La caiguda de Constantinoble
Constantinoble, una joia per al món cristià medieval, semblava inexpugnable. Però a mitjans del segle XV va haver d'enfrontar-se a un poder en expansió que no va ser capaç d'aturar: els turcs otomans. La seva caiguda seria un sotrac que quedaria indeleble en la ment de diverses generacions.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
| Constantinoble |
La ciutat de Constantinoble va ser fundada l'any 324 per l'emperador romà Constantí I el Gran sobre una península a l'actual estret del Bòsfor, on hi havia la colònia grega de Bizanci. Quan el 395 l'Imperi Romà va quedar definitivament dividit en dos (Imperi Romà d'Occident i Imperi Romà d'Orient) Constantinoble va ser la capital de l'imperi oriental.
Modernament, aquesta entitat és anomenada Imperi Bizantí, tot i que és una forma inexistent en aquells segles. Aquest expressió va ser popularitzada per erudits francesos al segle XVIII. En realitat, els habitants de Constantinoble es deien a si mateixos romans, no bizantins, i tenien una estructura estatal romana, una religió cristiana i una cultura grega de base. Tot i que en un principi el llatí era la llengua de l'estat, el grec acabaria convertint-se en l'idioma de l'administració, l'escola i la religió.
 |
| Representació de Constantinoble |
L'Imperi Romà d'Occident va quedar oficialment extingit l'any 476 i l'Imperi Romà d'Orient va ser una mena d'hereu de l'occidental, encara que amb una personalitat pròpia. Mentre que Europa vivia un embolic de ca l'ample amb els pobles germànics i la inestabilitat d'uns segles convulsos al principi de l'edat mitjana, Constantinoble era una capital plena de riqueses i estable en tots els sentits. Contenia magnífics palaus, cúpules i torres fruit de la prosperitat adquirida.
LES DEFENSES
Aquesta ciutat havia repel·lit en 1.100 anys d'història 26 setges sense que cap invasor aconseguís travessar les muralles terrestres. Les marítimes només havien sigut conquerides pels croats durant la Quarta Croada (1202-1204). En total, uns 20 km de circuit emmurallat la feien gairebé inexpugnable. També, cal dir, va ajudar l'anomenat foc grec, una arma que consistia en una mescla inflamable que tenia la capacitat de cremar en contacte amb l'aigua i sota aquesta. A hores d'ara, encara no se sap exactament quina era la seva fórmula.
El primer sistema defensiu de la ciutat constava d'una muralla que l'envoltava per totes bandes i la protegia per mar i terra. Constantí hi afegiria un mur fortificat amb torres que aniria des del Corn d'Or, un estuari i port natural, fins a la mar de Màrmara. Pel que fa als trams marítims, serien renovats en diverses èpoques. Ara bé, l'obra per excel·lència va ser efectuada per l'emperador Teodosi II entre el 412 i el 447. Va construir un complex sistema de muralles de 6,5 km de longitud, a més d'una rasa exterior en forma de fossat de 20 metres d'ample i 7 de profunditat, que es podia inundar d'aigua per mitjà d'unes canonades.
 |
| Esquema de les muralles de Teodosi |
 |
| Tram restaurat de les muralles de Teodosi |
El primer mur, el més exterior i baix, constava d'un passadís de patrullatge per vigilar el fossat. Després hi havia un altre mur més elevat i amb torres, que proporcionava una posició estratègica per disparar a qui ataqués el fossat i la primera muralla. Per acabar, hi havia un tercer mur, el més alt i sòlid, que tenia uns 12 metres d'alçada i més de 90 torres que arribaven als 20 metres. Entre torre i torre hi havia uns 70 metres de distància i podien contenir diferents peces d'artilleria. A més, en total hi havia entre 9 i 11 portes fortificades. La part marítima de la ciutat, en canvi, estava protegida per una muralla més senzilla.
LA DECADÈNCIA
Encara que la capital havia estat inexpugnable, l'afebliment de l'Imperi havia començat ja al segle XI amb constants pèrdues de territori. Durant la Quarta Croada (1202-1204), a sobre, la ciutat va ser conquerida per primer cop i saquejada de valent, curiosament, per tropes cristianes. Tot seguit s'hi va instaurar un govern croat i titella de la República de Venècia. La seva durada seria curta, menys de sis dècades, i la ciutat tornaria a tenir un emperador romà, Miquel VIII Paleòleg, però la tendència des de llavors quedaria consolidada a la baixa.
L'avanç imparable dels turcs sobre Àsia i Europa era un fet que atemoria les potències cristianes i que empetitia cada cop més l'abast del poder de Constantinoble. Al segle XIV els turcs ja havien incorporat bona part de les províncies romanes orientals al seu territori. La capital era un punt perdut enmig de l'Imperi Otomà. Si entre els segles VI i XII havia arribat als 500.000 habitants, a mitjans del segle XV gairebé no arribava als 50.000. Quan els turcs otomans la van atacar i conquerir, a la primavera del 1453, feia temps que la glòria de l'Imperi Romà d'Orient s'havia esvaït per complet, si és que encara se li podia dir Imperi.
 |
| Constantinoble enmig de l'Imperi Otomà al segle XV |
EL SETGE
El 2 d'abril de 1453 el sultà Mehmet II es va plantar davant de Constantinoble amb un poderós exèrcit. El dia 5 va demanar la rendició de la ciutat, però no hi va haver resposta. Es calcula que les tropes turques estarien formades per uns 100.000 homes, dels quals uns 80.000 serien soldats regulars i la resta enginyers, metges, ferrers, fusters, etc. A més, hi havia una gran flota naval encarregada d'atacar des de l'aigua i evitar l'arribada de subministraments.
Les tropes terrestres otomanes comptaven amb 70 canons, entre els quals hi havia un, el més gros, anomenat Basílica. Amb nou metres de llarg i una boca d'uns 70 cm d'ample, podia disparar projectils de fins a 500 kg a 1,6 km de distància. El 6 d'abril els canons van començar a tronar. Els més petits podien disparar més de cent vegades al dia. L'efecte va ser devastador, no només pels danys que causaven, sinó també pel soroll i les tremolors que provocaven. La població civil es va espantar moltíssim i es va afanyar a pregar a les esglésies.
Pel que fa als defensors, liderats per l'emperador Constantí XI, hi havia entre 5.000 i 8.000 soldats, segons diverses fonts. Una part important havien vingut de fora, entre els quals hi havia uns 200 catalans amb la missió de protegir una part de la muralla. Venecians, genovesos i catalans tenien a la ciutat colònies estables per causa del comerç, i eren els principals estrangers que la defensaven. Amb tot, el desavantatge era clar. Les picabaralles internes i la deixadesa de Roma, irritada per la dèria dels sobirans de Constantinoble de no unir les dues capitals sota una única església, va fer impossible una ajuda important des de l'exterior.
L'artilleria local era més aviat lleugera, a més d'algunes catapultes, i totes les esperances estaven posades en la resistència de les muralles. Però les muralles rebien les canonades de la moderna artilleria turca i quedaven malmeses. Durant la nit, els habitants de la ciutat intentaven reconstruir allò que podien i construïen barreres de pedres i terra a tocar dels murs, per tal que algunes canonades fossin amortides.
 |
| Representació del setge a Constantinoble |
El 20 d'abril tres vaixells genovesos van arribar a Constantinoble carregats amb provisions i homes per lluitar. Van haver d'enfrontar-se a la flota turca amb una pluja incessant de fletxes. Tot i semblar impossible, van aconseguir entrar al port del Corn d'Or, que quedava tancat amb una enorme cadena. Aquesta cadena era un sistema de defensa que protegia el port natural de l'estuari. Sortia d'una fortificació costanera de Constantinoble i arribava a una torre a l'atra banda, on hi havia una petita ciutat emmurallada anomenada Pera o Gàlata, que era una colònia genovesa.
Mehmet, enfurismat, va idear un pla per capgirar la situació. Va instal·lar corrons greixats des de la costa fins a la part alta del Corn d'Or per poder traslladar part de la seva flota. La ruta envoltava la ciutat de Pera i havia de ser un moviment secret. En plena nit, 70 embarcacions van ser lliscades per terra fins més enllà de la cadena que barrava el pas. El 22 d'abril els defensors de Constantinoble veien impotents com les galeres otomanes s'endinsaven a l'aigua, preparades per a la topada.
Les dues flotes van enfrontar-se i els turcs van aconseguir posicionar-se davant les muralles. Mehmet va ordenar empalar 29 italians presoners a la vista de tothom. Com a resposta, Constantí va penjar presoners turcs a sobre dels murs. Els dies passaven i la resistència cristiana continuava.
Mehmet va decidir que experts miners fessin túnels sota les muralles. Els cristians hi apareixien sobtadament i s'hi produïen ferotges combats subterranis. Els túnels eren ensorrats i els miners otomans morien al moment. Després de dues setmanes, el sultà Mehmet va renunciar a les excavacions.
Constantí va enviar un grapat de marins en una barca ràpida a explorar les costes de Grècia en la recerca d'alguna flota de suport. Però no van tenir èxit. Els marins van debatre si tornaven a Constantinoble o si s'allunyaven per assegurar-se la salvació. Van decidir tornar-hi. Un cop van aconseguir superar el bloqueig otomà i entrar a la ciutat, van explicar a l'emperador les males notícies. El sobirà els va agrair el valor i coratge i va començar a plorar amargament.
A principis de maig, la moral de l'exèrcit otomà començava a decaure. Hi havia diferències d'estratègia entre els comandaments i els soldats estaven cada cop més impacients. Mehmet va decidir fer una oferta de pau. La població podia pagar un tribut o anar-se'n a on volguessin. Però Constantí la va rebutjar. Arribats a aquell punt, i amb el pes històric de la ciutat a les espatlles, va respondre: "No està a la meva mà, ni a la de cap ciutadà, entregar la ciutat. Tots preferim morir abans que se'ns perdoni la vida".
La situació en tots dos bàndols era febril i el setge semblava arribar al seu punt més crític. A sobre, la nit del 24 de maig hi va haver un eclipsi parcial de lluna, cosa que va ser interpretada molt negativament pels habitants de Constantinoble. La moral no podia estar més baixa. Per tal d'aixecar-la, Constantí va ordenar treure en processió la Verge, però una tempesta va sorprendre els participants, la icona va relliscar de les espatlles dels portadors i va caure al terra ple de fang. Les supersticions i els mals auguris feien acte de presència.
Una delegació grega va aconseguir entrar a la ciutat i va suplicar a l'emperador que fugís i que organitzés la resistència des del país hel·lè. Però s'hi va negar. L'assalt final estava a punt de començar i ell havia de ser-hi present.
Durant tres nits, a partir del 27 de maig, Mehmet va ordenar encendre fogueres al llarg de la línia de front. Els defensors les veien des de les muralles alhora que escoltaven els cants rítmics dels turcs. El dia 28 tots es van reunir a la tarda en Santa Sofia per pregar. Fins i tot catòlics i ortodoxos van acabar abraçant-se en un darrer acte de fe abans de tornar a les seves posicions de combat. Només la població que no podia lluitar es va quedar a l'enorme església.
El 29 de maig, abans de sortir el sol, els otomans van llençar contínues onades d'atacs entre el soroll dels tambors i dels corns. Durant hores els defensors de la ciutat van aguantar heroicament defensant les portes en un esfereïdor cos a cos contra els invasors. Seria la mala sort qui decantés finalment la balança.
Quan el genovès Giustiniani, cap militar de la resistència cristiana, va ser ferit, va demanar a l'emperador retirar-se de la batalla. Constantí el va intentar convèncer perquè es quedés a prop de l'acció, però finalment va acceptar que se n'anés. Un cop els soldats van veure que el seu líder abandonava la batalla, la seva moral es va enfonsar i van començar a deixar les seves posicions i córrer cap a l'interior de la ciutat. Els otomans ho van aprofitar per travessar les malmeses muralles i iniciar la conquesta i saqueig de Constantinoble. Van matar a tort i a dret i la població que havia quedat a santa Sofia va ser esclavitzada. Alguns van preferir suïcidar-se abans de caure en mans turques. A la tarda Mehmet va fer una entrada triomfal a la ciutat, mentre que es creu que Constantí va morir combatent; el seu cos mai seria trobat.
El sultà va demanar la fi del saqueig i va declarar que Santa Sofia seria convertida en mesquita. Va reunir els supervivents més importants de la noblesa i els va executar. Una petita comunitat cristiana va rebre el permís de sobreviure, guiada pel bisbe Gennadi II. Constantinoble seria des d'aleshores la nova capital de l'Imperi Otomà, i Mehmet II seria conegut com El Conqueridor, amb només 21 anys.
CONSEQÜÈNCIES
La conquesta otomana de la ciutat de Constantinoble és per a molts experts el punt final de l'edat mitjana, la fi del món clàssic representat per la cultura romana i grega. Tota la Cristiandat va rebre la notícia amb plors i amargor, sense entendre per què els seus governants no van poder fer més per ajudar-la. Segons els relats que tenim de l'època, moltes persones van recordar durant anys on es trobaven en el moment d'assabentar-se'n. L'impacte va ser brutal. Tot i que la cultura romana oriental va sobreviure en l'arquitectura i les arts, la caiguda de Constantinoble en mans musulmanes va suposar la fi del darrer vincle entre el món antic i el medieval.
