Durant els segle IX i X bona part d'Europa va viure contínues incursions de vikings, magiars (hongaresos) i sarraïns (pirates musulmans). Els reis, incapaços de controlar els seus territoris, van començar a cedir terres i més poder als nobles que vivien en castells rurals i que acollien tot aquell que els jurava fidelitat. Aquestes noves relacions entre reis, senyors i poble, amb el papa de Roma com a màxima autoritat espiritual de fons, van conformar una nova societat.

Aquesta societat quedaria dividida en tres classes o estaments: la noblesa (monarques, senyors i cavallers), el clergat (bisbes, monjos, etc) i el tercer estament, també anomenat tercer estat (camperols, artesans, comerciants, etc), la qual cosa equivalia a la divisió entre els que combaten, els que resen i els que treballen (el poble).

Representació dels tres estaments
Font

La ideologia feudal va presentar aquesta divisió com una jerarquia natural establerta per Déu, i per això la pertinença a un dels grups era bàsicament immutable. Un mercader, encara que fos ric, seria tota la seva vida un plebeu, mentre que un cavaller, encara que estigués arruïnat, no perdia els seus privilegis de casta. Aquest sistema no només va fer fortuna a les regions antigament romanes, sinó que es va imposar a tota l'Europa cristiana.

El sistema feudal començava de dalt a baix, és a dir, els reis recompensaven serveis civils o militars a certes famílies que es convertien en nobles i rebien terres. Aquesta condició de noble es convertia en hereditària, un dret de sang. Aquests nobles, alhora, cedien aquestes terres a camperols per treballar-les i viure-hi. 

Els eclesiàstics, dins de la classe privilegiada del clergat, també podien participar en aquests pactes com a propietaris de terres. Entre ells hi havia cardenals, arquebisbes, bisbes i, de menor rang, abats, monjos, sacerdots i capellans. El clergat no pagava impostos i tenia lleis i tribunals propis, entre d’altres privilegis.

En el cas més habitual es produïa un acord entre un noble (senyor) i un camperol (que es convertia en serf). El noble donava una terra o feu al serf juntament amb la promesa de protecció. El serf, per la seva part, es comprometia a treballar-la i fer el pagament estipulat pel noble en forma de productes o diners. També havia d'obeir-lo en tot, cosa que resultava en abusos constants. 

També existia el vassallatge, en què un noble sol·licitava a un altre noble de més poder protecció o terres a canvi de jurar-li fidelitat, ajuda militar, diners, etc. Els nobles més importants acostumaven a ser vassalls d'un rei. Al món de la noblesa hi havia diversos títols segons la importància, la riquesa i les funcions. Hi havia els senyors, la figura més habitual, i els ducs, marquesos, comtes, vescomtes i barons. La seva importància i autonomia podia variar segons el territori i l'època, i a vegades no existien tots els títols alhora en una mateixa regió. Per exemple, a l'època dels comtats catalans, els comtes barcelonins eren completament sobirans, amb la mateixa capacitat de decidir que un rei. En alguns casos, fins i tot un comte amb nombrosos vassalls podia tenir més poder que un governant reial.

A partir del segle XI les ciutats van tornar a revifar, tot i que els senyors propietaris de terres i els camperols en forma de serfs continuarien existint. Mentre la noblesa controlava principalment el món rural, a les ciutats sorgia la burgesia, una classe social no privilegiada que augmentava el seu benestar en base a la producció artesanal i el comerç. 

A l'edat mitjana, a més, va sorgir la figura del cavaller. Un cavaller era, en principi, qui podia permetre's un cavall, armes i una armadura i s'associava amb un senyor per servir-lo. Aquests personatges formaven part dels exèrcits personals dels nobles. De seguida, la condició de cavaller es va convertir en un títol més que es podia rebre, fet que el feia pertànyer a la noblesa. Els ordes militars compostos de cavallers serien una poderosa eina de guerra durant les croades.

Amb el pas dels segles, el sistema feudal es va anar ressentint i afeblint davant del poder que acumulava la burgesia, la inestabilitat provocada per les guerres i les pestes i els abusos de les monarquies absolutistes. Però la divisió de la societat en classes privilegiades i no privilegiades es mantindria tossudament durant tota l'edat moderna

La Revolució Gloriosa de 1688 a Anglaterra i, sobretot, la Revolució Francesa encetada el 1789, van iniciar el procés de transformació que va ser seguit per les Revolucions Liberals del segle XIX. Finalment, en comptes d'una societat dividida en classes privilegiades i no privilegiades per dret de sang (societat estamental), es crearia una societat dividida en classes socials segons la seva capacitat de consum i generar diners (societat capitalista).




Veus una errada? Fes-m'ho saber 

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els gats a l'antic Egipte

Els cavallers medievals

La Revolució Industrial

La pedra de Rosetta

El treball infantil durant la Revolució Industrial