Pere el Catòlic, de Las Navas de Tolosa a Muret
Durant els segles XI i XII Catalunya va persistir en una política expansionista i exitosa a l'altra banda dels Pirineus. Però a principis del segle XIII Pere I el Catòlic passaria de la glòria de Les Navas de Tolosa al sotrac de Muret, fet que marcaria la fi de la influència catalana a Occitània.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Durant els segles XI i XII, els Pirineus no eren pas una frontera rígida ni una línia que separés mons diferents. Ben al contrari: funcionaven com una gran frontissa, un espai de pas i de contacte constant entre comunitats que compartien llengua, costums, estructures socials i una manera molt semblant d’entendre el poder i la cultura. A banda i banda de la serralada, catalans i occitans es reconeixien com a pobles pròxims, gairebé com a membres d’una mateixa civilització.
Aquest sentiment d’afinitat no va sorgir del no-res. Venia de lluny. Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, els visigots van governar territoris que abraçaven tant el nord-est de la península Ibèrica com el sud de la Gàl·lia, amb una legislació comuna. Més endavant, en època carolíngia, aquests espais van tornar a quedar integrats dins una mateixa estructura política. Quan l’Imperi Carolingi es va fragmentar, les relacions no es van trencar: els vincles familiars, feudals i culturals entre els comtats dels dos costats dels Pirineus es van mantenir ben vius.
En aquest context, el casal de Barcelona va començar a mirar cap al nord amb una ambició creixent. A dins la península, les possibilitats d’expansió existien, però eren limitades: al sud hi havia al-Àndalus i a l’oest entitats cristianes que estaven lluny i que oferien més aviat poca cosa. El nord, en canvi, oferia un escenari molt més favorable, amb una noblesa amb vincles antics amb Barcelona i una cultura compartida que facilitava el reconeixement d’una autoritat comuna.
En època de Ramon Berenguer IV, es va consolidar una ambiciosa política de penetració i expansió més enllà dels Pirineus. Gràcies a les
estratègies matrimonials i els contractes de vassallatge, molts comtats occitans passarien a estar sota el domini del comte de Barcelona. El resultat no va ser una conquesta brusca, sinó una integració gradual basada en pactes i fidelitats personals. Aquesta xarxa de dependències feudalitzava el territori i, alhora, el cohesionava.
Pere el Catòlic, que era fill d'Alfons el Cast i net de Ramon Berenguer IV, va continuar amb aquesta estratègia casant-se l'any 1204 amb Maria de Montpeller. Fruit d'aquest matrimoni, naixeria Jaume, el futur Jaume el Conqueridor, l'any 1208. Pel que fa a Montpeller, era una ciutat rica i pròspera que passava a engrandir l'autoritat dels reis catalans. Pere el Catòlic sabia moure's a Occitània amb habilitat. Es presentava com a protector, rebia juraments d’obediència i era reconegut per molts nobles com una autoritat tan legítima com necessària.
La relació entre Pere el Catòlic i Maria de Montpeller va ser realment complicada, ja que el rei volia un nou matrimoni amb Maria de Montferrat, l'hereva al tron de Jerusalem. Sens dubte era un rei ambiciós. Però el papa Innocenci III ho impediria. Així que Montpeller continuaria dins l'òrbita catalana.
La connexió entre totes dues bandes dels Pirineus anava molt més enllà de la política estricta. Amb el temps, va generar una presa de consciència col·lectiva: la idea que catalans i occitans compartien estructures socials, llengua, cultura i valors. No es parlava encara d’un estat en el sentit modern, però sí d’una comunitat àmplia, cohesionada per una identitat civil comuna. Barcelona actuava com a pol d’atracció i irradiació, tant en l’àmbit polític com cultural.
Els trobadors van tenir un paper fonamental en aquesta construcció simbòlica. A través de les seves composicions, difonien una imatge del rei català com a referent natural també per als occitans. Sense proclamar explícitament l’existència d’un estat unitari, suggerien una realitat compartida, una germanor entre pobles separats només per muntanyes, no pas per mentalitats. La poesia es convertia així en un vehicle potentíssim de cohesió i propaganda, capaç d’arribar a corts, castells i places públiques.
Certament, alguns historiadors han remarcat que aquesta unitat no va quedar reflectida de manera clara en la documentació oficial o notarial. Però la força del projecte no rau només en els textos administratius, sinó en les aspiracions i percepcions col·lectives. Els trobadors, com a cronistes del seu temps, van captar i amplificar una tendència profunda: la d’un espai catalano-occità que se sentia unit per llaços culturals i que reconeixia en el rei català una figura d’autoritat compartida. I aquest punt és innegable.
Malauradament, tot quedaria truncat amb la derrota i mort de Pere el Catòlic a Muret, l’any 1213. Aquell desenllaç posaria fi al projecte polític d’unitat ultrapirinenca. Però el record d’aquella aspiració continuaria viva en la memòria cultural i literària, i explica, en bona mesura, per què durant segles els Pirineus encara serien més un pont que no pas una frontera. Però, abans d'explicar el desastre de Muret, veurem un dels moments de més glòria tant de Pere el Catòlic com de tot l'Occident cristià del segle XIII.
 |
| La Corona d'Aragó després de la mort d'Alfons I el Cast i durant el govern de Pere el Catòlic |
LA BATALLA DE LAS NAVAS DE TOLOSA
Europa bullia amb l'esperit de les croades (ja se n'havien fet quatre d'importants per recuperar Terra Santa) i la península era terreny adobat per a una aventura d'aquesta mena. Els regnes cristians havien patit darrerament derrotes sonades i algunes pèrdues de territori, en especial Castella a la batalla d'Alarcos el 1195, cosa que els va esperonar a jugar-s'ho tot a una carta. Alfons VIII de Castella va tenir la iniciativa i el papa Innocenci III va intervenir per polir les diferències entre reis i que arribessin a un acord. A principis de juliol del 1212, l'exèrcit cristià comptava amb 4.000 cavallers i 8.000 soldats que pertanyien a Alfons VIII de Castella, Sanç VII de Navarra i el nostre Pere el Catòlic. A més, hi participaven els ordes militars de Sant Jaume, Calatrava, Temple, Hospital i Sant Jordi, juntament amb algunes milícies urbanes. Portugal i Lleó se'n van mantenir al marge. Pel que fa al bàndol musulmà, Muhàmmad an-Nàssir, quart califa almohade, tenia entre 20.000 i 30.000 soldats a la seva disposició.
La topada es va produir el 12 de juliol del 1212 a la localitat de Les Navas de Tolosa (Jaén). L'exèrcit cristià va formar seguint l'estratègia del famós militar català, Dalmau de Creixell. Els castellans i els ordes militars es van situar al centre de la formació; al flanc dret, s'hi van situar les tropes navarreses i les milícies; i al flanc esquerre, s'hi van situar les tropes catalanoaragoneses. La derrota almohade seria aclaparadora.
Aquest esdeveniment va provocar un gran avanç en les conquestes cristianes i acceleraria la desintegració d'al-Àndalus en una nova tongada de taifes, és a dir, regnes musulmans independents entre si. Pere el Catòlic, per la seva part, tornaria a casa triomfant amb la mirada fixada a Occitània, on s'enfrontaria a una situació molt complexa que havia deixat en l'aire.
 |
| Pere el Catòlic (IA) |
LA BATALLA DE MURET
Al Llenguadoc, una àmplia regió d'Occitània, s'hi estava estenent com una taca d'oli una nova religió que era considerada una heretgia per la Santa Seu. Els càtars, també coneguts com a albigesos, van ser un corrent religiós arrelat en algunes zones d'Europa i que trencava amb els esquemes catòlics. El Llenguadoc seria unes d'aquestes regions on moltíssimes persones, nobles inclosos, se'n van fer. La reacció de Roma havia estat prudent en un principi, però l'any 1209 el papa Innocenci III va decretar la persecució d'aquesta nova fe.
El papa havia ofert la direcció de la croada a Felip II de França, que no la va acceptar perquè tenia problemes més grossos amb els anglesos, amb qui estava enfrontat per diversos territoris que reclamava. Tot i això, va veure l'oportunitat de ficar cullerada en una regió que creia que també li pertanyia, però que per causa de la influència catalana actuava de forma independent. De fet, alguns dels comtats del Llenguadoc eren vassalls de Pere el Catòlic, com Besiers, Carcassona, Rasès i Comenge. En el cas de Tolosa, Ramon VI era el seu cunyat i Foix, Coserans i Narbona, entre d'altres, eren vassalls seus. Així que el rei francès va encomanar la missió de destruir el catarisme a cavallers francesos liderats pel noble Simó IV de Montfort.
Al juliol del 1209 la ciutat de Besiers va ser literalment massacrada sense diferenciar catòlics de càtars. D'aquest moment és la famosa frase atribuïda a Arnau d'Amalric, representant de l'Església i inquisidor, que va dir: "Mateu-los tots, Déu ja reconeixerà els seus". També havia estat conquerida Carcassona i la resta de vassalls del rei català serien el següent objectiu.
Pere el Catòlic es trobava en un punt delicat. Per una banda, tenia una resolució del papa que havia de respectar i, per l'altra, tenia el deure de defensar els seus vassalls davant d'un atac estranger. Abans de lluitar a Les Navas de Tolosa, ja havia intentat resoldre el problema per la via diplomàtica, però no se n'havia sortit. Fins i tot havia pactat casar el seu fill Jaume (el futur Jaume I el Conqueridor) amb Amícia, la filla de Simó IV de Montfort. De fet, el va donar al croat com a penyora el 1211, quan només tenia dos anys. Però, un cop va tenir el nen en el seu poder, el noble francès va continuar amb els atacs. Els croats eren massa ambiciosos i no els movia tan sols el fervor religiós, sinó la conquesta, les riqueses i el poder. I mai n'hi havia prou.
Com que havia resultat victoriós de Les Navas de Tolosa i la relació amb Innocenci III sempre havia estat molt bona, va demanar-li directament que aturés l'atac contra els seus vassalls. I en un principi hi va accedir. A l'inici del 1213 el papa va anul·lar la croada contra els càtars, però no va resistir la pressió francesa i a l'estiu del mateix any va canviar d'opinió. Ara exigia explícitament a Pere el Catòlic que posés la defensa de l'Església per davant de la defensa dels seus vassalls. El rei català, tip de la situació, va decidir finalment complir amb els seus.
El 10 de setembre del 1213, les tropes de Pere el Catòlic es van unir amb les del Ramon VI de Tolosa i van conformar un exèrcit de 2.000 cavallers i 5.000 soldats, i encara esperaven reforços del comte Nunyo Sanç del Rosselló i de Guillem de Montcada. Simó IV de Montfort i els seus cavallers estaven arraconats a la ciutat fortificada de Muret, que seria assetjada durament. Sense cap alternativa, va haver de sortir a combatre a camp obert. Encara que possiblement ni ell mateix s'ho esperava, i en clar desavantatge numèric, els cavallers francesos van derrotar la coalició catalanooccitana. Pere el Catòlic moriria a la batalla.
 |
Les causes de la desfeta són diverses. La cavalleria francesa, tot i ser menys nombrosa, havia treballat en equip en altres ocasions, era molt disciplinada i aplegava la flor i nata de la cavalleria europea medieval. En el moment de la topada, els francesos estaven molt més descansats. A més, l'atac llampec segurament va agafar per sorpresa les tropes catalanooccitanes i, en alguns casos, amb la guàrdia baixa, sense temps de preparar-se i formar. La ubicació del campament no era bona, de fet, el comte de Tolosa havia demanat als catalans fortificar-lo amb una palissada, però el rei no s'hi havia avingut. Quan els croats va carregar contra el grup on es trobava Pere el Catòlic i el va matar, les tropes del rei català van fugir a la desbandada.
Les batalles continuarien a la zona durant uns quants anys més, amb la Corona d'Aragó al marge. Simó IV de Montfort moriria el 1218 assetjant Tolosa. Malgrat la resistència occitana, el poder francès s'acabaria consolidant i el catarisme a la regió passaria a la història. Catalunya, que mantindria sota control només Montpeller, el Rosselló i la Cerdanya, deixaria de mirar cap al nord i fixaria la seva mirada al sud i a la Mediterrània. Els territoris valencians i les illes eren ara el nou objectiu. Si els catalans haguessin guanyat a Muret, avui potser Catalunya arribaria fins a Tolosa i Marsella.
 |
| Les dates entre parèntesis indiquen la durada del govern; la resta, l'any de la mort. |
