L'educació a l'edat mitjana
Quan pensem en l’edat mitjana, sovint ens venen al cap castells, croades i cavallers, però poques vegades ens preguntem com era l'educació en aquell món. Curiosament, la manera com l’Europa medieval va preservar i transmetre el coneixement és una de les seves herències més decisives.
 |
En els darrers segles de l’Imperi Romà d'Occident , l’educació havia estat un privilegi reservat a les elits. Els nens de famílies benestants acudien a escoles públiques o privades per aprendre a llegir i escriure en llatí, estudiar els clàssics, com Ciceró o Virgili, i dominar la retòrica, essencial per a la carrera política o administrativa. Amb la descomposició de l’Estat romà, aquesta estructura col·lapsaria. Les ciutats, centres de cultura i administració, van perdre pes; els mestres i gramàtics van desaparèixer o van trobar refugi a l’Església; i la major part de la població, sobretot al camp, va quedar analfabeta. Les escoles públiques i institucions laiques d'ensenyament del món romà ja no existien a Europa.
La cultura escrita va sobreviure, en bona part, gràcies als clergues. L’Església cristiana, cada vegada més consolidada i influent, va conservar l’ús del llatí i la pràctica de la lectura i l’escriptura per raons religioses i administratives. El cristianisme s'expandia per Europa amb governs germànics plenament convertits, a mesura que s'organitzava i creava institucions i un dogma oficial. A partir del segle VI, els monestirs es van convertir en els principals centres d'educació i cultura, tot i que reservats a una part molt petita de la població.
LES ESCOLES MONÀSTIQUES I CATEDRALÍCIES
Els monestirs van ser una evolució de les primeres comunitats de monjos que vivien agrupats i de forma ascètica en entorns naturals. El moviment monacal cristià va tenir el seu origen al Pròxim Orient, en les comunitats d'anacoretes o eremites que formaven recintes i poblats on pregar, meditar, fer treballs manuals i atendre pobres i viatgers. A Europa, on també sorgirien aquestes comunitats, es van desenvolupar cada cop de forma més complexa. Si en un principi eren simplement un conjunt d'estances de fusta o pedra per a diferents usos al voltant d'una petita església, amb el temps es convertirien en un conjunt arquitectònic que incloïa una església més gran central, un claustre, un menjador, un dormitori comú, una cuina, una biblioteca, un espai per atendre malalts, pobres i viatgers, tallers, etc. Així s'arribava a la imatge de monestir medieval que tots tenim al cap.
La Regla de Sant Benet, escrita cap al 530, dictava com havia de ser la vida diària dels monjos, i va ser la més famosa al continent europeu. Els monjos benedictins donaven molta importància a l'estudi com a part de la vida monàstica. A les biblioteques o a prop d'elles hi havia espais dedicats a la còpia de manuscrits antics, tant religiosos com clàssics. Gràcies a aquesta feina pacient, es van conservar obres fonamentals de la cultura grecollatina que, sense la feina d'aquests monjos, s’haurien perdut. En aquest context, es formarien les primeres escoles monàstiques entre els segles VI i VII.
L’educació monàstica estava orientada sobretot als futurs monjos. Els nois que ingressaven al monestir aprenien a llegir en llatí per poder entendre les Escriptures i els llibres litúrgics. També estudiaven càntics, salms, càlcul per al calendari litúrgic i, en alguns casos, una mica de gramàtica i astronomia. Aquests centres no pretenien formar oradors o funcionaris, com a l’època romana, sinó homes devots i disciplinats. Tot i això, el seu paper en la conservació del coneixement seria fonamental.
Les escoles catedralícies, també anomenades episcopals, van assolir una gran importància a l’Europa occidental a partir de finals del segle VIII, en època carolíngia. Carlemany havia aconseguit un gran imperi, el primer a Europa des de la desintegració de l'Imperi Romà, però amb un nivell cultural molt baix, fins i tot entre els clergues i funcionaris. Així que va decidir fer reformes en el camp educatiu. Per mitjà de l'anomenada Admonitio Generalis del 789, va dictar que els monestirs i catedrals havien de tenir una escola on formar de manera organitzada i seriosa els nous religiosos. Aquesta mesura va reforçar les escoles monàstiques que ja existien i va fer que es multipliquessin, mentre que revitalitzava el paper de les escoles catedralícies o episcopals. Aquestes últimes, tot i que també ja existien, eren escasses, irregulars i sense una organització ni finalitat educativa generalitzada, cosa que canviaria dràsticament.
 |
| Exemple d'escola catedralícia (IA) |
Si les escoles monàstiques educaven principalment nous monjos (clergat regular), les catedralícies estaven centrades en formar bisbes, diaques, rectors i capellans (clergat secular), aquells religiosos que vivien en contacte continu amb el poble. Les escoles catedralícies estaven situades dins de les catedrals o en algun edifici proper. Carlemany va fer que aquestes escoles seguissin el model de l'escola palatina que feia poc havia creat a la seva capital, Aquisgrà.
L'escola palatina era l'escola de la cort imperial, on es formaven les elits més properes a l'emperador, tant de la noblesa franca com del clergat. Va ser fundada el 782 amb l'ajuda de l'erudit anglès Alcuí de York. El mateix Carlemany seria un dels seus alumnes més aplicats. Aquesta escola serviria de base i model per a les escoles catedralícies arran de l'Admonitio Generalis del 789.
El programa educatiu de les escoles catedralícies es basava en les anomenades arts liberals. Per una banda hi havia el trivium (gramàtica, retòrica i lògica) i per l'altra el quadrivium (aritmètica, geometria, música i astronomia). Aquest esquema provenia de l’educació clàssica grecoromana, reinterpretada segons la mentalitat cristiana. L’objectiu era preparar l’alumne per comprendre millor les Escriptures i per exercir funcions eclesiàstiques o administratives. Les classes es feien en llatí, i l’aprenentatge era sobretot memorístic i oral. El mestre llegia un text i el comentava, donant lloc a preguntes i discussions. Amb el temps, també s'acceptarien laics, fills de famílies nobles o burgeses.
LES UNIVERSITAS
Les primeres universitats no es deien així, sinó que rebien el nom d'studium 'estudi' o studium generale 'estudi general'. La paraula universitat, del llatí universitas, en un principi es referia senzillament a una comunitat o associació, que podia ser de comerciants, sabaters, teixidors, etc, i també d'estudiants o professors. Aquestes universitates (en plural) donarien lloc més endavant als gremis. Amb el temps, el concepte de universitas quedaria consolidat només en l'àmbit acadèmic. Per això, els studia generalia com a institució educativa passarien a anomenar-se directament universitats durant l'edat moderna, al mateix temps que universitas perdia el sentit de gremi, comunitat o associació que havia tingut en els seus orígens. Un cop aclarit això, anem a la formació dels primers studia generalia, el precedent de les universitats.
A partir d'aquí, per evitar confusions, parlarem d'studium o studium generale en singular (estudi, estudi general), i d'studia o studia generalia en plural (estudis, estudis generals).
D'STUDIA GENERALIA A UNIVERSITATS MODERNES
Cap a l'any 1.000, les escoles eclesiàstiques, siguin del tipus de siguin, ja rebien el nom de studium, i algunes destacaven més que d'altres, sobretot entre les catedralícies. Però a la ciutat italiana de Bolonya, amb només uns 10.000 habitants, va passar un fet sorprenent: es va redescobrir el dret de Justinià, un conjunt de lleis compilades per l'emperador romà d'orient Justinià I, entre el 528 i el 565, que servia per regular tots els aspectes de la vida de l'Imperi. D'aquesta manera, es posava ordre al caos jurídic que hi havia i que provocava nombrosos malentesos i problemes legals. Aquesta compilació de lleis tindria una vida llarga i seria traduïda al grec, la llengua que acabaria sent més rellevant a Constantinoble.
A Europa, l'Imperi Romà d'Occident s'havia desintegrat del tot l'any 476. El poti-poti d'entitats polítiques que hi van sorgir, sobretot amb elits germàniques, farien servir codis propis i costums locals barrejats amb elements romans. Mentrestant, l'Imperi Romà d'Orient, amb capital a Constantinoble, continuaria existint basant el seu dret en la compilació justiniana. A Europa, en canvi, s'havia perdut el contacte amb el dret romà clàssic, i el sistema jurídic ideat en època de Justinià, tot i ser conegut segurament per alguns sectors, no tenia cap influència i no se li donava gaire importància. A finals del segle XI, però, això canviaria.
A finals del segle XI, en plena renaixença urbana i comercial, Itàlia va viure un gran interès pel dret i l’ordre jurídic. És aleshores quan a Bolonya s’identifica i es comença a estudiar una còpia de les lleis compilades en època de Justinià, que serien conegudes com a Corpus Iuris Civilis. S'atribueix aquesta tasca al jurista Irneri, juntament amb els seus quatre deixebles, Hugo, Jacob, Búlgar i Martí, que crearien l'escola de glossadors. Analitzaven cada línia de text amb comentaris marginals (glosses) per després raonar, discutir i adaptar el dret romà a la societat medieval. Aquesta escola era, per tant, la llavor d'un studium, que començaria a tenir molta fama. Una primera particularitat que tenia era néixer del món laic, no del eclesiàstic.
Estudiants de tota Europa es van sentir atrets per l'studium de Bolonya, cosa que sacsejava la ciutat, ja que eren vistos amb desconfiança. No tenien residències, així que havien de llogar habitacions o viure amb famílies locals. Els llogaters i comerciants de la ciutat sovint abusaven dels preus, i si un foraster tenia un conflicte amb un local, la llei emparava el local. Aquesta situació va fer que aviat els estudiants s'organitzessin formant una universitas scholarium 'comunitat d'estudiants' i demanessin protecció. Per això, cap al 1155, l'emperador Frederic I del Sacre Imperi va promulgar l'Authentica Habita, que reconeixia privilegis especials per als estudiants. D'aquesta manera, per llei, aconseguien llibertat de circulació, protecció física i legal, i una jurisdicció pròpia.
Els estudiants, a més, estaven organitzats per nationes, és a dir, segons l'origen. Contractaven els professors, decidien els horaris i supervisaven el progrés de les lliçons per complir els objectius del curs escolar, que començava a l'octubre i acabava a l'estiu de l'any següent. Realment, els estudiants manaven, però durant molt de temps no tindrien una seu fixa. Com que era un studium laic, es feien les classes generalment en cases particulars o en locals llogats. Aquestes mancances no frenaria el flux d'estudiants arribats de l'estranger, que en poques dècades es comptaven per centenars.
El 1219, per mitjà d'una butlla papal d'Honoris III, es va regular la licentia docendi (el grau necessari per ensenyar com a mestre o simplement per exercir la professió que s'havia estudiat). El 1291, el papa Nicolau IV va donar a l'studium de Bolonya la licentia ubique docendi, cosa que feia que els graus obtinguts tinguessin validesa a tota l'Europa cristiana. En aquell moment ja n'hi havia tres de graus: el de batxiller (estudiant avançat que havia completat la formació bàsica i ajudava un professor), el de llicenciat (estudiant que ja podia exercir la professió o ensenyar) i el de doctor o mestre (el grau màxim que conferia plena autoritat docent i acadèmica a tot arreu, a més de permetre accedir als càrrecs més importants). Tot i que de fet els graus obtinguts a l'studium de Bolonya ja solien ser reconeguts fora d'Itàlia gràcies al prestigi acumulat, oficialment seria amb la licentia ubique docendi que aquest privilegi tindria un efecte legal i inqüestionable. Això convertia l'studium de Bolonya en un studium generale, fórmula que es va començar a aplicar durant el segle XIII als studia que adquirien la licentia ubique docendi. I és que a mesura que l'studium de Bolonya guanyava privilegis, altres studia europeus que començaven a tenir prestigi demanaven el mateix. I els professors també s'associarien formant una universitas magistrorum 'comunitat de mestres'. Així es consolidava una xarxa d'estudia generalia europea que de mica en mica seria més extensa.
.png) |
| Studium generale medieval (IA) |
Als studia generalia, a més d'aprofundir en les arts liberals (trivium i quadrivium), els estudiants es podien especialitzar en una disciplina superior, com dret, medicina o teologia. Els studia generalia havien de tenir sempre una facultat d'arts liberals i com a mínim una facultat de les altres disciplines. Alguns, tot i tocar diferents matèries, tenien fama de destacar en algunes concretes. L'Studium Generale de Bolonya, per exemple, estava especialitzat en dret civil i canònic; el de París, que seria tan famós com el de Bolonya, en teologia i filosofia; el d'Oxford, en teologia; el de Cambridge (sorgit d'una escissió d'Oxford), també en teologia; el de Montpeller, en medicina; el de Salamanca, en dret i teologia; i el de Lleida, en dret civil i canònic.
A Barcelona ja existien centres educatius d'ensenyament superior, com les Escoles Majors patrocinades pel Consell de Cent i l'escola catedralícia, però no va ser fins al 1402 que es va formar l'Studium Generale de Medicina i Arts, de la mà del rei Martí l'Humà, i el 1450 l'Studium Generale de Barcelona, amb el vistiplau d'Alfons el Magnànim i el papa Nicolau V. Malgrat la llarga tradició d'ensenyament superior que hi havia a la ciutat, el govern era reticent a crear un studium generale perquè implicava perdre competències en educació. Finalment, l'studium generale sortiria endavant, tot i que la Guerra Civil Catalana faria que la seva total implantació trigués una mica més. Això sí, la que acabaria sent la Universitat de Barcelona tenia totes les disciplines importants.
El terme generale indicava que eren centres d'ensenyament oberts a estudiants de qualsevol lloc, on es podien aconseguir títols vàlids oficialment en tota l'Europa cristiana, fet que no passava amb la resta d'escoles, encara que fossin d'ensenyament superior. Alguns studia generalia van sorgir d'escoles catedralícies o de moviments laics i privats, similars al cas de Bolonya, o també d'iniciatives de governs locals i monarques. I a vegades un nou studium generale sortia de l'escissió d'un altre, com el cas de Cambridge. Però l'studium que es creava només era generale a efectes legals quan el papa hi donava el vistiplau, tot i que en alguns casos l'studium ja feia temps que actuava com a generale, si el seu prestigi era reconegut internacionalment. També l'emperador podia atorgar aquest privilegi legal, tot i que era efectiu, teòricament, només dins del Sacre Imperi.
Cal matisar que, si certament qualsevol estudiant podia accedir als studia generalia, només ho feien aquells que s'ho podien permetre, perquè s'havia de tenir una formació bàsica en llatí i conèixer les arts liberals. La formació començava des de ben petits en monestirs o parròquies on els clergues ensenyaven els nois amb més aptituds. Entre els 12 i 14 anys els nois estudiaven en escoles catedralícies o escoles menors, que amb el temps també podien ser laiques o privades, i que actuaven de pont cap als studia generalia. A mesura que les ciutats creixien i els studia generalia es consolidaven, l'educació es va ampliar i diversificar amb més centres d'ensenyament de diversos tipus. Els estudiants solien ser fills de famílies benestants, nobles o burgeses, o de tradició familiar eclesiàstica.
Amb el temps, els studia generalia anirien creant noves facultats i altres disciplines que guanyaven prestigi, a més de consolidar-se en edificis i campus. I d'studia generalia passarien a anomenar-se simplement universitats.
