El Compromís de Casp
A la mort del rei Martí l'Humà, la Corona d'Aragó va quedar sense successor. Aquest fet propiciaria tot un seguit de moviments polítics i xantatges que acabarien per substituir la dinastia del Casal de Barcelona per una d'estrangera: la Trastàmara.
 |
ABANS DEL COMPROMÍS DE CASP
El segle XIV havia estat un segle força complicat per a la Corona catalanoaragonesa. El 1333 hi havia hagut una gran fam, un any conegut com lo mal any primer. Després vindria la gran pesta del 1348 i dos rebrots més el 1363 i 1371. La pesta va matar al voltant del 30% de la població, fet que es va notar més al camp que a la ciutat. De sobte, moltes terres quedaven abandonades i els senyors perdien una part important de les seves rendes. L'afectació econòmica a les viles i ciutats, tot i existir, no seria tan greu com al món rural, i fins i tot el comerç a la Mediterrània continuaria sense canvis rellevants. Amb tot, l'economia interna quedava molt tocada.
Els conflictes militars també van tenir el seu protagonisme durant el segle XIV, i van perjudicar molt les arques reials. En primer lloc, Jaume III de Mallorca es va enfrontar al seu cunyat Pere el Cerimoniós, de qui era vassall, fins que el 1349 va morir en la batalla de Llucmajor. D'aquesta manera, el Regne de Mallorca tornava a integrar-se del tot a la Corona. El 1353, a més, Pere el Cerimoniós va haver d'organitzar una flota de vaixells per reprimir la revolta de l'Alguer, a Sardenya. I entre 1356 i 1369 Castella estaria enfrontada a Catalunya en la Guerra dels dos Peres. Fins i tot Barcelona seria assetjada pels castellans, encara que patirien una dura derrota.
En el cas de València i Aragó, la situació econòmica era millor que a Catalunya. La pesta havia sotragat menys la població, fet que va afavorir una recuperació més ràpida. En el cas de València, l'agricultura es va reorientar, sense deixar de banda el blat, l'oli i el vi, cap a les figues, les panses, les ametlles, el pebre i el safrà, que ja eren productes apreciats a Europa. Les manufactures, en especial les de llana, anaven bé. A més, una part important dels camperols eren mudèjars, nom dels musulmans que vivien en territori cristià, i el regne no afrontava la tremenda tensió que hi havia a Catalunya amb els remences, pagesos que que patien els abusos dels seus senyors. En el cas dels mudèjars, tot i generar alguna situació d'inestabilitat, en general vivien millor que els remences i donaven menys problemes.
En el cas del Regne d'Aragó, la pesta també havia estat menys agressiva i l'agricultura tradicional, la de blat, oli i vi, encara era molt potent, a més del cultiu de safrà que, com en el cas de València, començava a ser un producte molt valorat. I pel que fa a la ramaderia, la llana era el producte estrella, sens dubte. La única inestabilitat era la provocada per dos bàndols nobiliaris, els Urrea i els Luna.
Si durant el segles XII, XIII i principis del XIV Catalunya havia estat el motor econòmic, comercial i cultural de la Corona, cap a finals del XIV la situació semblava que podia capgirar-se, ja que Catalunya era qui patia unes condicions més delicades que generaven molta incertesa.
EL PROBLEMA DE LA SUCCESSIÓ
La mort de Martí l'Humà, el 31 de maig de 1410, va ocasionar una pugna successòria que va canviar per complet el futur de Catalunya. El monarca havia tingut tres fills i una filla, però tots quatre van morir abans que ell; l'últim, Martí el Jove, rei de Sicília, un regne vassall de la Corona.
Quan encara era viu, Martí l'Humà va començar a moure peces per tal de garantir una successió pacífica i va obrir el debat demanant la convocatòria de totes les Corts per tractar l'assumpte. La seva preferència era el seu net Frederic, fill de Martí el Jove. El problema és que era bastard, fruit d'una relació extramatrimonial. Per aquest motiu, Martí l'Humà va començar un procés de legitimació atorgant-li diversos títols i, sobretot, el dret a la successió del seu pare, encara viu, a Sicília. Aquest seria el trampolí que el faria seure al tron principal, el de la Corona d'Aragó, un cop morís Martí l'Humà.
El 25 de juliol de 1409, Martí el Jove va morir de malària i la successió de la Corona es va accelerar enmig d'una tensió creixent. La legitimació final de Frederic l'havia de donar el papa Benet XIII (papa Luna), d'origen aragonès, i la cerimònia s'havia preparat per a l'1 de juny. Però, sobtadament, dos dies abans el rei Martí l'Humà es va posar molt malalt sense que avui dia es coneguin els motius, cosa que dona ales a nombroses hipòtesis, inclosa la d'enverinament.
Tant el dia 30 com el 31 de maig, es va presentar davant del moribund monarca, que es trobava enllitat al convent de Valldonzella de Barcelona, una delegació de les Corts Catalanes per preguntar-li si volia que el successor fos aquell que tingués els millors drets, i sembla que el rei va respondre afirmativament. La situació poc clara deixada pel monarca, i encara avui debatuda, engegaria la maquinària política i d'interessos per tal d'elegir-ne un successor, ja que poques hores després el rei moriria. Diversos personatges no trigarien a presentar-se com a candidats.
Frederic no havia quedat legitimat, era un nen petit i de cop i volta ho tenia molt complicat. El candidat més coherent en aquell moment, i que semblava que també ho tenia fet, era el comte Jaume d'Urgell, besnet del rei Alfons el Benigne, home de confiança de Martí l'Humà i espòs d'Isabel d'Aragó, la filla gran de Pere el Cerimoniós. Sorgit de la línia reial catalana i cap de la família més poderosa del país, semblava el successor més idoni. A més, va ocupar temporalment càrrecs molt importants, com el de governador general de tota la Corona. L'únic problema era, segurament, el seu perfil continuista, ja que bona part de l'alta burgesia catalana volia canvis profunds per tal de remuntar l'economia, i no estaven segurs si el candidat català estaria a l'altura. Amb tot, era en aquell moment el més popular a Catalunya, amb el suport clar de tota la noblesa i bona part de la pagesia. No deixava de ser un candidat 100% català.
Un altre que va pretendre el tron va ser el francès Lluís III de Provença (o Lluís de Calàbria). Aquest era net del rei català Joan el Caçador, tot i que formalment pertanyia a la dinastia d'Anjou. La seva mare era la filla de Joan el Caçador, Violant d'Aragó, però el pare era Lluís II de Provença, un Anjou. Era un nen petit i bàsicament tenia el suport de la seva àvia, Violant de Bar, la que havia estat dona de Joan el Caçador. També s'acabarien presentant com a candidats els comtes Alfons IV de Ribagorça i Joan I de Prades, encara que amb poques esperances. Cap dels dos tenia un suport més enllà del local i no comptaven amb tropes que poguessin ser una amenaça.
Els valencians es trobaven en una situació afeblida, perquè, malgrat la bona situació econòmica, arrossegaven múltiples disputes entre nobles. Una part de la noblesa se sentia lluny del Casal de Barcelona, però, tot i això, Jaume d'Urgell encara tenia un suport considerable. Pel que fa als mallorquins, eren clarament urgellistes.
Els nobles aragonesos no volien saber res de Jaume d'Urgell i s'hi van oposar de ple. Van pactar el suport a Ferran d'Antequera, de la família castellana Trastàmara, a canvi d'avantatges i privilegis. Tot i que era net de Pere el Cerimoniós, la seva branca no era en realitat catalana, ni la seva cultura ni la seva llengua.
La jugada semblava del tot contraproduent, perquè Castella estava governada per aquesta mateixa família i, de fet, el mateix Ferran n'era el regent, ja que el seu germà i rei, Enric III de Castella, havia mort i el seu fill i successor (futur Joan II) era encara molt petit. Que les dues corones tinguessin una mateixa dinastia era molt arriscat, ja que era previsible que els interessos catalans fossin menystinguts.
Els aragonesos feia molt de temps que envejaven la posició de Catalunya, motor econòmic i cultural de la Corona des de la seva formació i epicentre de la vida dels reis. L'objectiu aragonès era la venjança, a més, esclar, de guanyar diners i terres. A sobre, el papa Benet XIII es va posar de part de Ferran d'Antequera.
Benet XIII tenia una situació molt delicada. L'Església vivia un cisma des de feia unes tres dècades, amb dos papats, un a Avinyó, el seu, i l'altre a Roma. Per tal de fer-se amb el control de la seu de Roma i reunificar l'Església, va veure en Ferran d'Antequera una oportunitat d'or, ja que era una de les persones més adinerades d'Europa i tenia un poderós exèrcit. A més, controlava una part important del comerç de la llana, fet que interessava molt als aragonesos. I si n'hi havia algun dubte, resulta que Jaume d'Urgell donava suport al papat de Roma, no al d'Avinyó. L'aliança entre Benet XIII i Ferran d'Antequera estava feta.
Ferran d'Antequera, confiat en les seves possibilitats, va entrar a l'Aragó i València amb les seves tropes amb l'excusa de protegir els nobles que el feien costat, però amb el veritable objectiu de pressionar i generar por.
Les Corts Catalanes, les úniques capaces de reunir-se lliurement, es van convocar per intentar desencallar el problema successori, i es van fer diverses i acalorades reunions amb ambaixadors representants de València i Aragó. Però les llargues discussions no servien per a res. A principis del 1412, Benet XIII va reclamar que es formés una comissió amb representants de cada estat per resoldre la qüestió el més aviat possible.
LA TUPINADA DE CASP
La comissió per designar el nou monarca va estar escollida de forma totalment interessada per assegurar-se la majoria de vots trastamaristes. Cinc dels nous comissionats eren del clergat afins a Benet XIII. Aquesta elecció havia estat imposada per una junta aragonesa i, per motius que no coneixem del tot, seria acceptada per les institucions catalanes i valencianes. Sembla molt possible que les autoritats catalanes, sabent de la gravetat de l'economia catalana i veien un panorama adient per a una guerra civil, preferissin tirar endavant el procés per evitar mals majors, tot i sabent que estava clarament manipulat.
La reunió final o compromís, tal com es deia aleshores, es faria a Casp, ciutat aragonesa equidistant a Saragossa, Barcelona i València. Per tal que la votació fos vàlida, el guanyador havia de treure majoria de vots i com a mínim un vot de cada territori. Un cop sabut el nom del vencedor, es faria la declaració oficial per donar-li el tron.
Els elegits per al compromís per part d'Aragó eren: Domènech Ram (bisbe d’Osca), Francesc Aranda (cartoixà de Portaceli) i Berenguer de Bardagí (jurista); per part de València: Vicent Ferrer (dominic), Bonifaci Ferrer (cartoixà de Portaceli) i Gener Rabassa (jurista); i per part de Catalunya: Bernat de Gualbes (doctor en Dret Civil), Guillem Vallseca (home de lleis) i Pere Sagarriga (arquebisbe de Tarragona). A Mallorca no se li va permetre participar-hi al·legant que no tenia corts pròpies, sinó que estava integrada en les de Catalunya. Un altre cop a les aspiracions urgellistes.
Durant les reunions dels compromissaris, entre març i juny de 1412, es van presentar els arguments de tots els candidats, però la tupinada era més que previsible. Fins i tot un dels representants de València i ferm defensor de Jaume d'Urgell, Gener Rabassa, va ser declarat boig i expulsat de la comissió. El seu substitut seria Pere Bertran, un clar partidari dels Trastàmara.
Els tres representants d'Aragó van donar el vot a Ferran d'Antequera; de València, dos van ser per al mateix Ferran i un en blanc; mentre que els representants catalans van donar dos vots a Jaume d'Urgell i un a Ferran. El vot català a Ferran va ser de Bernat de Gualbes, un gran amic, ves per on, de Benet XIII. Així s'instaurava la dinastia dels Trastàmara al tron de la Corona d'Aragó l'any 1412.
DESPRÉS DE CASP
Jaume d'Urgell es va revoltar contra un resultat del tot injust al crit de "O rei, o res!", però finalment seria assetjat al seu castell de Balaguer. Un cop derrotat i confiscades les seves propietats, el van enviar a diferents presons, on moriria uns vint anys després. Seria el darrer comte d'Urgell i el seu comtat passaria a integrar-se definitivament a la Corona.
De seguida el nou i flamant rei Ferran I d'Aragó es va adonar de quant complicat seria el càrrec. A les Corts Catalanes del 4 gener de 1413, les primeres del nou rei, els diputats no li van perdonar cap deute que la Corona arrossegava amb Catalunya, li van denegar subsidis i el van forçar a acceptar unes lleis que conferien més poder a la Generalitat. Durant aquestes mateixes Corts se li escaparia que aconseguir arribar al tron li havia costat un bon grapat de monedes d'or.
Ferran I no va complir cap expectativa i el seu regnat va ser breu. El 13 de març del 1416 la comitiva reial va haver d’aturar-se mentre viatjava. El rei, que encara no havia fet els 36 anys, no es trobava bé. Patia un terrible còlic nefrític que empitjorava sense remei. Les cròniques diuen que va estar 50 hores sense poder orinar. El 2 d’abril va morir al número 37 del carrer Nou d'Igualada. No hi va haver or que pogués allargar-li la vida ni un segon més.
Pel que fa a Benet XIII, malgrat l'alegria inicial, la mort prematura del rei va desmuntar la seva estratègia. No li donaria temps a complir el seu somni de reunificar l'Església en la seva figura i el 1415 va ser condemnat com a heretge i antipapa. Després de sobreviure a diversos intents d'enverinament, i sense cap influència política, moriria de vell al castell de Peníscola l'any 1423.
Fins aleshores Barcelona havia estat el motor de la Corona i una potència mediterrània amb dues institucions modernes i avançades a l'època: el Consell de Cent i la Diputació del General, coneguda també com a Generalitat. El seu govern juntament amb les muralles noves acabades d'estrenar auguraven un futur esperançador, però tot se n'anava en orris amb una nova dinastia que no coneixia ni la llengua ni la cultura del país. La població del Principat, neguitosa davant d'aquesta situació, veuria fetes realitats les seves pors al cap d'uns anys a la Guerra Civil Catalana.
Més informació
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
