El comerç català medieval
En la segona meitat de l'edat mitjana, Catalunya va ser capaç de fer-se un lloc en el comerç mediterrani competint cara a cara amb les repúbliques italianes. Explorem com Barcelona es va convertir en una potència comercial i naval malgrat tenir-ho tot en contra.
 |
A principis del segle XI, el comerç mediterrani estava controlat per diverses potències. A la part oriental destacava Constantinoble, capital de l'Imperi Romà d'Orient, i també el Califat Fatimita d'Egipte. A la part occidental, en canvi, el domini era dels omeies del Califat de Còrdova, amb una presència cada cop més gran de les repúbliques italianes (Gènova, Venècia i Pisa). Ningú esperava que Barcelona comencés un període de prosperitat que la portés a presentar-se com a nova protagonista.
BARCELONA, UNA POTÈNCIA EMERGENT
Al segle XI Barcelona estava governada per comtes enèrgics i bel·licosos, que gaudien d'assaltar les terres d'al-Àndalus en la recerca de botí. Cal destacar la famosa expedició a Còrdova del 1010 a càrrec de Ramon Borrell de Barcelona, Ermengol d'Urgell (el seu germà) i Bernat Tallaferro de Besalú. Després que el 1031 el califat es desintegrés en nombroses taifes (petits estats), els catalans rebien enormes quantitats de tributs dels seus veïns, fet que els permetia invertir en el creixement de la ciutat i un primigeni comerç.
Durant el segle XI, a més, Gènova i Pisa van fer un esforç per aturar la influència musulmana a la mar, fins i tot arribant al combat obert, com a Palerm el 1063 i a Mahdia (a l'actual Tunísia) el 1087. Aquestes guerres contra els musulmans serien el preludi de la Primera Croada (1096-1099), en què Jerusalem seria presa pels cristians. La participació de genovesos i pisans serviria perquè guanyessin privilegis comercials en qualitat de drets i espais propis en ciutats portuàries com Acre i Jafa (a l'actual Tel-Aviv).
A principis del segle XII, la pirateria musulmana ja era un problema per al comerç mediterrani. Algunes de les seves bases es trobaven a les illes Balears, així que catalans (dirigits per Ramon Berenguer III) i pisans es van unir per atacar Mallorca i Eivissa entre el 1113 i el 1115. Tot i seguit, apareixeria el Liber Maiolichinus, l'epopeia pisana que de forma poètica narra els fets. En aquesta obra trobem una de les primeres referencies documentades als catalans com a poble i a Catalunya com a país.
Els genovesos, per la seva banda, van atacar Menorca el 1146, i dos anys després van ajudar els catalans a conquerir Tortosa, ciutat que seria un port important durant el següent segle. Recordem que bona part de la península Ibèrica encara estava sota control musulmà. Els catalans sabien perfectament que calia una mar en pau per afavorir les rutes comercials, tot i que encara la ciutat no n'era part important. Genovesos i pisans solien connectar amb els ports del sud de la península i del nord d'Àfrica fent escala a les Balears, per això interessava que les illes, tot i estar sota control musulmà, estiguessin netes de pirateria. A partir d'aquí, es podien buscar acords per facilitar el comerç.
Al segle XII Barcelona encara era una ciutat petita comparada amb altres capitals europees. Constava d'una part emmurallada, la tradicional que existia des d'època romana, i els burgs (barris fora de les muralles) que, això sí, creixien a bon ritme. Amb tot, ja començava a donar l'aparença de ciutat portuària i mercant. Cap al 1160, el viatger jueu Benjamí de Tudela la va visitar, i deixaria escrit que hi arribaven mercaders "de totes direccions amb les seves mercaderies, de Grècia, de Pisa, de Gènova, de Sicília, de l’Alexandria egípcia, de les terres d’Israel, d’Àfrica i totes les seves costes". Sembla que la ciutat començava a bullir, tot i que molts d'aquests mercaders segurament eren genovesos i pisans que de mica en mica incloïen la ciutat en les seves gires mediterrànies, comprant i venent productes tant en territoris cristians com musulmans.
Cal tenir en compte, també, que aleshores Barcelona no gaudia d'un bon port. Els vaixells havien de ser remolcats fins a la platja o s'havien de quedar a prop per descarregar mercaderies en barques més petites que les portaven a la sorra. Tot i això, al segle XII la ciutat ja comptava amb una petita drassana al costat de la porta de Regomir, on anava a parar el carrer que venia de la catedral. Avui, pels canvis que hi ha hagut al litoral, aquest punt queda força endins del barri gòtic. A més, hi havia un comerç regular de teles amb Flandes i Occitània per mitjà de la veïna catalana Perpinyà i Montpeller. Amb la formació de la Corona d'Aragó i Catalunya (1162-1164), Barcelona continuaria sent una potència en creixement.
En el cas de les repúbliques italianes, tant Gènova com Pisa participarien activament en croades posteriors contra l'islam, mentre que Pisa tindria un paper cada cop menor fins a deixar de tenir rellevància en el context mediterrani. Les croades donarien l'impuls definitiu a Venècia i Gènova per dominar les rutes comercials a Orient entre els segles XII i XIII. Quan ja estaven consolidades, Barcelona començaria la seva expansió marítima.
Perquè Barcelona s'aboqués definitivament al comerç marítim van haver de passar dues coses molt importants. En primer lloc, la batalla de Muret del 1213, que Pere el Catòlic perdria (fins i tot deixant-t'hi la vida). Si fins aleshores els catalans havien estat molt preocupats per teixir una xarxa d'influència a Occitània per mitjà de pactes i matrimonis, la derrota de Muret contra els francesos faria que perdessin molts dels avanços aconseguits. Occitània començaria un procés d'integració en França, mentre que la Corona catalanoaragonesa dirigirà la mirada a la mar i al sud de la península. En segon lloc, Jaume I (fill de Pere el Catòlic), la noblesa i burgesia barcelonina es van trobar en interessos comuns, on els mercaders i la gent de mar volien tenir un paper molt rellevant. En la primera meitat del segle XIII Catalunya trauria el nas a la Mediterrània, i cap a finals de segle tot el cap.
Ara la situació política a les costes mediterrànies havia canviat. L'Egipte fatimita havia caigut en mans d'una nova dinastia, l'aiúbida, l'any 1171. L'Imperi Romà d'Orient havia quedat (temporalment) abolit després de la quarta croada (1202-1204), i en mans de nobles catòlics que havien establert en el seu lloc l'Imperi Llatí, cosa que beneficiaria moltíssim Venècia, que s'apropiaria de noves rutes i ports. Encara que el 1261 l'Imperi Romà d'Orient va ser restaurat, mai tornaria a ser el mateix. El Regne de Sicília, governat per normands, i que havia sigut important durant el segle XII, havia estat víctima de disputes dinàstiques fins a quedar sota el control de l'emperador del Sacre Imperi (1194). En el cas de la península Ibèrica, havia passat per diferents etapes. Després de les primeres taifes (1031-1086), va venir el domini dels almoràvits (1086-1147), unes segones taifes (1145-1150) i el domini almohade ja fort des del 1147. Però els almohades patirien una severa derrota contra els cristians en la batalla de Navas de Tolosa del 1212. Tot seguit, entrarien en decadència fins que el 1238 quedaria instaurat el regne nassarita de Granada, l'últim reducte islàmic de la península.
Així doncs, a principis del segle XIII Venècia era la principal potència marítima i comercial de la Mediterrània, seguida per Gènova. Pisa havia entrat en decadència perdent ràpidament protagonisme (el 1284 perdria la batalla de Melòria contra Gènova, fet que marcaria la fi definitiva de la seva presència com a potència). A part d'això, cap estat mediterrani estava en disposició de fer competència a Venècia i Gènova, llevat de Catalunya, que entre els segles XIII i XIV seria capaç de crear una flota comercial i militar de gran rellevància.
A principis del segle XIII, Catalunya ja comptava amb una bona xarxa comercial terrestre dins de les seves fronteres i que connectava amb altres territoris peninsulars. Però l'ambició i la bona feina dels catalans acabarien convertint Barcelona en el principal port de la península Ibèrica, d'on sortia una bona part dels excedents agraris i manufacturers de Catalunya i per on entrava el gros dels articles de luxe o de primera necessitat importats per la Corona catalanoaragonesa.
 |
CONQUESTA DE MALLORCA I VALÈNCIA
Quan Jaume I va ser entronitzat, sent encara un adolescent, es va trobar una noblesa esverada. Entre les picabaralles entre nobles i algunes revoltes aragoneses contra ell mateix, no ho tindria fàcil per aconseguir l'estabilitat necessària per tirar endavant un projecte de conquesta. Però, finalment, ho aconseguiria amb la Concòrdia d'Alcalà del 22 de març del 1227. Al novembre de l'any següent, el rei acordava amb els principals comtes vassalls i nobles de la Corona iniciar una campanya per envair Mallorca. Els aragonesos quedarien fora del projecte. El 31 desembre del 1229, Madina Mayurqa (actual Palma) queia en mans catalanes. Jaume I només tenia 21 anys.
El resultat de la conquesta de Mallorca va ser que l’esfera comercial catalana s'ampliés significativament: en primer lloc, les Illes Balears deixaven de funcionar definitivament com a base per als pirates musulmans decidits a atacar els vaixells catalans o les costes indefenses de Catalunya; en segon lloc, els catalans passaven a controlar l’illa pont que connectava Europa amb Àfrica. Eivissa cauria el 1235 i Menorca es convertiria en tributària. Però Jaume I no en tenia prou. La següent campanya seria contra Balasinya (València), que queia el 28 de setembre del 1238.
 |
| Conquesta de Mallorca |
Un dels problemes de les conquestes de Jaume I era què calia fer amb la població musulmana. En el cas de Mallorca, molts serien massacrats o venuts com a esclaus, mentre que d'altres fugirien al nord d'Àfrica, i uns pocs resistirien a l'interior de l'illa com a súbdits. En el cas de València, la cosa va anar diferent. La població musulmana era més gran i tenia una gran activitat econòmica i comercial amb els seus cultius, ceràmica, fruita seca, etc. Així que en molts casos van ser respectats i fins i tot protegits perquè poguessin viure en pau. Els impostos que pagaven eren un actiu molt important per al rei.
Jaume I va convidar jueus de Catalunya, la Provença i fins i tot del nord d'Àfrica a establir-se a Mallorca. Un d'ells era el comerciant Salomó ben Ammar, originari de Sigilmasa (actual Marroc). Sabia parlar àrab i tenia contactes. Va tenir un paper destacat en connectar Catalunya amb la Mediterrània islàmica. Durant el segle següent molts jueus i conversos establerts a Mallorca es farien experts en cartografia nàutica. S'aprofitaven de fonts tant cristianes com musulmanes i creaven les famoses cartes navals (mapes nàutics) que encara avui meravellen pel seu nivell de detall. El més conegut és segurament l'Atles Català del 1375 atribuït al jueu Cresques Abraham.
Un cop conquerida Mallorca i València, calia desenvolupar tot allò relacionat amb la mar. El 1243 Jaume I va facilitar la creació d'una nova drassana a Barcelona, a l'altra banda de la Rambla, que amb el temps gaudiria de nombroses millores. El 7 de gener del 1258, també va permetre la creació de la Universitat de Prohoms de Ribera, una corporació d'homes de la mar, mercaders i patrons que vivien a la Ribera, el raval marítim de Barcelona. Poc després, el 26 d'agost, naixien les Ordinacions Marítimes de la Ribera, una nova regulació de la vida marítima i portuària de Barcelona, aplicada al comerç, la càrrega i descàrrega de vaixells, els drets dels patrons, tripulants i mercaders, i la disciplina, entre altres qüestions. El primer president de la corporació seria Jaume Gruny.
Alhora que Barcelona s'abocava al comerç marítim sorgien els primers consolats d'ultramar, també coneguts com a consolats de catalans, com el de Gènova (1250), Tunis (1253) o Alexandria (1268). Amb el temps en serien desenes repartits per les costes mediterrànies. Eren delegacions que funcionaven com a ambaixadors comercials, i servien per defensar els interessos dels mercaders catalans a l'estranger, representar-los davant les autoritats locals i gestionar qualsevol problema legal o fiscal que hi hagués.
A partir del 1265, amb la creació del Consell de Cent (el nou govern de la ciutat de Barcelona), la corporació de la Ribera va anar perdent competències i transformant-se fins a convertir-se en el Consolat de Mar cap al 1279, que acabaria situat a la Llotja de mar. Mentrestant, entre el 1266 i el 1268, prenent com a inspiració les Ordinacions Marítimes de la Ribera, es va crear la recopilació Consuetudo Maris (Costums de la Mar) que tenia un abast més gran pel que fa a la regulació marítima. Altres Consolats de Mar s'establirien dins dels territoris de la Corona, com el de València (1283) en època de Pere el Gran i el de Mallorca (1326) en època de Jaume el Just. Aquests consolats administraven la justícia marítima amb funcions cada cop més àmplies. El 1348, quan governava Pere el Cerimoniós, els consolats de mar quedaven plenament constituïts en igualtat de funcions. I cap a finals del segle XIV les lleis marítimes catalanes quedaven recollides en el Llibre del Consolat de Mar.
 |
| Il·lustració d'un edifici que podia acollir un consolat de mar català (IA) |
Els consolats de mar i d'ultramar es consolidaven i apareixien com a bolets a la Mediterrània. Però la força comercial catalana encara es mostrava sobretot a la Mediterrània occidental. Als carrers de Tunis, al nord d'Àfrica, s'hi barrejaven catalans pisans i genovesos fent negocis. Accedir a ports africans com aquest (Bejaia també seria un altre port amb gran presència catalana) equivalia a accedir a les rutes de l'or que travessaven el Sàhara. I precisament a aquests territoris els catalans transportaven lli i draps de llana de Flandes i del nord de França; a partir del 1300, també tela fina de Barcelona i Lleida. A més, els catalans portaven al nord d'Àfrica sal d'Eivissa, del sud de Sardenya i de l'oest de Sicília. Per assegurar el creixement de Barcelona, s'hi portava blat de Sicília en les famoses coques, vaixells grans i rodons ideals per al transport de mercaderies. El comerç de blat era tan exitós que també es duia a altres parts de la Mediterrània, com el nord d'Àfrica, curiosament Gènova i Pisa, i les ciutats de la Provença. I no faltava el comerç d'esclaus, principalment musulmans captius al nord d'Àfrica que es posaven a la venda a Mallorca, Palerm i València, i que acabaven servint en llars de catalans o italians adinerats.
Els vaixells mallorquins, per la seva banda, mantenien un flux de trànsit regular cap a l’Àfrica del Nord musulmana i els ports cristians de la península. Comerciaven amb productes similars que els seus veïns del Principat, amb una gran necessitat d'importar gra del Marroc, Sicília i, amb el temps, Sardenya. Una característica especial era l'exportació de figues i ametlles, que anaven molt buscades entre la gent benestant de l'Europa cristiana i també dels territoris musulmans. Com que entre el 1276 i el 1344 el Regne de Mallorca va tenir rei propi (la major part del temps vassall de la Corona catalanoaragonesa), els mallorquins van gaudir de consolats propis, sobretot al nord d'Àfrica.
CONQUESTA DE SICÍLIA I PRESÈNCIA A ORIENT
L'empenta definitiva que va rebre Catalunya per destacar en el comerç mediterrani va ser la conquesta de Sicília l'any 1282, que estava governada per Carles d'Anjou, germà de Lluís IX de França. Pere el Gran va aprofitar una revoltar local (les Vespres Sicilianes) per envair l'illa, que després de superar diverses topades amb els francesos quedaria controlada del tot. Nous ports, nous consolats i rutes enfortides farien augmentar notablement la presència de mercaders catalans a la Mediterrània.
 |
| Galeres de guerra similars a les que feien servir els catalans a finals de l'edat mitjana (IA) |
A finals del segle XIII, la presència de catalans ja estava també ben establerta a l'Orient, des d'on tornaven amb productes exòtics, tot i que sense arribar al nivell dels genovesos (que amb el temps serien eclipsats pels venecians). Tot i que a partir del 1291, amb la caiguda d'Acre (el darrer bastió croat), a Terra Santa ja no quedarien ciutats cristianes, el comerç entre la Mediterrània oriental i occidental no es va aturar. Els catalans, a més d'altres mercaders, van buscar alternatives a través de Xipre i l'Armènia cilícia (governades per cristians), on a mitjans del segle XIV ja hi havia consolats catalans, i Egipte, on reforçarien la seva presència gràcies a la bona voluntat dels seus sultans. A més es començaven a fer expedicions per l'Atlàntic en direcció al nord d'Europa. Aquest comerç donaria lloc més endavant al consolat de Bruges, actiu entre el 1330 i el 1488.
EL COMERÇ TERRESTRE CONTINUAVA SENT IMPORTANT
Pel que fa al comerç terrestre, no va deixar d'enfortir-se també. Per exemple, de la vall de l'Ebre arribaven a Barcelona cereals, llana, fusta i safrà, i en sentit contrari circulaven articles importats, com espècies, sucre, teixits d'alta qualitat, cotó i alum, aquest últim fonamental per fixar els colors als teixits. De les terres pirinenques hi arribava llana, fusta, ferro i aliments derivats de la ramaderia, així com draps de bona qualitat fabricats a Perpinyà, Puigcerdà o Camprodon, el gros dels quals eren enviats a Sicília i Nàpols. Amb el Regne de València també hi havia importants relacions comercials. Els homes de negocis barcelonins hi compraven llana, cuirs, mel, grana, ceràmica, paper, arròs, espart i fruits secs.
Malgrat l'expansió del comerç marítim, cal tenir en compte que el comerç terrestre era molt important per a Catalunya, en especial aquell que connectava Barcelona amb altres territoris de dins de la Corona. Eren rutes molt més segures, però també amb marges de beneficis més petits. Molts comerciants catalans començaven precisament en aquestes rutes fins a acumular prou capital com per invertir en rutes marítimes.
LA CONQUESTA DE SARDENYA I LA DISPUTA DE CÒRSEGA
A principis del segle XIV, els mercaders catalans vivien un moment de forta expansió. Però en volien més. Per això Jaume el Just va posar en marxa la conquesta de Sardenya, una illa d’enorme interès econòmic per les seves riqueses en blat, sal, cuir, formatge i, sobretot, per la plata de les mines d'Esglésies. Els mercaders hi veien una oportunitat extraordinària de negoci. Tot i la conquesta general produïda entre el 1323 i 1326, la dominació catalana va topar amb una resistència persistent dels sards, que rebutjaven un govern exterior. Els catalans es van fortificar principalment a les ciutats costaneres, com l’Alguer, on encara avui perviu la llengua catalana, mentre mantenien la població local fora dels nuclis urbans. Parla'm de l'Alguer cal recordar la revolta sarda sufocada dràsticament el 1354, després de la qual la ciutat seria repoblada només amb catalans. Al mateix temps, els genovesos van considerar la presència catalana com una amenaça per als seus interessos, així que van respondre amb una guerra marítima ferotge que va convertir els mars de Sardenya en un espai força perillós.
Malgrat de no gaudir d'una situació ideal, Sardenya es va integrar en les xarxes comercials catalanes. Barcelona hi venia sobretot productes manufacturats i queviures, mentre que hi comprava corall, sal, cereals, formatges i alguns metalls. El corall sard, un cop treballat a Barcelona, s'introduïa als mercats de l’Orient mediterrani, fet que donava a l’illa un paper clau dins del comerç de luxe.
 |
| Vaixell mercant similar als que feien servir els catalans a finals de l'edat mitjana (IA) |
En el cas de Còrsega, encara seria més difícil sotmetre-la. De fet, mai s'aconseguiria. Estava sota control genovès i la Corona catalanoragonesa senzillament no tenia recursos per dominar-la. La mala maror amb els italians, però, no evitaria acords comercials i una certa tolerància per part de Gènova, tot i que sense acceptar la sobirania catalana de l'illa.
Cal recordar que a mitjans del segle XIV Catalunya i Europa sencera van patir la pesta negra, però, curiosament, el comerç exterior català no es veuria gaire afectat. Les xarxes marítimes es mantindrien força bé i les societats mercantils continuarien fent negocis malgrat el sotrac.
Els mercaders catalans continuarien mantenint una presència activa a l’est de la Mediterrània. Tot i no assolir mai el pes dels venecians, els catalans van aconseguir una fita clau: teixir una gran xarxa de rutes que connectava Orient amb Occident i que enllaçava amb Flandes i Anglaterra. En conjunt, el segle XIV va ser una època de gran expansió, però també de forts riscos per al comerç català. Guerres, pirates, problemes de proveïment i rivalitats navals convivien amb oportunitats extraordinàries de riquesa i d’influència. D’aquest equilibri fràgil entre perill i benefici va néixer el gran protagonisme mediterrani dels mercaders catalans medievals.
CONTINUA L'EXPANSIÓ MALGRAT ELS CANVIS
El segle XV va començar fort. El 1401 Barcelona creava el primer banc públic de la història amb el nom oficial de Taula de Canvi i de Comuns Dipòsits. El seu promotor i propietari era el govern municipal de la ciutat. Els administradors del nou banc eren elegits i nomenats pel Consell de Cent. Els primers serien Miquel Riera i Guillem Colom. El banc, situat a la Llotja de Mar, admetia dipòsits tant de ciutadans com d'empreses privades, i funcionava com a banc de l’administració de Barcelona, banc de la Generalitat de Catalunya, banc de la província eclesiàstica de la Tarraconense, banc de l’Hospital de la Santa Creu, de l’orde de Malta, d’alguns gremis i de la casa reial.
 |
| La Corona de Castella no tindria el seu primer banc públic fins al 1782, amb l'anomenat Banco Nacional de San Carlos de Madrid. |
El 1412, però, la dinastia catalana del Casal de Barcelona va finalitzar. Per mitjà del Compromís de Casp, Ferran d'Antequera, dels Trastàmara castellans, pujava al tron. Tot i que el canvi no pintava gaire bé, Catalunya continuaria sent el motor de la Corona. Les xarxes comercials es van mantenir i la regulació marítima es va modernitzar. El 1435 es van redactar a Barcelona les primeres ordenacions d'assegurances marítimes, considerades el primer codi europeu d'assegurances, que quedarien annexades al Llibre del Consolat de Mar.
L'any 1442, després de gairebé vuit anys de guerra constant, el rei Alfons IV el Magnànim va aconseguir per fi doblegar la ciutat de Nàpols i conquerir-la. Així la Corona d'Aragó arribava a la seva màxima extensió. La ciutat italiana es convertia en un altre centre fonamental per al comerç. Els draps catalans hi van trobar un mercat molt favorable i van arribar a representar una part molt important de les exportacions. També va ser molt important el comerç de la sal d’Eivissa. A canvi, Barcelona importava vi, alum, lli i altres productes. Nàpols quedaria integrada de manera estable dins l’espai econòmic català.
Pel que fa a la Itàlia del nord, les relacions comercials eren més difícils a causa de la forta competència de les grans ciutats mercantils italianes. El producte principal d’exportació era la llana, sobretot procedent d’Aragó i embarcada des de Tortosa. Barcelona hi venia també cuirs, draps, safrà i alguns aliments, mentre que hi comprava teles de qualitat, paper i colorants tèxtils. Era un comerç important en volum, però amb marges de benefici més ajustats.
Barcelona actuava com un gran centre redistribuïdor entre la Mediterrània occidental, el Pròxim Orient i l’Atlàntic. Aquesta activitat va generar riquesa, va consolidar una poderosa burgesia mercantil i va situar la ciutat com un dels grans motors econòmics de la Mediterrània medieval. La burgesia tenia tal poder, que fins i tot va estar apunt, amb l'ajuda de les institucions catalanes, de destronar per complet Joan el Sense Fe durant la Guerra Civil Catalana.
 |
| Comerç marítim català entre els segles XIII i XV |
LA FI DE L'ESPLENDOR CATALÀ
Els Reis Catòlics van unir dinàsticament les corones castellana i catalanoaragonesa. Durant el seu regnat, Colom va "descobrir" Amèrica, i la tasca de colonització i explotació de les noves colònies va quedar en mans de la Corona de Castella. Amb Sevilla i Cadis com a protagonistes del comerç atlàntic, Barcelona només podia continuar amb el comerç mediterrani, tot i que amb molts problemes. Els turcs otomans havien conquerit Constantinoble el 1453, i això implicava, entre altres coses, controlar bona part del comerç entre Orient i Occident. Nous peatges, nous impostos, restriccions i la pirateria que promovia el sultà de torn, feien difícil que Catalunya destaqués més del que ho havia fet fins aleshores. A sobre, després dels Reis Catòlics, i amb l'arribada dels Àustries, el centre de poder polític es va consolidar a Castella, la metròpoli de les colònies, on Madrid actuaria com a capital des del 1561 (llevat d'un breu temps entre 1601 i 1606, en què la cort estaria a Valladolid). Els catalans, tot i no deixar de comerciar, no tornarien a ser una potència econòmica de primer ordre fins al segle XIX, quan Catalunya, ja integrada en l'estat espanyol i sense institucions pròpies, es va abocar a la indústria.
Més informació
🔹Barcelona en els segles XIV i XV, un mercat internacional a escala mediterrània, d'Antoni Riera Melis, Universitat de Barcelona (PDF)
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
