Els cavallers medievals

La cavalleria medieval va ser tota una institució que va tenir una gran influència en la literatura gràcies als seus ideals. Tots coneixem la típica figura de cavaller solitari, cortès, de forts principis, que lluitava contra la injustícia i la maldat, acompanyat a vegades d'un fidel escuder. Però, quina és realment la veritat de tot això?


En un principi un cavaller era aquell que es podia permetre un cavall, una armadura i armes per servir el senyor d'un castell.

En l'època carolíngia, els reis francs recompensaven els seus millors cavallers amb terres. A canvi d'aquestes terres, els cavallers es comprometien a lluitar a les seves ordres sempre que els necessités. Aquesta pràctica es va fer costum posteriorment, introduint-se al sistema feudal i escampant-se per Europa.

La figura del cavaller va guanyar molta importància a partir del segle XI, fins a convertir-se en un dret de sang que comportava privilegis. Al voltant del cavaller es va formar un codi de comportament que incloïa coratge, proesa militar, honor, lleialtat, justícia, bones maneres i generositat, especialment amb els menys afortunats. 

Alguns nobles eren també cavallers. I si una persona que no era noble demostrava prou coratge i valor al camp de batalla o fent qualsevol servei a un senyor o rei, podia ser nomenat cavaller i tenir una posició privilegiada en la societat.

La majoria de cavallers servien un gran noble o rei, encara que també podien ser mercenaris, i van ser fonamentals en les croades contra els musulmans. Els monarques van veure els beneficis de promoure un codi pel qual els joves s'animaven a formar-se i lluitar per ells. 


Es van escriure novel·les romàntiques, poemes i cançons que van promoure encara més l'ideal de cavalleria, amb les seves històries heroiques amb damisel·les en dificultats o viatjant en soledat mentre impartien justícia. Però la vida del cavaller sempre estava envoltada de gent, al castell o al camp de batalla, perquè un cavaller necessitava força recursos per sobreviure com a tal. Per altra banda, la difusió de la literatura sobre la figura llegendària del rei Artús i els seus cavallers de la Taula Rodona del segle XII van influir especialment a l'hora d'inculcar els ideals d'honor i puresa en la ment de molts nobles medievals. 

Amb el temps, els requisits per ser cavaller es van endurir. Alguns reis van prohibir que fossin nomenats cavallers les persones que pertorbessin la pau del carrer o els camperols. Es va instaurar la creença que l'honor només podia heretar-se, no adquirir-se. Al segle XIII, la majoria dels cavallers eren fills de cavallers, ja que la classe buscava mantenir la seva exclusivitat.

La fama que va agafar la figura del cavaller va ser tal que es van organitzar tornejos en què els més famosos i d'altres simulaven batalles de l'època i combats individuals. Eren una manera de practicar i exhibir destresa, a més d'entretenir la gent. Des d'un bon començament les justes en van formar part, en què dos cavallers s'enfrontaven a cavall i amb llences, sempre amb unes normes precises i evitant ferir-se greument.


Els cavallers van ser una part fonamental dels ordes militars, que tenien un fort caràcter cristià i que van sorgir a partir del segle XI amb la intenció d'alliberar Terra Santa dels musulmans. Aquests ordes es van crear en el context de les croades. La més famosa, segurament, seria l'Orde del Temple, fundada a principis del segle XII. Més endavant, al segle XIV, després del fracàs consumat de les croades, es crearien els ordes cavallerescos (o de cavalleria) amb la intenció de recuperar els ideals antics, però sense que dominés el component religiós. 

I com s'arribava a ser cavaller? Primer de tot, un nen noble d'entre 7 i 10 anys s'havia de convertir en patge, és a dir, en servent d'un cavaller. Havia d'aprendre a muntar cavalls, caçar i utilitzar armes simulades. A partir dels 14 anys, es podia convertir en escuder, amb més responsabilitat. Així aprendria a manegar armes reals i començaria una educació estricta dirigida a l'estudi de la cavalleria. Els escuders ajudaven els cavallers en temps de pau i de guerra. Els sostenien les llances i escuts addicionals, els netejaven i cuidaven els cavalls. Si tot anava bé, amb uns 18 anys podia ser nomenat cavaller. 

A finals del segle XVI, els cavallers es van quedar obsolets a mesura que els països van començar a crear nous i moderns exèrcits regulars i professionals, més ràpids i més fàcils de mobilitzar. L'avenç de les armes de foc d'alta potència també va contribuir en gran manera a la disminució de l'ús de l'armadura medieval i a la desaparició del cavaller típic.


Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

El "descobriment" d'Amèrica

Les croades

La Il·lustració

Els sumeris