La pesta negra

La pesta negra va ser una malaltia que va devastar bona part d'Europa a mitjans del segle XIV. Durant els 400 anys següents, els seus rebrots van formar part de la vida de molts europeus, però mai amb la virulència del primer brot.

Entre 1347 i 1353 va morir almenys un 30% de la població europea per conseqüències directes de la pesta, que tenia pics de mortaldat del 60% de les persones afectades. També hi podem afegir els que van morir per causes indirectes, com la fam i l'abandonament de persones grans o d'afectats d'altres malalties, tot i que és difícil assegurar-ne una xifra total.

Sembla possible que l'anomenada petita edat de gel ja estigués provocant males collites en bona part d'Europa, fet que accentuaria el drama de l'arribada de la pesta. Aquesta va ser una època inusual de baixes temperatures que va començar a principis del segle XIII, sembla que per causa de erupcions volcàniques de gran intensitat en diferents indrets del planeta.  

D'uns 80 milions d'habitants que es creu que hi havia a Europa, en van quedar, si fa no fa, uns 50. Però, què és exactament la pesta negra i per què va sotragar d'aquesta manera el continent europeu?

QUÉ ÉS EXACTAMENT LA PESTA NEGRA?

La pesta negra (també coneguda com a mort negra) és una malaltia causada pel bacil de Yersin-Kitasolo (Yersinia pestis), que es va poder aïllar el 1894 a Hong Kong durant una epidèmia gràcies al microbiòleg suís Alexandre Yersin. Aquest bacteri vivia a les rates i petits rosegadors d'Àsia Central i es transmetia als humans per mitjà de les puces. Aquests animalots saltaven de les rates als humans i després també entre persones. Recentment, s'ha sabut que aquest virus va ser el mateix que va provocar la pesta que al segle VI va assotar l'Imperi Romà d'Orient. En aquest cas, però, només algunes zones de la costa mediterrània es van veure afectades per la malaltia. L'últim rebrot d'aquesta pesta havia estat al segle VIII. Passarien, per tant, 600 anys fins que hi tornès amb més força que mai a finals de l'edat mitjana.

La pesta negra es va desenvolupar de formes diferents:

La pesta bubònica va ser la variant principal i primària de la malaltia. El primer símptoma era un bubó, un bony dolorós provocat per la inflamació d'un gangli, que és on anava a parar el bacteri després de ser introduït al sistema limfàtic per mitjà d'una picada. Acostumaven a ser ganglis de l'engonal o l'aixella i arribaven a la mida d'un ou. Els malats podien tenir diversos bubons alhora. Desprès venia la febre, els calfreds i les rampes musculars. També es podien gangrenar les puntes dels dits de les mans i dels peus. La seva taxa de mortalitat se situava entre el 30% i el 50%. Si el malalt no es curava tot sol, la infecció evolucionava a la fase pulmonar o septicèmica, on ja no hi havia remei possible.

La pesta pulmonar es produïa quan el bacteri aconseguia arribar als pulmons. Aquesta variant provocava insuficiència respiratòria, xoc circulatori per causa de la manca d'oxigen als teixits i la mort. Aquesta successió de símptomes durava pocs dies. La seva taxa de mortalitat era pràcticament del 100%. En aquesta fase el virus es podia transmetre per la respiració, la tos i l'esternut. El nou malalt passava directament a patir pesta pulmonar.

La pesta septicèmica matava en menys de 24 hores el 100% dels malalts. Si un dels bubons rebentava, els bacteris s'escampaven pel torrent sanguini, cosa que provocava hemorràgies internes amb aparença de taques fosques a la pell i externes per la boca i el nas. La pell es podria i el malalt ràpidament entrava en xoc fins a morir.

COM ES VA ESCAMPAR PER EUROPA?

L'any 1346, la colònia comercial genovesa de Kaffa (actual Feodòssia, península de Crimea) va ser assetjada pels exèrcits mongols de l'Horda d'Or, que feia poc que s'havien convertit a l'Islam. Aquesta entitat era un dels kanats (regnes) que havia sorgit de la desintegració de l'imperi de Genguis Kan. El seu objectiu era expulsar tots els cristians del territori. 

Pel que sembla, la malaltia havia arribar a Crimea des del centre d'Àsia aprofitant les rutes comercials. Segons les cròniques de l'època, quan els exèrcits mongols es van veure afectats per la pesta, van començar a llançar els seus cadàvers amb catapultes a dins de la ciutat. Amb tot, sembla que la hipòtesi més real és que fossin les rates els causants de la infecció, segurament desprès d'haver-se colat per alguna esquerda o furat de les muralles. Se sap que un cadàver per si sol no és contagiós, per tant, les rates portaven les puces, les quals picaven els genovesos encomanant-los la malaltia. 

Alguns genovesos van aconseguir fugir de la ciutat en vaixell i arribar a Messina (Sicília) el 1347. Els vaixells portaven la majoria de la tripulació greument malalta o morta i, esclar, les puces i les rates allà que hi eren. En aquell moment ningú no s'imaginava el que passava i tot eren incògnites. Sense cap mesura de contenció, la malaltia de seguida es va escampar, primer arribant a Gènova i desprès a bona part del continent europeu.

PER QUÈ ES VA ESCAMPAR TAN RÀPID?

Hem de tenir en compte el context històric. Europa estava vivint una revolució comercial i estava plena de rutes molt transitades que també la connectaven amb Àsia. Per tant, el trànsit de mercaderies era constant i era molt fàcil que als transports de l'època hi anessin rates, tant per vies terrestres com marítimes, convertides ara en vies de contagi. La propagació de la plaga per via marítima podia arribar a uns 40 quilòmetres diaris, mentre que per via terrestre oscil·lava entre 0,5 i 2 quilòmetres. 

Poques regions la van poder evitar per complet; potser només Islàndia i Finlàndia. Per altra banda, moltes ciutats estaven densament poblades, amb la gent apilonada i amb molta bullícia per causa del comerç i els afers propis d'un nucli urbà medieval. La higiene no era una meravella i, de fet, la gent estava força acostumada a conviure-hi amb rates. 

COM VA REACCIONAR LA GENT?

Quan la gent es va adonar realment del que passava, es va estendre el pànic. La culpa la tenien els astres, Déu, els estrangers, els jueus, la ciutat del costat, el país veí, etc. Les minories eren perseguides i la desconfiança i els prejudicis portaven la gent a fer autèntiques bestieses.
 
Els metges de l'època es veien impotents i sovint rebien la ira dels familiars del malalt que no havia sobreviscut. A sobre, ells també s'encomanaven del maleït bacteri. Molts metges van fugir de les ciutats, on la pesta es va acarnissar més. Tothom podia emmalaltir i morir, i era igual ser pobre o ric, sensesostre o rei. Es buscaven els remeis més extravagants, des de pregàries incessants en processions que travessaven un poble rere un altre, fins a aliments amb sobtades propietats curatives que, evidentment, mai no hi ajudaven gaire. Hi havia gent que s'autolesionava o que senzillament començava a viure al límit intentant aprofitar el poc temps que li devia quedar si contreia la malaltia. 

L'impacte psicològic va ser brutal. De cop i volta veies com moria el teu marit o la teva dona, els teus fills i els veïns. Tot el teu cercle familiar, d'amistats i coneguts, era sacsejat sense pietat pel patiment i la mort. Els cadàvers s'amuntegaven als carrers, els cementiris s'havien d'ampliar o crear-se de nous fora de les muralles i, malgrat els intents de racionalitzar el que estava passant, la psicosis col·lectiva es va consolidar. Molts dels que havien de prendre decisions importants als pobles i ciutats, estaven malalts o morts. Fins i tot l'Església, que estava immersa en les seves pròpies divisions i baralles, no va saber donar cap suport real a l'espantada població. El campi qui pugui va ser la nota dominant. 

Amb el temps, les sospites van recaure per fi sobre les rates, tot i que no se sabia els detalls reals del mecanisme de contagi. Es va començar a legislar per tal d'evitar-les als vaixells i a la resta de mitjans de transport, però ja era massa tard. 

Desprès de sis anys terribles, la malaltia va minvar per si sola fins pràcticament desaparèixer, això sí, durant poc de temps. Els rebrots es van succeir en les dècades i segles següents, però res a veure amb la primera sotragada que canviaria per complet la societat europea. No va ser fins al segle XVIII que la seva desaparició va ser estable en el temps. Avui dia, són pocs els casos que hi ha d'aquest tipus de malaltia i, a més, acostuma a tenir un tractament força efectiu.

CONSEQÜÈNCIES DE LA PESTA NEGRA

La societat europea va canviar radicalment. Europa trigaria segles en recuperar la població que tenia abans del primer brot. De sobte, la poca mà d'obra que quedava es convertia en mà d'obra desitjada per tothom. Els supervivents que sabien un ofici no s'havien de preocupar de tenir feina. Els pagesos que quedaven van quedar-se amb les terres abandonades pels difunts, però no hi havia pagesos per a tanta terra i això va provocar grans pèrdues econòmiques als senyors feudals.

Aquests senyors van pressionar els camperols endurint les condicions del seu treball, cosa que va propiciar l'esclat de la pagesia. Ara els pagesos tenien més força i també podien pressionar i negociar preus i condicions com mai abans ho havien pogut fer. Aquest xoc va resultar en revoltes rurals, com per exemple, la Jacquerie a França (1358), l'aixecament de Wat Tyler a Anglaterra (1381) i les guerres dels remences a Catalunya (1462-1486), entre d'altres. El feudalisme quedaria tocat de mort, encara que la societat dividida en classes per dret de sang (noblesa, clergat, poble) continuaria.

Per altra banda, moltes persones de l'àmbit urbà van rebre, en un tres i no res, diverses herències alhora. La riquesa es va concentrar molt més que abans i van aparèixer nous rics. Amb ells, va néixer l'amor al luxe. Els objectes de luxe ja no es feien només per decorar esglésies o espais públics concrets, sinó també per decorar les cases particulars i la vestimenta. 

Desprès del primer brot de la pesta negra, una nova i més jove societat europea començava a caminar, cada cop més immunitzada i resistent a la malaltia, enmig d'una crisi que avui coneixem com a crisi baixmedieval o crisi de la baixa edat mitjana. Aquest període tan inestable, en què el feudalisme va quedar agonitzant, juntament amb el descobriment d'Amèrica, faria possible que el continent europeu passés de l'edat mitjana a l'edat moderna.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els cavallers medievals

El "descobriment" d'Amèrica

Els inques

Els fenicis

Els maies