Els romans
Els romans van ser una civilització de l'antiguitat desenvolupada al voltant de la ciutat de Roma, a l'actual península Itàlica. Després de passar per diferents formes de govern, com a imperi van dominar bona part d'Europa i Àfrica del Nord. La societat occidental actual deriva en molts aspectes de la civilització romana.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Els romans atribuïen una importància enorme als seus orígens. Creien que Roma havia estat predestinada pels déus a exercir una missió civilitzadora, i per això els primers temps de la ciutat ocupaven un lloc central en la seva memòria col·lectiva. Com passa en moltes altres civilitzacions antigues, aquesta necessitat es va traduir en la creació d’una mitologia fundacional, formada per relats llegendaris transmesos inicialment de manera oral i fixats per escrit molts segles després.
Aquests relats no formen una història coherent des de l’origen, sinó que són el resultat d’un llarg procés d’acumulació i reinterpretació. Autors com Titus Livi, Dionís d’Halicarnàs o Plutarc van recollir tradicions diverses, a vegades contradictòries, i les van ordenar en allò que coneixem com la “versió canònica” dels orígens de Roma.
ENTRE EL MITE I LA HISTÒRIA
Segons la versió canònica del mite fundacional, la història comença amb Enees, un heroi troià que fuig de la destrucció de Troia acompanyat del seu pare, el seu fill i altres supervivents. Arriben a la península Itàlica, on després de vèncer alguns natius oposats a la seva presència, Enees funda la ciutat de Lavínium, en honor a la seva esposa nativa Lavínia. Quan mor Enees, el seu fill Ascani funda una nova ciutat, Alba Longa, que es converteix en el centre polític de la nissaga. Un dels següents reis, Proca, volia que el seu successor fos el seu fill Númitor, però el germà d'aquest, Amuli, li arrabassa el poder. Amuli obliga la seva neboda, Rea Sílvia, a ser sacerdotessa perquè no pugui tenir fills i evitar la descendència masculina per la banda del seu germà, però aquesta queda embarassada del déu Mart i dona a llum dos bessons: Ròmul i Rem.
Per evitar que matin Ròmul i Rem, són abandonats en un cistell prop d'un riu, on una lloba els troba i alleta. Després són recollits per Fàustul, un servent del rei que els amaga i cria a casa seva. Quan són grans, descobreixen el seu origen i maten Amuli, per a tot seguit donar el tron al seu avi Númitor. Ara els dos decideixen fundar una nova ciutat, però no es posen d'acord d'on fer-ho. Ròmul, que considera que és el favorit dels déus, funda Roma al cim del Palatí, un turó pròxim al riu Tíber, el 21 d'abril del 753 a.n.e. Com que Rem volia fer-li la guitza, Ròmul el mata. La llegenda afirma que el primer rei romà és Ròmul. Poc després, es produeix el famós episodi del rapte de les sabines. Com que els primers romans eren principalment homes, Ròmul planifica el rapte de les filles dels sabins (una tribu veïna). Això genera una guerra d'anys entre romans i sabins. Finalment, les sabines, que no volen perdre en batalla els seus pares i germans, ni els seus marits i fills, els convencen per pactar la pau. Així tots dos pobles es reconcilien i els sabins són amb el temps absorbits pels romans.
La realitat històrica, però, ens diu que la Roma primitiva va sorgir d'un conjunt de petits assentaments de la tribu dels llatins establerts als turons prop del riu Tíber, a la regió del Latium (Laci). Les excavacions arqueològiques confirmen que el Palatí va ser un dels primers nuclis habitats, amb cabanes i estructures senzilles ja en època prehistòrica. Amb el temps, aquests poblats es van anar fusionant i formant un nucli urbà més ampli. Per tant, la Roma original era simplement una comunitat rural que progressivament es consolida, adopta rituals comuns, delimita espais sagrats i construeix una identitat compartida.
DE MONARQUIA A REPÚBLICA
Entre el segle VIII a.n.e. i el VI a.n.e., Roma va estar governada per 7 reis que tenien un poder gairebé absolut, malgrat que ja existia el Senat, que en aquella època era més aviat un simple consell assessor. Sobre els primers reis hi ha molta foscor històrica, de fet, el primer seria el mateix Ròmul. Els últims tres reis van ser etruscos i, en aquesta etapa, Roma va absorbir moltes característiques de la cultura etrusca. També seria una gran influència la cultura grega gràcies als contactes amb el sud de la península Itàlica, que estava plena de colònies gregues; l'anomenada Magna Grècia. Tot i que l'època monàrquica de Roma està plena de misteri per manca de proves, sí sembla que en l'etapa de reis etruscos la ciutat va viure una urbanització intensa, amb grans obres públiques. Seria el moment en què la Roma històrica es consolida.
L'últim rei de Roma seria Tarquini el Superb, destronat i exiliat el 509 a.n.e. després de tot un reguitzell d'abusos i despropòsits. Aleshores, el Senat va decidir que Roma no tindria cap rei més i va instituir el sistema republicà. Des d'aleshores, Roma estaria dirigida per dos cònsols elegits anualment amb el suport del Senat, que estava format per uns 300 membres. Aquests cònsols també eren els comandants suprems dels exèrcits. A més, hi havia les assemblees populars, on el poble podia participar en algunes decisions.
Immersos en una cultura cada cop més militar i expansionista, els romans van conquerir Etrúria i la resta de la península Itàlica (entre el 509 a.n.e. i el 264 a.n.e.). Tot seguit, Roma es va haver d'enfrontar a Cartago pel control de la mar Mediterrània. Les Guerres Púniques (264 a.n.e.-146 a.n.e.) van deixar els romans com a guanyadors i amb tot de cara per continuar les seves conquestes. A més, a principis del segle II a.n.e també va caure en les seves mans Macedònia i Grècia.
Durant el primer segle a.n.e., van començar les primeres guerres civils. Els generals romans eren massa poderosos i feien servir les seves legions per als seus propòsits. En aquest context, arribem a la figura de Juli Cèsar, que va ascendir ràpidament tant en l'àmbit polític com militar, i va impulsar una notable expansió a la Gàl·lia i a Hispània. Mentre perseguia Pompeu, un rival polític, va arribar a Egipte, on es faria amant de la famosa reina Cleòpatra. Aprofitant la feblesa de les institucions republicanes, Cèsar va aconseguir convertir-se en governant absolut, tot i que per un breu espai de temps. Quan entrava al Senat, el 15 de març del 44 a.n.e., va ser assassinat per un grup d'opositors.
Quan el poble se'n va assabentar de tot, les manifestacions de ràbia es van escampar per la ciutat. Els conspiradors de la mort de Cèsar en van fugir, tot i que poc després serien perseguits i derrotats. Però aviat hi hauria una nova lluita pel poder entre Marc Antoni (militar i polític) i Octavi, l'hereu legítim. Marc Antoni va acabar a Egipte, als braços de Cleòpatra, i tots dos es van enfrontar sense èxit a Octavi. L'any 31 a.n.e. serien derrotats i Egipte passaria també a estar sota el domini romà.
ALT IMPERI ROMÀ (27 a.n.e. - 284)
L’any 27 a.n.e., el Senat va concedir a Octavi el títol d’August, un qualificatiu de fort caràcter religiós que el situava simbòlicament per damunt de la resta dels homes. Conscient dels problemes que havia provocat la concentració de poder en mans d’un rei i del desgast profund de la República, va instaurar una nova forma de govern, coneguda com a Principat.
Octavi August es presentava com a prínceps, és a dir, el primer ciutadà i el primer dels senadors, tot mantenint les institucions republicanes en aparença, però concentrant en la seva persona el poder efectiu de govern. També tenia el títol permanent d'emperador com a comandant suprem de tots els exèrcits romans, ja que en aquella època encara conservava un significat principalment militar. Amb el temps, emperador equivaldria a sobirà en un sentit genèric.
Durant l'època d'Octavi August, l'any 9 a.n.e., va tenir lloc la batalla del bosc de Teutoburg, en què tres legions romanes van ser aniquilades per una aliança germànica liderada per Armini. Els germànics així es presentaven com els bàrbars que Roma més havia de témer. Des d'aleshores, les fronteres de l'imperi quedarien establertes als rius Rin i Danubi.
 |
| Un emperador romà (IA) |
Els següents emperadors, Tiberi (14-37), Calígula (37-41), Claudi (41-54) i Neró (54-68) formarien part de la dinastia julioclàudia, amb governs molt interessants. Tiberi va gaudir de molta estabilitat i va permetre que la Guàrdia Pretoriana augmentés el seu poder fins a ser la guàrdia d'elit imperial i principal força militar present a Roma. Calígula, amb un govern excèntric i abusiu, seria assassinat per pretorians. Claudi va consolidar l'administració imperial, mentre que Neró seria famós per la mala maror amb el Senat, el gran incendi de Roma de l'any 64 i la posterior persecució dels cristians. La seva situació era tan complicada que acabaria suïcidant-se.
Després de la mort de Neró, un altre cop la guerra civil va fer acte de presència, amb moments de fins a quatre emperadors simultanis, fins que l'any 69 el general Vespasià va prendre el control i originar la dinastia Flàvia, que duraria fins a l'any 96. El darrer emperador d'aquesta dinastia va ser Domicià, de caràcter orgullós i violent. Va governar 15 anys fins que va ser assassinat. Com que no va deixar hereus, el Senat va nomenat emperador el senador i jurista Nerva, que ja tenia una edat avançada. Ell va fundar la dinastia Antonina, una dinastia de llarga durada, tot i que ell només va governar 2 anys. El seu successor, Trajà, encetaria l'època més daurada de l'imperi.
Durant les següents dècades, tant Trajà com Adrià, Antoní Pius i Marc Aureli van governar trobant l'equilibri i l'estabilitat que esvaïa les pors a noves guerres civils. De fet, el segle II és conegut com el Segle d'Or romà. La literatura i l'art van arribar a la seva plenitud. Les construccions eren magnífiques i Roma es va convertir en el centre del món. L'imperi es podia recórrer d'un extrem a l'altre sense por als bandits i la prosperitat econòmica i cultural estaven en el seu clímax. Però, com sempre passa, aquesta etapa daurada només podia acabar malament.
 |
| Màxima extensió de l'Imperi Romà (segle II) |
El successor de Marc Aureli, Còmmode, va ser un desastre en tots els sentits. Sumit en els seus deliris i violència, finalment va ser assassinat per un esclau al bany, darrere del qual hi havia una conspiració. Després d'un temps d'incertesa amb diversos pretendents, les legions van proclamar com a emperador el cònsol Septimi Sever. Així naixia, l'any 193, la dinastia Severa. El Senat va quedar molt afeblit i des de llavors seria l'exèrcit qui decidiria el futur del tron romà.
El successor de Sever, Caracal·la, és conegut per una decisió molt transcendent que van prendre. El 212 va concedir la ciutadania romana a tots els habitants de l'imperi. Roma deixava de ser una ciutat que governava en el seu profit territoris guanyats per conquesta, per convertir-se en un imperi on tots els seus habitants eren iguals, sense importar el lloc de naixement. Però com a governant va ser cruel i despòtic i va prendre altres decisions que serien molt qüestionables. Moriria assassinat l'any 217.
 |
| Maqueta de la Roma imperial Font |
Durant el segle III arribaria una època de caos absolut, en què un bon grapat d'emperadors de diferents orígens no serien capaços de posar ordre ni de donar gens d'estabilitat, mentre que generals sense escrúpols es disputaven el poder i arrossegaven les legions a la guerra civil. A sobre, hi havia l'amenaça dels bàrbars, nom que s'usava per designar qualsevol poble fora de la influència romana, que estaven ansiosos per assolir les riqueses de Roma. Els bàrbars, en especial els germànics, assetjaven totes les fronteres de l'imperi i a vegades les travessaven per saquejar tot al seu pas. Els continus moviments migratoris i l'esperit guerrer que manifestaven ferien trontollar la civilització romana. Des d'aleshores, Roma ja no combatia per conquerir nous territoris, sinó per protegir els que ja tenia.
Amb tot, la relació dels romans amb els bàrbars va ser molt complexa. Quan aquests eren una amenaça, se'ls combatia, però també a vegades s'hi arribava a acords de caire comercial o militar. Al segle III es podien trobar generals, alts comandaments i tropes auxiliars d’origen germànic a les legions. Això feia que en algunes batalles tots dos bàndols comptessin amb soldats germànics barallant-se entre ells.
 |
| Legionari de l'època imperial lluitant contra un bàrbar (IA) |
BAIX IMPERI ROMÀ (284 - 476)
La crisi del segle III tan sols va finalitzar amb les reformes de l'emperador Dioclecià, que van canviar l'estructura de l'estat i van estabilitzar l'imperi tant en sentit econòmic com militar.
L'any 293 Dioclecià va establir la tetrarquia, un sistema de govern que dividia l'imperi en dues parts, cadascuna amb un emperador amb el títol d'august i un cèsar de rang inferior que faria de successor. A la part oriental governaria primer Dioclecià i a l'occidental Maximià. Amb tot, l'imperi no s'havia dividit formalment en dos estats, encara, sinó simplement en dues administracions.
 |
| Tetrarquia romana en temps de Dioclecià |
La crisi del segle III havia afectat molt Roma, una ciutat cada cop més degradada i despoblada per culpa de la deixadesa del govern, la manca de manteniment i la dificultat de tenir els recursos necessaris per abastir-la. I això Dioclecià no ho va voler arreglar. Si ja feia dècades que Roma havia perdut protagonisme polític, Dioclecià l'abandonaria per fer de Milà la nova capital a partir del 286. Milà era el principal centre econòmic del nord d'Itàlia i una ciutat molt més segura que Roma. Mantindria l'estatus de principal capital fins al 402. Durant tot aquest temps, la ciutat de Trèveris, a l'actual Alemanya, també seria la residència de l'emperador en algunes èpoques, en especial quan havia de dirigir campanyes militars contra els bàrbars a prop de la frontera. Mentrestant, Roma es consolidava com una capital simbòlica, carregada d'un passat gloriós, però amb un present ple de decadència i un Senat amb funcions principalment cerimonials.
L'any 311 els cristianisme va deixar de ser perseguit gràcies a l'Edicte de Sàrdica de l'emperador Galeri. L'any 313, l'anomenat Edicte de Milà, promogut per l'emperador d'occident de l'època, Constantí, i amb el suport a contracor de l'emperador d'orient, Licini, ampliava les llibertats dels cristians. Però Licini no va complir les condicions acordades i va tornar a enfrontar-se amb els cristians. La seva relació amb Constantí es va deteriorar fins al punt d'esclatar una guerra civil l'any 324. Constantí guanyaria el conflicte i es convertiria en l'únic emperador de tot l'imperi després de la mort del fill i hereu de Licini, dos anys després. La nova capital imperial seria Constantinoble, l'antiga Bizanci reconstruïda, també anomenada Nova Roma.
El darrer emperador de l'imperi unificat va ser Teodosi, qui va prendre la decisió històrica de fer del cristianisme la religió oficial de l'Imperi Romà. Ho va fer l'any 380 per mitjà de l'Edicte de Tessalònica. El cristianisme tenia molt d'èxit en totes les capes de la societat i cada cop més romans d'alt rang se'n feien. Lluny quedaven les èpoques en què era perseguit. Ara, tot el contrari, seria el paganisme la religió mal vista i susceptible de ser perseguida. Des d'aleshores, la construcció de noves esglésies, la formació de noves comunitats cristianes i l'organització de la jerarquia eclesiàstica no tindria aturador.
El 17 de gener de 395, un cop mort Teodosi I, l'imperi va tornar a dividir-se. Aquesta vegada seria de forma definitiva i en la pràctica com si fossin dos estats diferents: l'Imperi Romà d'Occident en mans d'Honori i l'Imperi Romà d'Orient en mans d'Arcadi, tots dos fills de Teodosi I. L'imperi oriental també és conegut com a Imperi Bizantí, tot i que aquesta és una denominació moderna. Els seus habitants s'autoanomenaven romans, no bizantins ni res similar.
 |
| Divisió definitiva de l'Imperi Romà (395) |
Durant el segle III i IV, l'imperi occidental va viure un èxode urbà cap al camp, a les vil·les. Les ciutats, abans centres de poder i cultura, ara eren insegures i menys pròsperes. La riquesa ja no es trobava tant en el comerç o en càrrecs municipals (aquests últims convertits en una càrrega que pocs volien), sinó en la terra. Les elits s'estimaven més gestionar directament les seves propietats rurals i engrandir-les. Aquestes vil·les eren autèntics centres de producció agrícola i ramadera, amb una importància mai assolida fins aleshores. Si anteriorment al camp es feien servir sobretot esclaus, la fi de les conquestes i la poca estabilitat que es vivia va resultar en menys mà d'obra esclava. Per tal de substituir-la, els grans propietaris van començar a contractar persones lliures que quedaven legalment lligades a la terra. Hi podien viure i comptar amb protecció, mentre que la treballaven per alimentar-se i pagar una renda al propietari. D'aquesta manera, s'assentava les bases d'allò que amb el temps seria el feudalisme.
Durant el segle IV, es va consolidar l'existència de pobles federats, és a dir, pobles bàrbars que jurídicament estaven vinculats a l'imperi. Donaven servei militar a canvi de terres i estabilitat. L'estratègia era clara: si no podies aturar aquests pobles, calia convertir-los en aliats. Així l'imperi es mantenia viu, tot i que no sense riscos. Les elits d'aquests pobles es van romanitzar en certa mesura, però la integració total al món romà seria molt complicada. A sobre, a finals del segle IV van aparèixer a Europa de l'Est els huns, un poble arribat de les estepes asiàtiques que va generar tot un moviment migratori, tant de germànics com d'eslaus. Un d'aquests pobles germànics, els visigots, travessaria en massa les fronteres de l'imperi i protagonitzaria durs enfrontaments contra les legions. Finalment, però, acordarien convertir-se en poble federat.
A partir de l'any 402 la capitalitat d'occident va passar a la ciutat de Ravenna, on Honori va establir la seva residència. La pobre Roma, que en el segle II havia arribat al milió d'habitants, ara només comptava amb uns 200.000 que vivien enmig d'edificis i places anteriorment monumentals i que ara estaven mig en runes o simplement abandonats. Amb tot, quan els visigots comandats per Alaric es van revoltar i van entrar a Itàlia, van anar directament a atacar Roma, ja que la ciutat encara era tot un símbol. El 410 l'antiga capital imperial seria brutalment saquejada. Tot seguit, un altre acord els permetria tornar a l'estatus de poble federat i viure al sud de la Gàl·lia, on crearien un regne autònom amb capital a Tolosa.
Els huns, que s'havien fet forts sota el comandament d'Àtila, van enfrontar-se a l'Imperi Romà d'Orient, i quan no podien fer-hi més mal, es van dirigir a l'Imperi Romà d'Occident. Tot i perdre a la batalla dels Camps Catalàunics (451) van envair Itàlia saquejant nombroses ciutats. Però quan tot apuntava a Roma com a següent objectiu, els huns se'n van retirar. Es creu que el papa Lleó I va convèncer Àtila perquè no continués endavant. Poc després Àtila moriria i els huns ja no serien una amenaça. Però els problemes persistirien. El 455 Roma tornava a ser víctima d'un nou saqueig a càrrec dels vàndals dirigits per Genseric.
L'Imperi Romà d'Occident, que ja existia més sobre el paper que en la pràctica, no va durar gaire més. Va acabar oficialment el 4 de setembre de l'any 476, quan l'emperador Ròmul Augústul, que només era un adolescent (entre 14 i 16 anys), va ser despatxat del tron pel general germànic Odoacre, que es va proclamar rei d'Itàlia. Curiosament, el darrer emperador tindria el mateix nom que el primer rei, segons la tradició, esclar. Odoacre es va compadir del noi i no el va matar. En comptes d'això, el va enviar a viure a l'exili a la Campània, a prop de Nàpols.
Aquest fet va ocasionar la desintegració total de l'imperi occidental i la creació de més regnes germànics al continent, a més d'una sèrie de nous moviments migratoris i conflictes. Sense cap poder central ni control militar efectiu, les elits germàniques van començar a crear els seus propis estats, si és que encara no els tenien. Alguns regnes van durar poc, d'altres més i van absorbir tribus veïnes. En definitiva, les elits germàniques, que començaven a cristianitzar-se, governaven els seus i la població nativa romanitzada. De mica en mica l'Europa medieval agafava forma sota la influència directa del bisbe de Roma (futur papa), que a poc a poc es convertia en la màxima autoritat espiritual a la Terra, cosa que aprofitaria per influir en la política del moment.
 |
| Principals pobles després de la desintegració de l'Imperi Romà d'Occident. En negre, els germànics; en verd, els eslaus i els bàltics; i en taronja, els celtes. |
Per altra banda, l'Imperi Romà d'Orient duraria gairebé 1.000 anys més, fins al 1453, quan Constantinoble va caure en mans dels turcs otomans. També ho va fer després de molts anys de decadència i de perdre moltíssims territoris. En les seves darreres dècades, la veritat és que d'imperi tenia més aviat poc. Durant la seva existència, el grec i la cultura grega van anar arraconant l'idioma llatí i la cultura més pròpia de Roma que s'hi havia imposat en un principi. A més, el 1054 va patir una ruptura religiosa amb occident. Mentre que Roma es mantindria fidel al papa i al catolicisme, Constantinoble ho seria al seu propi patriarca espiritual i al cristianisme ortodox.
LA LLARGA DECADÈNCIA ROMANA
Què li va passar realment al totpoderós Imperi Romà per decaure fins al punt de quedar completament esmicolat?
Durant els segles III i IV, Roma depenia de les tribus germàniques instal·lades dins de l'imperi per defensar les fronteres davant d'altres pobles germànics que empenyien des de fora. D'aquesta manera, els germànics de dins rebien terres com a recompensa i es convertien en federats de l'imperi. Com que era impossible aturar aquests moviments migratoris, es va intentar treure'n profit. Molts caps d'aquestes tribus van assolir títols que els permetien governar amb una considerable autonomia, cosa que en teoria devia ajudar Roma a centrar-se en els seus embolics interns. Però aquests territoris acabaven actuant amb total independència. Així es van crear alguns regnes sota el vistiplau de Roma a canvi de tributs. A l'exèrcit romà, a més, també era generalitzada la presència de germànics com mercenaris. Aquesta situació va generar molta inestabilitat, desconfiança i la pèrdua de l'essència romana tan característica.
La pressió dels pobles germànics, una mala gestió dels governants i la corrupció i ambició forassenyada d'alguns generals, que ocasionaven tota mena de conflictes, facilitaria l'enfonsament progressiu del model imperial romà. Per acabar, no hem d'oblidar que un imperi tan gran i complex resultava senzillament molt difícil de preservar. Com la majoria dels imperis, el romà va viure la seva formació, consolidació, expansió, apogeu i decadència fins a desaparèixer. Les reformes que van dividir-lo en dos, farien que els romans poguessin sobreviure a Constantinoble, a la part oriental, un imperi que conformaria una personalitat pròpia hereva del món romà occidental.
LA SOCIETAT I CULTURA ROMANES
Les principals influències que va rebre la civilització romana en les seves primeres etapes d'existència van ser de pobles veïns: dels etruscos i dels grecs.
 |
| Patricis de Roma (IA) |
La societat romana estava dividida en dos grans blocs. Primer, hi havia els patricis, la classe noble o privilegiada, que gaudien d'un munt de drets. Participaven al Senat i ocupaven alts càrrecs polítics i militars. Deien ser descendents de les famílies fundadores de Roma. Segon, hi havia els plebeus, que estaven privats de drets polítics i incloïen tant els petits propietaris, camperols, comerciants i artesans, com els esclaus, tot i que aquests últims, evidentment, vivien en les pitjors condicions. Amb tot, durant l'època imperial es va produir una ampliació de drets. Per causa de les lluites socials, els plebeus van assolir millores en diferents àmbits. Alguns fins i tot van poder arribar a ser nobles i rics.
 |
| Carrer de la Roma imperial (IA) |
El conjunt de normes que constituïen el dret romà va tenir una gran influència en les societats modernes i són la base del dret occidental. Molts dels costums de les societats occidentals actuals deriven precisament de la cultura romana.
Els romans van construir més edificis civils que religiosos i van destacar fent aqüeductes, ponts, termes, calçades, arcs i columnes commemoratives. El Colosseu, construït aproximadament entre l'any 70 i el 80, va ser una de les construccions més majestuoses de l'antiguitat i el més gran amfiteatre romà de la història. Aquest edifici seria el màxim exponent de les famoses lluites de gladiadors
 |
| Maqueta del Colosseu Font |
Les calçades romanes eren marca de la casa, i eren molt avançades. Per exemple, cada mil passes (uns 1.480 metres) hi havia una fita que incloïa informació del constructor d'aquell tram i la distància que faltava per arribar als següents destins. Aquesta fita es deia mil·liari, i d'aquí ve milla. Actualment, hi ha tres països que fan servir la milla romana en comptes del nostre kilòmetre (1.000 metres): Estats Units, Myanmar i Libèria. La xarxa viària va facilitar enormement la mobilitat de mercaderies i persones i va ser, sens dubte, de vital importància per a la romanització. Durant l'època imperial, va funcionar el Cursus Publicus, un servei postal per l'enviament de missatges a curta i llarga distància.
LES LEGIONS ROMANES
El poder militar romà va ser fonamental per a les seves conquestes. En un principi els romans lluitaven amb la formació típica de la falange grega, que també seria imitada pels macedonis, i cada soldat s'equipava com podia per estar llest per a la batalla. Les reformes de Servi Tul·li al segle VI a.n.e. donarien lloc a una classificació per edat i riquesa. Els nobles lluitaven a cavall i els plebeus formaven la infanteria amb llances i escuts.
Amb l'arribada de la República, el Senat va fomentar la creació d'un exèrcit amb estil propi: la legió. En un principi, cada legió comptava amb 4.500 homes dividits en una infanteria pesada, una infanteria lleugera i una cavalleria. La seva progressió, especialització i característiques pròpies farien d'ella la unitat de combat més temuda d'Europa, en especial a partir del segle II a.n.e., quan definitivament es va professionalitzar. A diferència d'abans, ara l'estat s'encarregaria de donar les armes i l'entrenament necessari.
 |
| Soldat romà típic durant la República (IA) |
Al començament del període imperial, al segle I a.n.e., les legions estaven formades per uns 5.000 o 6.000 homes dividits en unitats més petites. Un contuberni eren 8 homes que compartien tenda, 10 contubernis formaven una centúria i 6 centúries formaven una cohort (480 homes). Una legió solia tenir 10 cohorts, a més de la cavalleria, si n'hi havia, i els servents, arquers, metges, enginyers, etc. I en total hi havia 28 legions permanents situades sobretot en zones frontereres o susceptibles de generar problemes. Val a dir que la composició i ubicació de les legions a vegades podia variar segons l'època i el propòsit. A Itàlia, en canvi, era la Guàrdia Pretoriana qui s'encarregava de protegir l'emperador, mentre que altres unitats especials mantenien l'odre públic.
El legionari romà imperial carregava amb 40 quilograms de pes i lluitava amb la famosa armadura lorica segmentata, el scutum (escut rectangular), el pilum (javelina), el gladius (espasa curta) i el casc.
 |
| Soldat romà típic durant l'Imperi (IA) |
Les regions conquerides per les legions es van integrar a l'Imperi Romà com a províncies. D'aquesta manera, es difonien els trets culturals i la llengua llatina, que seria amb el temps la base d'una part important de les llengües europees modernes, entre elles el català.
LA RELIGIÓ ROMANA
La religió romana era politeista i exercia un rol molt rellevant en la vida dels romans. Durant l'època imperial es van construir una gran quantitat de temples per adorar diferents déus. A més, cada casa també tenia un petit altar i un santuari per adorar algun déu. El déu més important era Júpiter, rei dels déus que, juntament amb la seva esposa, Juno, la deessa del cel associada al matrimoni i la família, governaven la resta de les deïtats, com Mart, déu de la guerra; Mercuri, missatger dels déus i déu del comerç; Neptú, déu de la mar i els oceans; Diana, deessa dels boscos, dels animals i de la caça; Vesta, deessa de la llar; Minerva, deessa de la curació i la saviesa, associada també als artesans; Venus, deessa de l'amor; Vulcà, déu del foc, associat als ferrers; Plutó, déu dels morts; Bacus, déu del vi i de la festa; Ceres, deessa dels cereals i l'agricultura; i Fides, deessa de la fidelitat i la confiança. Altres oficis o col·lectius tenien també divinitats pròpies.
QUÈ LI DEVEM A L'ANTIGA ROMA?
L'antiga Roma ha deixat una empremta profunda en la civilització occidental i, encara avui, molts aspectes de la nostra vida quotidiana tenen l’origen en la cultura romana. El llegat romà s’estén des del dret fins a la llengua, passant per la manera com construïm les ciutats, l’arquitectura, el calendari i molts altres àmbits.
Un dels llegats més importants és el dret romà. Els romans van crear un sistema legal molt avançat per a la seva època, amb normes escrites, jutges i institucions. Molts dels principis del dret romà, com ara la presumpció d’innocència o el dret a defensa, s’han mantingut i formen part de les lleis actuals de molts països.
En l’àmbit de la llengua, el llatí és la base de les llengües romàniques, com el català, el castellà, el francès o l’italià. A més, el nostre alfabet deriva directament de l’alfabet llatí.
Pel que fa a la construcció de ciutats, els romans van ser mestres en l’urbanisme. Van planificar ciutats amb clavegueram, mercats, termes i fòrums, plenament organitzades. La ciutat moderna, tal com la coneixem avui, ha copiat molts d'aquests trets.
En el camp de l’arquitectura, Roma va destacar per la construcció d’edificis sòlids i funcionals, com ara aqüeductes, amfiteatres, ponts i temples. L’ús de l’arc, la volta i el formigó van permetre aixecar construccions duradores que, en molts casos, encara es conserven. I molts edificis construïts durant el segle XIX (neoclassicisme) es van inspirar en l'arquitectura romana.
També cal destacar l’ús del llatí actualment en medicina i ciència. Encara avui, moltes paraules i expressions científiques provenen del llatí. Per exemple, els noms dels ossos, els termes anatòmics, i fins i tot les classificacions d’espècies animals i vegetals es fan servir en llatí perquè és una llengua precisa i universal. D’aquesta manera, científics i metges d’arreu del món poden comunicar-se amb un llenguatge comú.
Finalment, el calendari que usem avui dia és una herència directa del calendari julià, instaurat per Juli Cèsar. Tot i que després va ser ajustat amb el calendari gregorià, la base romana es manté, per exemple, amb mesos que tenen noms derivats de déus romans i de personatges famosos.
En conclusió, li devem molt a l'antiga Roma. Sense el seu llegat, el món seria molt diferent. Gràcies als romans, hem heretat coneixements i sistemes que han perdurat durant segles i que continuen guiant la nostra manera de viure.
 |
.png) |
Aquesta línia de temps exclou Egipte perquè, tot i que pertany al continent africà, la seva història ha estat més lligada al Pròxim Orient
