El Sacre Imperi Romanogermànic

Un imperi immens, però summament inestable. Tot i això, el Sacre Imperi Romanogermànic va durar nou segles i va marcar profundament la història d'Europa Central.

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides


Durant els segles VIII i IX els francs van crear un poderós regne al centre d'Europa que va saber avenir-se amb el papa. L'any 800 el rei Carlemany va ser coronat emperador d'occident a Roma. Així naixia el que coneixem com a Imperi Carolingi, l'entitat que volia recuperar l'esplendor romana sota el paraigua del cristianisme. El nou imperi va servir per cristianitzar a tort i a dret i construir una Europa feudal que duraria segles. A més, els carolingis serien els responsables del naixement dels Comtats Catalans, que des de finals del segle X adquirien sobirania plena i un futur ple de reptes i conquestes.

Després de la mort de Lluís el Pietós, fill de Carlemany, l'imperi es va dividir entre els nets del fundador, no sense abans disputar-se el poder a base de guerra. El Tractat de Verdun de 843 estipulava la divisió de l'imperi en tres estats. Carles el Calb es quedava amb França Occidental, Lluís el Germànic amb França Oriental i Lotari I amb la regió d'entremig, França Mitjana.

Com que només hi podia haver un emperador, es va decidir que el títol fos per a la França Mitjana. Però el regne es va dividir entre els fills de Lotari I, que no van poder mantenir la dinastia del pare. Finalment, després de diversos tractats, alguns territoris van ser absorbits pels regnes francs veïns i d'altres van tenir vida pròpia, com el Regne de l'Alta Borgonya (888-993), de la Baixa Borgonya (879-993) i el Regne d'Itàlia (855-962).

Enmig de disputes dinàstiques al Regne d'Itàlia, la princesa Adelaida va demanar ajuda a Otó I de França Oriental, regne que havia passat de la dinastia carolíngia a una de saxona i que ja es relacionava amb el nom de Germania o Alemanya ('Deutschland'). Otó hi va anar i no només la va ajudar a conservar la seva posició, sinó que es va casar amb ella i es va convertir en rei d'Itàlia l'any 951. 

El 960 Otó va rebre un altre crit d'auxili, en aquest cas per part del papa Joan XII, que estava enfrontat amb les classes dirigents romanes. El rei saxó el va ajudar i com a agraïment va ser coronat emperador el 2 de febrer del 962. Així es fundava un nou imperi, que des del 1180 seria anomenat Sacre Imperi Romà, hereu de l'Imperi Carolingi. Com que els estats alemanys dins seu tenien més poder que la resta, amb el temps seria conegut com a Sacre Imperi de la Nació Alemanya i, més modernament, fora de l'època, com a Sacre Imperi Romanogermànic.

Otó I en un manuscrit del segle XI

El suport del nou emperador no va ser prou davant de la corrupció que arrossegava Joan XII, un tabolaire que participava en orgies, entre altres mundanitats. Com que Otó no l'aconseguia redreçar, van acabar malament i enfrontats. El 14 de maig del 964, en ple conflicte, Joan XII va morir en estranyes circumstàncies mentre gaudia d'una trobada sexual a prop de Roma.

La dinastia d'Otó, anomenada dinastia otoniana o saxona, va governar l'imperi fins al 1024. El darrer emperador seria Enric II, que va morir sense haver tingut fills, segons es deia, per un vot de castedat que havia fet amb la seva esposa. El successor va ser Conrad II, de la dinastia sàlica (Francònia), primer rei d'Alemanya i el 1024 emperador. 

Amb la dinastia sàlica, l'imperi va quedar compost de dues regions principals: Alemanya (dividida en ducats) i Itàlia (amb els Estats Pontificis, la Llombardia, Verona, la Toscana i Spoleto). Entre el 1075 i el 1122 va tenir lloc la Lluita de les Investidures, una guerra civil produïda tant a Alemanya com a Itàlia entre els partidaris de la supremacia del poder papal i els del poder imperial. Qui devia tenir l'autoritat de nomenar els càrrecs eclesiàstics? Qui era el principal governant del cristianisme? Finalment, al Concordat de Worms, l'emperador Enric IV i el papa Calixt II hi signarien una pau en la qual quedava limitada la influència religiosa imperial.

Quan va morir sense fills el successor Enric V, l'any 1125, es va obrir un conflicte que resultaria en un breu govern de Lotari III, de la dinastia Supplinburger, i la consolidació posterior de la dinastia de Staufer amb Frederic I com a primer emperador, coronat l'any 1155. 

Frederic I va veure com les emergents repúbliques italianes es convertien en el seu gran maldecap. Fins a sis expedicions militars hi va enviar per tal d'intentar controlar-les totalment. Però una coalició anomenada Lliga Llombarda que comptava amb el suport del papa el va fer anar de corcoll fins que va signar la Pau de Constança (1183), on les ciutats-estat italianes el reconeixien com a monarca a canvi que respectés la seva sobirania i costums. Les principals ciutats de la Lliga Llombarda van ser: Milà, Cremona, Màntua, Bèrgam, Brescia, Piacenza, Bolonya, Pàdua, Treviso, Vicenza, Verona, Lodi, Parma i Venècia. Després d'aquest embat de final agredolç, l'emperador va participar en la Tercera Croada, on de forma desafortunada moriria ofegat mentre es banyava a un llac el 10 de juny del 1190.

El Sacre Imperi Romanogermànic durant el segle XII

El fill de Frederic I, Enric VI, va governar l'imperi un breu període de sis anys. Tot seguit, hi hauria un enfrontament entre dos candidats, el germà d'Enric VI, el duc Felip de Suàbia, i Otó de la dinastia Welf, que era net del rei d'Anglaterra Enric II. Com que molts prínceps alemanys no volien un nou monarca de la dinastia Staufer, van donar suport a la rival Welf. Fins i tot el papa Innocenci III li va fer costat en un principi mentre que Anglaterra (aliada d'Otó) i França (aliada de Felip) s'enemistaven. D'aquest conflicte Anglaterra en sortiria perdedora i Otó va perdre el suport anglès i, de retruc, el papal. Però com que Felip va ser assassinat, Otó va tornar a jugar les seves cartes. Va fer les paus amb la casa de Staufer i va prometre mil coses al papa. El 4 d'octubre de 1209 seria coronat com a nou emperador, Otó IV.

Otó IV no va complir les seves promeses amb el papa i va ser excomunicat. Va intentar conquerir Sicília, en poder del rei Staufer Frederic, net de l'anterior emperador Frederic I, però enmig de la campanya es va assabentar que alguns dels seus prínceps s'havien revoltat. Va tornar a Alemanya per intentar apaivagar el conflicte, però Frederic de Sicília el va seguir amb el seu exèrcit i s'hi va enfrontar amb el suport dels prínceps alemanys, del papa i de França, mentre que Otó tornaria a aconseguir el suport d'Anglaterra. Mentre reivindicava els seus drets i feia gira per moltes ciutats alemanyes, a Sicília governava la seva dona Constança, filla d'Alfons I el Cast d'Aragó. Finalment, el 1215 seria coronat Rei dels Romans (títol reial dels reis d'Alemanya abans d'accedir al tron imperial) i el 1220 emperador, convertit en Frederic II del Sacre Imperi Romà.

Frederic II era un cas especial. Parlava sis idiomes, promovia la poesia, la filosofia i la literatura medieval, i s'envoltava d'erudits musulmans i jueus a la seva cort de Palerm. La seva aparent tolerància religiosa el va enfrontar amb els papes, que li deien Anticrist, fins al punt de ser excomunicat tres vegades. Però Frederic II no es veia com un mal cristià i va participar en la Sisena Croada. Per mitjà de la diplomàcia va recuperar el control de Jerusalem, tot i que pocs anys després tornaria al poder musulmà. 

L'emperador Frederic II va continuar enfrontat amb el papa de torn mentre intentava sotmetre les ciutats-estat italianes. Les elits romanes no deixaven de buscar un pretendent imperial que el combatés i Frederic II va començar a veure conspiracions per tot arreu, que eren aixafades amb brutalitat. Però una greu malaltia el va afectar, segurament una mena de càncer, i el 1250 toparia amb la mort.

Frederic II en un manuscrit del segle XIII

Quan va morir Frederic II, es va fer grossa a l'hora de trobar un successor, ja que el papa no volia la dinastia Staufer i les ciutats-estat italianes van engrandir encara més la seva sobirania. Encara que l'elegit per l'emperador en vida havia estat el seu fill Conrad IV, la seva mort prematura va obrir un període de 60 anys de disputes sense cap guanyador que pogués accedir al tron amb garanties.

A partir d'aquest període, l'autoritat imperial va disminuir notablement i el poder es va descentralitzar més, passant en molts casos dels senyors feudals a la burgesia urbana, on es crearien a més els gremis d'artesans. Aquest procés, que s'estendria per altres racons europeus, seria part de la decadència del feudalisme que continuaria durant tota l'edat moderna. La llibertat extra aconseguida per les repúbliques italianes a partir de la fi de la dinastia Staufer va facilitar que entressin al Renaixement, mentre que als estats centro-europeus es consolidava el terme alemany ('deutsch') per distingir-se de la resta.

Després de sis dècades sense cap emperador, les dinasties de Luxemburg i Wittelsbach (de Baviera) van aconseguir assaltar el tron temporalment, fins a arribar a l'aparició dels Habsburg l'any 1440. Aquesta dinastia governaria l'imperi fins al seu darrer dia, llevat d'un curt període (1742-1745) en què els Wittelsbach reprendrien el poder.

El primer emperador de la poderosa família dels Habsburg (Casa d'Àustria) va ser Frederic III. D'aquí endavant l'imperi viuria grans conflictes religiosos amb l'aparició del protestantisme de la mà de Martí Luter. Moltes ciutats, sobretot del nord, embadalides amb la nova fe van resistir-se al control catòlic dels Habsburg. L'imperi semblava trontollar i les desavinences van originar la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).

Un cop va passar la guerra els Habsburg van mantenir el tron, però el seu domini se centrava a Àustria i Bohèmia, a més d'Hongria, aquesta última formalment fora de l'imperi. La decadència i el campi qui pugui era la tònica general. Amb la Revolució Francesa i les conquestes de Napoleó Bonaparte la fi era només qüestió de temps. El 1805 Napoleó vèncer totalment els exèrcits imperials i l'any següent el Sacre Imperi Romanogermànic es dissolia. Els estats alemanys continuarien sota la Confederació del Rin primer i després sota la Confederació Germànica. D'aquesta aliança sorgiria la competència entre Prússia i Àustria i l'Alemanya moderna. Els Habsburg mantindrien el poder de l'Imperi Austrohongarès fins a la Primera Guerra Mundial.



Informació extra

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La pesta negra

La religió a l'edat mitjana

Introducció a l'edat mitjana

Edat Moderna

Les croades