L'origen de l'islam i la seva expansió

Mentre l'Europa medieval agafava forma, una força imparable s'estenia pel Pròxim Orient i nord d'Àfrica: l'islam. Aquesta nova religió es va convertir en un tsunami que semblava no tenir aturador. La seva ràpida escampada encara sorprèn els estudiosos i és un fet únic en la història humana.

Abu-l-Qàssim Muhàmmad ibn Abd-Al·lah ibn Abd-al-Múttalib ibn Haixim ibn Abd-Manaf ibn Qussayy, més conegut com a Mahoma. Sí, aquest era el seu nom complet tal com marcava la tradició àrab. 

Mahoma va néixer vora l'any 570 o 575 (varia segons la font) a la ciutat de la Meca. Pertanyia a la tribu dels quraixites, una de les més importants de la regió en aquella època i que s'encarregava de protegir la Kaba. 

Primer de tot cal explicar que en aquell moment la Meca era una ciutat destacada per diferents motius. La Kaba era una mena de santuari del món àrab que contenia una infinitat d'ídols de les divinitats de les tribus de tot Aràbia. A dins seu hi havia (i encara hi és) un tros de roca d'origen no gaire clar. La versió més popular era que havia format part d'un meteorit, però recentment sembla descartar-se aquesta idea i podria ser simplement un tros de basalt o d'altre mineral terrestre. De tota manera, el seu origen estava envoltat de tota mena de mitologia. El cas és que aquest santuari feia molt de temps que era objecte de peregrinacions. A més, la Meca es trobava en una posició geogràfica important, en una cruïlla de camins que connectaven el golf Pèrsic amb la mar Roja i que servia per travessar la península aràbiga de nord a sud. Per aquest motiu hi havia una aristocràcia enriquida gràcies al comerç.






L'ORIGEN DE L'ISLAM

Mahoma va ser orfe molt aviat i es va fer comerciant gràcies als seus parents. Com a comerciant va conèixer en profunditat com funcionava el judaisme i el cristianisme. De fet, a la Meca hi havia algunes comunitats d'aquestes dues religions. A l'edat de 40 anys, va rebre la suposada revelació mentre meditava en una cova als afores de la ciutat. Segons la tradició islàmica, l'arcàngel Gabriel se li va aparèixer i li va dir que era l'escollit com a últim profeta o missatger, i que havia de predicar una nova fe.

Quan Mahoma va començar a predicar a la Meca, els quraixites el van rebutjar i perseguir. Per a ells era una amenaça que prediqués una nova religió monoteista que podia acabar amb els guanys rebuts de les peregrinacions politeistes. L'any 622, Mahoma va haver de fugir de la Meca amb uns 100 seguidors a la ciutat de Yàtrib, que després seria coneguda com a Medina. Els seus seguidors s'anomenaven musulmans (musulmà significa 'el que se sotmet a Déu'). Així començava l'hègira (l'exili) que marcaria l'inici del calendari seguit per l'islam (que significa 'submissió' referida a Déu).

En poc temps la comunitat musulmana es va convertir en la més nombrosa de Medina. Mahoma la va organitzar tant en sentit polític com religiós. Tot i que defensava que no fomentava en realitat una nova religió, sinó que volia purificar la religió verdadera d'Abraham i que havia estat corrompuda per jueus i cristians, els canvis doctrinals eren cada cop més visibles. De sobte, les oracions ja no s'havien de fer de cara a Jerusalem, sinó de cara a la Meca. A més, els problemes econòmics van començar a afectar la jove comunitat islàmica. Com a solució atacaven les caravanes de comerciants que viatjaven entre Síria i la Meca, amb la justificació que es dirigien a vendre als infidels. 

Més tard, Mahoma mostraria la seva fermesa contra els seus enemics de la seva ciutat natal. Els va perseguir i matar sense pietat, comportament que també mostraria amb aquells que no es volien convertir a l'islam. Fins i tot ell personalment combatia amb les seves pròpies armes. Els supervivents, en especial dones i nens, eren venuts com a esclaus. 

L'any 629 la Meca es va rendir al nou "llibertador", que hi havia arribat amb un exèrcit d'uns 10.000 homes. Es va dirigir al santuari de la Kaba i va destruir els 360 ídols que hi contenia. Poc abans de morir, l'any 632, Mahoma va declarar la Meca territori sagrat i va encoratjar els seus fidels a mantenir-se units durant la seva absència. 

Després de la seva mort, es van recopilar les seves revelacions que resultarien en l'Alcorà (que significa 'lectura', 'recitació'), el llibre sagrat de l'islam. Aquest llibre, de 6.232 versos distribuïts en 114 capítols, s'havia de difondre per salvar l’ésser humà de l’infern. Però l'Alcorà és en realitat una mena de versió pròpia de l'Antic Testament adaptada a les noves tesis del profeta. Per aquest motiu hi apareixen molts personatges bíblics idèntics i alguns relats similars als recollits als primers llibres de la Bíblia. Per altra banda, l'Alcorà conté una gran bellesa literària i poètica. Segons la tradició, és un llibre que no es canta ni es llegeix, només es recita. Amb el temps, es crearia la Sunna (que significa 'tradició'), una recopilació d'ensenyances i dites atribuïdes a Mahoma i als primers califes que serveixen de base per a les lleis, rituals i estil de vida musulmà. La Sunna es va constituir com a font complementària de l'Alcorà, tot i que segons la branca de l'islam actual pot variar en la seva composició.

PRIMER CALIFAT

Tot just morir Mahoma es va proclamar califa (successor) Abu-Bakr, un dels primers conversos a l'islam i un dels més fidels seguidors del profeta. Així es posava al capdavant de l'umma (la comunitat de creients). Aquest home havia sigut amic, confident i sogre de Mahoma. A més, seria el primer de quatre califes que van conformar el primer califat de la història (632-661), també anomenat califat ortodox o califat dels raixidun (és a dir, dels 'bens guiats'). Durant aquesta etapa, Medina seria la capital.

Ara bé, com que Mahoma en realitat no va deixar un successor clar, alguns defensaven que el primer califa havia de ser Alí, que era un cosí seu a més de gendre, perquè s'havia casat amb una filla seva, Fàtima. Finalment, després de diverses disputes, es va decidir que el primer califa seria Abu-Bakr. Darrere d'ell n'hi hauria tres més. 

Analitzem breument aquests primers califes:

Abu-Bakr, primer califa (632-634)

Va unificar tot Aràbia. La seva filla, Àïxa, havia sigut l'esposa preferida de Mahoma. Abu-Bakr va morir d'una estranya malaltia i hi ha qui creu que va ser enverinat. Abans de morir va nomenar el seu successor.

Úmar, segon califa (634-644)

La seva filla, Hafsa, també havia sigut esposa de Mahoma. Durant el seu mandat es va fixar la data de l'hègira al 16 de juliol del 622, principi del calendari musulmà. Va conquerir Egipte, Palestina, Síria i tot Mesopotàmia; més de dos terços de l'Imperi Romà d'Orient. A més, va guanyar els perses en la batalla de Nihawand, l'any 642, fet que va deixar agonitzant l'Imperi Sassànida. Va ser apunyalat per un esclau persa a la mesquita de Medina mentre dirigia l'oració del matí. Mentre agonitzava va ordenar que un comitè de sis persones molt properes decidissin qui seria el successor. L'elegit va ser Uthman.

Uthman, tercer califa (644-656)

Es va casar amb dues filles de Mahoma, Ruqayya i Umm-Kulthum. Aquest califa va ser qui va compilar la versió estàndard de l'Alcorà. Va completar la conquesta dels territoris de l'antic Imperi Sassànida i va ampliar els seus dominis quedant-se a prop del riu Indus. A més, l'any 655, va aconseguir la primera gran victòria naval dels musulmans davant dels romans d'orient a la batalla de Dhat al-Sawari (també anomenada batalla dels Pals). Però es va haver d'enfrontar a les revoltes d'algunes províncies, com Egipte. Va ser la rivalitat entre diferents sectors islàmics que va ocasionar aquesta situació d'inestabilitat. Finalment, Uthman va ser assetjat a casa seva per un grup de rebels que va aconseguir entrar-hi i matar-lo. Aquest assassinat propiciaria una sèrie de conflictes violents que són coneguts com a primera fitna (que significa 'divisió' o 'guerra civil').

Alí, quart califa (656-661)

Cosí de Mahoma. Estava casat amb Fàtima, filla del profeta. Un cop mort Uthman, els seus partidaris van fugir de Medina. Els opositors van proclamar Alí com a nou califa. A partir d'aquí hi hauria dos bàndols: els qui donaven suport Alí i els qui no. Entre els qui s'oposaven al seu lideratge hi havia Muàwiya, governador de Síria i cosí del difunt Uthman. Després de molts enfrontaments, Alí va ser ferit amb una espasa enverinada a la porta de la mesquita de Kufa. Tres dies després moriria.

Els conflictes produïts durant el regnat d'Alí són la causa de la principal divisió actual del món islàmic, entre sunnites i xiïtes. Els sunnites defensen l'ordre successori i els fets tal com van ser, mentre que els xiïtes defensen la legitimitat de la dinastia d'Alí. El xiisme postula que ja en un principi Alí hauria d'haver estat el primer califa, perquè era el parent més directe de Mahoma. Per tant, per als xiïtes la resta van ser usurpadors. El fet que Alí fos assassinat un cop va aconseguir el poder, agreuja encara més les diferències entre tots dos bàndols. 

Encara que els sunnites i els xiïtes comparteixen creences i pràctiques religioses, es diferencien en altres aspectes, com els rituals, les lleis i l’organització de les seves comunitats.

CALIFAT OMEIA

El nou califa va ser Muàwiya, el cosí d'Uthman, que pertanyia a la tribu dels quraixites. Des de llavors, la posició de califa seria hereditària, no electiva, fet que originaria la dinastia omeia. Aquesta dinastia rep el nom d'Umayya, un besoncle de Mahoma i avantpassat directe d'Uthman i Muàwiya.

Muàwiya va consolidar les conquestes anteriors i tant ell com els seus successors van organitzar civilment l'Imperi. Els àrabs es van convertir en la casta dominant i dirigent, el dinar d'or en la moneda pròpia i l'idioma àrab en la llengua administrativa. El califa es presenta més com un cap polític i un cabdill militar que com un líder espiritual. La capital queda fixada en Damasc, ciutat que seria engrandida, embellida i renovada. 

El territori estava dividit en províncies a càrrec d'un valí o emir, títols que podien ser equivalents al d'un governador. Els pobles sotmesos, com ja passava durant el primer califat, podien convertir-se a l'islam, tot i que no eren considerats musulmans de debò. Els jueus i cristians podien continuar practicant les seves religions amb certes obligacions i tributs extra. Per tant, la societat del Califat Omeia estava dividit en quatre classes socials principals: els àrabs musulmans (dirigents i privilegiats), els musulmans no àrabs (que de mica en mica van agafar posicions de més responsabilitat), les persones lliures no musulmanes (com jueus i cristians) i els esclaus. Els esclaus al món àrab estaven millor tractats que al món occidental. Fins i tot podien comptar amb algunes vies d'ascens social.

Els omeies van expandir encara més l'Imperi cap a l'oest i van conquerir bona part del Magreb i de la península Ibèrica. Cap a l'est, van arribar al riu Indus. Però se'ls va resistir en diferents ocasions Constantinoble, la capital de l'Imperi Romà d'Orient. 

El primer setge va ser entre 674 i el 678, que va enfrontar Muàwiya i l'emperador Constantí IV. Els àrabs no van poder fer una bretxa en les imponents muralles de la ciutat i finalment van ser derrotats en una impressionant batalla naval gràcies a l'anomenat foc grec, una arma que consistia en una mescla inflamable que tenia la capacitat de cremar en contacte amb l'aigua i sota aquesta. A hores d'ara, encara no se sap exactament quina era la seva fórmula.

El segon setge va ser entre 717 i el 718, i va enfrontar les tropes del general Màslama, fill del califa Abd-al-Màlik, i l'emperador Lleó III. Després de diverses victòries terrestres i marítimes de Lleó III, els àrabs es van retirar de la zona.

Els problemes dins del califat van començar a fer-lo trontollar de valent. Hi havia moltes tensions pel fet que només àrabs poguessin ocupar càrrecs de rellevància. També les províncies amb una forta presència xiïta generaven inestabilitat. El cas és que va sorgir un bàndol opositor que predicava la igualtat de tots els musulmans davant la llei. Aquest bàndol defensava el llinatge d'Al-Abbàs, oncle de Mahoma, com a dinastia legítima per continuar la tasca de governar. Van prendre el poder per la força, fet que iniciaria la dinastia abbàssida. 






CALIFAT ABBÀSSIDA

El primer califa abbàssida va ser Abu, més conegut com a as-Saffah, que era un títol religiós de la literatura musulmana. Amb el seu exèrcit de rebels, va derrotar l'omeia Marwan II i es va proclamar nou califa l'any 750. Va perseguir la resta de la família reial i un supervivent, Abderrahman I, va poder fugir a l'Àndalus. Després d'aplegar diferents grups que li donaven suport, va crear l'emirat de Còrdova, independent del Califat Abbàssida. Amb el temps, aquest emirat es convertiria en califat.

Els governants abbàssides van establir la capital en Bagdad l'any 762. Amb ells es va revifar el valor religiós del títol de califa i els àrabs van deixar de monopolitzar els càrrecs més importants. El càrrec de visir, que consistia a ser el primer ministre o principal representant del califa en diversos països, va agafar molta importància. Bagdad augmentaria ràpidament de població i es convertiria en una ciutat gairebé mítica, amb les seves quatre portes, més de tres-centes torres, una fosa de vint metres d'amplada i uns murs de nou metres de gruix i trenta d'alçada. Va ser el nucli comercial i d'art més important del món islàmic.

Amb la dinastia abbàssida, la cultura àrab tenia un accés més profund a la tradició persa i un contacte més estret amb l'Índia que li van reportar nous elements creatius. Un altre aspecte destacat va ser una gran era de traduccions a l'àrab. Així van tenir a l'abast grans obres del pensament grec, entre d'altres. La cultura àrab va produir bells edificis, catifes precioses i ceràmica exquisida, però el seu gran mitjà va ser la paraula, parlada i escrita. Fins i tot les grans obres científiques àrabs són en molts casos enormes compendis en prosa. El volum acumulat d'aquesta literatura és immens, i gran part encara no ha estat llegida pels estudiosos occidentals.

A partir del segle XI alguns sobirans musulmans van començar a fer servir el títol de sultà, que significa 'qui exerceix el poder'. Amb molts alts i baixos el Califat Abbàssida va dominar el Pròxim Orient fins al 1258, però durant aquest temps va perdre territoris i l'inicial imperi es va dividir en diferents entitats musulmanes que buscaven actuar fora del control de Bagdad, com el Califat de Còrdova (929-1031) i el Califat Fatimita (909-1171). Aquest últim era d'inspiració xiïta i va tenir dues capitals, primer Mahdia (Tunísia) i després el Caire (Egipte).

El Califat Abbàssida no només va perdre territoris, sinó que també es va sumir en una decadència en què els califes eren titelles controlats pels mamelucs (una casta guerrera d'origen esclau format principalment per turcs, però també per eslaus i asiàtics varis, instruïts com a soldats i que lluitaven per diners). A més, el califat va ser governat per algunes dinasties estrangeres, com els turcs seljúcides. Amb tot, Bagdad continuava sent una ciutat rica, raó per la qual va ser objectiu de l'Imperi Mongol, fundat a principis del segle XIII pel famós Genguis Khan. Els mongols van prendre i cremar Bagdad l'any 1258, moment en què el Califat Abbàssida arribava a la seva fi. Però els mamelucs els van vèncer dos anys després i van aguantar amb el control d'Egipte, on havien fundat un sultanat el 1250 i que va durar fins al 1517. Aquesta entitat cauria en mans dels turcs otomans, que en aquell moment estaven conquerint a tort i a dret. 

ELS TURCS OTOMANS

Els turcs, originaris de les estepes d'Àsia central, es van convertir a l'Islam. Com hem vist, algunes d'aquestes tribus van agafar molta importància com a mercenaris dins del Califat Abbàssida. Però d'altres s'havien instal·lat a Anatòlia i havien format un regne sota la dinastia seljúcida que va gairebé acabar amb l'Imperi Romà d'Orient, a més de conquerir grans extensions de Mesopotàmia durant el segle XI.

Aquests turcs van ser molt actius en les croades contra els cristians. A més, encara que havien adoptat l'islam temps enrere, tenien una gran influència cultural persa que havien absorbit. 

El poder seljúcida va passar per diferents fases fins que va ser apaivagat del tot pels mongols quan van arrasar la regió. Amb tot, d'entre les entitats que van quedar a Anatòlia, anomenades beilicats (una mena de petits emirats independents) hi va sorgir una dirigida per Osman I (que va governar entre 1299 i 1326), i que va originar la dinastia osmanlí o otomana (perquè el seu nom també s'escriu Ottman o Othman). Els otomans van controlar tot Anatòlia i van convertir-se en un imperi. Fins i tot van prendre la ciutat de Constantinoble el 29 de maig de 1453. La van anomenar Istanbul i van fer desaparèixer definitivament el ja decadent Imperi Romà d'Orient. Dècades abans, ja havien conquerit també la península balcànica.

L'avanç otomà per la Mediterrània occidental va ser aturat per una coalició cristiana anomenada Lliga Santa a la batalla de Lepant, l'any 1571, liderada per Joan d'Àustria, de la casa d'Habsburg. La Lliga Santa la formaven els regnes de les Espanyes, la República de Venècia, la República de Gènova, el Ducat de Savoia, els hospitalers de Malta i la Santa Seu. Però temps després, a partir del 1645, farien una bona endinsada per Europa de l'Est i arribarien a assetjar Viena durant tres mesos. El papa Innocenci XI, que veia que la ciutat estava a punt de caure, va fer una crida urgent a les regions veïnes i un exèrcit de 90.000 soldats hi va arribar i vèncer els otomans. Aquesta seria la darrera vegada que els musulmans gosarien endinsar-se tant en sòl europeu. Fins al segle XIX l'Imperi quedaria estancat.

Durant el segle XIX, els otomans van veure com el seu imperi s'ensorrava de mica en mica. Grècia s'independitzaria l'any 1829, cosa que generaria tot un reguitzell de conflictes als Balcans i a la Mediterrània oriental, en què les potències europees ajudaven els rebels amb la condició d'afeblir l'enemic otomà. La competència econòmica provocada per la Revolució Industrial, en què les potències d'occident es van enfortir, va fer entrar en recessió l'economia de l'Imperi.  

Un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, l'any 1918, el decadent Imperi Otomà es trobava al bàndol perdedor. Aquest fet va ocasionar la seva desintegració i fi.







EL CALIFAT DE CÒRDOVA, LES TAIFES I EL REGNE DE GRANADA

El Califat de Còrdova, fundat el 929 pels últims omeies a la península Ibèrica, arribaria fins al 1031, moment en què quedaria descompost en nombroses entitats governades per clans o famílies influents, conegudes com a taifes, tot i que aquesta descomposició ja havia començat abans de la seva fi oficial. Les taifes es van convertir en regnes, sovint enfrontats entre si, que anirien sucumbint al poder dels almoràvits primer i els almohades després, dues dinasties rivals que van tenir la seva època d'esplendor al nord d'Àfrica i una marcada influència a la península. La victòria cristiana a la batalla de les Navas de Tolosa (1212) va ser un cop mortal per al domini almohade. La conquista de la península per part dels regnes cristians agafava així embranzida i unes noves taifes sense gaire rellevància es formarien durant un poc de temps. L'entitat que va quedar amb més força i estabilitat va ser el Regne de Granada, de la dinastia nassarita, fundat el 1238 i que cauria el dos de gener de l'any 1492 davant dels Reis Catòlics. Així, tota la península Ibèrica quedava sota el domini cristià.


L'ISLAM A INDONÈSIA

La República d'Indonèsia és l'estat musulmà més poblat, amb més de 200 milions de creients, cosa que representa el 88% de la seva població, la majoria sunnita. En un principi, les religions majoritàries eren l'hinduisme i el budisme. Al segle VIII ja hi ha constància de contactes comercials amb mercaders àrabs. Però l'expansió de debò de l'islam començaria a finals del segle XIII. 

Gràcies a la predicació dels mercaders i la fama de l'expansió produïda al Pròxim Orient i nord d'Àfrica, alguns líders locals se'n van convertir. Això va arrossegar els súbdits a fer-se'n. També alguns mercaders es van casar amb natives i van criar les seves famílies en la fe islàmica, fet que va generar una elit comercial musulmana. Mentre es produïa aquest canvi, es tolerava o s'adaptava a l'islam les creences més arrelades del poble. Quan l'Imperi Majapahit va caure l'any 1527, el darrer imperi hindú, les forces emergents musulmanes van aconseguir el poder i la islamització va passar a ser un procés formal amb barra lliure.

L'ISLAM A EUROPA

Tot i que la majoria de musulmans que a hores d'ara habiten Europa són fruit de les migracions més recents, hi ha zones on l'islam està consolidat des de l'edat mitjana. Es tracta dels Balcans. 

La majoria dels habitants d'Albània, Kosovo i Bòsnia i Hercegovina són musulmans. Aquest fet és el resultat de les conquestes otomanes en aquesta zona a finals de l'edat mitjana. Mentre que una part de la població cristiana s'exiliava, la resta es convertia a la nova religió. Van ser set segles d'ocupació. Però, durant aquest temps, els albanesos van convertir-se en un poble amb privilegis gràcies a la seva lleialtat a l'Imperi. 

Percentatge actual dels diferents corrents per país: verd> sunnisme, vermell> xiisme, blau> ibadisme
Font



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La independència dels Estats Units

Introducció a l'edat mitjana

Els grecs

Els egipcis

Quins van ser els primers documents escrits en català?