Els vikings

Els vikings van ser un grup de guerrers i marins que pertanyien a alguns pobles originaris d'Escandinàvia, en concret a les actuals Noruega, Suècia i Dinamarca. Entre els segles IX i XI van expandir-se per moltes zones europees, saquejant i establint-se en nous territoris. La seva influència va ser tal, que fins i tot aquesta època rep el nom d'era vikinga (793-1066).


La paraula viking s'origina a la llengua nòrdica antiga, però no se sap segur de quina paraula concreta deriva. Hi ha una teoria que diu que ve de vik, que significa 'badia' o 'cala', i una altra diu que ve de vika, que vol dir 'milla marítima'. En realitat, un viking era aquell que sortia a la mar amb el propòsit de guanyar riqueses per mitjà de la violència. No tots els escandinaus eren vikings, però sí que tots els vikings acostumaven a ser escandinaus. 

Els vikings eren originaris de pobles escandinaus de parla germànica, segurament emparentats entre si, que vivien en regions que tenien una orografia complicada i amb poques possibilitats de gran producció agrícola. Hi havia els noruecs, que vivien al sud i a la costa occidental de l'actual Noruega; els danesos, que vivien al sud de l'actual Suècia i a l'actual Dinamarca; i els suecs, que vivien principalment a la costa oriental de l'actual Suècia. Al nord de Noruega i Suècia hi havia els samis, un poble totalment diferent dels vikings, tant en cultura com en llengua, que encara existeixen. Des d'un punt de vista lingüístic no són indoeuropeus com els pobles germànics o com els pobles de llengües llatines, sinó ugrofinesos, igual que els finlandesos, els hongaresos i els estonians, entre altres grups més petits.

Al segle VIII els escandinaus tenien una llengua comuna, que coneixem com a nòrdic antic (urnordisk), i eren pràcticament idèntics en cultura i religió. El nòrdic antic es va fragmentar en dialectes i va originar amb el temps les següents llengües: noruec, suec, danès, feroès i islandès.



LES NACIONS VIKINGUES

Noruega: la tradició diu que l'any 872 Harald Harfager va succeir el seu pare Halfdan el Negre com a sobirà d'uns petits territoris. Però després de diverses campanyes de conquesta va unificar Noruega i es va convertir en el seu primer rei. Les primeres notícies documentades dels noruecs són precisament de l'era vikinga. D'abans d'això, pràcticament no en sabem res. 

Els noruecs es van cristianitzar gràcies a missioners entre l'any 1000 i el 1150, tot i que les creences i costums pagans van mantenir-se durant força temps. El topònim Noruega ve del llatí Norvegia, que és una adaptació de l'antic nòrdic Noregr, que deriva de norovegr, que significa 'ruta septentrional', 'camí cap al nord' o 'camí del nord'. Actualment, Noruega en noruec és Norge.

Suècia: es va unificar segurament al segle VII, amb la unió dels gautes i els suions. Els suions van quedar com a tribu dominant i van donar nom a tot el territori: Suècia. Suions, d'on deriva el nostre suecs, és la llatinització de svear, que era com s'anomenaven a si mateixos en nòrdic antic. En suec Suècia és actualment Sverige, que deriva de Svea Rike, que significa 'regne suec'.

La dinastia protagonista i mítica era la de la Casa de Munsö o Casa de Yngling, a la qual pertanyia el famós Ragnar Lodbrok.  A Suècia trobem el temple viking per excel·lència: Upsala. Aquest lloc era el principal centre de culte dels suecs. També es creu que era la seu dels seus reis. Cada nou anys se celebrava en aquest indret un gran festival que incloïa sacrificis humans: el Dísablót.

Va haver-hi alguns intents de cristianització per part d'alguns missioners als segles IX i X, però sense èxit. El primer rei cristià de Suècia va ser Olaf Skötkonung (també conegut com a Olaf Eriksson), que va regnar entre el 995 i el 1022. Ell va iniciar la cristianització del poble amb millor resultat. En un principi es tolerava el paganisme, que encara era majoritari, i els rituals a Upsala. Però l'any 1087, sota el regnat d'Inge Stenkilsson, el temple d'Upsala va ser destruït. Durant la seva època es va completar la cristianització de Suècia, encara que a l'àmbit personal el paganisme tindria molta força durant molt de temps.

Dinamarca: sembla que els danesos van expulsar els angles i juts que quedaven a Jutlàndia (nom de la península de l'actual Dinamarca). Entre els segles VII i IX es van construir diferents elements defensius a la zona, com la muralla de Danevirke, que amb una longitud de 30 km anava de costa a costa separant la península de la resta del continent. Amb el rei Gudrod (804-810) ja conformaven un regne fort, i fins i tot eren capaços d'enfrontar-se a l'Imperi Carolingi dels francs. 

La unificació completa de la regió danesa i la conversió general al cristianisme es va efectuar cap al 965, sota el regnat de Harald Blåtand. Com va passar a Noruega i Suècia, el paganisme es conservaria a la vida privada durant un temps indefinit. Pel que fa al topònim, Dinamarca en danès és Danmark. Dan deriva de danir, que és com es coneixien en aquella època (l'adaptació llatina original és danis). Mark ve de mörk, que significa 'bosc' o 'terra fronterera'.

EL PRINCIPI DE L'ERA VIKINGA

Davant de l'augment de població i l'ambició dels seus líders, alguns grups d'escandinaus van decidir fer viatges d'exploració que sovint acabaven en saquejos. Els primers viatges eren de curta durada, però després cada vegada s'allargaven més en el temps, fins al punt d'establir comunitats permanents en alguns territoris conquerits a on portaven les seves famílies.

Per a situar-nos una mica, al segle V, uns 300 anys abans de l'era vikinga, a la península de Jutlàndia i rodalia hi vivien els juts, els angles i els saxons, tots ells germànics. Diversos grups d'aquestes tribus van emigrar a Gran Bretanya, un cop es va quedar sense legions romanes, ja que l'Imperi Romà d'Occident s'havia ensorrat. Allà hi havia els britons al centre i sud i els pictes al nord, tots dos pobles celtes. Els germànics acabats d'arribar hi van formar petits regnes i els britons van quedar amb el temps arraconats cap a l'oest, a les actuals Gal·les i Cornualla. Per altra banda, Jutlàndia acabaria sota domini dels danis (danesos), que fins aleshores vivien principalment a les illes pròximes i a Escània, nom llatí de la regió situada a l'extrem sud de l'actual Suècia. Aquest Escània donaria pas al nostre Escandinàvia, però referit principalment a tots els territoris dels pobles vikings. Avui dia, aquest terme geogràfic pot ser més ampli.

A finals del segle VIII, Gran Bretanya estava dominada pels anglo-saxons. Al nord, els escots originaris d'Irlanda havien subjugat els pictes (dels escots ve el topònim Escòcia). En aquest moment té lloc la incursió que dona inici oficialment a l'era vikinga, l'any 793, al monestir de Lindisfarne. Aquest monestir estava ubicat al Regne de Northúmbria, governat pels angles. Situat a una petita illa, va ser assaltat amb destrals, llances i espases, sense pietat. Aquests vikings, segurament danesos, van matar la majoria de monges. Els pocs supervivents van ser portats com a esclaus.

AVENTURES VIKINGUES

Els vikings van atacar més monestirs de la costa anglosaxona, perquè estaven poc defensats i amagaven riqueses. Eren saquejos ràpids i sense gaire risc, efectuats per petites flotes sense grans líders al capdavant. Un cop assolien els seus objectius, tornaven a les seves bases escandinaves. Però de seguida es van començar viatges més agosarats amb líders famosos i reis, i amb assentaments estables fora d'Escandinàvia que servien com a base per a altres incursions.


Durant la primera meitat del segle IX, els vikings van atacar diferents zones de l'Imperi Carolingi, però a partir del 843 les incursions es van intensificar. La raó va ser el Tractat de Verdun, en què l'Imperi es va dividir entre tres nets de Carlemany, fet que va afeblir la seva protecció. Des d'aleshores, els dominis francs serien governats per diferents descendents de la dinastia carolíngia que tindrien com maldecap constant l'amenaça escandinava.

No se sap exactament d'on eren aquests vikings, però l'any 844, des de les seves bases en territori franc van vorejar la costa atlàntica i van atacar Galícia, Lisboa i Cadis. Van arribar fins a Algesires, però van decidir girar cua i remuntar el riu Guadalquivir. Van prendre Sevilla i la van saquejar. L'emir Abderrahman II, cap de l'Emirat de Còrdova, els va poder expulsar finalment.

L'any 845, París, capital del Regne de França Occidental, va ser atacada per un exèrcit viking, en què hi havia el famós Ragnar Lodbrok amb 120 vaixells i uns 5.000 guerrers, la majoria danesos. Van remuntar el riu Sena i van saquejar i ocupar la ciutat el 28 de març. Finalment, gràcies a rebre un important tribut (7.000 lliures de plata) per part del rei franc, Carles el Calb, els vikings van deixar en pau la ciutat i se'n van anar a saquejar altres llocs del regne. 

Els noruecs ja controlaven Irlanda des del 853 gràcies a aliances amb reis locals. Van fundar Dublín i van colonitzar arxipèlags propers. A partir del 874 van començar a poblar Islàndia acompanyats d'esclaus d'Irlanda i Escòcia. Com que aquesta illa va mantenir-se molt aïllada de la resta del món durant força temps, l'islandès actual és molt fidel al nòrdic antic, fins al punt que els seus parlants poden llegir i entendre les sagues nòrdiques antigues en el seu idioma original.

L'any 865, Ragnar Lodbrok i els seus guerrers més valents van tornar a fer de les seves. Van desembarcar a Northúmbria, Gran Bretanya, i van començar a saquejar per tot arreu. Però aquesta vegada no li va anar gens bé i va ser capturat i entregat al rei Aella, que li va donar mort llençant-lo a un fossat ple de serps verinoses. L'any següent, com a venjança, els seus fills van organitzar un enorme exèrcit danès i van conquerir el Regne de Northúmbria primer, i després el de Mèrcia, l'any 874. Molts vikings es van establir en aquests territoris amb les seves famílies de forma permanent. Després de diverses batalles, l'any 878, es va signar el Tractat de Wedmore, en què dividia Anglaterra entre anglosaxons i danesos. Destacaria el regne viking de York, en Northúmbria.

L'any 862, alguns vikings suecs, coneguts pels romans d'orient com a varegs, van instal·lar-se als territoris eslaus de l'est d'Europa. Els eslaus els anomenaven rus, i allà van fundar la Rus de Kíiv, un principat molt poderós que fins i tot va enfrontar-se a Constantinoble. Però en una època de bones relacions, l'emperador Basili II va acceptar que la seva guàrdia personal fos varega, l'any 988, quan la Rus de Kíiv es va començar a cristianitzar. Durant anys, guerrers de Suècia, Dinamarca, Noruega i Islàndia van formar-ne part. Fins a finals del segle XI, la guàrdia personal de l'emperador va estar constituïda per vikings.

L'any 982, el noruec i famós Eric el Roig, que vivia a Islàndia però que es trobava en un exili de tres anys per assassinat, va explorar unes terres inhòspites que anomenaria Groenlàndia (terra verda), perquè hi va arribar a la zona sud i a l'estiu, quan el terra no estava glaçat. Amb aquest nom pensava que atrauria més gent a colonitzar-les. Cap al 985, hi va tornar amb 25 naus, de les quals van arribar a les noves terres només 14, per causa del mal temps. Leif Eriksson, fill seu, va arribar a Vinland, l'illa de Terranova. D'aquesta manera, els vikings arribaven al continent americà, cap a l'any 1000, cinc segles abans que Cristòfor Colom. L'existència d'assentaments vikings a les costes de Terranova i Labrador està confirmada des dels anys 60. Es creu, però, que aquests no eren permanents, sinó campaments estacionals per obtenir fusta, matèria molt escassa i valuosa a Islàndia i Groenlàndia.


Cap a finals del segle IX, el rei de França Occidental, Carloman II, va morir. Qui li havia de succeir, el seu germà Carles, era només un nen. Per això es va demanar al seu oncle, Carles III el Gras, rei de França Oriental, que governés la part occidental en lloc seu fins que fos més gran. Era l'any 884 i tres anys abans havia estat anomenat emperador d'occident pel papa Joan VIII. Carles el Gras va aconseguir reunificar tots els dominis de l'antic Imperi Carolingi, tot i que molt breument. L'any 885, París havia perdut capitalitat i estava governada per un comte, Eudes (també conegut com a Odó). En aquest punt, la ciutat va rebre l'atac més gran per part dels vikings, que eren majoritàriament danesos.

Uns 700 vaixells que contenien uns 28.000 guerrers van arribar a París, tot i que en un primer moment la seva intenció era passar de llarg i anar cap a Borgonya. Eudes no va acceptar negociar el seu pas i els vikings van decidir arrasar la ciutat com a resposta. Els 200 soldats que la defensaven van protagonitzar una resistència heroica. Després de gairebé un any de setge, en què la pesta també va fer molt de mal la població parisenca, l'emperador Carles el Gras hi va arribar amb un poderós exèrcit. Però en comptes d'enfrontar-se als vikings, va pactar amb ells la seva retirada a canvi de 700 lliures de plata. L'acord els permetia continuar el seu camí cap a Borgonya i saquejar-la, perquè el seu vassall Ricard I de Borgonya no volia reconèixer la seva autoritat. Poc temps després, el gruix de l'exèrcit viking se'n va tornar al seu lloc d'origen, principalment als territoris escandinaus de Gran Bretanya.

El noruec Rol·lo i els seus, que havien participat dels setge de París del 885, van quedar-se a Roan, a la vora del riu Sena, a Normandia. Aquests eren coneguts com a normands, que significa 'homes del nord'. Carles el Gras, que havia quedat amb la reputació malmesa i amb constants malalties, va ser obligat a abdicar, i l'Imperi es va tornar a dividir. França Occidental quedaria en mans d'Eudes com a agraïment per la defensa de París. Després de la seva mort, l'any 898, Carles el Simple (en el sentit d'Honest), en va ser per fi coronat rei. Aquest era el petit germà de Carloman II, que havia cedit la corona a Carles el Gras per culpa de ser massa jove. Ara, ja com a rei, va decidir acabar de soca-rel amb el problema viking.

L'any 911, Carles el Simple va oferir a Rol·lo la cessió oficial i legal dels territoris de la costa en forma de ducat, on generalment ja s'assentaven grups de vikings des de feia temps. Les condicions eren batejar-se, convertir-se en vassall i defensar França d'altres vikings. Rol·lo va acceptar l'acord. Tot i que inicialment el va complir, no va trigar a fer de les seves i estendre els seus dominis cap a l'oest. Va prendre la península de Cotetin i va establir les fronteres de l'actual Normandia. 

Al principi va haver-hi conflictes entre els colons vikings per tal d'organitzar-se, però amb el temps van aconseguir la unitat. La barreja de francs i vikings va resultar en una cultura local diferenciada, una autèntica identitat normanda. La colònia va florir fins al punt de ser una potència amb ganes de més. L'any 1066, els normands van conquerir Anglaterra després de guanyar la batalla de Hastings. Serien els darrers que ajudarien a conformar la societat anglesa posterior. A partir d'aquí, amb la majoria de vikings cristianitzats i integrats en estructures polítiques estables, les incursions van ser esporàdiques i sense gaire rellevància. Així l'era vikinga arribava a la seva fi. 

CULTURA VIKINGA

La cultura vikinga era escandinava, amb una societat dividida en tres classes: els jarls (l'aristocràcia, és a dir, els poderosos i influents), els karls (la classe baixa) i els thralls (els esclaus). Els karls tenien possibilitat d'ascendir i formar part dels jarls, però els thralls no ho podien fer.

Les dones tenien molta més llibertat que en la majoria de cultures europees. Podien heretar propietats, triar on i com viure, decidir si casar-se o no, representar-se en casos legals i ser propietàries de negocis, com cerveseries, tavernes, botigues i granges. Les dones solien ser les profetesses de la deessa Freia (deessa de l'amor, la bellesa, l'endevinació i la màgia) i del déu Odin, el principal.


El vestit i les joies de les dones eren similars als dels homes de la seva classe social, i cap dels dos sexes portava arracades, perquè es pensava que eren complements de cultures menors. Les dones eren les encarregades de criar els fills i de mantenir la casa, però tant homes com dones preparaven els àpats per a la família. Ara bé, generalment, les decisions que afectaven la comunitat estaven en mans de l'elit militar, en què majoritàriament hi havia homes, fet que no excloïa la presència de dones guerreres.

La majoria dels escandinaus eren pagesos, però també hi havia ferrers, armers, cervesers, comerciants, teixidors, lutiers (els que feien instruments de corda), tamborers, poetes, músics, artesans, fusters, joiers, etc. Una font important d'ingressos era el comerç d'ambre, la resina fossilitzada del pi, el qual tenien en abundància. L'ambre es portava de l'interior a les costes d'Escandinàvia per treballar-lo en joieria o per vendre'l a altres nacions.

Els escandinaus gaudien del temps lliure tant com qualsevol altra cultura, i practicaven esports, jocs de taula, a més d'organitzar festivals. Els esports incloïen simulacres de combat, lluita lliure, escalada de muntanya, natació, llançament de javelina, caça, un espectacle conegut com a 'lluita de cavalls' (tot i que no en sabem els detalls) i un joc de camp conegut com a knattleik, que era semblant a l'hoquei.

A la societat escandinava era deshonrós per a un guerrer matar civils desarmats i prendre les seves possessions. Però, amb aquells que no eren nòrdics, ho podien fer sense por a perdre l'honor.

Contràriament a la imatge popular de bruts i salvatges, els vikings en realitat eren força refinats i prestaven molta atenció a la higiene i l'aspecte. Els agradava portar seda i joies cares. Es trenaven els cabells, estaven ben arreglats, portaven capes fines i joies elaborades de manera complexa en forma de collarets, braçalets i polseres.

Els vaixells vikings eren de moltes formes diferents. Hi havia vaixells de càrrega de panxa ampla, anomenats hafskip, entre els quals destacava el knarr. Podia arribar als 16 metres de longitud amb una capacitat de fins a 24 tones de càrrega. Es feia servir principalment per transportar mercaderies en viatges llargs entre les ciutats escandinaves i les colònies. Sembla que va evolucionar d'un vaixell de guerra anterior. 

Representació d'un knarr




Després hi havia els llargs i estrets, anomenats langskib, que es feien servir sobretot per a la guerra. Entre aquests hi havia el snekke, el més típic, amb el mascaró de proa en forma de serp. Podia portar uns 40 homes, més l'equipament de guerra. Amb aquest vaixell els vikings remuntaven fàcilment els rius. No necessitaven port, perquè podia arrossegar-se per terra i transportar-se a mà. També hi havia el skeid, que era més gran, ja que podia encabir entre 80 i 100 homes. Tant el snekke com el skeid eren molt ràpids i, a més de la força remera, portaven una vela per aprofitar el vent. 

Exemple d'un snekke




I què podem dir del superfamós drakkar? Per començar, només tenim notícies d'aquest vaixell gràcies a la saga Göngu-Hrólfs del segle XIII. Podem dir que era una mena de skeid, però amb més ornaments i el mascaró de proa en forma de drac. Possiblement seria el vaixell usat pels reis i altres personatges importants. Drakkar ve del suec modern i significa 'dragons', que deriva de l'antic terme islandés dreki, que significa 'drac'. Els funerals dels reis es feien per mitjà de la cremació en un drakkar. Molts altres funerals es feien en tombes de pedra amb forma de vaixell.

Representació d'un drakkar




La imatge de vikings portant cascos amb banyes és un invent. Aquesta idea es va popularitzar gràcies a la saga operística "L'anell del nibelung", de Richard Wagner, composta a mitjans del segle XIX. És possible, però, que alguns cascos cerimonials en portessin.


RELIGIÓ VIKINGA

La neteja no només era un signe de riquesa i estatus, sinó que també tenia un significat religiós. Els vikings s'asseguraven de mantenir sempre les ungles dels dits curtes a causa de la seva creença en el Ragnarök, una suposada batalla final entre els déus i les forces del caos, en què les divinitats i el món serien destruïts. El naglfar, el vaixell de la mort, hi apareix construït amb les ungles dels morts. Per tant, els vikings creien que, si morien amb les ungles llargues, facilitarien la seva construcció.

L'univers dels escandinaus s'entenia com un arbre enorme, un freixe o roure, conegut com a Yggdrasil, i que incloïa nou mons. Per ordre ascendent són els següents:

Helheim, la llar dels morts
Jötunheim, la llar dels gegants.
Svartalfaheim, la llar dels elfs foscos i dels nans. (També conegut com a Nidavellir)
Vanaheim, la llar dels vanir (la tribu dels déus de la naturalesa i de la fertilitat).
Muspelheim, el món primordial de foc, on es troba l'abisme Ginnungagap.
Midgard, la llar dels humans (també conegut com a Mannaheim). Els déus travessaven el pont Bifröst per arribar a Midgard.
Alfheim, la llar dels elfs de la llum (també conegut com a Ljusalfheim).
Asgard, el regne dels déus, anomenats æsir.
Niflheim, el regne de la foscor i de les tenebres.


Els vanir eren el grup de déus originals dels primers pobladors nòrdics, que coneixem com a preindoeuropeus, el mateix grup primigeni que poblava la resta del continent abans de les migracions indoeuropees. De llengues preindoeuropees en coneixem molt poques, com els basc, l'etrusc, el minoic o l'iber. No sabem què parlaven els primers pobladors d'Escandinàvia. 

Aquests déus originals, els vanir, estaven més relacionats amb la fertilitat, tot i que el principal era Njord, déu de la mar, molt famós a les comunitats pesqueres. Quan van arribar els indoeuropeus a Escandinàvia, principalment de llengua germànica, van portar altres déus de caire més guerrer, anomenats æsir. Tant preindoeuropeus com indoeuropeus es van barrejar, amb la dominació dels darrers, i els nous déus simplement es van afegir a la religió nòrdica general.

Les dones heroiques, especialment les que morien al part, anaven a Asgard al costat de Frigg, esposa d'Odin i deessa de l'amor, el matrimoni i la fertilitat, mentre que els homes que morien heroicament a la batalla anaven al costat d'Odin, al Valhalla. El Valhalla (que significa 'sala dels caiguts') és una enorme i majestuosa sala ubicada a Asgard. Aquests caiguts eren seleccionats per convertir-se en membres de l'exèrcit que lluitarà contra les forces del caos a Ragnarök. Qui acompanyava els morts en combat al Valhalla eren les valquíries, filles d'Odin comandades per Freia que, tot i ser dels vanir (filla de Njord) va néixer a Asgard, perquè el seu pare estava allà com a ostatge després d'una antiga guerra entre els vanir i els æsir. Les valquíries eren unes guerreres boniques, verges i d'una gran fortalesa, amb la capacitat de curar qualsevol ferida. Atenien els nouvinguts servint-los hidromel i captivant-los amb la seva bellesa.

CONCLUSIÓ

Els vikings van ser uns guerrers molt interessants, i van influir en la cultura de moltes regions europees a mesura que també causaven terror durant les seves aventures. Amb ells, podem gaudir d'històries sorprenents plenes d'acció i trama, a més d'entendre moltes coses del present de les nacions europees. La mitologia nòrdica no té res a envejar d'altres, com la grega. Sens dubte, els vikings són fascinants.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La independència dels Estats Units

Introducció a l'edat mitjana

Els grecs

Els egipcis

Quins van ser els primers documents escrits en català?