Els cavallers medievals
La cavalleria medieval va ser tota una institució que va tenir una gran influència en la literatura gràcies als seus ideals. Tots coneixem la típica figura de cavaller solitari, cortès, de forts principis, que lluitava contra la injustícia i la maldat, acompanyat a vegades d'un fidel escuder. Però, quina és realment la veritat de tot això?
 |
Durant la fi de l’Imperi Romà d'Occident i els primers segles de l’edat mitjana (segles V-VIII), els exèrcits depenien sobretot d’infanteries lleugeres (pagesos armats) i, com a complement, tenien algunes unitats de cavalleria auxiliar molt bàsiques. Però, entre els segles VIII i IX, es produirien canvis fonamentals per capgirar aquesta dinàmica. La introducció de l'estrep i les millores en l'equipament dels cavalls van fer que la cavalleria es convertís en el principal recurs per a la batalla.
Un estrep és una peça, generalment metàl·lica, penjada a banda i banda de la sella d’un cavall, on el genet hi posa els peus per mantenir l’equilibri, muntar i lluitar amb més estabilitat. D'aquesta forma, el genet pot ser una arma molt més perillosa en una batalla. L'origen de l'estrep amb funcions similars a les actuals el trobem a la Xina, on al segle IV ja s'usaven aquestes peces metàl·liques. Els pobles nòmades de les estepes, que feien molta vida a cavall, el van adoptar de seguida, i de les estepes el seu ús s'estendria per tot arreu. Es creu que un d'aquests pobles, els àvars, van introduir l'estrep a Europa després de migrar a la regió de l'actual Hongria.
A Europa Occidental, el cost de tenir un cavall i tot el necessari per mantenir-lo i usar-lo en batalla era molt alt, així que, alhora que el feudalisme es consolidava com a sistema d'organització social, només els grans senyors i els seus vassalls s'ho podien permetre. En un principi, un cavaller era aquell que es podia permetre un cavall, una armadura i armes per servir el senyor d'un castell. Amb el temps, els cavallers formarien una classe privilegiada fonamental.
En l'època carolíngia, els reis francs recompensaven els seus cavallers amb terres. A canvi d'aquestes terres, els cavallers es comprometien a lluitar a les seves ordres sempre que fos necessari. I aquest costum s'estendria més enllà de les fronteres franques. Tot plegat faria que els cavallers formessin part de la noblesa, una mena de subclasse social privilegiada.
La figura del cavaller va guanyar molta importància a partir del segle XI. Al seu voltant es va formar un codi de comportament que incloïa coratge, proesa militar, honor, lleialtat, justícia, bones maneres i generositat, especialment amb els menys afortunats. En un principi, els cavallers portaven només una cota de malla, un casc, un escut, una espasa i una llança. Amb el temps, però, l'equipament milloraria.
La majoria de cavallers servien un gran noble o rei, encara que també podien ser mercenaris, i serien fonamentals en les croades contra els musulmans. Els monarques van veure els beneficis de promoure un codi pel qual els joves s'animaven a formar-se i lluitar per ells. Però no només els nobles podien ser cavallers. Si una persona que no era noble demostrava prou coratge i valor al camp de batalla o fent qualsevol servei a un senyor o rei, podia ser nomenat cavaller i tenir una posició privilegiada en la societat.
Els cavallers van ser una part fonamental dels ordes militars, que tenien un fort caràcter cristià i que van sorgir a partir del segle XI amb la intenció d'alliberar Terra Santa dels musulmans. Aquests ordes es van crear en el context de les croades. La més famosa, segurament, seria l'Orde del Temple, fundada a principis del segle XII.
Es van escriure novel·les romàntiques, poemes i cançons que van promoure encara més l'ideal de cavalleria, amb les seves històries heroiques amb damisel·les en dificultats o viatjant en soledat mentre impartien justícia. Però la vida del cavaller sempre estava envoltada de gent, al castell o al camp de batalla, perquè un cavaller necessitava força recursos per sobreviure com a tal. Per altra banda, la difusió de la literatura sobre la figura llegendària del rei Artús i els seus cavallers de la Taula Rodona del segle XII van influir especialment a l'hora d'inculcar els ideals d'honor i puresa en la ment de molts nobles medievals.
Amb el temps, els requisits per ser cavaller es van endurir. Alguns reis van prohibir que fossin nomenats cavallers les persones que pertorbessin la pau del carrer o els camperols. Es va instaurar la creença que l'honor només podia heretar-se, no adquirir-se. Al segle XIII, la majoria dels cavallers eren fills de cavallers, ja que la classe buscava mantenir la seva exclusivitat. En aquesta època, es van començar a portar proteccions metàl·liques que complementaven la cota de malla, a més de cascos més avançats. Amb el temps, els cavalls també es començarien a protegir amb algunes peces especials.
 |
| Cavaller primerenc dels segles XI i XII (IA) |
 |
| Cavaller típic del segle XIII, amb proteccions metàl·liques a les extremitats (IA) |
 |
| Cavaller templer del segle XIII (IA) |
La fama que va agafar la figura del cavaller va ser tal que es van organitzar tornejos en què els més famosos i d'altres simulaven batalles de l'època i combats individuals. Eren una manera de practicar i exhibir destresa, a més d'entretenir la gent. Des d'un bon començament les justes en van formar part, en què dos cavallers s'enfrontaven a cavall i amb llences, sempre amb unes normes precises i evitant ferir-se greument.
I com s'arribava un nen noble a ser cavaller? Primer de tot, amb una edat d'entre 7 i 10 anys, s'havia de convertir en patge, és a dir, en servent d'un cavaller. Havia d'aprendre a muntar cavalls, caçar i utilitzar armes simulades. A partir dels 14 anys, es podia convertir en escuder, amb més responsabilitat. Així aprendria a manegar armes reals i començaria una educació estricta dirigida a l'estudi de la cavalleria. Els escuders ajudaven els cavallers en temps de pau i de guerra. Els sostenien les llances i escuts addicionals, els netejaven i cuidaven els cavalls. Si tot anava bé, amb uns 18 anys podia ser nomenat cavaller.
Ja al segle XIV, després del fracàs consumat de les croades, es van crear els ordes cavallerescos (o de cavalleria) amb la intenció de recuperar els ideals antics, però sense que dominés el component religiós, tal com passava amb els ordes militars. L'evolució de l'equipament de cavaller continuaria, arribant durant el segle XV a la seva màxima esplendor amb armadures de plaques que blindaven per complet tot el cos.
 |
| Cavaller del segle XV completament blindat (IA) |
Però com passa sempre tot arriba a la seva fi, i en el cas dels cavallers no seria diferent. Cap a finals del segle XV, va aparèixer la primera arma de foc generalitzada en batalla: l'arcabús. Tot i que tenia un calibre petit i un abast només d'entre 50 i 80 metres, ja era un avís de com aniria la cosa. A principis del segle XVI, a sobre, es va estendre l'ús del mosquet, un arma de calibre més gran i un abast d'entre 100 i 150 metres. El mosquet naixia expressament per superar l'armadura cavalleresca. Per molt blindat que anés un cavaller, fàcilment podia ser ferit. I els combats que ara es duien a terme feien necessària una agilitat que l'armadura et negava.
Durant el segle XVI, els exèrcits i les seves estratègies van canviar del tot. Les armadures completes i pesades van desaparèixer progressivament alhora que sorgia una nova manera de lluitar combinant cavalls, piques (una mena de llances molt llargues) i armes de foc. Les tropes es van convertir en unitats regulars i permanents, amb sou i altament professionalitzades. El cavaller medieval donava pas al cuirasser, un genet amb cuirassa i casc que portava pistola i espasa com a principals armes, amb la llança típica cavalleresca en desús. Les proteccions de les extremitats serien més lleugeres i pràctiques. Si l'armadura medieval estava pensada per rebre cops per tot arreu, l'armadura moderna prioritzava la protecció d'algunes parts, sobretot pit i esquena, on una bala podia fer molt de mal. A més, es decantava per afavorir la mobilitat al galop, en maniobres ràpides i en persecució. La cavalleria ara no s'usaria principalment per carregar, sinó que tindria altres funcions. D'aquesta manera, la figura del cavaller medieval passava a la història.
