El Gat Saberut

Quan llegim una data antiga, sobre un regnat, una guerra o la fundació d’una ciutat, sovint la prenem com una veritat fixa, gairebé matemàtica. Però, en realitat, darrere de cada any escrit hi ha una feinada immensa d’interpretació, comparació i debat.  Les societats antigues no pensaven el temps com nosaltres. No comptaven els anys de manera uniforme, no compartien calendaris i, en molts casos, ni tan sols deixaven constància escrita dels fets que avui considerem cabdals. Per això, reconstruir el passat més remot és com muntar un trencaclosques incomplet, amb peces gastades i d’altres que potser ni tan sols sabem que falten. Davant d’aquesta realitat, els historiadors han hagut de crear eines per ordenar el temps: cronologies que permetin situar els esdeveniments amb una certa coherència. No són solucions perfectes, sinó marcs de treball. Entendre com funcionen aquestes cronologies i per què no sempre coincideixen és clau per llegir la història antiga amb esperit crític i sense ca...

Mentre l'Europa medieval agafava forma, una força imparable s'estenia pel Pròxim Orient i nord d'Àfrica: l'islam. Aquesta nova religió es va convertir en un tsunami que semblava no tenir aturador. La seva ràpida escampada encara sorprèn els estudiosos i és un fet únic en la història humana. ❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides Abu-l-Qàssim Muhàmmad ibn Abd-Al·lah ibn Abd-al-Múttalib ibn Haixim ibn Abd-Manaf ibn Qussayy, més conegut com a  Mahoma . Sí, aquest era el seu nom complet tal com marcava la tradició àrab.  Mahoma va néixer vora l'any 570 o 575 (varia segons la font) a la ciutat de la Meca. Pertanyia a la tribu dels quraixites, una de les més importants de la regió en aquella època i que s'encarregava de protegir la Kaba.  Primer de tot cal explicar que en aquell moment la Meca era una ciutat destacada per diferents motius. La Kaba era una mena de santuari del món àrab que contenia una infinitat d'ídols de les divinitats de les tribu...

L'any 1609 el rei Felip III de Castella va començar a ordenar l'expulsió de la població morisca dels seus territoris, que incloïen la Corona d'Aragó. La conquesta catalana del sud del Principat i de València no va ocasionar la desaparició de la població musulmana. Tampoc Castella va quedar lliure d'importants comunitats islàmiques, sobretot al sud.  Els mudèjars, nom que rebien els musulmans de territoris cristians, eren vistos com un perill. El cardenal Cisneros no va deixar de pressionar per forçar-los a la conversió al cristianisme. Amb el vistiplau dels Reis Catòlics , el 14 de febrer del 1502 es va donar l'ordre: bateig o expulsió. Els mudèjars batejats serien coneguts com a moriscos . Aquesta ordre tan sols afectava Castella, fins que el 1525 Carles I va aplicar la mateixa instrucció a la Corona d'Aragó. Aquesta manera de fer contradeia els acords de la rendició de Granada del 1492, en què es garantia la preservació de la religió dels vençuts. Morisc deri...

La caiguda anormal dels cabells és un problema freqüent que espanta moltes persones que la pateixen o que la veuen com una amenaça potencial. El 50% de la població masculina i el 30% de la femenina tenen alguna mena d'alopècia. Coneguem les seves veritats i mites! Hi ha coses que no fan soroll quan arriben, però que deixen empremta. L’alopècia n’és una. No fa mal, no posa en risc la vida i, tanmateix, pot sacsejar-la. Sovint comença de manera discreta: un coixí amb més cabells dels esperats, una clenxa que s’eixampla, una línia frontal que retrocedeix gairebé sense que ens n’adonem. Però el mirall, tard o d’hora, ens confronta amb la realitat. Parlar d’alopècia no és només parlar de cabells. És parlar d’identitat, d’autoimatge i de la relació íntima que tenim amb el nostre cos. En totes les cultures i èpoques, els cabells han estat símbol de força, joventut, bellesa o estatus. Per això, quan cauen, no cauen sols, sinó que solen anar acompanyats de la nostra autoestima. En llenguatg...

L'any 751 Pipí el Breu va enderrocar el darrer rei merovingi i va instaurar al Regne Franc una nova dinastia: la carolíngia. El seu fill, Carlemany, seria conegut com el pare de l'Europa feudal. ❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides Pipí era anomenat el Breu no per la durada del seu regnat, sinó per la seva baixa estatura. Es va revoltar contra la dinastia merovíngia que governava els regnes francs des del segle V. A més, era fill de Carles Martell, líder polític i militar famós pel seu protagonisme a la batalla de Poitiers (o batalla de Tours) de l'any 732, en la qual es va aturar l'avanç musulmà  a l'interior del continent. Quan Pipí va morir el 768, va deixar els seus dominis occidentals al seu fill gran, Carlemany, i la resta al menor, Carloman. Tots dos germans no s'avenien i va ser la mare qui evités una guerra civil. Però el 771 Carloman va morir  i Carlemany es va quedar amb els seus territoris. De seguida es va posar a conquerir a tort ...

Quan pensem en Saturn de seguida ens venen al cap els seus anells, els més desenvolupats del sistema solar. Però quines curiositats guarda aquest planeta? Saturn és el sisè planeta del sistema solar segons la seva proximitat al Sol i el segon més gros, després de Júpiter. El nom el devem al déu romà de l'agricultura, que té en Cronos l'equivalent grec . Astrònoms de l'antiga Mesopotàmia, durant el primer mil·lenni a.n.e., ja el tenien identificat i associat al déu Ninurta. El 1610 Galileu va observar els seus anells sense poder identificar-los bé. Pensava que eren llunes. Posteriorment, Christian Hyugens els va identificar correctament el 1659. El diàmetre de Saturn és de 120.536 km. Dins seu hi cabrien unes 750 Terres. Els científics creuen que, malgrat ser un gegant gasós, conté un nucli sòlid al seu interior. Igual que passa amb Mercuri , Venus , Mart i Júpiter , Saturn es pot veure a simple vista sense l'ajuda d'un telescopi.  Triga a fer una volta al sol 10....

Quan els comtats catalans patien una violència extrema, una iniciativa eclesiàstica innovadora va canviar per sempre la vida dels seus habitants. Parlem de la Pau i Treva de Déu. Aquesta és la seva història! Malgrat el que se sol pensar, durant els primers segles de l'edat mitjana a bona part del món rural es vivia en pau. Els camps es treballaven, els camins s’usaven, els petits mercats funcionaven i, tot i les dificultats, la violència no ho impregnava tot. Durant l’ època visigòtica de la península Ibèrica, per exemple, certament hi havia períodes de guerres civils entre pretendents al tron, però aquesta era una violència irregular lligada a crisis polítiques concretes. I, si es reclutaven pagesos, eren en realitat una minoria de la població local. Així que en moltes regions perifèriques als centres de poder, la pau era força normal i podia durar fins i tot dècades. Però cap al tombant del primer mil·lenni, aquesta normalitat començaria a esquerdar-se. El feudalisme s’imposava...