El Compromís de Casp

A la mort del rei Martí l'Humà, la Corona d'Aragó va quedar sense successor. Aquest fet propiciaria tot un seguit de moviments polítics i xantatges que acabarien per substituir la dinastia del casal de Barcelona per una d'estrangera: la Trastàmara.


La mort de Martí l'Humà, l'any 1410, va ocasionar una pugna successòria que va canviar per complet el futur de Catalunya. El monarca havia tingut tres fills i una filla, però tots quatre van morir abans que ell. El candidat més coherent era el comte Jaume d'Urgell, besnet del rei Alfons el Benigne i home de confiança de Martí l'Humà, i que s'havia casat amb una filla de Pere el Cerimoniós. Sorgit de la línia reial catalana i cap de la família més poderosa del país, semblava el successor més idoni. Ara bé, la burgesia emergent barcelonina i la classe mercantil no sentien gaire entusiasme per un rei continuista, ja que creien que calien canvis profunds que els beneficiessin. Una part de la pagesia, víctima directa dels abusos dels senyors, també estaven interessats en una alternativa que reformés el sistema. Però quina?

Els nobles aragonesos no volien saber res de Jaume d'Urgell i s'hi van oposar. Van pactar el suport a Ferran d'Antequera, de la família castellana Trastàmara, a canvi d'avantatges i privilegis. Tot i que era net de Pere el Cerimoniós, la seva branca no era en realitat catalana, ni la seva cultura ni la seva llengua. 

La jugada semblava del tot contraproduent, perquè Castella estava governada per aquesta mateixa família i, de fet, el mateix Ferran n'era el regent, ja que el seu germà i rei Enric III havia mort i el successor Joan II era encara molt petit. Que les dues corones tinguessin una mateixa dinastia, que en el cas catalanoaragonès no seria del país, era molt arriscat. 

Els aragonesos feia molt de temps que envejaven la posició de Catalunya, motor econòmic i cultural des de gairebé el moment de la unió de la corona en la figura de Ramon Berenguer IV. El seu objectiu era la venjança i, a sobre, guanyar diners i terres. A més, Benet XIII, un religiós aragonès que lluitava per apoderar-se del control del papat, necessitava el suport dels Trastàmares per a la seva causa, cosa que el va empènyer a fer-los costat en aquesta pugna. Per acabar-ho d'adobar, Ferran d'Antequera era una de les persones més adinerades d'Europa i tenia un poderós exèrcit. 

Un altre que va pretendre el tron va ser el francès Lluís d'Anjou, el príncep hereu del comtat de Provença, futur Lluís III. Aquest era net del rei català Joan I, tot i que formava part de la dinastia d'Anjou. També es va presentar com a candidat Frederic de Sicília, net de Martí l'Humà, ja que el seu avi en vida havia mostrat una certa preferència per ell. Amb tot, cap dels dos tenien exèrcit propi i comptaven amb un suport limitat.

Els valencians es trobaven en una situació afeblida i no tenien gaire interès a embolicar-s'hi massa, tot i que molts nobles se sentien lluny del Casal de Barcelona. Pel que fa als mallorquins, clarament urgellistes, van quedar exclosos fins i tot del debat. 

Ferran d'Antequera, confiat en les seves possibilitats, va entrar a l'Aragó amb les seves tropes amb l'excusa de protegir els nobles que el feien costat, però amb el veritable objectiu de pressionar i generar por.

Aleshores, a partir de l'estiu del 1411 les Corts es van reunir diverses vegades per intentar desblocar el problema successori. Però les llargues discussions no servien per a res. A principis del 1412, Benet XIII va reclamar que es formés una comissió amb representants de cada estat per resoldre la qüestió, llevat de Mallorca (partidària de Jaume d'Urgell) i Sicília i Sardenya (partidàries de Frederic de Sicília). Un nyap en tota regla.

Benet XIII s'havia proclamat papa de forma il·legítima i estava enfrontat a França i Roma. Necessitava que Ferran guanyés la partida per mantenir les opcions de retenir el seu càrrec durant més temps. La comissió va ser escollida de forma totalment interessada per una junta d'aragonesos trastamaristes. Cinc dels nous comissionats, a més, eren del clergat. Es van reunir a Casp per deliberar i fer una votació.

A la comissió es van presentar els arguments de tots els candidats: Ferran d'Antequera, Jaume d'Urgell, Lluís d'Anjou i Frederic de Sicília. També s'hi van presentar Alfons de Gandia i Joan de Prades i de Foix, amb poques esperances. La tupinada era més que previsible. Un dels representants de València, ferm defensor de Jaume d'Urgell, va ser declarat boig i expulsat de la comissió. 

Els tres representants d'Aragó van donar el vot a Ferran d'Antequera; de València, dos van ser per al mateix i un en blanc; mentre que els representants catalans van donar dos vots a Jaume d'Urgell i un a Ferran. El vot català a Ferran va ser d'un, ves per on, amic de Benet XIII. Així s'instaurava la dinastia de Trastàmara al tron de la Corona d'Aragó. Pel que fa a Jaume d'Urgell, es va revoltar contra un resultat del tot injust al crit de "O rei, o res!" i va ser assetjat al seu castell de Balaguer. Un cop pres i confiscades les seves propietats, el van enviar a diferents presons, on moriria uns vint anys després. Seria el darrer comte d'Urgell i el seu comtat passaria a integrar-se a la Corona.

De seguida el nou i flamant rei es va adonar de quant complicat seria el càrrec. A les Corts Catalanes del 1413, els diputats no li van perdonar cap deute que la Corona arrossegava, li van denegar subsidis i el van forçar a acceptar unes lleis que conferien més poder a la Generalitat. Durant aquestes mateixes Corts se li escaparia que aconseguir arribar al tron li havia costat més de 1.000 monedes d'or.

Ferran I no va complir cap expectativa i el seu regnat va ser breu. El 13 de març del 1416 la comitiva reial va haver d’aturar-se mentre viatjava. El rei, que encara no havia fet els 36 anys, no es trobava bé. Patia un terrible còlic nefrític que va empitjorar. Les cròniques diuen que va estar cinquanta hores sense poder orinar. El 2 d’abril va morir al número 37 del carrer Nou d'Igualada. No hi va haver or que pogués allargar-li la vida ni un segon més.

Fins aleshores Barcelona havia estat el motor de la Corona i una potència mediterrània, amb  dues institucions modernes i avançades a l'època: el Consell de Cent i la Diputació del General, coneguda també com a Generalitat. El seu govern juntament amb les muralles noves acabades d'estrenar auguraven un futur estable i pròsper, però tot se n'anava en orris amb una nova dinastia que no coneixia ni la llengua ni la cultura del país. La població del Principat, neguitosa davant d'aquesta situació, veuria fetes realitats les seves pors al cap d'uns anys a la Guerra Civil Catalana.


Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els egipcis

L'absolutisme monàrquic

Introducció a l'edat mitjana

Les croades

Els cavallers medievals