El naixement dels comtats catalans

Els comtats catalans van néixer com a força de contenció davant l'amenaça dels musulmans, que havien conquerit gairebé tota la península Ibèrica. D'estar sotmesos a l'autoritat dels reis carolingis van passar a adquirir plena sobirania, amb el comtat de Barcelona com a centre i motor.

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides

La península Ibèrica sota l'islam

Els musulmans havien envaït Hispània el 711, on havien establert un emirat amb la capital a Còrdova que controlava la major part de la península. Tot i estar decidits a fer mal al centre d'Europa, van topar l'any 732 amb el poderós exèrcit franc de Carles Martell a la batalla de Poitiers, també anomenada batalla de Tours. Gràcies a perdre aquest enfrontament, els musulmans es van veure obligats a girar cua.

El fill de Carles Martell, Pipí el Breu, va fundar la que coneixem com a dinastia carolíngia, una dinastia franca que l'any 800 es convertiria en imperial gràcies al seu successor, Carlemany. Pipí no va deixar d'arraconar els musulmans cap al sud, conquerint Nimes, Besiers, Carcassona, Narbona i Tolosa. La frontera quedaria fixada als Pirineus.

Pel que fa a Carlemany, va expandir els seus dominis per Europa i va crear diverses marques o zones frontereres que servien de coixí entre l'imperi franc i la resta de pobles. Aquests territoris estaven en punts calents i van quedar en mans de nobles i caps militars amb una bona autonomia encarregats de vigilar i protegir la frontera. Veient l'amenaça islàmica que provenia de la península Ibèrica, semblava lògic crear una marca a la zona pirinenca.

A la frontera superior d'al-Àndalus, a les actuals Catalunya i Aragó, alguns valís (governadors) es van revoltar contra l'autoritat de l'emir de Còrdova, perquè aspiraven a ser-ne independents. Sulayman al-Arabí, valí de Barcelona, es va aliar amb el valí de Saragossa, Hussayn al-Ansarí, per rebel·lar-se contra la capital andalusí. Van enviar una ambaixada a Carlemany per oferir-li les ciutats a canvi de suport militar. 

Carlemany no s'ho va pensar dos cops i l'any 778 va dirigir personalment una expedició contra Saragossa, però la ciutat no li va obrir les portes. Sembla que el valí Hussayn no se'n refiava, així que Carlemany va tornar cap als seus dominis. Però de camí va rebre un atac dels vascons i, com a represàlia, va atacar Pamplona i va ensorrar les seves muralles. També va arrasar diverses poblacions perquè creia que els vascons eren aliats dels musulmans. L'emprenyada dels vascons va ser tal, que van emboscar els francs i, gràcies al coneixement que tenien del terreny, van aniquilar tota la rereguarda a la zona de Roncesvalls. Aquesta batalla donaria lloc al segle XI a la famosa Cançó de Rotllà, una cançó èpica que narra com Rotllà, un cavaller a les ordres de Carlemany, hi va lluitar heroicament. Tot i basar-se en fets reals, la cançó mitifica tant l'enfrontament com el cavaller. 

L'any 781 Carlemany va crear el regne d'Aquitània, amb el seu fill Lluís al capdavant. Com que encara era molt petit, el comte de Tolosa, anomenat Corsó, va ser l'encarregat de manar. Els seus homes van penetrar les valls orientals dels Pirineus i van alliberar el Pallars Sobirà, l'Alt Urgell i la Cerdanya, mentre que a Saragossa els musulmans rebels es barallaven amb les tropes de l'emir de Còrdova que hi havien estat enviades per castigar-los. El 785 els francs van arribar a Girona, que els va rebre amb les portes obertes de bat a bat.

El 791 Carlemany va substituir Corsó pel seu cosí germà, Guillem. El nou comte de Tolosa va aconseguir la pau amb els vascons i va centrar la seva atenció en l'antiga Tarraconense, on la revolta contra l'autoritat de Còrdova s'estenia. L'emir va respondre amb dos atacs: el primer l'any 791 un altre cop contra Saragossa i el segon poc després contra territori carolingi. 

L'exèrcit andalusí va atacar Girona el 793. Encara que la ciutat va resistir el setge, els voltants van ser saquejats. Tot seguit es va dirigir a Narbona, on va cremar els barris de fora de les muralles. Després va avançar cap a Carcassona fins que el comte Guillem li va barrar el pas en una cruenta batalla. Malgrat les enormes pèrdues de l'exèrcit de Guillem, els musulmans s'ho van repensar i van girar cua. De tornada, això sí, van saquejar l'Urgell. 

L'any 798 el ja adult fill de Carlemany, Lluís, conegut posteriorment com a Lluís el Pietós i successor del seu pare, va organitzar amb el suport del comte Guillem una assemblea per discutir l'assalt a Barcelona. Es van aplegar guerrers de la Borgonya, d'Aquitània i la Provença, i també vascons. Entre els caps militars hi havia Berà, fill de Guillem; Llop Sanç, príncep dels vascons; el comte Rostany, el primer comte de Girona; i el comte Ademar de Narbona. 

El gran exèrcit va ser dividit en tres columnes. Una, sota la direcció de Lluís, es quedaria al Rosselló amb tropes de reserva; l'altre, dirigit per Guillem i Ademar, s'encarregaria de frenar possibles reforços enemics; i la tercera, dirigida per Rostany, es plantaria a les portes de Barcelona. Era cap a la tardor de l'any 800.

Un cop Rostany es va presentar a Barcelona, el valí Sad'in ar-Ruayni va deixar clar que no pensava capitular sense oferir resistència. Així doncs, els soldats francs van muntar el campament i es van preparar per assetjar la ciutat. Van començar a construir armes de setge, com ariets, escales, estaques, etc. 

Durant l'hivern, la resistència es va afeblir i el valí va fugir per enviar un missatge d'auxili a Còrdova. Tot i que el van enxampar, d'alguna manera el missatge hi va arribar, així que un exèrcit cordovès es va dirigir cap a Barcelona. Les tropes de Guillem, que estaven a l'aguait, els van atacar i van aconseguir que fessin mitja volta. Finalment, Rostany va demanar a Lluís que vingués per acabar de prendre la ciutat. El 3 d'abril del 801 Barcelona li obria les portes de bat a bat. Els musulmans en van ser expulsats i Berà, fill de Guillem, va ser nomenat comte de Barcelona. Seria el primer. 

A partir d'aquí, davant un període de relativa pau, el territori va ser dividit en comtats: Pallars, Ribagorça, Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries i Rosselló, a més d'altres unitats administratives de menor rellevància, com Berga, Besalú, Conflent i Vallespir (anomenats pagi). En realitat, aquestes divisions no van ser imposades pels francs, sinó que ja existien. Sembla que el seu origen es remuntaria fins i tot a l'època romana, per això molts d'aquests territoris encaixen amb les fronteres de les tribus ibèriques que hi havia a la regió.

Evidentment, en aquella època no eren coneguts com a comtats catalans, ja que Catalunya com a tal encara no existia. Però aquests territoris van generar ràpidament una identitat comuna en base a la llengua pròpia, que ja es diferenciava clarament del llatí, i gràcies al centre magnètic en què es va convertir la ciutat de Barcelona. Al segle XII, aquest país ja seria conegut internacionalment com a Catalània i els seus habitants com a catalanicus.

Comtats catalans a finals del segle IX

Les funcions dels comtes catalans eren diverses. Representaven als monarques carolingis, administraven els béns del comtat, mantenien l'ordre públic, presidien els tribunals i reclutaven soldats quan calia. En un principi els comtes acostumaven a ser elegits entre la noblesa franca, però després van guanyar pes els nobles locals, que generalment eren d'ascendència visigòtica. Quan un comte assolia el control de diversos comtats, rebia el títol de duc, i si els seus dominis eren fronterers amb l'enemic, podia rebre el de marquès. El darrer duc i marquès de Gòtia seria el comte de Barcelona Borrell II (966-988).

Sovint s'anomena Marca Hispànica al territori controlat pels francs des de Pamplona fins a Barcelona. Però hi ha debat sobre aquest ús, ja que no n'hi ha registres contemporanis llevat d'algun cas on es feia servir com una simple designació geogràfica entre l'any 821 i el 850. A més, l'únic terme usat a la documentació franca oficial i amb valor jurídic era Gòtia, nom que rebien els comtats catalans i els ubicats a la Septimània perquè, abans de la conquesta carolíngia, havien format part de la monarquia visigòtica de Toledo. Els comtes barcelonins van actuar també com a ducs i marquesos de Gòtia (màxima autoritat política i militar al conjunt del territori). Aquesta condició reforçava el paper de capital de Barcelona. A més, la influència franca a Pamplona i Aragó va ser escassa i poc documentada. Per tant, seríem més exactes si parlessim de Marca de Gòtia.

L'Imperi Carolingi a la mort de Carlemany (814)

A partir del segle XI, el terme Gòtia va deixar d'utilitzar-se perquè els comtats catalans havien adquirit sobirania plena respecte als francs. Pel que fa a l'expressió Marca Hispànica, va estar segles desapareguda fins que l'historiador occità Pèire de Marca la va rescatar el 1668 amb una clara finalitat ideològica. La historiografia espanyola la faria seva amb més o menys acceptació i matisos per part dels historiadors catalans.



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els cavallers medievals

El "descobriment" d'Amèrica

Els inques

Els fenicis

Els maies