L'origen dels monestirs cristians
Quan pensem en un monestir, ens venen al cap imatges de claustres silenciosos, biblioteques plenes de manuscrits o comunitats de monjos i monges dedicats a la pregària i al treball. Però darrere d’aquesta imatge hi ha una història complexa i fascinant que comença al Pròxim Orient.
 |
ELS ORÍGENS: ELS ANACORETES I EREMITES
Malgrat el que se sol pensar, l'origen de la vida monacal no se situa ni a Europa ni a l'edat mitjana, sinó al Pròxim Orient i a finals de l'edat antiga. L'any 311, l'emperador Galeri va promulgar l'Edicte de Sàrdica, que posava fi a la persecució dels cristianisme, i dos anys més tard, el 313, serien els emperadors Constantí i Licini qui ampliarien les llibertats dels cristians. Amb la nova situació, el concepte de martiri va desaparèixer, cosa que feia que els cristians més fanàtics necessitessin noves formes de seguir la penitència de Crist. Així que alguns, inspirant-se en l'exemple de Joan el Baptista i del mateix Jesucrist, van decidir abandonar famílies i possessions i retirar-se a llocs solitaris, en especial al desert, per viure de pregària, dejunis i algun treball manual. Certament, Joan el Baptista es va fer famós per predicar al desert de Judea, i segur que molts hem sentit la història de com Jesucrist va passar 40 dies al desert, on seria temptat pel Diable. A més, aquests cristians que volien retirar-se al desert també tenien la influència de la filosofia grega, molt present al món romà, que aconsellava que per trobar la saviesa perfecta havies de fugir de totes les distraccions. Per als cristians, esclar, aquesta saviesa només podia venir de Déu.
El cristià que ho deixava tot i es retirava a una vida de solitud amb Déu es podia dir de dues maneres. Una era anacoreta, paraula que prové del grec i vol dir 'el qui es retira'. L'altre és eremita, també del grec amb el significat de 'del desert' i d'on ve el nostre ermità. Tot i que la majoria eren homes, també n'hi havia de dones. Tots ells eren, en realitat, una mena d'ascetes, ja que reduïen al màxim les seves necessitats materials i corporals per dedicar-se gairebé de forma exclusiva a la seva espiritualitat. I, mentre que la paraula anacoreta posava l'èmfasi en el fet de retirar-se del món, eremita el posava en el lloc del retir, el desert.
Cal recordar que a la part oriental de l'Imperi Romà el grec era una llengua de forta presència, herència de l'època hel·lenística, quan Alexandre el Gran i els seus successors van dominar el Pròxim Orient. Per això moltes paraules que ens han arribat d'aquella època i regió provenen originalment del grec.
Tot i que el boom dels anacoretes i eremites seria durant els segles IV i V, després de la fi de la persecució dels cristianisme, ja abans existia aquest moviment, sobretot a Egipte. I per què a Egipte? Aquest país tenia una llarga tradició de temples amb diferents cultes i amb comunitats jueves molt antigues, sobretot a Alexandria. Aquella atmosfera de religiositat intensa i plural facilitava que el cristianisme hi trobés un terreny fèrtil. Alexandria, a més, tenia biblioteca, museus i escoles filosòfiques. Figures tan famoses com Climent d'Alexandria (c.150-c.215) o Orígenes (185-254) donarien al cristianisme una profunditat filosòfica i teològica que no tenia abans. A sobre, el desert egipci oferia un lloc ideal per aquells que volguessin separar-se de tot per viure sol i en comunió amb la seva espiritualitat. I cal recordar que en moments de persecució el desert era un lloc ideal per amagar-se i aprofitar per fer vida d'eremita.
.png) |
| Un eremita (IA) |
Entre els anacoretes i eremites més famosos d'aquella època tenim a Pau de Tebes, Antoni Abat i Maria Egipcíaca, tots d'Egipte. Pau de Tebes és, segons la tradició, el primer pròpiament cristià, tot i que segurament aquesta etiqueta correspon més a un bon màrqueting que a la realitat històrica. Es creu que va viure més o menys entre el 228 i el 342. Durant un període de persecució, va fugir al desert, on la llegenda diu que va viure més de 90 anys gràcies a l'aliment que un corb li portava.
Antoni Abat, nascut a Koma en una família rica, va viure aproximadament entre el 251 i el 356. Com que es va quedar orfe amb 18 anys, va decidir repartir la seva fortuna entre les persones més necessitades, per després retirar-se al desert. Allà, segons la tradició, rebria la visita del Diable i s'enfrontaria a nombroses temptacions.
Maria Egipcíaca, originària d'Alexandria, es creu que va viure entre el 344 i el 421. Era una dona que havia tingut mala vida, fins i tot exercint de prostituta, fins que va decidir anar a Jerusalem, on començaria de zero. Penedida per la seva vida anterior, va decidir retirar-se al desert a l'altra banda del riu Jordà. Durant els 47 anys que va durar el retir, només menjava herbes.
Tot i que és possible que existissin aquests personatges, hi ha molta llegenda sorgida dels escrits posteriors a la seva mort i que relaten la seva vida amb tota mena de miracles. En molts casos, aquestes "biografies" tenen molt en comú amb relats bíblics sobre altres personatges que suposadament van viure el mateix, fent així una connexió perfecta entre tots ells. La seva fama seria tal que tots ells acabarien sent venerats com a sants. No eren els únics, però el fet de ser els escollits per escriure la seva vida amb la clara intenció de santificar-los i posar-los com a exemple els faria famosos.
COMENÇA LA VIDA EN COMUNITAT
Malgrat que cercaven la solitud, en la pràctica aquesta gent podia viure a prop els uns dels altres per donar-se suport en les penúries del desert. Van formar així colònies informals, vivint en coves o cabanes disperses però reunint-se periòdicament per fer oracions junts i compartir experiències. Amb el creixement d’aquests grups de solitaris va sorgir la idea d’organitzar una forma de vida en comunitat que combinés la dedicació a Déu amb certa ajuda mútua. Així naixia la vida cenobita, del grec koinós i bíos 'vida en comú'.
Aquells anacoretes o eremites començarien a rebre el nom de monjos, paraula que ve del grec monakhós 'sol, solitari'. Aquest monakhós deriva de mónos 'un, sol', que és el mateix terme que fem servir en paraules com monopoli, monografia, monotonia, etc. D'aquesta mateixa arrel sorgiria monestir, el lloc on es fa la vida en solitari, que aplicaria també al lloc on els monjos feien vida en comunitat. Però no era el típic monestir medieval que tots coneixem, sinó un grup de coves o una mena de poblats formats per cases rudimentàries o cabanes amb terres per treballar al voltant, on es barrejava la vida solitària d'oració i penitència amb la vida comunitària quan aquesta era necessària. L'alimentació era senzilla, composta sobretot de pa, dàtils, herbes, aigua i algunes provisions que rebien de pelegrins o deixebles. També es conreaven petites hortes.
Generalment, en cada societat monacal hi havia un supervisor o responsable que era vist com el "pare espiritual" de la comunitat, a qui deien abbas, paraula grega que prové de l'arameu i que era una manera afectuosa i respectuosa per referir-se a un pare. D'aquí ve el nostre abat, el cap d'una abadia o monestir.
.png) |
| Una comunitat de monges del desert (IA) |
El considerat primer fundador d'un cenobi o monestir plenament organitzat és Pacomi de Tebes (298-348), un soldat egipci que es va convertir al cristianisme. Aquest "pare dels cenobites" va organitzar la primera comunitat de monjos sota una regla monacal al voltant del 320 a Tabennisi, al nord de Tebes. La regla escrita de Pacomi, o regla de Sant Pacomi, fixava horaris de pregàries, àpats comunitaris, treballs assignats i disciplina, establint un model per als futurs monestirs. Tots els membres havien de renunciar als béns propis i posar les seves pertinences en comú, practicant la pobresa evangèlica. Així la vida monacal es convertia en un projecte col·lectiu estable. Després de la mort de Pacomi, el seu model cenobita s'escamparia ràpidament per Egipte i altres regions properes.
Un altre pioner de la vida cenobita o monacal, com li vulguem dir, va ser el bisbe Basili de Cesarea (329-379), a Capadòcia (actual Turquia). Abans de ser clergue, va viatjar a Egipte per conèixer de prop l'experiència dels monjos del desert i imitar la seva forma de vida. De retorn a casa, cap al 357, va formar amb alguns companys un monestir a la regió del Pont (a tocar de la mar Negra), on escriuria la seva pròpia regla. Entre les novetats que aportaria a la vida monacal està la subordinació dels monjos al bisbe de la zona i l'obertura total de la comunitat a atendre les necessitats del proïsme de manera organitzada. Nomenat bisbe de Cesarea l'any 370, seria amb el temps considerat sant i la seva regla, la regla de Sant Basili, tindria una enorme influència en el cristianisme oriental, sent la regla més seguida per les comunitats de monjos que anaven sorgint.
Després de la mort d'Antoni Abat, els seus deixebles van aixecar una comunitat al lloc on havia viscut, seguint el seu exemple de vida. Amb el temps, posarien en pràctica algunes característiques tant de la regla de Sant Pacomi com de la de Sant Basili. El recinte tenia una església dedicada a ell, una cuina, menjador, magatzems i unes muralles per protegir-se dels assalts dels beduïns. El monestir de Sant Antoni continuaria evolucionant fins avui dia, considerat el monestir cristià més antic encara en funcionament.
Tornant a les primeres societats monacals, cal tenir present que tot i que augmentarien en nombre, la figura d'anacoreta o eremita no deixaria d'existir. Fins i tot es faria típic que un eremita construís al seu lloc de retir un altar que amb el temps donaria pas a l'ermita, una petita església originalment allunyada de les poblacions on l'ermità vivia de forma permanent. Aquestes ermites serien molt típiques a Occident, a on també arribaria el moviment eremita i la vida monacal.
EL SALT DELS MONESTIRS A OCCIDENT
El primer monestir a Occident sembla que va ser el fundat per Martí de Tours (316-397) a Ligugé (Gàl·lia). Martí havia sigut un soldat cristià que servia en la cavalleria romana. Cap al 356 va deixar l'exèrcit per dedicar-se de ple a la vida religiosa al costat del bisbe Hilari de Poitiers, i uns cinc anys després crearia la primera comunitat de monjos que vivien en cabanes de fusta en un entorn natural. El 371 seria nomenat bisbe de Tours.
El moviment eremita i la vida monacal va arrelar fortament a Occident, canviant el desert oriental per boscos i muntanyes. Però el legislador i model més influent seria Benet de Núrsia (480-543). Aquest italià buscava amb totes les seves forces viure plenament l'evangeli, així que va començar la vida d'eremita en una cova de Subiaco, a la regió de Laci, no gaire lluny de Roma. Era molt jove, potser d'uns 20 anys. Amb el temps, va rebre la visita de desenes de persones atretes pel seu caràcter i suposats miracles, alhora que era víctima de l'odi d'altres religiosos moguts per enveja. Finalment, cap al 530, es va traslladar a un turó de la Vall Llatina, on fundaria el monestir de Montecassino, un conjunt d'edificis de pedra senzills per a la vida comunitària al voltant d'una església petita. Allà escriuria la famosa regla de Sant Benet, amb instruccions pràctiques i normes per a la vida monàstica, inspirant-se en el model oriental però adaptant-lo a les necessitat d'Occident. El seu lema ora et labora 'resa i treballa' buscava l'equilibri entre l'oració i el treball diari.
A la vida dels monjos benedictins tot estava regulat. Havien de pregar junts diversos cops al dia, llegir la Bíblia, acollir amb hospitalitat els viatgers i pobres que truquessin a la porta, i dedicar algunes hores al treball agrícola o artesanal, necessari per al sosteniment de la comunitat. El menjar era senzill i moderat, i es practicava sovint el silenci per fomentar la reflexió. A més, es demanava als monjos estabilitat (no abandonar el monestir) i viure en humilitat, pobresa, obediència al superior i castedat perfecta. La regla de Sant Benet seria la més famosa i influent a Occident durant tota l'edat mitjana. Quan sentim parlar de monjos benedictins, són els que segueixen aquesta regla.
Altres regles sorgirien a mesura que es creaven més comunitats monacals, però la de Sant Benet seria la més seguida. Cal destacar, però, una regla anterior, escrita per Agustí d'Hipona (354-430), al nord d'Àfrica, a l'actual Algèria. Cap a l'any 400, quan ja era bisbe, va escriure la seva pròpia regla de vida en comunitat per a la casa episcopal, on vivia ell amb altres clergues, principalment preveres i diaques. Des d'aleshores, la regla de Sant Agustí seria molt usada per altres comunitats clericals que vivien a les ciutats, normalment al voltant de les grans esglésies, mentre que la regla de Sant Benet era la que triaven els monestirs, que solien estar més apartats dels entorns urbans.
Ja en plena edat mitjana, sobretot en època carolíngia (segle IX) els monestirs es van convertir en conjunts arquitectònics més grans, amb els primers claustres, sovint anomenats abadies. Començava una època en què els monestirs amagaven la cultura i educació dins de les seves biblioteques i escoles, on es conservaven i copiaven tota mena de manuscrits de la literatura clàssica grecoromana. Els monjos serien els encarregats de preservar l'art de llegir i escriure, mentre atenien pobres i malalts, i acollien pelegrins i viatgers. Malgrat el que sovint es pensa, serien els monestirs i les escoles monacals i catedralícies les que donarien vida als primers hospitals i universitats.
