L'origen dels papes de Roma i evolució durant l'edat mitjana
La figura del papa ha estat un símbol poderós i durador dins l'Església catòlica, i ha condicionat la vida política i social d'Europa durant molts segles. Com va sorgir aquesta autoritat i com va evolucionar? Tot seguit, ho descobrirem.
 |
Abans de continuar, cal deixar clar que una cosa és el que diu la tradició i una altra la realitat històrica. La tradició diu que el primer papa de Roma va ser l'apòstol Pere, i que després d'ell tots els bisbes de Roma (i per tant papes) eren els seus successors amb la funció de cap espiritual de l'Església, és a dir, la principal autoritat humana davant dels creients. La realitat històrica, però, és més complexa. Per això, primer de tot, hem de recular fins a la part final de l'edat antiga.
EVOLUCIÓ DEL CRISTIANISME
En la part final de l'Imperi Romà, el cristianisme va viure dos moments clau. El primer l'any 313 amb l'Edicte de Milà, on els emperadors romans Constantí el Gran i Licini I van establir la llibertar de culte. D'aquesta manera, els cristians deixaven de ser perseguits. Si ja abans el cristianisme havia arrelat fortament en alguns sectors, sobretot a la part oriental de l'imperi, ara el seu abast seria imparable. I això per què?
El cristianisme era una religió molt innovadora. Per exemple, ensenyava que tots eren iguals davant de Déu. Les comunitats cristianes eren molt solidàries i estaven unides. Això generava un fort sentiment de pertinença i seguretat. El cristianisme presentava una doctrina senzilla i directa, almenys al principi. Estima Déu, estima els altres i segueix Crist. No calia una gran formació filosòfica o accedir a rituals complicats com en molts cultes pagans. Això feia que fos accessible a tothom, inclosos els analfabets o esclaus.
El cristianisme va arribar a totes les capes de la societat. L'emperador Teodosi el Gran, que va governar entre el 379 i el 395, era un cristià convençut. El 380 va promulgar l'Edicte de Tessalònica, el segon moment clau del cristianisme. S'hi establia aquesta religió com l'oficial de l'Imperi. De cop i volta, en qüestió de dècades, el cristianisme passava de ser mal vist i perseguit a ser la religió de l'estat. I, curiosament, ara serien les creences paganes les mal vistes. Amb tot, cal tenir en compte que el paganisme continuaria sent majoritari durant molt de temps, en especial a Europa Occidental.
Les comunitats cristianes, que començaven a organitzar-se amb força, tenien com a dirigent espiritual el bisbe. La paraula bisbe deriva del grec epískopos, que significa 'el qui observa' o 'el vigilant', i passaria al llatí en la forma de episcopus. En el context cristià primitiu, aquest terme es feia servir per designar aquells que tenien la responsabilitat de supervisar i cuidar una comunitat de creients.
El bisbe de Roma va començar a ser vist com el principal, el més respectat, ja que la tradició marcava que en aquesta ciutat havia mort com a màrtir l'apòstol Pere, un referent per a la nova jerarquia. Alhora es van celebrar diferents concilis on els bisbes establien les doctrines oficials de l'Església, que en molts casos adaptaven creences paganes per facilitar la conversió en massa dels habitants de l'Imperi. La construcció d'esglésies es va escampar per tot arreu mentre que la jerarquia eclesiàstica s'imposava. Fins i tot els pobles germànics es passaven al cristianisme, i sobre aquesta fe edificaven els seus regnes un cop l'Imperi Romà d'Occident es va desintegrar. Val a dir que, mentre que a orient el cristianisme es va escampar amb facilitat, a occident costaria una mica més. Primer entraria per la costa gràcies a les ciutats amb port, que permetien un contacte més directe amb l'exterior per mitjà del transport de persones i, per tant, d'idees i coneixement. Amb el temps, les noves creences arrelarien també a l'interior i en pràcticament qualsevol racó del continent.
ORIGEN DEL PAPAT
El títol de papa, que prové del grec, era una forma afectuosa de dir pare als bisbes. Durant segles, qualsevol bisbe podia ser anomenat papa. Però de mica en mica aquest títol va quedar reservat principalment per al bisbe de Roma. Un d'ells, Gregori V, va prohibir el 998 usar papa per a la resta de bisbes. Així, de forma oficial, l'únic papa havia de ser el bisbe de Roma, que des del segle V se'l relacionava amb l'apòstol Pere. Ara bé, tot i que ja sonava allò de ser el successor de Pere, no tothom pensava igual. A l'Orient cristià, per exemple, no s'acceptava aquesta idea. I en què es basaven els bisbes de Roma per dir que eren successors de l'apòstol Pere? Feien servir el text de Mateu 16:18, on Jesucrist diu: "A més, et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta roca edificaré la meva congregació, i les portes de la Tomba no la podran dominar".
La veritat és que aquestes paraules mai van ser enteses pels primers cristians com que Pere iniciava una nissaga de caps espirituals. De fet, poc després els apòstols discutien sobre qui era el més important d'ells, per a tot seguit ser represos per Jesucrist. El mateix Pere va escriure en unes de les seves cartes (1 Corintis 3:11) que l'únic fonament de la congregació era el Crist, i en multitud de textos veiem que per als cristians no devia haver cap líder humà. Només havien de seguir el Crist, és a dir, practicar les seves ensenyances. Si analitzem el context de Mateu 16:18, és evident que la pedra a la qual fa referència Jesucrist és ell mateix. El mateix Agustí, un dels anomenats Pares de l'Església, va deixar escrit al segle V: «El Senyor va dir: “Sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”, perquè Pere li havia dit: “Tu ets el Crist, el Fill del Déu vivent”. Per tant, és sobre aquesta pedra, que tu has reconegut, on jo edificaré la meva Església».
Un cop es va assentar en l'Església la idea que el bisbe de Roma era el successor de Pere, i des del segle X l'únic papa, qualsevol que volgués rivalitzar amb la seva posició era considerat antipapa. Durant els primers segles encara no existia el terme antipapa, però a partir del segle X es va començar a usar per diferenciar el suposat papa legítim dels usurpadors. I tirant enrere es van anomenar papes i antipapes a tots aquells que havien estat bisbes de Roma o rivals seus, respectivament.
 |
| Papa del segle IX, amb un capell senzill típic dels bisbes (IA) |
DE CAP ESPIRITUAL A CAP POLÍTIC
Durant l'edat mitjana, el papa es va convertir en una figura de gran influència política. L'Església se havia convertit en una eina de pressió, de manipulació i de xantatge. Tot enmig d'escàndols de corrupció i abusos de tota mena. El cristianisme, sens dubte, poca cosa ja tenia a veure amb les ensenyances dels evangelis. L'ostentació i la degradació moral sovint dominava la vida d'aquell que suposadament representava el Crist a la terra.
Al segle VIII es va establir una aliança entre el papat de Roma i els monarques francs. L'any 756 el rei Pipí el Breu va fer al papa una donació en forma de territoris situats al centre d'Itàlia. D'aquesta manera, el papa no només era el líder espiritual de l'Església, sinó que es convertia en monarca dels anomenats Estats Pontificis. I l'any 800, el papa Lleó III va coronar Carlemany com a emperador d’Occident, un gest amb enormes implicacions polítiques: el papa es presentava com a font d’autoritat imperial, capaç de legitimar emperadors. El mateix paper tindria amb la creació del Sacre Imperi Romà a partir del 962. Durant segles, l’autoritat espiritual del papa sovint s'entrellaçava (i enfrontava) amb la dels monarques europeus, fossin emperadors, reis, prínceps, etc.
EL SEGLE FOSC I EL GRAN CISMA D'ORIENT
Un dels períodes més turbulents va ser el que els historiadors anomenen saeculum obscurum o "segle fosc" (904–964), quan el control del tron papal va caure en mans de poderoses famílies aristocràtiques de Roma, especialment la dinastia dels Teofilactes. En aquell temps, conegut popularment com la pornocràcia (govern de les prostitutes) diverses figures femenines de la noblesa romana (com Teodora i la seva filla Marozia) van influir decisivament en l’elecció de papes i en la manera de governar de l’Església. Els papes d’aquella època estarien especialment marcats per escàndols i violència de tota mena. Tot i que alguns historiadors apliquen el Saeculum obscurum a la primera meitat del segle X, la realitat és que el caos produït pels teofilactes duraria fins a la meitat del segle XI, quan l'últim de la dinastia va ser despatxat. Aquest papa seria Benet IX.
Els teofilactes no només decidien qui havia de ser el papa, sinó que van ser capaços de fer papa membres directes de la família a partir del 974 amb Benet VII. Després vindrien Joan XIX, Benet VIII i, el pitjor, Benet IX. Aquest papa, nomenat l'any 1032 quan tenia 18/20 anys (el més jove de la història), va destacar per la corrupció i la immoralitat. L'escàndol era tal, que les revoltes del poble romà el van obligar a deixar el càrrec el 1045, que quedaria en mans del bisbe de Sabina, Silvestre III, però només duraria un parell de mesos. Benet IX es va tornar a imposar fins que poc després va vendre el càrrec per una gran suma de diners al seu padrí, qui seria Gregori VI. L'emperador del Sacre Imperi Romà, Enric III, hi va intervenir per expulsar-lo definitivament, a ell i a dos més usurpadors que volien aprofitar la situació, i va nomenar papa al bisbe de Bamberg, Climent II. Però, després de nou mesos, moriria a l'octubre del 1047. Benet IX intentaria un altre cop, sense èxit, fer-se papa, però Enric III va proclamar papa al bisbe de Brixen, Damas II, però també moriria uns dies després. El caos semblava no tenir fi fins que, un altre cop, Enric III va nomenar un nou papa, el bisbe de Toul, Lleó IX, aclamat pel poble i el clergat romà. Aquest papa sí que duraria i començaria una sèrie de reformes molt interessants. Però el seu papat acabaria amb el Gran Cisma d'Orient.
Un dels sotracs més grans que va patir el poder papal de Roma va ser el Gran Cisma d'Orient del 1054. Fins aleshores, l'Església cristiana tenia cinc seus episcopals principals: Roma, Constantinoble, Alexandria, Antioquia i Jerusalem. Constantinoble, a més, era la capital de l'Imperi Roma d'Orient (anomenat modernament Imperi Bizantí). La tensió i rivalitat entre Roma i Constantinoble era cada cop més gran. Mentre Roma reclamava una primacia universal com a seu del papa i successor de l'apòstol Pere, Constantinoble només acceptava una primacia d'honor, no de jurisdicció. Això significava que el bisbe de Roma, tot i ser el més prestigiós, no havia de manar en la resta de seus. Les topades entre el papa de Roma i el patriarca (terme usat a Orient) de Constantinoble eren freqüents.
A part d'aquesta rivalitat, el cristianisme d'occident i el d'orient havien desenvolupat notables diferències. L'Església occidental feia servir el llatí, mentre que l'oriental feia servir principalment el grec i la seva cultura estava orientalitzada. Si a Occident el papa de Roma havia quedat estretament vinculat a l'emperador del Sacre Imperi, a Orient el patriarca s'havia lligat a l'emperador de Constantinoble com a autoritat protectora. I també algunes diferències teològiques eren importants. Tot plegat petaria el 16 de juliol del 1054, quan el cardenal enviat per Lleó IX, Humbert de Silva, després de fracassar en les negociacions, entrava a la basílica de Santa Sofia i a sobre de l'altar deixava una butlla d'excomunió contra el patriarca Miquel Cerulari. La resposta del patriarca seria exactament la mateixa: excomunicar el cardenal i els seus acompanyants. Durant les dècades següents s'aniria consolidant la divisió: l'Església Catòlica fidel al papa de Roma per una banda i l'Església Ortodoxa encapçalada pel patriarca de Constantinoble per l'altra.
ÈPOCA DE REFORMES
Després de segles de corrupció i decadència espiritual, la divisió produïda pel cisma d'Orient feia trontollar absolutament tota l'estructura i influència del papat de Roma. En aquest punt van començar una sèrie de reformes per intentar revertir el mal camí, un projecte anomenat Reforma Gregoriana, en honor al seu màxim impulsor: Gregori VII (1075-1085).
Tot i el nom, aquest període de reformes havia començat abans del papat de Gregori VII. Anteriorment al cisma d'orient, el papa Lleó IX (1049-1054) ja va intentar posar fre als matrimonis dins del clergat i a la simonia, és a dir, la compra i venda de càrrecs eclesiàstics, i fomentava una vida més austera i dedicada a la pregària. Els següents papes, Víctor II (1055-1057), Esteve IX (1057-1058), Nicolau II (1059-1061) i Alexandre II (1061-1073), van continuar intentant millorar la situació moral i la reputació de l'Església amb no gaire fortuna. En el cas de Nicolau II, aquest seria el primer en establir que només els cardenals podien escollir el nou papa. Això volia neutralitzar la influència de l'aristocràcia romana en l'elecció. Els cardenals de l'època eren sobretot bisbes d'especial rellevància de les diòcesis més properes a Roma. Tradicionalment, s'encarregaven de tasques administratives importants i d'assessorar el papa. Amb el dret d'escollir els nous papes, naixia l'any 1059 el Col·legi Cardenalici, que també havia de governar l'Església entre la mort d'un papa i l'elecció del següent.
El papa Gregori VII (1073-1085) va ser qui va donar la gran empenta a les reformes que tant necessitava l'Església, tot i que potser es va emocionar massa. El seu Dictatus Papa presentava en 27 normes l'ideari político-religiós que que havia de regir a l'univers cristià d'Occident. Aquest ideari assegurava que el papa era el líder universal del cristianisme i li donava poders absoluts per escollir bisbes, dictar normes o crear noves comunitats. A més, deixava clar que el papa podia nomenar emperadors i despatxar-los si calia. La seva figura es convertia en un déu terrenal, independent de l'estat, però amb el dret diví de ficar-se en assumptes polítics de tota mena.
Algunes d'aquestes normes van trigar més a implantar-se. Per exemple, el dret a escollir els bisbes va originar la Lluita de les Investidures, ja que l'emperador del Sacre Imperi Romà no volia renunciar-ne. Una controvèrsia que duraria fins al 1122, quan l'emperador Enric V i el papa Calixt II van arribar a un acord per mitjà del Concordat de Worms. El papa es quedava amb el dret, però, quan hagués de triar bisbes dins del Sacre Imperi Romà, l'emperador podria estar present en el procés per garantir-ne la transparència.
Tot i que la Reforma Gregoriana va donar la independència a l'Església respecte als poders dels monarques i aristòcrates, no va eliminar la corrupció i els escàndols.
 |
| Papa del segle XII (IA) |
LES CROADES I EL PRIMER CONCLAVE
Els papes continuaven organitzant la cristiandat occidental sota el seu lideratge. El papa Urbà II va convocar la Primera Croada el 1095, amb l'objectiu de recuperar Terra Santa, és a dir, Jerusalem i els territoris de Palestina on havia nascut el cristianisme i que ara estaven en mans musulmanes. Després de la primera en vindrien unes quantes més, la majoria liderades per papes i amb la complicitat dels monarques europeus més fanàtics. La darrera croada canònica seria la novena, entre el 1271 i el 1272, tot i que altres enfrontaments en el continent europeu entre cristians i musulmans també serien titllats de croada.
Quan el papa Climent IV va morir una mica abans de la novena croada, el 1268, els cardenals reunits a Viterbo (regió del Laci) van trigar gairebé tres anys a posar-se d’acord sobre el seu successor, ja que els bàndols eren irreconciliables. La situació s'allargava tant que les autoritats locals van tancar els cardenals amb clau (cum clave, d’on prové conclave) sense deixar-los sortir, els van reduir la dieta a pa i aigua i fins i tot els van treure la teulada del palau perquè la pluja els mullés. S'esperava que les males condicions els faria afanyar-se.
Finalment, el 1271 els cardenals van elegir Teobaldo Visconti (Gregori X), que no era ni cardenal i que en aquell moment es trobava a Acre enmig de la novena croada. Només ell aconseguiria posar d'acord tots els cardenals. Com a lliçó d’aquell episodi, Gregori X va promulgar al Concili de Lió de 1274 la norma que establia el conclave com a procediment obligatori per a futures eleccions papals. A partir de llavors, després de la mort d’un papa, els cardenals s’han de reunir a porta tancada, sense contacte amb l’exterior, fins a elegir el nou líder de l'Església. El primer conclave formal de la història tindria lloc poc després, el 1276, quan Gregori X va morir. Des de llavors, aquesta tradició de vuit segles s’ha mantingut fins als nostres dies. La institució del conclave va reforçar la independència de l’elecció papal respecte als poders civils, tot i que no va eliminar intrigues ni pactes entre faccions dins del Col·legi Cardenalici.
EL PAPAT D'AVINYÓ I EL CISMA D'OCCIDENT
A principis del segle XIV Roma era una ciutat molt complicada, fins i tot per al papa. Estava sumida en el caos i la violència, dominada per les contínues baralles entre famílies nobles rivals, com els Colonna i els Orsini. Els carrers eren perillosos i l’autoritat del papa dins la mateixa ciutat era sovint qüestionada o ignorada. No hi havia una estructura de govern estable, ja que el poder papal coexistia i competia amb les faccions aristocràtiques i els gremis. A més, la ciutat estava molt degradada, amb molt edificis en ruïnes i amb una gran manca d'infraestructures.
Per altra banda, la relació entre el papat i alguns monarques no era gens bona. Per exemple, el papa Bonifaci VIII va tenir un greu conflicte amb el rei Felip IV de França, que volia controlar l’Església i imposar impostos al clergat. Felip IV va arribar a empresonar Bonifaci VIII durant uns dies a Anagni (regió del Laci), un escàndol que humiliaria el papat, ja que era la primera vegada que un monarca s'atrevia a actuar violentament contra un papa. Finalment, davant les pressions externes, el rei francès alliberaria el papa, que un mes després moriria. Però, en altres casos, la relació entre la monarquia francesa i el papat va ser realment bona.
Quan Climent V, francès i molt pròxim a la corona francesa, va ser elegit papa l'any 1305, va preferir no instal·lar-se en una Roma hostil i poc segura, i es va establir a Avinyó a partir del 1309, una ciutat situada al comtat de Provença, vassalla del rei de Nàpols, Robert d'Anjou, de dinastia francesa. Així que el papa comptava en aquell moment amb la protecció de la casa d'Anjou i del rei de França. Fins a set papes, tots francesos, van residir a Avinyó, a l'anomenat Palau dels Papes, enmig de tota mena de luxes, fet que seria motiu de nombroses crítiques per part d'alguns monarques europeus. Quan el setè papa, Gregori XI, va tornar a Roma el 1377, va morir al cap de poc. La seva mort portaria a un conflicte brutal sobre qui havia de ser el successor.
Entre 1378 i 1417 va tenir lloc el Cisma d'Occident, en què diverses persones es van proclamar alhora papa. Uns amb seu a Roma i d'altres amb seu a Avinyó. Tots dos amb diferents suports dins del continent. El cisma no es resoldria fins al Concili de Constança, que duraria quatre anys (1414-1418). En aquell moment hi havia tres papes alhora que reclamaven el poder. Finalment, cap d'ells va ser l'elegit. El nou i únic papa seria l'italià Oddone Colonna (Martí V). Un dels papes despatxats havia sigut Benet XIII, un dels protagonistes de la tupinada del Compromís de Casp.
 |
| Papa del segle XV (IA) |
RESTAURACIÓ DEL PODER A ROMA I EL CAMÍ CAP AL RENAIXEMENT
El papa Martí V representava la restauració del papat a Roma després de dècades de caos. Però les coses encara serien complicades per a l'Església. Martí V i els seus successors, Eugeni IV i Nicolau V, van haver de restaurar el domini papal efectiu sobre els Estats Pontificis, que durant el Cisma havien caigut en mans de senyors locals i famílies nobles. Durant aquesta època, els papes van haver de bregar amb el conciliarisme, un moviment dins l'Església que defensava que els concilis ecumènics tenien més autoritat que el papa. En aquests concilis es podien reunir tots els bisbes amb el papa per tractar diferents temes sobre fe, doctrina, moral o disciplina. El conciliarisme lligava el papa a les decisions preses per la majoria de bisbes. Així els concilis podrien fins i tot despatxar o nomenar papes en moments de crisi.
El papa Nicolau V (1447-1455) va idear la Biblioteca Vaticana, reunint les primeres tongades de còdexs i manuscrits d'origen grecollatí i hebreu. Tot i això, la biblioteca no seria oficialment fundada fins al 1475, en època de Sixt IV. Nicolau V també va restaurar esglésies i monuments romans, va protegir humanistes i traductors clàssics i va impulsar obres públiques per embellir Roma. Així començava una època en què alguns papes estarien molt connectats amb l'art del Renaixement. Però, abans d'arribar al gran mecenatge d'aquests papes renaixentistes, tenim a Calixt III (1455 i 1458), més conservador i tancat, que seria el primer papa catalanoparlant de la història, ja que era de la família valenciana dels Borja (en italià Borgia). Alguns membres d'aquesta noble família aconseguirien càrrecs molt importants dins l'Església gràcies a la influència del papa, i eren coneguts a Itàlia com els catalani. Un altre papa dels Borja seria Alexandre VI (1492-1503), famós pels seus escàndols. Així el papat entrava en l'edat moderna de la història.
