La conquesta de Sardenya i la disputa de Còrsega
Sardenya va ser un objectiu català durant molt de temps, fins que la Corona d'Aragó s'hi va tirar de cap per assolir el control de l'illa. El preu de fer-ho, però, seria massa costós.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Quan l'Imperi Romà d'Orient (anomenats modernament bizantins) va deixar de tenir presència a la Mediterrània occidental, l'illa de Sardenya es va dividir en quatre regions autònomes anomenades jutjats: Torres, Gallura, Arborea i Càller. Al segle XI aquests jutjats ja eren independents, tot i que van anar quedant dins l'òrbita de les repúbliques de Pisa i Gènova, llevat del cas d'Arborea. Mentrestant, durant el segle XIII i principis del XIV la Corona d'Aragó prenia Mallorca, València i Sicília i posava la mirada al territori sard. Quan es va decidir la campanya de conquesta bona part dels almogàvers feien de les seves a la Mediterrània oriental.
Ja a mitjans del segle XII Barisó I d'Arborea s'havia casat amb Agalbursa de Cervera, filla del vescomte de Bas (Besalú). Més endavant, arran del Tractat d'Anagni del 1295, Jaume el Just va aconseguir que el papa Bonifaci VIII li donés el dret a la conquesta de Sardenya i Còrsega (un dret teòric, només, però venint del papa era molt). L'any 1323 Hug II d'Arborea va mostrar la seva predisposició a una entesa fent-se voluntàriament vassall del rei català. La Corona d'Aragó volia gaudir de tenir més ports mediterranis per fer escala en les rutes cap a d'orient i dels recursos que oferia l'illa, com gra, sal, corall i plata. En el cas d'Arborea, l'avinentesa podria resultar en l'anhelada unió de tota l'illa en un únic estat.
L'1 de juny del 1323 les tropes de Jaume el Just comandades pel seu fill Alfons (el futur Alfons el Benigne) van salpar rumb a Sardenya amb 60 galeres i una vintena de naus més petites. Un cop hi van arribar, van atacar els territoris de Càller, sota control de Pisa, amb l'ajuda d'Arborea. A poc a poc, i durant tres anys, les conquestes es van succeir i ni pisans ni genovesos van poder evitar que l'illa quedés en mans catalanes.
 |
| Flota de galeres de guerra molt similars a les que feien servir els catalans (IA) |
Els territoris de Sardenya van ser repartits entre nobles i van ser organitzats de la mateixa manera que ho estava Catalunya. Els sards, que no estaven acostumats al sistema feudal, no van veure amb bons ulls aquests canvis. Les revoltes van ser constants fins que el 1353 Marià IV d'Arborea i els seus fidels es van enfrontar directament a les tropes catalanes presents a l'illa i les van derrotar. També van prendre l'Alguer i van buscar la protecció de Gènova, que els donaria suport.
Els habitants de l'Alguer van acceptar joiosos el trencament de vassallatge i ho van celebrar als carrers. Pere el Cerimoniós, el rei del moment, ja feia temps que s'ensumava alguna cosa i havia estat preparant un exèrcit que comptava amb el suport de Venècia. Amb 45 galeres catalanes i 20 de venecianes, a més d'altres naus de reforç, una gran flota es va presentar a l'Alguer. Abans de res, els catalans van haver de lluitar contra un estol enviat per Gènova que venia a auxiliar els sards i que va patir una aclaparadora derrota. Tot seguit, l'Alguer va rendir-se als catalans. Però tan aviat com el gruix de les tropes va marxar de la ciutat, la població es va aixecar de nou i es va rebel·lar contra les autoritats catalanes.
Pere el Cerimoniós, fart de la inestabilitat que hi havia a l'illa, va decidir reprimir durament els sards i que això servís d'exemple. Va mobilitzar un nou exèrcit que l'any següent tornaria a Sardenya. El 22 de juny de 1354 arribava a la ciutat i l'assetjava. Després de sis mesos, sards i genovesos la van entregar al rei, que va manar repoblar-la amb catalans vinguts del Penedès i del Camp de Tarragona. Malgrat la victòria i els enormes recursos invertits durant els següents anys, els catalans mai van poder controlar tota l'illa. El rei català fins i tot va intentar arreglar la situació amb pactes matrimonials i diverses jugades diplomàtiques, però no se'n sortiria. Sardenya es convertia així en el 'Vietnam català', expressió usada per alguns historiadors. Seria cap a l'any 1420, ja amb la dinastia Trastàmara al tron de la Corona d'Aragó, quan Sardenya quedaria finalment pacificada.
En el cas de Còrsega, sota influència genovesa, encara seria més difícil sotmetre-la. Els recursos es van centrar sobretot a Sardenya i els genovesos tenien molta presència en les costes corses. La mala maror, però, no va evitar acords comercials i una certa tolerància, tot sense acceptar la sobirania catalana de l'illa.
El rei Martí l'Humà (1396-1410) va aconseguir reforçar la presència institucional catalana a Còrsega i donar-li estabilitat, fins al punt d'assegurar-se el control de bona part de l'illa. Però una revolta anticatalana aconseguiria que una facció progenovesa s'apoderés del govern. A sobre, arran de la intromissió de la dinastia Trastàmara a la Corona d'Aragó a partir del 1412 i la seva deixadesa, Còrsega continuaria en mans genoveses. El 1448 el papa Nicolau V cediria oficialment els drets de l'illa a Gènova.
 |
| Les dates entre parèntesis indiquen la durada del govern; la resta, l'any de la mort. |
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
