El naixement dels comtats catalans

Els comtats catalans van néixer com a força de contenció davant l'amenaça dels musulmans, que havien conquerit gairebé tota la península Ibèrica. D'estar sotmesos a l'autoritat dels reis carolingis van passar a adquirir cada cop més sobirania, amb el comtat de Barcelona com a centre i motor.


L'any 732 l'exèrcit franc comandat per Carles Martell va frenar a la batalla de Poitiers l’expansió del Califat Omeia pel continent europeu. Els musulmans, després d'envair Hispània el 711, hi havien establert un emirat amb la capital a Còrdova, que controlava la major part de la península. Tot i estar decidits a fer mal al centre d'Europa, van topar amb el poderós exèrcit franc i, gràcies a perdre aquesta batalla, van haver de girar cua.

El fill de Carles Martell, Pipí el Breu, va fundar la que coneixem com a dinastia carolíngia, una dinastia franca que l'any 800 es convertiria en imperial. L'encarregat d'aconseguir-ho seria el seu successor, Carlemany. Pipí va continuar arraconant els musulmans cap al sud, conquerint Nimes, Besiers, Carcassona, Narbona i Tolosa. La frontera quedaria fixa als Pirineus.

Pel que fa a Carlemany, va expandir els seus dominis per Europa i va crear diverses marques o zones frontereres que servien de coixí entre l'imperi franc i la resta de pobles. Aquests territoris estaven en punts calents i van quedar en mans de nobles i caps militars amb una bona autonomia encarregats de vigilar i protegir la frontera. Veient l'amenaça islàmica que hi havia a la península, va decidir fer una marca a la regió pirinenca.

A la frontera superior d'al-Àndalus, a les actuals Catalunya i Aragó, alguns valís (governadors) es van revoltar contra l'autoritat de l'emir de Còrdova, perquè aspiraven a ser independents. Sulayman al-Arabí, valí de Barcelona, es va aliar amb el valí de Saragossa, Hussayn al-Ansarí, per rebel·lar-se contra la capital andalusí. Van enviar una ambaixada a Carlemany per oferir-li les ciutats a canvi de suport militar. 

Carlemany no s'ho va pensar dos cops i l'any 778 va dirigir personalment una expedició contra Saragossa, però la ciutat no li va obrir les portes. Sembla que el valí Hussayn no se'n refiava, així que Carlemany va tornar cap als seus dominis. Però de camí va rebre un atac dels vascons i, com a represàlia, va atacar Pamplona i ensorrar les muralles. També va arrasar diverses poblacions, perquè creia que els vascons eren aliats dels musulmans. L'emprenyada dels vascons va ser tal, que van emboscar els francs i, gràcies al coneixement que tenien del terreny, van aniquilar tota la rereguarda a la zona de Roncesvalls. Aquesta batalla va donar lloc al segle XI a la famosa Cançó de Rotllà, una cançó èpica que narra com Rotllà, un cavaller a les ordres de Carlemany, hi va lluitar heroicament. Tot i basar-se en fets reals, la cançó mitifica tant l'enfrontament com el cavaller. 

L'any 781 Carlemany va crear el regne d'Aquitània, amb el seu fill Lluís al capdavant. Com que encara era molt petit, el comte de Tolosa, anomenat Corsó, seria l'encarregat de manar. Els seus homes van penetrar les valls orientals dels Pirineus i van alliberar el Pallars Sobirà, l'Alt Urgell i la Cerdanya, mentre que a Saragossa els musulmans rebels es barallaven amb tropes de l'emir de Còrdova, que hi havien estat enviades per castigar-los. El 785 Girona obriria als francs les portes de bat a bat amb el suport de les localitats de la zona. 

El 791 Carlemany va substituir Corsó pel seu cosí germà, Guillem. El nou comte de Tolosa va aconseguir la pau amb els vascons i va centrar la seva atenció en l'antiga Tarraconense, on la revolta contra l'autoritat de Còrdova s'estenia. L'emir va respondre amb dos atacs: el primer l'any 791 un altre cop contra Saragossa i el segon poc després contra territori carolingi. L'exèrcit andalusí va atacar Girona el 793, que va resistir el setge, i en va saquejar els voltants. Tot seguit es va dirigir a Narbona, on va cremar els barris de fora de les muralles, i va avançar cap a Carcassona, fins que el comte Guillem li va barrar el pas en una cruenta batalla. Malgrat les enormes pèrdues de l'exèrcit de Guillem, els musulmans s'ho van repensar i van girar cua. De tornada, això sí, van saquejar la ciutat d'Urgell. 

L'any 798 el ja adult fill de Carlemany, Lluís, conegut posteriorment com a Lluís el Pietós, va organitzar amb el suport del comte Guillem una assemblea per discutir l'assalt a Barcelona. Es van aplegar guerrers de la Borgonya, d'Aquitània i la Provença, a més de vascons i visigots. Entre els caps militars hi havia Berà, príncep dels visigots; Llop Sanç, príncep dels vascons; el comte Rostany, el primer comte de Girona; i el comte Ademar, de Narbona. 

El gran exèrcit va ser dividit en tres columnes. Una, sota la direcció de Lluís, que es quedaria al Rosselló amb tropes de reserva; l'altre, dirigit per Guillem i Ademar, que s'encarregaria de frenar possibles reforços enemics; i la tercera, dirigida per Rostany, que es plantaria a les portes de Barcelona. Era cap a la tardor de l'any 800.

Un cop Rostany es va presentar a Barcelona, el valí Sad'in ar-Ruayni va deixar clar que no pensava capitular sense oferir resistència. Així doncs, els soldats francs van muntar el campament i es van preparar per assetjar la ciutat. Van començar a construir armes de setge, com ariets, escales, estaques, etc. 

Durant l'hivern, la resistència es va afeblir i el valí va fugir per enviar un missatge d'auxili a Còrdova. Tot i que el van enxampar, d'alguna manera el missatge hi va arribar, així que un exèrcit cordovès es va dirigir cap a Barcelona. Les tropes de Guillem, que estaven a l'aguait, els van atacar i van aconseguir que fessin mitja volta. Finalment, Rostany va demanar a Lluís que vingués per acabar de prendre la ciutat. El 3 d'abril del 801 Barcelona li obria les portes de bat a bat. Els musulmans en van ser expulsats i Berà, fill de Guillem, va ser nomenat comte de Barcelona. Seria el primer. 

A partir d'aquí, davant un període de relativa pau, el territori va ser dividit en comtats: Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries i Rosselló, a més d'altres unitats administratives de menor rellevància, com Berga, Besalú, Conflent i Vallespir (anomenats pagi). En realitat, aquestes divisions no van ser imposades pels francs, sinó que ja existien. Sembla que el seu origen es remuntaria fins i tot a l'època romana, per això molts d'aquests territoris encaixen amb les fronteres de les tribus ibèriques que hi havia a la regió.

Evidentment, en aquella època no eren coneguts com a comtats catalans, ja que Catalunya com a tal encara no existia. Però aquests territoris van generar una identitat comuna en base a la llengua pròpia, que ja es diferenciava clarament del llatí, i gràcies al centre magnètic en què es va convertir la ciutat de Barcelona. Al segle XII, aquest país ja seria conegut com a Catalània i els seus habitants com a catalanicus.


Les funcions dels comtes eren diverses. Representaven als monarques carolingis, administraven els béns del comtat, mantenien l'ordre públic, presidien els tribunals i reclutaven soldats quan calia. En un principi els comtes acostumaven a ser elegits entre la noblesa franca, però després van guanyar pes els nobles locals, que generalment eren d'ascendència visigòtica. Quan un comte assolia el control de diversos comtats, rebia el títol de duc, i si els seus dominis eren fronterers amb l'enemic, podia rebre el de marquès. El darrer duc de Gòtia seria el comte de Barcelona Borrell II (966-988).

Al llarg del segle IX, es va consolidar una gran frontera en terra de ningú que de mica en mica s'anava poblant de castells i altres elements defensius. Així quedava fixat l'extrem sud de la Marca de Gòtia, també anomenada Marca Hispànica.

Hi ha debat sobre l'ús de Marca Hispànica, ja que només consta registrat unes quinze vegades per autors molt concrets de l'època. El terme més usat a la documentació franca, visigòtica i a l'àmbit popular era Gòtia, nom que rebien els comtats catalans i els ubicats a la Septimània perquè, abans de la conquesta carolíngia, havien format part de la monarquia visigòtica hispànica. Els comtes barcelonins van actuar com a marquesos de Gòtia (màxima autoritat política i militar al conjunt del territori). Aquesta condició va reforçar el paper de capital de Barcelona.

El límit més al sud que va assolir la Marca de Gòtia va ser el territori d’Olèrdola, a l’actual Penedès, l'any 929. El Camp de Tarragona, les planes de Lleida i la vall de l’Ebre el van incorporar els comtes independents de Barcelona i d’Urgell, entre els segles XI i XII, moment en què Gòtia deixava d'existir com a terme geogràfic aplicat als comtats catalans. 

Durant el segle X, el terme Gòtia va deixar d'utilitzar-se perquè els comtats catalans adquirien més sobirania fins a actuar de forma independent. Pel que fa a l'expressió Marca Hispànica, va estar segles desapareguda, fins que durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) l'historiador occità Pèire de Marca la va rescatar i promoure. Des de llavors, el terme faria fortuna.

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els egipcis

Les croades

Introducció a l'edat mitjana

Els cavallers medievals