La figura del conqueridor espanyol

Durant la primera meitat del XVI, els conqueridors espanyols van ser la figura de més rellevància a les Amèriques. Hi van explorar nous territoris i subjugar els pobles indígenes, sempre buscant la riquesa que la vida els hi havia negat a casa seva.


Francisco Pizarro, Hernán Cortés, Gonzalo Jiménez de Quesada, Diego de Almagro i tants d'altres que només pel nom els associem a la conquesta i el domini dels pobles natius d'Amèrica. Si analitzem avui dia els seus actes, el rebuig que generen és molt clar en la majoria de la gent, però no oblidem que en la seva època eren vistos i admirats com a herois.

Aquests personatges van néixer la immensa majoria a la Corona de Castella, especialment a la regió de Castella, Andalusia i Extremadura. A més, el poblament i explotació dels nous territoris estaria reservat als súbdits de la Corona castellana durant segles. La conquesta i colonització va ser un projecte estrictament castellà, per tant, la Corona d'Aragó, en quedava al marge i ni tan sols els seus ports podien comerciar amb el Nou Món. 

També el terme espanyol era en aquella època (i durant llarg temps) un concepte més geogràfic que polític o identitari, com avui dir caribeny, nòrdic, etc. No existia cap Regne d'Espanya i tant la Corona d'Aragó com la de Castella eren independents entre si en l'administració i lleis. Tan sols en l'edat contemporània el gentilici espanyol va agafar un sentit identitari similar al d'avui dia, concretament a partir de la consolidació dels Borbons i les seves lleis centralistes. Per això, és molt adient parlar de 'conqueridors castellans'.

Dit això, què sabem o què podem dir d'aquestes figures tan emblemàtiques del segle XVI? Doncs els seus orígens eren diversos, però principalment eren membres de la baixa noblesa o simples soldats sense volada. Tant uns com els altres es trobaven en una situació precària, amb deutes o simplement amb vides sense sentit. En alguns casos, eren fills il·legítims de nobles, fet que els impedia guanyar-se fàcilment les garrofes. Els més grandets tenien experiència en la darrera fase de la conquesta del Regne de Granada, en mans musulmanes, i mostraven un esperit aventurer i de brega molt arrelat. 

L'arribada a un continent desconegut els oferia l'oportunitat de començar de zero, amb l'esperança de ser algú important i viure emocions fortes i, esclar, fer-se ric, molt ric. A més, al Nou Món ningú es fixava en qui havies sigut a la península Ibèrica. Un nou món era igual a una nova vida amb possibilitats reals d'enriquir-se.

Els monarques castellans estaven feliços d'explorar nous territoris i explotar els seus recursos. Amb tot, el viatge no era gens fàcil i un cop allà t'hi podries trobar qualsevol cosa inesperada, incomprensible o de difícil solució. Els riscos eren considerables, però els conqueridors van poder acordar amb els monarques un percentatge satisfactori dels guanys i van aportar als cartògrafs de l'època uns coneixements de gran rellevància. 

Malgrat el zel religiós que a vegades se'ls ha volgut atribuir, la veritat és que no estaven gaire interessats en la conversió al cristianisme dels natius. Almenys no era una prioritat, ni de bon tros. Molts havien tingut vides tèrboles i els seus principis morals no eren especialment elevats. La motivació dels seus actes de conquesta amb els mètodes que fossin necessaris era simplement enriquir-se com més aviat millor.

Molts indígenes van oferir una gran resistència als castellans, però les armes europees eren extremadament superiors: ballestes, arcabussos, espases d'acer, cavalls, canons, etc. Un grup petit de soldats podia fer front un exèrcit indígena que feia servir fletxes, dards, fones, llances, escuts rudimentaris i poca cosa més. També es van aprofitar de les rivalitats existents entre tribus per crear aliances i pactes que després trencaven com si res. I cal no oblidar l'efecte esgarrifós de les malalties que hi van portar. 

Els guerrers indígenes tenien un sistema de rituals en cas de conflicte que feia nosa a l'hora d'enllestir una estratègia i una organització efectiva. Els oficials portaven vestits llampants que els feia ser un blanc fàcil. Sovint s'insistia a mantenir vius els presoners castellans, cosa que feia possible una posterior fugida o rescat. Tot plegat va fer que els conqueridors tinguessin pocs entrebancs per dominar extenses regions en relativament poc temps. 

Quan una zona era conquerida, el botí es repartia. Hi havia or, plata, perles, pedres precioses i pells d'animals. Malauradament, els objectes de metalls preciosos van ser fosos per a la seva distribució. A ningú li importava l'art d'aquells pagans retardats. Peces molt valuoses i que havien sobreviscut generacions eren destruïdes en un tres i no res. 

Tot seguit, el pla era construir-hi esglésies, tal com havien promès als seus monarques, i explotar els recursos de cada regió a llarg termini. A mitjans del segle XVI, més de 100 tones d'or havien estat robades del continent americà. A finals de segle, les flotes castellanes havien enviat a la seva Corona més de 25.000 tones de plata. 

Cal dir que a l'hora de repartir les riqueses entre compatriotes, les topades van ser contínues. Acostumava a ser un procés no gaire exacte i, mentre que alguns conqueridors van guanyar poca cosa, d'altres se'n van folrar sense gens de vergonya. 

Un cop començada la colonització, els abusos dels conqueridors van generar molt de debat, sobretot en alguns sectors religiosos, ves per on. Evidentment, els natius que eren maltractats i espoliats no miraven amb bons ulls la religió dels seus opressors. Les primeres dècades van ser especialment dures, amb esclavitud, tortures i assassinats. Tot en un ambient esfereïdor de morts per les malalties europees. 

Amb el temps, els conqueridors van començar a rebre dures crítiques dels seus. Bartolomé de las Casas (1484-1566) és un cas molt conegut d'oposició a la crueltat que patien els natius. Però n'hi va haver més. A poc a poc el sistema de govern es va professionalitzar i regular, cosa que reduïa notablement els abusos més punyents. Amb tot, els natius (els pocs que quedaven vius) continuarien sent discriminats en tots els àmbits i vivint en condicions molt diferents en comparació a com vivien els nombrosos colons que arribaven de forma sostinguda de la península Ibèrica. 

L'Amèrica castellana es va dividir en virregnats i la població nativa es va recuperar de mica en mica. En algunes zones va caldre la incorporació d'esclaus negres de l'Àfrica com a mà d'obra. L'explotació va continuar durant pràcticament tres segles, en què els vaixells de la Corona castellana no deixaven de portar riqueses per mantenir les elits espanyoles i les seves guerres al centre d'Europa. Les noves generacions natives acabarien abraçant el cristianisme i, finalment, les colònies es van començar a independitzar de la monarquia espanyola a principis del segle XIX.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La independència dels Estats Units

Introducció a l'edat mitjana

Els grecs

Els egipcis

Quins van ser els primers documents escrits en català?