La conquesta de Sicília i la disputa de Còrsega
Després de les conquestes de Mallorca i València per part de Jaume el Conqueridor, Pere el Gran va fixar la mirada en Sicília. La seva conquesta consolidaria Catalunya com a una potència militar i comercial de primer ordre.
 |
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
Jaume I el Conqueridor s'havia imposat a Mallorca (1229-1230) i Eivissa (1235), que serien bases que asseguraven les rutes comercials a la Mediterrània occidental. Després va prendre València (1233-1245), una terra rica en terres de conreu. El seu fill i successor Pere III d'Aragó i II de Catalunya, anomenat el Gran, continuaria la feina posant la mirada a l'illa de Sicília. Mentrestant, l'altre fill, Jaume (Jaume II de Mallorca), heretaria Mallorca, Cerdanya i Rosselló.
Pere el Gran va regnar només nou anys, entre el 1276 i el 1285. Va ser entronitzat a l'edat de 36 anys. El 1262 s'havia casat amb Constança, filla de Manfred I de Sicília, fet que segellava l'aliança catalanosiciliana en detriment de les aspiracions franceses. La relació de Manfred I amb el papa Innocenci IV eren molt dolentes, perquè refusava algunes de les directius de la Santa Seu i havia demanat ajuda als musulmans del nord d'Àfrica per consolidar el seu poder a l'illa i a alguns territoris italians. També va intervenir en disputes successòries al centre d'Itàlia fins a ser reconegut pels florentins com a protector de la Toscana. Un nou papa, Climent IV, va demanar ajuda a Carles d'Anjou, que era comte de la Provença i germà del rei Lluís IX de França. Li va oferir ser rei de Sicília si expulsava Manfred I de l'illa. El 26 de febrer del 1266 Manfred seria derrotat i mort per les tropes franceses a la batalla de Benevent. Carles d'Anjou es convertia així en rei de l'illa i hi establia la dinastia angevina.
En realitat, la mort de Manfred deixava Constança com successora legítima però, Pere, que encara no era rei d'Aragó, no estava en condicions de fer valer els seus drets sobre l'illa. Al sud de València el seu pare Jaume I feia front a les revoltes musulmanes i obrir un segon front no era una decisió assenyada. Mentre esperava la seva oportunitat, va acollir fugitius sicilians i va teixir una xarxa de partidaris seus dins l'illa i internacionals en previsió d'un futur conflicte obert. Castella i Anglaterra, per exemple, li donaven suport.
El 31 de març del 1282, quan Pere el Gran ja era rei de la Corona d'Aragó, a Sicília va saltar l'espurna que va fer esclatar una gran revolta coneguda com Les Vespres Sicilianes. Carles I d'Anjou havia omplert l'administració de francesos i governava de forma arbitrària i compulsiva. A més, havia traslladat la capital del regne de Palerm a Nàpols, ja que el regne no incloïa només l'illa, sinó també tot el sud d'Itàlia. Aquesta decisió va molestar moltíssim els sicilians. L'ambient ja estava molt escalfat i un abús d'un soldat francès a una dona nativa va fer aixecar tot el poble. Uns 2.000 francesos i col·laboradors van ser assassinats aquella mateixa nit, i durant els següents dies les execucions van continuar. Els revoltats van aconseguir el control de l'illa i van formar governs populars amb el suport de l'Església local.
Carles I d'Anjou, que es trobava a Nàpols, va dirigir el seu exèrcit travessant la mar cap a la ciutat siciliana de Messina, la qual va assetjar. Alhora, Pere el Gran, que es trobava al nord d'Àfrica intentant establir una base naval a la regió, va rebre ambaixadors sicilians que li oferien l'illa a canvi de respectar les lleis i privilegis locals. No s'ho va pensar dos cops; l'oportunitat esperada havia arribat per fi. El 30 d'agost desembarcava a Tràpena (Trapani) amb 15.000 efectius, des d'on es va dirigir ràpidament a Palerm. A la capital va ser coronat rei i tot seguit va continuar amb el seu exèrcit cap a Messina. Quan Carles I d'Anjou se'n va assabentar, es va espantar i va girar cua fins a Nàpols. Tota Sicília quedava aleshores en poder de Pere el Gran.
Malgrat tot, la guerra no arribaria a la seva fi. Un nou papa, Martí IV, va oferir la Corona d'Aragó a Carles de Valois, fill de Felip III de França, després d'excomunicar Pere el Gran. En aquella època els papes es creien amb l'autoritat de fer i desfer al seu gust i ficaven el nas en multitud d'assumptes polítics. Aquest oferiment era una autèntica bogeria, però tenir el favor de la Santa Seu va convèncer Felip III per intentar-ho. Llavors, el conflicte es va traslladar al Rosselló, que pertanyia a Catalunya. Alguns nobles aragonesos i eclesiàstics van posicionar-se a favor del bàndol francès, i a Barcelona un petit grup de nobles va aprofitar per provocar aldarulls. Pere el Gran va deixar Sicília i va aixafar la revolta de la ciutat comtal sense compassió, i tot seguit va combatre els francesos. Aquesta era una autèntica croada contra Catalunya, formada per 4.000 cavallers i milers de soldats d'infanteria.
Gràcies a la superioritat naval i la perícia de l'almirall Roger de Llúria, els catalans van guanyar la partida als francesos, que fins i tot havien assetjat Girona. La victòria a la batalla naval de les illes Formigues (del 28 d'agost al 4 de setembre del 1285) i a la batalla del coll de Panissars (del 30 de setembre a l'1 d'octubre del mateix any) va fer que els francesos s'arronsessin. A sobre, el 5 d'octubre Felip III moria malalt a Perpinyà. Per altra banda, Pere el Gran moriria l'11 de novembre per una malaltia sobtada a l'edat de 45 anys. El succeiria el seu fill Alfons el Franc i Sicília quedaria en mans d'un altre fill, Jaume el Just, fins al 1291, any en què succeiria el seu germà com a rei de la Corona d'Aragó. En aquell moment, l'illa passaria a un altre germà, Frederic II de Sicília.
Tot i que Sicília es mantindria dins l'òrbita catalana, les disputes van continuar amb el successor de Carles I d'Anjou, Carles II d'Anjou, fins a la pau de Caltabellota, signada a l'agost del 1302. En aquest acord s'establia, entre altres coses, el reconeixement internacional de Frederic II com a rei de l'illa vinculat a la Corona catalanoaragonesa. Durant aquest temps, i malgrat el conflicte amb Nàpols, les relacions entre Catalunya i Sicília van ser molt intenses, amb una vintena de consolats a l'illa i una gran presència de mercaders catalans.
Com que el rei Jaume II de Mallorca, germà de Pere el Gran, havia ajudat els francesos a l'hora d'envair Catalunya, el seu regne va ser confiscat per la força per Alfons el Franc, fill de Pere el Gran i, per tant, nebot del rei mallorquí. El 1295 Jaume II va recuperar l'illa en condició de vassall de la Corona d'Aragó gràcies al Tractat d'Anagni, amb la participació del papa Bonifaci VIII. En aquest tractat Jaume el Just, germà d'Alfons el Franc, adquiria també l'illa de Còrsega, tot i que durant tot el segle XIV els reis catalanoragonesos no la dominarien del tot, perquè l'illa estava immersa en una guerra civil entre els partidaris de la Corona d'Aragó i els de la república de Gènova. També rebria Sardenya, que acabaria conquerint entre el 1323 i el 1326.
El net de Jaume II de Mallorca, Jaume III, tindria una relació pèssima amb Pere el Cerimoniós, que envairia l'illa el 1343 per reincorporar-la a la Corona juntament amb el Rosselló, Cerdanya i Montpeller, possessions del rei mallorquí. Però Jaume III va fugir a França per aliar-se amb el rei Felip VI i vendre'l Montpeller. Amb els diners va formar un exèrcit per intentar recuperar Mallorca, però moriria a la batalla de Llucmajor el 25 d'octubre del 1349.
El rei Martí l'Humà (1396-1410) va aconseguir reforçar la presència institucional catalana a Còrsega i donar-li estabilitat, fins al punt d'assegurar-se el control de pràcticament tota l'illa. Però una nova revolta anticatalana va aconseguir que una facció progenovesa s'apoderés del govern. A sobre, arran de la intromissió de la dinastia Trastàmara a la Corona d'Aragó a partir del 1412 i la seva deixadesa, Còrsega continuaria en mans genoveses. El 1448 el papa Nicolau V cediria oficialment els drets de l'illa a Gènova.
 |
| Les dades que no estan entre parèntesis són l'any de la mort |
