La figura del conqueridor espanyol
Durant la primera meitat del XVI, els conqueridors espanyols van ser la figura de més rellevància a les Amèriques. Hi van explorar nous territoris i subjugar els pobles indígenes, sempre buscant la riquesa que la vida els hi havia negat a casa seva.
 |
Francisco Pizarro, Hernán Cortés, Gonzalo Jiménez de Quesada, Diego de Almagro i tants d'altres que només pel nom els associem a la conquesta i el domini dels pobles nadius d'Amèrica. Si analitzem avui dia els seus actes, el rebuig que generen és molt clar en la majoria de la gent, però no oblidem que en la seva època eren vistos i admirats com a herois.
Aquests personatges van néixer la immensa majoria a la Corona de Castella, especialment a les regions actuals de Castella, Andalusia i Extremadura. A més, el poblament i explotació dels nous territoris estaria reservat per llei als súbdits de la Corona castellana durant segles, llevat d'algunes excepcions. La Corona d'Aragó en quedava al marge i ni tan sols els seus ports podien comerciar amb el Nou Món. Amb tot, hi ha casos concrets d'exploradors o mariners originaris de la Corona d'Aragó, però sempre de forma clarament minoritària.
També el terme espanyol era en aquella època (i durant llarg temps) un concepte més geogràfic que polític o identitari, com avui dir caribeny, nòrdic, etc. No existia cap Regne d'Espanya i tant la Corona d'Aragó com la de Castella eren independents entre si pel que fa a l'administració, l'economia i les lleis. Tan sols en l'edat contemporània el gentilici espanyol agafaria un sentit identitari similar al d'avui dia, concretament a partir de la consolidació dels Borbons i les seves lleis centralistes. Per això, és molt adient parlar de 'conqueridors castellans' en referència a la seva llengua i origen.
Dit això, què sabem o què podem dir d'aquestes figures tan emblemàtiques del segle XVI? Doncs els seus orígens eren diversos, però principalment eren membres de la baixa noblesa o simples soldats sense volada. Tant uns com els altres es trobaven en una situació precària, amb deutes o simplement amb vides sense sentit. En alguns casos, eren fills il·legítims de nobles, fet que els impedia guanyar-se fàcilment les garrofes. Els més grandets tenien experiència en la darrera fase de la conquesta del Regne de Granada, en mans musulmanes, i mostraven un esperit aventurer i de brega molt arrelat.
L'arribada a un continent desconegut els oferia l'oportunitat de començar de zero, amb l'esperança de ser algú important i viure emocions fortes i, esclar, fer-se ric, molt ric. A més, al Nou Món ningú es fixava en qui havies sigut a la península Ibèrica. Un nou món era igual a una nova vida amb possibilitats reals d'enriquir-se.
La monarquia hispànica estava desitjosa d'explorar nous territoris i explotar els seus recursos. Amb tot, el viatge no era gens fàcil i un cop allà t'hi podries trobar qualsevol cosa inesperada, incomprensible o de difícil solució. Els riscos eren considerables, però els conqueridors van poder acordar amb els monarques un percentatge satisfactori dels guanys i van aportar als cartògrafs de l'època uns coneixements de gran rellevància.
Malgrat el zel religiós que a vegades se'ls ha volgut atribuir, la veritat és que no estaven gaire interessats en la conversió al cristianisme dels nadius. Almenys no era una prioritat, ni de bon tros. Molts havien tingut vides tèrboles i els seus principis morals no eren especialment elevats. La motivació dels seus actes de conquesta amb els mètodes que fossin necessaris era simplement enriquir-se com més aviat millor.
 |
Molts indígenes van oferir una gran resistència als castellans, però les armes europees eren extremadament superiors: ballestes, arcabussos, espases d'acer, cavalls, canons, etc. Un grup petit de soldats podia fer front un exèrcit indígena que feia servir fletxes, dards, fones, llances, escuts rudimentaris i poca cosa més. També es van aprofitar de les rivalitats existents entre tribus per crear aliances i pactes que després trencaven com si res. I cal no oblidar l'efecte esgarrifós de les malalties que hi van portar.
Els guerrers indígenes tenien un sistema de rituals en cas de conflicte que feia nosa a l'hora d'enllestir una estratègia i una organització efectiva. Els oficials portaven vestits llampants que els feia ser un blanc fàcil. Sovint s'insistia a mantenir vius els presoners castellans, cosa que feia possible una posterior fugida o rescat. Tot plegat va fer que els conqueridors tinguessin pocs entrebancs per dominar extenses regions en relativament poc temps.
Quan una zona era conquerida, el botí es repartia. Hi havia or, plata, perles, pedres precioses i pells d'animals. Malauradament, els objectes de metalls preciosos van ser fosos per a la seva distribució. A ningú li importava l'art d'aquells pagans retardats. Peces molt valuoses i que havien sobreviscut generacions eren destruïdes en un tres i no res.
Tot seguit, el pla era construir-hi esglésies, tal com havien promès als seus monarques, i explotar els recursos de cada regió a llarg termini. A mitjans del segle XVI, més de 100 tones d'or havien estat robades del continent americà. A finals de segle, les flotes castellanes havien enviat a la seva Corona més de 25.000 tones de plata. Aquestes riqueses no servien per millorar la vida dels súbdits de Castella, sinó per donar més bona vida als colons i a les elits castellanes i religioses de la península, a més de finançar les guerres europees i comerciar productes de luxe amb orient.
Cal dir que a l'hora de repartir les riqueses entre compatriotes, les topades eren contínues. Acostumava a ser un procés no gaire exacte i, mentre que alguns conqueridors guanyaven poca cosa, d'altres s'enriquien amb tripijocs sense gens de vergonya.
Un cop començada la colonització, els abusos dels conqueridors van generar molt de debat, sobretot en alguns sectors religiosos, ves per on. Evidentment, els nadius que eren maltractats i espoliats no miraven amb bons ulls la religió dels seus opressors. Les primeres dècades van ser especialment dures, amb esclavitud, tortures i assassinats. Tot en un ambient esfereïdor de morts per les malalties europees.
La majoria d'estudis calculen que les malalties europees van matar al voltant del 90% de la població nativa d'Amèrica, uns 50 milions de persones. Bona part d'aquesta mortaldat seria en territoris dominats per Castella. També la mutilació d'orelles, nassos o pits femenins era habitual, amb la intenció d'enfonsar psicològicament els nadius i treure'ls capacitat de revolta.
 |
Treballs forçats, agressions sexuals massives (incloses a menors), enterraments de gent viva, execucions a la foguera i l'assassinat de nadons estavellant-los contra roques eren formes habituals de càstig que han quedat documentades. A més, els castellans feien servir gossos de raça alana equipats amb proteccions com a armadura i collars amb punxes per atacar els nadius. Sovint usaven gossos salvatges com a càstig, que provocaven una carnisseria esquarterant els presoners.
 |
Amb el temps, els conqueridors van començar a rebre dures crítiques dels seus. Bartolomé de las Casas (1484-1566) és un cas molt conegut d'oposició a la crueltat que patien els nadius. Però n'hi va haver més. A poc a poc el sistema de govern es va professionalitzar i regular, cosa que reduïa notablement els abusos més punyents. Amb tot, els nadius continuarien sent discriminats en tots els àmbits i vivint en condicions molt diferents en comparació a com vivien els colons que arribaven de forma sostinguda des de la península Ibèrica.
L'Amèrica castellana es va dividir en virregnats i la població nativa es va recuperar de mica en mica i va continuar sent majoritària. En algunes zones va caldre la incorporació d'esclaus negres de l'Àfrica com a mà d'obra, sobretot a la regió caribenya. L'explotació va continuar durant pràcticament tres segles, en què els vaixells de la Corona castellana no deixaven de portar riqueses a la metròpoli. Les noves generacions natives acabarien abraçant el cristianisme i, finalment, les colònies es van començar a independitzar de la monarquia espanyola a principis del segle XIX, un procés dirigit, no per indígenes, sinó per criolls, que eren descendents de peninsulars nascuts a Amèrica.
