EL GAT SABERUT

Després de la Guerra del Francès , Catalunya es va enfrontar a dècades complicades de misèria enmig de la lluita entre absolutistes i liberals, la febre groga i el terror del comte d'Espanya, tot amarat amb l'absolutisme sense complexos de Ferran VII. La Constitució de Cadis presentava algunes idees liberals, però era molt centralista. A més, mai es va poder posar en pràctica. Quan els francesos van marxar d'Espanya, Ferran VII no la va jurar, sinó que va imposar de nou l' absolutisme . Va eliminar les diputacions i ajuntaments, va restablir la Inquisició i va tornar els béns a l'Església. Li deien el Desitjat , perquè la seva tornada havia de posar fi a la presència dels invasors i els seus abusos i s'esperava que governés amb un caràcter obert. Però la realitat és que també va portar sota el braç injustícia, crueltat i misèria. Per això posteriorment seria conegut com el Felón , per ser considerat un malvat i un traïdor. Tan bon punt va tornar, Ferran VII es v

Quan la jove república francesa va caure en mans de Napoleó Bonaparte, el flamant emperador no va deixar de conquerir a tort i a dret. Espanya no va poder evitar les seves urpes, tot i ser-ne aliada i, de retruc, Catalunya tampoc. La França republicana havia nascut enmig d'una barreja d'idealisme, heroisme i crueltat. Les potències europees absolutistes van veure de seguida el perill de les idees liberals que s'escampaven i van enfrontar-se a la jove república, que es transformaria en un imperi en mans de Napoleó Bonaparte. Espanya havia estat en un primer moment en contra, cosa lògica perquè la seva monarquia era absolutista, però amb el temps canviaria de bàndol.  L'enemistat de França i Espanya amb el Regne Unit va ser el motor d'aquesta estranya aliança. Espanya va començar només ajudant a finançar les guerres napoleòniques per Europa, però per causa de la pressió internacional va posicionar-se oficialment del costat francès. El 21 d'octubre del 1805 una f

A mitjans del segle XVIII, Catalunya va començar a despertar del malson dels Decrets de Nova Planta de Felip V, va adaptar-se a la nova realitat i es va abocar de nou als negocis. A poc a poc assentaria les bases de la seva pròpia revolució industrial. Tot i haver estat durant segles una potència marítima i comercial, la realitat és que Barcelona no tenia un port natural ni en unes condicions òptimes. Simplement es feien servir diferents construccions de fusta per facilitar la càrrega i descàrrega dels vaixells, i poca cosa més. Davant de la costa hi havia l'illa de Maians, que va acumular sorra fins a formar una península ja consolidada a finals del segle XVII, la que coneixem avui com la Barceloneta. Aquí es concentraven les activitats pesqueres, els magatzems comercials i els allotjaments de treballadors de la mar. En 1753 es va permetre la seva urbanització, donant lloc al naixement de l'actual barri.  LES INDIANES Barcelona exportava molt aiguardent, sobretot als anglesos

Després de conquerir Catalunya, Felip V de Borbó va iniciar una repressió que afectaria tots els àmbits de la societat catalana, que passaria per dècades de menyspreament, detencions, execucions i tota mena de canvis que cercarien ensorrar els seus valors i esperit. Els Decrets de Nova de Felip V (una manera de dir de nova base o de nova estructura ) ho van destruir tot. El sistema polític constitucional català quedava liquidat i el Principat passava a regir-se per les lleis castellanes, sempre amb la intenció d'escanyar unes elits i una població considerada rebel per natura. Portada de la Nova Planta imposada per Felip V  La capitulació acordada amb Berwick, el militar dirigent del setge a Barcelona, establia uns mínims de decència en la manera de tractar els vençuts. S'havia de respectar les vides que encara hi havia, les propietats i la llibertat de circulació. Però, només una setmana després de l'acord, Berwick va ser substituït pel marquès de Lede, que havia rebut ord

Aquest és un recull que resumeix els entrebancs històrics que han tingut els catalans per poder viure en la seva llengua. Govern dels Àustries 1560 El Tribunal del Sant Ofici insta a que “en los negocios de la fe todo se proceda en lengua castellana". 1561 El mateix tribunal ordena que no se escriguin els processos en llengua catalana. 1624 El comte Duc d’Olivares diu al seu memorial dirigint-se a Felip IV: “Trabaje y piense con consejo mundano y secreto para reducir estos reinos que componen España para el estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia". Govern dels Borbons Un cop Felip V guanya la Guerra de Successió , estableix els Decrets de Nova Planta que anul·len les institucions catalanes, valencianes i mallorquines.  1755 Decret que mana a tots els religiosos parlar només en castellà i llatí; parlar en català es castiga amb un règim de pa i aigua. 1768 El comte d’Aranda ordena la prohibició de l’ensenyament i l’ús del català a les escoles, jutjats i cúries diocesa

La Guerra de Successió (1701-1714) va ser un conflicte entre dos pretendents a la Corona espanyola que va ocasionar l'entronització d'un Borbó i l'ensorrament de les institucions catalanes. Des del 1665 Carles II governava la monarquia hispànica. L'anomenaven l'Encisat, perquè semblava que sempre anava despitat i fora del món real. El cas és que el "pobre" home patia un retard i la seva salut era tan feble que en qualsevol moment podia morir. A sobre, no era capaç de produir descendència. Veient el panorama, els poderosos de la Cort van començar a estudiar l'arbre genealògic en la recerca d'un candidat al tron, i en van sortir dos de destacats: Felip d'Anjou, net de Lluís XIV (Casa de Borbó), i l'arxiduc Carles d'Àustria, fill segon de l'emperador Leopold I d'Àustria (Casa d'Habsburg). Tot i que el pare de Carles II, Felip IV (el de la Guerra dels Segadors), havia deixat clar al seu testament que cap Borbó heretaria el tron,

La Guerra dels Segadors (1640-1652) va ser una revolta de Catalunya contra la monarquia hispànica, cada cop més centralista. Durant la primera meitat del segle XVII la monarquia hispànica es trobava en una situació lamentable, en especial Castella, que estava immersa en multitud de guerres a Europa. Per una banda, arrossegava el conflicte de Flandes (Guerra dels 80 anys) que havia començat el 1568, en què els Països Baixos lluitaven per la seva independència. Entremig hi havia la Guerra dels Trenta Anys, que havia començat com un conflicte religiós entre catòlics i protestants, però que derivaria més aviat en un conflicte polític, fins i tot entre potències catòliques, com era el cas de Castella i França a partir del 1635. A vegades se'n parla d'Espanya com a concepte polític en aquests temps, però en cap cas existia una entitat política anomenada així . De fet, d'aquí van venir els problemes que resultarien en la Guerra dels Segadors. La monarquia espanyola passava per una

L'any 1609 el rei Felip III de Castella va ordenar l'expulsió de la població morisca dels seus dominis, que incloïen la Corona d'Aragó. La conquesta catalana del sud del Principat i de València no va ocasionar la desaparició de la població musulmana. Tampoc Castella va quedar lliure d'importants comunitats islàmiques, sobretot al sud.  Els mudèjars, nom que rebien els musulmans de territoris cristians, eren vistos com un perill. El cardenal Cisneros no va deixar de pressionar per forçar-los a la conversió al cristianisme. Amb el vistiplau dels Reis Catòlics , el 14 de febrer del 1502 es va donar l'ordre: bateig o expulsió. Els mudèjars batejats serien coneguts com a moriscos . Aquesta ordre tan sols afectava Castella, fins que el 1525 Carles I va aplicar la mateixa instrucció a la Corona d'Aragó. Aquesta manera de fer contradeia els acords de la rendició de Granada del 1492, en què es garantia la preservació de la religió dels vençuts. Morisc deriva de moro , q