La Pesta Negra

La Pesta Negra va ser una malaltia que va devastar bona part d'Europa a mitjans del segle XIV. Durant els 400 anys següents, els rebrots de la Pesta Negra van formar part de la vida de molts europeus, però mai amb la virulència del primer brot. 

Entre 1347 i 1353 va morir almenys un 30% de la població per conseqüències directes de la infecció. També hi podem afegir els que van morir per causes indirectes, com la fam i l'abandonament de persones grans o d'afectats d'altres malalties, tot i que és difícil assegurar-ne una xifra. 

Sembla possible que l'anomenada Petita Edat de Gel (una època inusual de baixes temperatures que va començar a principis de segle XIII per causa de erupcions volcàniques de gran intensitat en diferents indrets del planeta) ja estigués provocant males collites en bona part d'Europa, fet que accentuaria el drama de l'arribada de la pesta. D'uns 80 milions d'habitants en van quedar, si fa no fa, uns 50. Però, què és exactament la Pesta Negra i per què va sotragar d'aquesta manera el continent europeu?

QUÉ ÉS EXACTAMENT LA PESTA NEGRA?

La Pesta Negra (també coneguda com a Mort Negra) és una malaltia que va ser causada pel bacil de Yersin-Kitasolo (Yersinia pestis), que es va poder aïllar el 1894 gràcies al microbiòleg suís Yersin, a Hong Kong, durant una epidèmia. Aquest bacteri vivia a les rates i petits rosegadors d'Àsia Central i es transmetia als humans per mitjà de les puces. Aquests animalots saltaven de les rates als humans i després també entre persones. Recentment s'ha sabut que aquest virus va ser el mateix que va provocar la Pesta de Justinià al segle VI que va assotar l'Imperi Romà d'Orient. En aquest cas, però, només algunes zones de la costa Mediterrània es van veure afectades per la malaltia. L'últim rebrot d'aquesta pesta va ser al segle VIII. Passarien, per tant, 600 anys fins que hi tornès. 

La Pesta Negra es va desenvolupar de formes diferents:

La pesta bubònica va ser la variant principal i primària de la malaltia. El primer símptoma era un bubó, un bony dolorós provocat per la inflamació d'un gangli, que és on anava a parar el bacteri després de ser introduït al sistema limfàtic per mitjà d'una picada. Acostumaven a ser ganglis de l'engonal o l'aixella i arribaven a la mida d'un ou. Els malats podien tenir diversos bubons alhora. Desprès venia la febre, els calfreds i les rampes musculars. Quan un dels bubons rebentava, els bacteris s'escampaven pel cos i la sang, cosa que provocava hemorràgies internes que es veien com taques fosques i una septicèmia generalitzada. També es podien gangrenar les puntes dels dits de les mans i dels peus. El malalt finalment patia deliri, entrava en coma i moria. Tot això en només uns quants dies. La seva taxa de mortalitat se situava en el 50%.

La pesta pulmonar es produïa quan el bacteri anava directament als pulmons. Aquesta variant era més típica en climes freds i provocava febre, insuficiència respiratòria, xoc circulatori per causa de la manca d'oxigen als teixits i la mort. Aquesta successió de símptomes també podia durar només uns dies. La seva taxa de mortalitat era del 100%.

La pesta septicèmica era la mes rara i alhora la variant que més ràpid matava. En menys de 24 hores moria el 100% dels malalts. En aquest cas, el bacteri anava a parar directament al torrent sanguini i feia destrosses allà per on passava. Es produïen hemorràgies internes i externes, per la boca i el nas. El cos s'omplia de taques negres, la pell es podria i el malalt ràpidament entrava en xoc fins que moria.

COM ES VA ESCAMPAR PER EUROPA?

En l'any 1347, la colònia comercial genovesa de Kaffa (actual Feodòssia, península de Crimea) va ser assetjada pels exèrcits mongols que feia poc s'havien convertit a l'Islam. El seu objectiu era expulsar tots els cristians del territori. Pel que sembla, la malaltia hi va arribar des del centre d'Àsia aprofitant les rutes comercials, en especial la de la seda. Segons les cròniques de l'època, quan els exèrcits mongols es van veure afectats per la pesta, van començar a llançar els seus cadàvers amb catapultes a dins de la ciutat. Amb tot, sembla que la hipòtesi més real és que fossin les rates que havien vingut amb els mongols els causants de la infecció, segurament desprès d'haver-s'hi colat per alguna esquerda o furat de les muralles. Se sap que un cadàver per si sol no és contagiós, per tant, les rates portaven les puces, les quals picaven els genovesos encomanant-los la malaltia. El cas és que alguns genovesos van aconseguir fugir del setge de la ciutat en vaixell i arribar a Messina (Sicília). Els vaixells hi arribaven amb la majoria de la tripulació greument malalta o morta i, és clar, les puces i les rates allà que hi eren. En aquell moment ningú no s'imaginava el que passava i tot eren incògnites. Sense cap mesura de contenció, la malaltia de seguida es va escampar, primer arribant a Gènova i desprès a bona part del continent. 

Progressió de la Pesta Negra

PER QUÈ ES VA ESCAMPAR TAN RÀPID?

Hem de tenir en compte el context històric. Europa estava vivint una revolució comercial i estava plena de rutes molt transitades que també la connectaven amb Àsia. Per tant, el trànsit de mercaderies era constant i era molt fàcil que als transports de l'època hi anessin rates, tant per vies terrestres com marítimes, convertides ara en vies de contagi. La propagació de la plaga per via marítima podia arribar a uns 40 quilòmetres diaris, mentre que per via terrestre oscil·lava entre 0,5 i 2 quilòmetres. Poques regions la van poder evitar; potser, només Islàndia i Finlàndia. Per altra banda, moltes ciutats estaven densament poblades, amb la gent apilonada i amb molta bullícia per causa del comerç i els afers propis d'un nucli urbà medieval. La higiene, com en tantes altres èpoques passades, no era una meravella i, de fet, la gent estava força acostumada a conviure-hi amb rates. 

COM VA REACCIONAR LA GENT?

Quan la gent es va adonar realment del que passava, es va estendre el pànic. La culpa la tenien els astres, Déu, els estrangers, els jueus, la ciutat del costat, el país veí, etc. Les minories eren perseguides i la desconfiança i els prejudicis portaven a la gent a fer autèntiques bestieses. Els metges de l'època es veien impotents i, a vegades, rebien la ira dels familiars del malalt que no havia sobreviscut. Tot i protegir-se amb guants de cuir, ulleres, barret d'ala ampla, un enorme abric de cuir encerat que arribava fins als turmells i una màscara amb forma de bec d'au, ells també s'encomanaven del maleït bacteri. Molts metges van fugir de les ciutats, on la pesta es va acarnissar més. Tothom podia emmalaltir i morir, i era igual ser pobre o ric, sensesostre o rei. Es buscaven els remeis més extravagants, des de pregàries incessants en processions que travessaven un poble rere un altre, fins aliments amb sobtades propietats curatives que, evidentment, mai no ajudaven gaire. Hi havia gent que s'autolesionava o que senzillament començava a viure al límit intentant aprofitar el poc temps que li devia quedar si contreia la malaltia. L'impacte psicològic va ser brutal. De cop i volta veies com moria el teu marit o la teva dona, els teus fills, els veïns, i tot el teu cercle familiar, d'amistats i coneguts, era sacsejat sense pietat pel patiment i la mort. Els cadàvers s'amuntegaven als carrers, els cementiris s'havien d'ampliar o crear-se de nous fora de les muralles i, malgrat els intents de racionalitzar el que estava passant, la psicosis col·lectiva es va consolidar. Molts dels que havien de prendre decisions importants als pobles i ciutats, estaven malalts o morts. Fins i tot l'Església, que estava immersa en les seves pròpies divisions i baralles, no va saber donar cap suport real a l'espantada població. El campi qui pugui va ser la nota dominant. 

Amb el temps, les sospites van recaure per fi sobre les rates, tot i que no se sabia els detalls reals del mecanisme de contagi. Es va començar a legislar per tal d'evitar-les als vaixells i a la resta de mitjans de transport, però ja era massa tard. Desprès de sis anys terribles, la malaltia va minvar per si sola fins pràcticament desaparèixer, això sí, durant poc de temps. Els rebrots es van succeir en les dècades i segles següents, però res a veure amb la primera sotragada que canviaria per complet la societat europea. No va ser fins al segle XVIII que la seva desaparició va ser estable en el temps. Avui dia, són pocs els casos que hi ha d'aquest tipus de malaltia i, a més, acostuma a tenir un tractament força efectiu.

CONSEQÜÈNCIES DE LA PESTA NEGRA

La societat europea va canviar radicalment. Europa trigaria segles en recuperar la població que tenia abans del primer brot. De sobte, la poca mà d'obra que quedava es convertia en mà d'obra desitjada per tothom. Els supervivents que sabien un ofici no s'havien de preocupar de tenir feina. Els pagesos que quedaven van quedar-se amb les terres abandonades pels difunts, però no hi havia pagesos per a tanta terra i això va provocar grans pèrdues econòmiques als senyors feudals. Aquests senyors van pressionar els camperols endurint les condicions del seu treball, cosa que va propiciar l'esclat de la pagesia. Ara els pagesos tenien més força i també podien pressionar i negociar preus i condicions com mai abans ho havien pogut fer. Aquest xoc va resultar en revoltes rurals, com per exemple, la Jacquerie a França (1358), la revolta camperola a Anglaterra (1381) i les guerres remences a Catalunya (1462-1486).

Per altra banda, moltes persones de l'àmbit urbà van rebre, de cop i volta, diverses herències alhora. La riquesa es va concentrar molt més que abans i van aparèixer nous rics. Amb ells, va néixer l'amor al luxe. Els objectes de luxe ja no es feien només per decorar esglésies o espais públics concrets, sinó també per decorar les cases particulars i la vestimenta. 

Desprès del primer brot de la Pesta Negra, una nova i més jove societat europea començava a caminar, cada cop més immunitzada i resistent a la malaltia, en mig d'una crisi que avui coneixem com a Crisi Baixmedieval o Crisi de la Baixa Edat Mitjana. Aquest període tan inestable, en el qual el feudalisme trontollava de valent, juntament amb el descobriment d'Amèrica, faria possible que el continent europeu passés de l'Edat Mitjana a l'Edat Moderna.

EL GAT SABERUT