Els romans
Els romans van ser una civilització de l'antiguitat desenvolupada al voltant de la ciutat de Roma, a l'actual península itàlica. Després de passar per diferents formes de govern, com a imperi van dominar bona part d'Europa i Àfrica del Nord. La societat occidental actual deriva en molts aspectes de la civilització romana.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
La tradició diu que Roma va ser fundada l'any 753 a.n.e. per Ròmul i Rem, tot i que els historiadors no donen gaire credibilitat a aquesta data. Deixant de banda les llegendes, tot apunta que durant el segle IX a.n.e. els llatins i els sabins, dues tribus situades a la regió central de l'actual Itàlia, van fundar Roma. En un principi, Roma era un poble poc urbanitzat que va anar creixent a poc a poc i acumulant poder i influència.
DE MONARQUIA A REPÚBLICA
Entre el segle VIII a.n.e. i el VI a.n.e., Roma va estar governada per 7 reis que tenien un poder gairebé absolut, malgrat que ja existia el Senat, que era més aviat un consell assessor. Sobre els primers reis hi ha molta foscor històrica, de fet, el primer seria el mateix Ròmul. Els darrers reis sembla que van ser etruscos i, en aquesta etapa, Roma va absorbir moltes característiques de la cultura etrusca. També seria una gran influència la cultura grega gràcies als contactes amb el sud de la península Itàlica, que estava plena de colònies gregues, l'anomenada Magna Grècia.
L'últim rei de Roma seria Tarquí el Superb, destronat i exiliat el 509 a.n.e. després de tot un reguitzell d'abusos i despropòsits. El Senat va decidir que Roma no tindria cap rei més i va instituir el sistema republicà l'any següent.
Immersos en una cultura cada cop més militar i expansionista, els romans van conquerir Etrúria i la resta de la península Itàlica (entre el 509 a.n.e. i el 264 a.n.e.) Tot seguit, Roma es va haver d'enfrontar a Cartago pel control de la mar Mediterrània. Les Guerres Púniques (264 a.n.e.-146 a.n.e.) van deixar els romans com a guanyadors i amb tot de cara per continuar les seves conquestes. A més, a principis del segle II a.n.e també va caure Macedònia i Grècia.
Durant el primer segle a.n.e., van començar les primeres guerres civils. Els generals romans eren massa poderosos i feien servir les seves legions per als seus propòsits. En aquest context arribem a la figura de Juli Cèsar, que va ascendir ràpidament tant en l'àmbit polític com militar i va impulsar una notable expansió a la Gàl·lia i a Hispània. Mentre perseguia Pompeu, un rival polític, va arribar a Egipte, on es faria amant de la famosa reina Cleòpatra.
Aprofitant la feblesa de les institucions republicanes, Cèsar va aconseguir convertir-se en governant absolut, en la forma de dictador, tot i que per un breu espai de temps. Quan entrava al Senat, el 15 de març del 44 a.n.e., va ser assassinat per un grup d'opositors.
Al testament de Cèsar, Octavi (un besoncle) hi apareixia com a fill adoptiu i hereu. Quan el poble se'n va assabentar de tot, les manifestacions de ràbia es van escampar per la ciutat. Els conspiradors en van fugir en un primer moment, tot i que poc després van ser perseguits i derrotats. Però aviat hi hauria una nova lluita pel poder entre Marc Antoni (militar i polític) i Octavi.
Marc Antoni va acabar a Egipte, als braços de Cleòpatra, i tots dos es van enfrontar sense èxit a Octavi. L'any 31 a.n.e. serien derrotats i Egipte passaria també a estar sota el domini romà.
ALT IMPERI ROMÀ (27 a.n.e. - 284)
El 27 a.n.e. el senat va concedir a Octavi el títol d'August, un qualificatiu de caràcter religiós que li donava superioritat davant la resta d'homes. Però, sabent dels problemes que ocasionaria fer-se rei i veient quan desgastada estava la República, va establir una nova forma de govern: l'imperi. Com a emperador, Octavi August seria el primer dels senadors i governant.
Les nombroses reformes d'August, continuades més tard pels seus successors, van crear una maquinària administrativa eficaç i capaç de governar fins a l'últim racó de l'imperi, que s'estenia des d'Hispània fins a Síria, i des de Normandia fins a Egipte. Tot i un parell d'emperadors que van destacar per la seva tirania, com Calígula i Neró, els dominis romans vivien una etapa estable i pròspera. Només la ciutat de Roma patia directament les bogeries dels seus governants. Amb el suïcidi de Neró l'any 68, la dinastia derivada de Juli Cèsar va finalitzar.
Un altre cop la guerra civil va fer acte de presència, fins que el general Vespasià va prendre el control i va originar la dinastia Flàvia, que va durar fins a l'any 96. El darrer emperador d'aquesta dinastia va ser Domicià, de caràcter orgullós i violent. Va governar 15 anys fins que va ser assassinat. Com que no va deixar hereus, el Senat va nomenat emperador el senador i jurista Nerva, que ja tenia una edat avançada. Ell va fundar la dinastia Antonina, una dinastia de llarga durada, tot i que ell només va governar 2 anys. El seu successor, Trajà, encetaria l'època més daurada de l'imperi.
Durant les següents dècades, tant Trajà com Adrià, Antoní Pius i Marc Aureli van governar trobant l'equilibri i l'estabilitat que esvaïa les pors a noves guerres civils. De fet, el segle II és conegut com el Segle d'Or romà. La literatura i l'art van arribar a la seva plenitud. Les construccions eren magnífiques i Roma es va convertir en el centre del món. L'imperi es podia recórrer d'un extrem a l'altre sense por als bandits i la prosperitat econòmica i cultural estaven en el seu clímax. Però, mentre que amb Trajà l'imperi aconseguia la seva màxima extensió, a partir de marc Aureli no deixaria d'empetitir-se.
 |
| Màxima extensió de l'Imperi Romà (segle II) |
Els bàrbars, ansiosos per assolir les riqueses de Roma, assetjaven totes les fronteres de l'imperi. Aviat van començar a arribar-hi tribus senceres en grans onades de gent famolenca arribades d'Europa Central i les estepes russes. Els continus moviments migratoris i l'esperit guerrer que portaven a sobre va fer trontollar la civilització romana. Des d'aleshores, Roma ja no combatia per conquerir nous territoris, sinó per defensar-se d'amenaces externes.
El successor de Marc Aureli, Còmmode, va ser un desastre en tots els sentits. Sumit en els seus deliris i violència, finalment va ser assassinat per un esclau al bany, darrere del qual hi havia una conspiració. Després d'un temps d'incertesa amb diversos pretendents, les legions van proclamar com a emperador el cònsol Septimi Sever. Així naixia, l'any 193, la dinastia Severa. El Senat va quedar molt afeblit i des de llavors seria l'exèrcit qui decidiria el futur del tron romà.
El successor de Sever, Caracal·la, és conegut per una decisió molt transcendent que van prendre. El 212 va concedir la ciutadania romana a tots els habitants de l'imperi. Roma deixava de ser una ciutat que governava en el seu profit territoris guanyats per conquesta, per convertir-se en un imperi on tots els seus habitants eren iguals, sense importar el lloc de naixement. Però com a governant va ser cruel i despòtic i va prendre altres decisions que serien dolentes. Va morir assassinat l'any 217.
 |
| Maqueta de la Roma imperial Font |
Durant el segle III arribaria una època de caos absolut, en què un bon grapat d'emperadors de diferents orígens no serien capaços de posar ordre ni de donar gens d'estabilitat. Mentre generals sense escrúpols es disputaven el poder i arrossegaven les legions a la guerra civil, els bàrbars assetjaven les fronteres, la població s'empobria i les províncies vivien un desgavell. Semblava que l'imperi arribaria a la seva fi en qualsevol moment.
BAIX IMPERI ROMÀ (284 - 476)
La crisi del segle III tan sols va finalitzar amb les reformes de l'emperador Dioclecià, que van canviar l'estructura del govern i van estabilitzar l'imperi econòmicament i militarment.
L'any 293 va establir la tetrarquia, un sistema de govern que dividia l'imperi en dues parts, cadascuna amb un emperador amb el títol d'august i un césar de rang inferior. A orient governaria primer Dioclecià i a occident Maximià. Amb tot, l'imperi no s'havia dividit formalment en dos estats, encara, sinó en dues administracions.
L'any 313 els cristians van deixar de ser perseguits gràcies a l'edicte de Milà, promogut per l'emperador d'occident de l'època, Constantí, que va comptar amb el suport a contracor de l'emperador d'orient, Licini. Però Licini no va complir les condicions acordades i va tornar a enfrontar-se amb els cristians. La seva relació amb Constantí es va deteriorar fins al punt d'esclatar una guerra civil l'any 324. Constantí guanyaria el conflicte i es convertiria en l'únic emperador de tot l'imperi després de la mort del fill i hereu de Licini, dos anys després. La nova capital imperial seria Constantinoble, l'antiga Bizanci reconstruïda, també anomenada Nova Roma.
L'any 395 l'imperi va tornar a dividir-se, i aquesta vegada de forma definitiva, en dues parts: l'Imperi Romà d'Occident i l'Imperi Romà d'Orient, aquest últim també conegut com a Imperi Bizantí, tot i que desencertadament, perquè els seus habitants s'autoanomenaven romans, no bizantins ni res similar. Teodosi, el darrer emperador de l'imperi unificat, havia pres la decisió històrica de fer del cristianisme la religió oficial de l'Imperi Romà. Ho havia fet l'any 380 per mitjà de l'Edicte de Tessalònica.
 | |
|
L'Imperi Romà d'Occident no va durar gaire. Va acabar oficialment el 4 de setembre de l'any 476, quan l'emperador Ròmul Augústul va ser despatxat del tron pel general germànic Odoacre, que es va proclamar rei d'Itàlia. Curiosament, el darrer emperador tindria el mateix nom que el primer rei, segons la tradició, esclar. Aquest fet va ocasionar la creació de més regnes germànics al continent i una sèrie de moviments migratoris i conflictes. Alguns regnes van durar poc, d'altres més i van absorbir tribus veïnes. En definitiva, les elits germàniques, que en general ja s'havien cristianitzat, governaven els seus i la població nativa romanitzada. De mica en mica l'Europa medieval agafava forma sota la influència directa del papa de torn, que es ficava a tot arreu i que era considerat la màxima autoritat espiritual a la Terra.
 |
| Principals pobles després de la desintegració de l'Imperi Romà d'Occident. En negre, els germànics; en verd, els eslaus i els bàltics; i en taronja, els celtes. |
Per altra banda, l'Imperi Romà d'Orient duraria gairebé 1.000 anys més, fins al 1453, quan Constantinoble va caure en mans dels turcs otomans. També ho va fer després de molts anys de decadència i de perdre moltíssims territoris. En les seves darreres dècades, la veritat és que d'imperi tenia més aviat poc. Durant la seva existència, el grec i la cultura grega van anar arraconant l'idioma llatí i la cultura més pròpia de Roma que s'hi havia imposat en un principi. A més, el 1054 va patir una ruptura religiosa amb occident. Mentre que Roma es mantindria fidel al papa i al catolicisme, Constantinoble ho seria al seu propi patriarca espiritual i al cristianisme ortodox.
LA LLARGA DECADÈNCIA ROMANA
Què li va passar realment al totpoderós Imperi Romà per decaure fins al punt de quedar completament esmicolat?
Durant els segles III i IV, Roma depenia de les tribus germàniques instal·lades dins de l'imperi per defensar les fronteres davant d'altres pobles germànics que empenyien des de fora. D'aquesta manera, els germànics de dins rebien terres frontereres com a recompensa. Molts caps d'aquestes tribus van assolir títols que els permetien governar amb una considerable autonomia, cosa que en teoria devia ajudar Roma a centrar-se en els seus embolics interns. Però aquests territoris acabaven actuant amb total independència. Així es van crear alguns regnes sota el vistiplau de Roma a canvi de tributs. En altres casos, es permetia a algunes tribus senzillament assentar-se en zones concretes amb certes condicions. Si més no, així els romans podien mantenir la pau amb elles. A l'exèrcit romà, a més, també era generalitzada la presència de germànics. Aquesta situació va generar molta inestabilitat, desconfiança i la pèrdua de l'essència romana tan característica.
No només la pressió dels pobles germànics va causar l'agonia i fi de l'imperi. S'hi ha d'afegir una mala gestió dels governants i la corrupció i l'ambició forassenyada d'alguns generals, que van ocasionar tota mena de conflictes i van facilitar l'enfonsament progressiu del model imperial romà. Per acabar, no hem d'oblidar que un imperi tan gran i complex va resultar ser senzillament inviable.
LA SOCIETAT I CULTURA ROMANES
Les principals influències que va rebre la civilització romana en les seves primeres etapes d'existència van ser de pobles veïns: dels etruscos i dels grecs.
La societat romana estava dividida en dos grans blocs. Primer, hi havia els patricis, la classe privilegiada, que gaudien d'un munt de drets. Participaven al Senat i ocupaven alts càrrecs polítics i militars. Deien ser descendents de les famílies fundadores de Roma. Segon, hi havia els plebeus, que estaven privats de drets polítics i incloïen tant els petits propietaris, camperols, comerciants i artesans, com els esclaus, tot i que aquests últims, evidentment, vivien en les pitjors condicions. Amb tot, durant l'època imperial es va produir una ampliació de drets. Per causa de les lluites socials, els plebeus van assolir millores en diferents àmbits. Alguns fins i tot van poder arribar a ser nobles i rics.
El poder militar romà va ser fonamental per a les seves conquestes. En un principi els romans lluitaven amb la formació típica de la falange grega, que seria imitada amb el temps pels macedonis. Però, arran de convertir-se en una república, el Senat va fomentar la creació d'un exèrcit amb estil propi: la legió. Mentre que primerament la legió no semblava superior a la falange grega, la seva progressió, especialització i característiques pròpies la van fer la unitat de combat més temuda d'Europa.
Cada legió podia estar composta per uns 5.000 soldats professionals i per uns centenars d'auxiliars i, en alguns casos, també per cavalleria. N'hi havia desenes distribuïdes en diferents zones de l'imperi. Però la seva quantitat i composició podia variar una mica segons l'època o segons el seu propòsit.
 |
| Il·lustració de legionaris al camp de batalla Font: Canva |
Les regions conquerides es van integrar a l'Imperi Romà com a províncies. D'aquesta manera, es van difondre els trets culturals i la llengua llatina, que va ser la base d'una part important de les llengües europees modernes, entre elles el català.
El conjunt de normes que constituïen el dret romà va tenir una gran influència en les societats modernes i són la base del dret occidental. Molts dels costums de les societats occidentals actuals deriven precisament de la cultura romana.
Els romans van construir més edificis civils que religiosos i van destacar fent aqüeductes, ponts, termes, calçades, arcs i columnes commemoratives. El Colosseu, construït aproximadament entre l'any 70 i el 80, va ser una de les construccions més majestuoses de l'antiguitat i el més gran amfiteatre romà de la història. Aquest edifici va ser el màxim exponent de les famoses lluites de gladiadors.
 |
| Maqueta del Colosseu Font |
Les calçades romanes eren marca de la casa, i eren molt avançades. Per exemple, cada mil passes (uns 1.480 metres) hi havia una fita que incloïa informació del constructor d'aquell tram i la distància que faltava per arribar als següents destins. Aquesta fita es deia mil·liari, i d'aquí ve milla. Actualment, hi ha tres països que fan servir la milla romana en comptes del nostre kilòmetre (1.000 metres): Estats Units, Myanmar i Libèria. La xarxa viària va facilitar enormement la mobilitat de mercaderies i persones i va ser, sens dubte, de vital importància per a la romanització.
L'alfabet llatí era una adaptació de l'alfabet etrusc, que es basava en el grec. El nostre ens ve directament del llatí.
LA RELIGIÓ ROMANA
La religió romana era politeista i exercia un rol molt rellevant en la vida dels romans. Durant l'època imperial es van construir una gran quantitat de temples per adorar diferents déus. A més, cada casa també tenia un petit altar i un santuari per adorar algun déu. El déu més important era Júpiter, rei dels déus que, juntament amb la seva esposa, Juno, la deessa del cel associada al matrimoni i la família, governaven la resta de les deïtats, com Mart, déu de la guerra; Mercuri, missatger dels déus i déu del comerç; Neptú, déu de la mar i els oceans; Diana, deessa dels boscos, dels animals i de la caça; Vesta, deessa de la llar; Minerva, deessa de la curació i la saviesa, associada també als artesans; Venus, deessa de l'amor; Vulcà, déu del foc, associat als ferrers; Plutó, déu dels morts; Bacus, déu del vi i de la festa; Ceres, deessa dels cereals i l'agricultura; i Fides, deessa de la fidelitat i la confiança. Altres oficis o col·lectius tenien també divinitats pròpies.
 |
.png) |
Aquesta línia de temps exclou Egipte perquè, tot i que pertany al continent africà, la seva història ha estat més lligada al Pròxim Orient
