La Guerra dels Segadors

La Guerra dels Segadors (1640-1652) va ser una revolta de Catalunya contra la monarquia hispànica, cada cop més centralista.


Durant la primera meitat del segle XVII la monarquia hispànica es trobava en una situació lamentable, en especial Castella, que estava immersa en multitud de guerres a Europa. Per una banda, arrossegava el conflicte de Flandes (Guerra dels 80 anys) que havia començat el 1568, en què els Països Baixos lluitaven per la seva independència. Entremig hi havia la Guerra dels Trenta Anys, que havia començat com un conflicte religiós entre catòlics i protestants, però que derivaria més aviat en un conflicte polític, fins i tot entre potències catòliques, com era el cas de Castella i França a partir del 1635.

A vegades se'n parla d'Espanya com a concepte polític en aquests temps, però en cap cas existia una entitat política anomenada així. De fet, d'aquí van venir els problemes que resultarien en la Guerra dels Segadors. La monarquia espanyola passava per una situació d'empobriment i despoblació per causa de les guerres, i les riqueses que venien de les Amèriques no servien ni per pagar els deutes que no paraven de créixer. El cost de tot plegat requeia a Castella, ja que Catalunya i les altres nacions peninsulars no podien, ni volien, per llei participar-hi. Recordem que la monarquia hispànica continuava sent una monarquia composta, on les seves parts integrants gaudien d'independència jurídica i econòmica. 

Ja el 1625 el comte-duc d'Olivares, favorit de la monarquia i segona persona més poderosa, havia enviat el següent missatge a Felip IV de Castella: "La vostra majestat ha de considerar que l'afer més important de la seva monarquia és que esdevingui en realitat i veritablement rei d'Espanya. Vull dir amb això, senyor, que no us acontenteu de ser rei de Portugal, d'Aragó, de València i comte de Barcelona, sinó que treballeu guardant aquest designi secretament al vostre esperit per tal de reduir aquests regnes que componen Espanya a l'estil i a les lleis de Castella, de manera que ja no hi hagi cap diferència, perquè si obteniu aquest resultat sereu el príncep més poderós del món".

Era clar que la independència que hi havia entre nacions no agradava gens ni mica al comte-duc, i que Espanya no existia com a subjecte polític ni jurídic, era només un concepte geogràfic que abastava tota la península (en aquell moment Portugal pertanyia a Felip IV), com qui parla del Carib o d'Escandinàvia. L'objectiu, per tant, era centralitzar-ho tot a la manera de fer de Castella i crear el Regne d'Espanya, de matriu castellana. Però, no seria gens fàcil.

Per encarrilar la centralització, el comte-duc d'Olivares va idear la Unió d'Armes, un organisme militar que pretenia obligar totes les nacions de la monarquia a contribuir amb soldats i diners a la causa castellana i les seves bregues imperialistes. Catalunya hi havia d'aportar 16.000 homes i 250.000 ducats per any. En el cas de València, 6.000 homes i 72.000 ducats anuals. Tot i que les Corts Valencianes ho van acceptar, les catalanes s'hi van negar rotundament a les Corts del 1626 i 1632. S'emparaven en les Constitucions del Principat i, per tant, en la il·legalitat de la proposició. Catalunya només podia fer servir l'exèrcit per defensar el seu territori. La relació a l'àmbit institucional entre castellans i catalans es va tornar gairebé insuportable.


L'esclat de la guerra entre França i Castella l'any 1635 per la sobirania de diferents territoris centreeuropeus, va fer que el comte-duc Olivares decidís tirar pel dret, amb tots els riscos que això comportava. Amb la intenció de pressionar França des dels Pirineus, va enviar les tropes reials (els terços) al Principat, i el 1637 va ordenar la mobilització de tropes locals. Els catalans un altre cop s'hi van negar i van expressar el seu desacord pel fet de veure els terços al seu país. Els soldats reials havien d'allotjar-se en cases catalanes, sovint de pagesos, i les topades entre ells no van trigar a aparèixer per causa dels abusos que cometien els castellans. Al Rosselló, la Cerdanya i l'Empordà, fins i tot es van produir enfrontaments físics i violents.

En aquest moment, Pau Claris va ser elegit president de la Generalitat i Francesc de Tamarit, diputat militar, amb la direcció de les tropes catalanes a càrrec seu. Com que França havia envaït part del Rosselló, Tamarit va decidir atacar el castell de Salses i va aconseguir expulsar els francesos de territori català. La defensa de Catalunya sí que era motiu per lluitar. Les tropes castellanes, que fins aleshores no havien assolit cap fita, van quedar en ridícul per la seva ineficàcia, i Tamarit va ser rebut a Barcelona com un heroi. Ara no calia que els terços continuessin al Principat, però per a sorpresa de tots, no se'n van anar. Els aldarulls van continuar fins al punt que Tamarit va ser empresonat. L'acusació era entorpir el reclutament de soldats catalans i l'allotjament dels terços. 

El 27 d'abril del 1640, Santa Coloma de Farners es va negar a allotjar les tropes castellanes, com tants altres pobles, però en aquest cas s'hi va presentar l'agutzil reial Miquel Monrodon, que ja arrossegava mala fama i que a sobre havia estat l'executor de la detenció de Tamarit. El poble es va revoltar contra ell i els seus acompanyants, els van acorralar a l'hostal on dormien i van incendiar l'edifici. Tots ells hi van morir. Els habitants del poble van fer sonar les campanes tal com es feia per demanar ajuda, ja que esperaven represàlies. De sobte, fins a 4.000 pagesos armats de diferents indrets s'hi van presentar per protegir-los.

El virrei Dalmau III de Queralt, fidel del comte-duc d'Olivares, va ordenar als terços que arrasessin Santa Coloma de Farners. Era el 14 de maig i quan hi van arribar els soldats, el poble estava desert. No era el moment d'un enfrontament tan directe, però la violència contra els terços es va escampar per tot arreu, en especial a les viles i pobles gironins, i no només contra ells. Ministres reials, funcionaris i qualsevol que fos considerat traïdor era atacat. Aleshores, uns 2.000 pagesos fortament armats es van dirigir a Barcelona.

El 22 de maig del 1640 la tropa de pagesos va entrar enfurismada a Barcelona amb la complicitat dels ciutadans i de les autoritats catalanes, i va alliberar Tamarit. El 7 de juny, entre 400 i 500 segadors arribats de l'interior s'hi van afegir a la revolta barcelonina en el que coneixem com a Corpus de Sang. Al crit de "Visca la terra, mori el mal govern", l'objectiu dels atacs eren els funcionaris reials, jutges, les seves cases i qualsevol que es considerés traïdor. El resultat va ser una bona pila de ferits i una vintena de morts, entre els quals hi havia el virrei de Catalunya. Quan estava a punt de fugir d'incògnit en vaixell, un mariner el va reconèixer i de seguida li va enfonsar una daga al ventre. Tot seguit, la resta dels que hi havia el van rematar a cops. Així començava la Guerra dels Segadors.

Malgrat la llegenda, les armes dels revoltats no van ser les falçs, sinó les pistoles de l'època i els coltells, uns ganivets molt ben parits. Tot i això, l'avalot dels segadors va comptar amb les simpaties de bona part de la població i va marcar un abans i un després, mentre que les autoritats catalanes estaven a l'aguait de futurs moviments i van intentar finalment apaivagar la fúria desencadenada a Barcelona. Però la revolta ja s'havia escampat per tot el Principat i, mentre que una part de les tropes castellanes fugien fora de Catalunya, l'altra es feia fort en alguns castells. 

Les institucions catalanes, amb Pau Claris al capdavant, van assumir totes les funcions militars i polítiques per defensar el país. Tant la Generalitat com el Consell de Cent bullien per intentar coordinar la revolta, però veien clar que calia ajuda externa. Així que la van demanar a França, que estava governada per Lluís XIII, de la dinastia borbònica, i el cardenal Richelieu. El 7 de setembre del 1640 catalans i francesos van signar el Pacte de Ceret, en què Catalunya rebria suport militar i es constituïa com a república independent de la monarquia espanyola i sota la protecció de França. La república seria proclamada el 17 de gener del 1641.

Poc després, un exèrcit castellà format per uns 23.000 homes va envair Catalunya pel sud de la frontera aragonesa. Tarragona va ser lliurada sense combatre pel militar francès Roger de Bossost (baró d'Espenan), un fet considerat traïció pels catalans. Per contra, altres ciutats com Cambrils o Martorell van intentar resistir. Però una a una anaven caient entre dures represàlies. Centenars de persones eren executades a sang freda, malgrat que es rendissin. El següent objectiu de les tropes reials seria Barcelona.

La situació era terriblement complicada i, tot i comptant amb el Pacte de Ceret, l'ajuda francesa era escassa. Les institucions catalanes no van veure cap sortida més que declarar-se submises de França. Van reconèixer Lluís XIII com a comte de Barcelona, cosa que implicava l'annexió de Catalunya a la Corona francesa. Llavors, més tropes franceses es van dirigir a Barcelona per defensar-la.

L'exèrcit castellà es va plantar a Barcelona al gener del 1641, comandat pel marquès de Los Vélez. La seva estratègia era assaltar la muntanya de Montjuïc i el portal de Sant Antoni en un atac ràpid i contundent. Els barcelonins, que havien construït a dalt de tot una fortalesa en trenta dies, més rudimentària que la que hi ha avui, van excavar trinxeres que connectaven el recinte amb la muralla de Drassanes. També van començar a efectuar accions guerrilleres tallant vies de subministrament de les tropes reials.

El 26 de gener el marquès de Los Vélez va enviar el gruix de les tropes contra el portal de Sant Antoni. De seguida, la Coronela de Barcelona, nom de les milícies urbanes encarregades de defensar els portals i les muralles, va començar a disparar contra els enemics. Aquestes milícies estaven formades per gent de tota mena d'oficis, a més d'artistes i estudiants. Alhora, les millors unitats castellanes d'infanteria van pujar la muntanya enmig de la foscor fins a arribar a la fortalesa, també defensada per la Coronela. Allà van ser aturats pels defensors, que protegien el camí que connectava el castell amb la ciutat, per on els arribava reforços, munició i pólvora.

Mentrestant, les portes del portal de Sant Antoni es van obrir i la cavalleria francesa va sortir a camp obert a combatre els invasors, però sense allunyar-se gaire. La cavalleria espanyola es va dirigir cap ells, sense adonar-se de la trampa. Els francesos van girar cua fins a l'interior de la ciutat i els castellans van quedar massa a prop dels murs, plens de defensors. La cavalleria enemiga va acabar cosida a trets. Aleshores, els francesos van tornar a sortir i van fer una càrrega que els va acabar d'escombrar. A la vegada, a Montjuïc, els invasors supervivents es replegaven. 

En menys de 24 hores, ara de dia, les tropes reials van intentar un nou assalt a Montjuïc. Els catalans que defensaven la fortalesa van fer servir més que mai els canons i els mosquets, mentre que els castellans intentaven superar el fossat i enfilar-se pels terraplens. De sobte, un defensor va saltar fora de la fortalesa cridant que els invasors es retiraven. Els milicians van sortir a totes i van destrossar els soldats reials muntanya avall. El marquès de Los Vélez va ordenar la retirada total i es va dirigir a Tarragona amb el que quedava de l'exèrcit. Durant la fugida, guerrillers catalans van atacar la rereguarda en diverses ocasions. Amb només uns pocs milers de soldats entre catalans i francesos i la milícia urbana, la victòria havia estat aclaparadora. Poc després, el marquès seria destituït en el càrrec. 

Tot semblava de cara fins que el 27 de febrer va morir Pau Claris, entre rumors d'enverinament per algun traïdor amagat. Catalunya perdia un dels millors líders de la seva història, capaç de dirigir el país i negociar amb França per tal de posar a ratlla les aspiracions borbòniques en territori català. Aquell que un dia davant de tots els diputats catalans va dir: "Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions". Amb tot, la guerra continuava.

Catalans i francesos van posar en el punt de mira Tarragona, que havia rebut més tropes i on hi havia el centre d'operacions castellà. Mentre que arribaven reforços de França comandants per Houdancourt, que també es convertia en virrei de Catalunya, la Generalitat va fer una crida a la mobilització de soldats per tot el país. Al Camp de Tarragona s'hi van concentrar 10.000 soldats d'infanteria, 3.000 genets i una vintena de canons preparats per atacar. La defensa de la ciutat comptava amb un exèrcit reial de 17.000 soldats d'infanteria i 1.700 genets dirigits per Federico Colonna. Al maig, el setge es formalitzava.

Houdancourt, que comandava l'exèrcit francocatalà, va decidir allargar el setge fins que la fam fes estralls. Els camins eren vigilats per a no permetre el pas de cap comboi amb aliments, i tota l'aigua es desviava per tal que no arribés a la ciutat. A mesura que passaven les setmanes i les reserves s'esgotaven, la fam i les malalties van començar a escampar-se. Colonna sabia que l'ordre de Felip IV era resistir peti qui peti fins a l'arribada de reforços. I quan més crítica era la situació, al mes de juliol, davant de Salou es van congregar 14 galeres de Castella, 14 de Nàpols, 7 de Gènova i 6 de Sicília. Com que el port de Tarragona estava blocat per galeres franceses, els vaixells reials van atacar-les de front fins a obrir una bretxa. 

Onze galeres reials van aconseguir entrar al port i ràpidament van començar a descarregar soldats i subministraments. El port es va convertir en el centre de la batalla amb els canons francesos treballant de valent. Per causar terror als vaixells assaltants, els enviaven embarcacions plenes de material inflamable. Al final del dia, la majoria de les provisions s'havien perdut i el port va quedar amb una imatge dantesca de galeres cremades i mig enfonsades. En aquella dramàtica situació molts tarragonins van començar a menjar cavalls i altres bèsties. 

El comte-duc d'Olivares ja no sabia què fer i, a més del conflicte català, estava revifant la insurrecció portuguesa. Així que s'ho va jugar tot: va mobilitzar les flotes de l'Atlàntic i de la mar del Nord. A l'agost, 40 galeres, 36 galions, 4 bergantins i més de 50 embarcacions de suport van intentar de nou entrar a Tarragona, blocada per una flota de 19 galeres, 29 galions i 8 bergantins. La topada va ser brutal, però l'avantatge numèric i el vent a favor va ser clau en la victòria castellana. Finalment, provisions i soldats van entrar a Tarragona i els vaixells francesos es van retirar. Dos dies després l'exèrcit francocatalà va avortar el setge, ja que era absurd mantenir-lo amb la via marítima totalment lliure per rebre subministraments. 

Des d'aleshores, tota la regió de Tarragona i el Penedès va ser sacsejada per les contínues topades entre soldats castellans i guerrillers catalans, i Catalunya va quedar dividida en dos. L'extrem sud en mans de la monarquia hispànica i la resta sota el control de la Generalitat. Ara l'objectiu castellà seria Lleida.

A l'octubre del 1642, les tropes reials van intentar assaltar Lleida, però l'exèrcit francocatalà ho va impedir a la batalla del turó dels Quatre Pilans. Llavors, el cardenal Richelieu va morir el 4 de desembre i Lluís XIII de França el 14 de maig de l'any següent, cosa que deixava el destí de Catalunya en mans de Lluís XIV, que era menor d'edat. Així que la direcció del govern va recaure en el cardenal Mazzarino, que no veia Catalunya com una prioritat. Per altra banda, Felip IV de Castella retirava la seva confiança al comte-duc d'Olivares i el destituïa.

Les tropes castellanes van tornar a intentar conquerir Lleida i, després de diverses topades amb les tropes francocatalanes, ho van aconseguir el 30 de juliol del 1644. Però els avanços reials encara no feien entreveure el final de la guerra, ja que la resistència de la població catalana era total i l'exèrcit defensor del Principat encara era fort. Per això, Felip IV va viatjar a Lleida amb la seva cort per activar una política conciliadora. Va organitzar un acte solemne en què va jurar les Constitucions Catalanes. Aquest gest simbòlic el va fer guanyar alguns suports entre la població local.

Aleshores, el comandant francès Houdancourt va prendre una decisió força arriscada. Va ordenar una ofensiva brutal contra Tarragona. L'ofensiva va ser un desastre tant sagnant com inútil. El cardenal Mazzarino, ja sense paciència, va retirar càrrecs i honors a Houdancourt i va designar Enric de Lorena, comte d'Harcourt, com a nou virrei de Catalunya.

Les batalles van continuar i les tropes francocatalanes van iniciar un setge a Lleida la primavera del 1646. Van desplegar un perímetre d'uns trenta kilòmetres que envoltava la ciutat, amb 9.000 soldats d'infanteria, 3.000 cavallers i una dotzena de canons. Els castellans comptaven amb 4.500 soldats i una desena de canons. Enric de Lorena cercava un bloqueig total i que la fam fes la resta. Però, mentre que catalans i francesos ja no els quedaven més tropes per mobilitzar, la monarquia hispànica enviava a defensar Lleida 12.000 soldats d'infanteria i 3.500 cavallers.

La nit del 21 al 22 de novembre els castellans van atacar des de fora un sector de la infraestructura del setge. Així començava la batalla de Santa Cecília. Amb l'ajuda de pales i escales i coberts per unitats de suport, els assaltants van aconseguir superar les defenses i passar a l'altra banda. Allà els esperava la cavalleria francesa, que els va fer retirar-se cap a les torres del recinte defensiu. Després d'hores de constants topades, els francocatalans van acceptar que el setge s'havia trencat i es van retirar de la regió. Arran d'aquesta derrota, el poder francès a Catalunya va minvar considerablement en uns fronts que, tot i això, es mantenien estables. 

El 1648 es va signar la Pau de Westfàlia, una sèrie de tractats que posaven fi a la Guerra dels Trenta Anys entre diferents potències europees. Entre altres coses, bona part dels Països Baixos (Províncies Unides) s'independitzaven de la monarquia hispànica. Ara només quedava Catalunya com a últim reducte del conflicte francocastellà. Però el país estava literalment esgotat, amb un territori devastat i amb manca de recursos i aliments. Per acabar-ho d'adobar, el 1650 hi va aparèixer la pesta.

Barcelona era una ciutat a prop del caos. La gent no tan sols passava gana per causa de la guerra, sinó que a sobre havia d'afrontar un nou brot de la pesta. Es calcula que en un parell d'anys hi va morir entre un 15 i un 25% dels habitants. La situació va ser aprofitada per Felip IV i a l'agost del 1651 va assetjar la ciutat comtal. El 13 d'octubre de l'any següent la ciutat es rendia. La Guerra dels Segadors havia acabat.

Amb tot, els francesos no van marxar i van intentar recuperar el territori o, com a mínim, fer-hi nosa. Però la població ja estava tipa d'aguantar els soldats francesos, que s'havien acostumat als abusos, tal com els castellans en el seu dia. Així que bàsicament tothom va fer la seva mentre s'esperaven les negociacions per a la pau, que arribarien l'any 1659.

Per mitjà del Tractat dels Pirineus les dues potències es van intercanviar territoris a canvi d'aturar del tot les hostilitats. Pel que fa a Catalunya, Felip IV va cedir a França el Rosselló i part de la Cerdanya, la Catalunya del Nord, i ho va fer d'amagat i sense el consentiment de les institucions del país. Perpinyà, plenament catalana aleshores, era la segona ciutat més gran del Principat. Durant molt de temps es va reclamar la devolució, i fins i tot hi va haver revoltes a totes dues bandes dels Pirineus que van ser durament reprimides. A més, malgrat que el tractat preservava les institucions catalanes dels territoris cedits, França les va anul·lar i va perseguir l'ús del català.



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els egipcis

L'absolutisme monàrquic

Introducció a l'edat mitjana

Les croades

Els cavallers medievals