L'expedició catalana a Còrdova
El 1010 una expedició mercenària catalana es va enfrontar per primer cop als castellans en el context d'una guerra civil andalusí. El conflicte derivaria en el saqueig de Còrdova i, més endavant, en la desintegració del califat.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
A començaments del segle XI, el món que havia girat durant 200 anys al voltant de Còrdova començava a esquerdar-se. El califat, que havia estat el centre polític i simbòlic d’al-Àndalus, ja no governava amb mà ferma. El poder s’havia fragmentat, els exèrcits canviaven de fidelitat, i la legitimitat del califa era qüestionada cada cop que algú empunyava una espasa amb prou homes al darrere.
Mentrestant, al nord, als comtats catalans, una generació de nobles havia crescut sota l’ombra de les ràtzies d’Almansor, i havien forjat la seva independència del món carolingi. I ara, quan el sud s’ensorrava, els catalans començaven a descobrir que la debilitat d’al-Àndalus obria oportunitats impensables feia només una dècada.
El detonant de tot plegat va ser la guerra civil que sacsejava al-Àndalus. Dos pretendents omeies es disputaven el poder mentre les antigues estructures de govern s’esmicolaven. En aquest context, un d’aquests aspirants, refugiat a Toledo i necessitat d’un exèrcit potent, va prendre una decisió arriscada: demanar ajuda als comtes catalans.
L’aliança era tan pragmàtica com fràgil. Els catalans aportaven cavalleria, experiència militar i una força compacta. A canvi, exigien salaris elevats, provisions i el dret al botí. No eren mercenaris sense objectius: entenien perfectament el valor polític d’intervenir al cor del món islàmic peninsular. A la primavera del 1010, l'exèrcit català es posava en marxa. Però, com realment va anar tot plegat? Vegem-ho!
GUERRA CIVIL A AL-ÀNDALUS
Des de l'any 977 Almansor havia assotat el nord de la península amb més de 50 incursions que van afectar catalans, gallecs, lleonesos i castellans. Però l'home més poderós del califat va acabar finalment com tots. Va morir el 10 d'agost del 1002, i es veu que en estranyes circumstàncies. Sembla que estava malalt amb forts dolors, tot i que no se sap si a conseqüència d'una malaltia concreta o per ferides després d'arrasar el monestir de San Millán de la Cogolla, a La Rioja.
Almansor havia nomenat successor el seu primogènit Abd al-Màlik al-Mudhàffar i, per tant, hàjib (primer ministre). Pel que fa al califa Hixam II, havia estat una titella sense autoritat en la pràctica. El 1008 va morir Abd al-Màlik al-Mudhàffar sobtadament (amb rumors d'enverinament) i el seu germà Abd-ar-Rahman Sanxuelo va ocupar el càrrec, cosa que provocaria un malestar general per voler convertir el càrrec de hàjib en hereditari i ser reconegut com a hereu del califat. A més, es deia Sanxuelo perquè la mare era navarresa. Un hàjib amb cognom cristià? No podia ser!
En poc temps Sanxuelo va ser capturat i executat per ordre de Muhammad al-Mahdí, un besnet d’Abd-ar-Rahman III, el fundador del califat. Muhammad, que es va proclamar califa, comptava sobretot amb el suport de les elits àrabs. Per contra, va sorgir la figura d'un altre líder que també s'acabaria proclamant califa, Sulayman al-Mustaín, que gaudia del favor dels amazics (anomenats despectivament berbers). Els amazics eren natius del nord de l'Àfrica que es van fer musulmans, i que a al-Àndalus eren molt nombrosos. Tots dos rivals, Muhammad i Sulayman, buscarien l'ajuda de cristians perquè lluitessin a favor seu i així assolir el control del califat.
"L'ANY DELS CATALANS"
L'any 1009, malgrat que només havien passat gairebé 25 anys del saqueig de Barcelona dirigit per Almansor, la ciutat s'havia refet. S'hi havien reconstruït les cases, les muralles i la moral. També la societat es va militaritzar amb el naixement d'una classe guerrera especialitzada. Muhammad, que coneixia bé la situació del nord cristià, volia fer una generosa oferta als comtes catalans per tal de comptar amb la seva ajuda.
En una reunió al castell de Tortosa (en aquella època ciutat andalusina) amb el general al-Wadih (representant del Muhammad), els comtes Ramon Borrell de Barcelona (fill de Borrell II) i Ermengol I d'Urgell (el seu germà) van acceptar ficar-se en la guerra civil del califat. Si lluitaven per Muhammad, rebrien cada dia cent dinars i els soldats en rebrien dos. Això era una fortuna. A més, podrien quedar-se amb el botí de qualsevol saqueig fet a l'exèrcit de Sulayman. Durant els mesos següents, de l'hivern del 1009 a la primavera del 1010, milers de cristians es congregarien a causa de la crida dels comtes.
Al maig del 1010, els comtes i els seus vassalls, a més dels bisbes de Barcelona (Aeci), Girona (Odó) i Vic (Arnulf), es van reunir a la fortalesa de Montmagastre, a la comarca de la Noguera (Lleida). Després, les tropes comtals formades per uns 9.000 soldats, es van dirigir a Toledo, on hi havia el gruix de l'exèrcit de Muhammad. El 2 de juny tots plegats van arribar a la rodalia de Còrdova per enfrontar-se a Sulayman en la batalla d’Aqbat al-Bakr (als afores del castell del Vacar). Muhammad va col·locar la cavalleria catalana en primera línia, mentre que Sulayman va fer el mateix amb els soldats amazics i els mercenaris castellans que s'hi havien unit. La càrrega catalana seria brutal.
 |
| Cavalleria catalana en una imatge generada per IA |
Els cavalls fàcilment superaven els 500 kg de pes i galopaven enfurismats a 30 o 40 km/h. Els genets portaven denses cotes de malla i imponents espases, a més de destrals i llances. Les línies enemigues van quedar esmicolades mentre els supervivents es retiraven a correcuita. Malauradament, Ermengol I d'Urgell moriria lluitant. Pel que fa a Muhammad, va entrar a Còrdova victoriós per reclamar el càrrec de califa i va permetre que els catalans saquegessin les cases dels amazics. Però part de les forces de Sulayman s'havien refugiat a prop d'Algesires, així que els cavallers no ho van dubtar. Encara tenien feina pendent.
Catalans i soldats de Sulayman van topar a la desembocadura del Guadiaro en un camp de batalla que no era prou bo per a la cavalleria. El terreny pantanós va dificultar enormement les càrregues i els cavalls s'hi veien encallats i sense poder maniobrar eficaçment. La desfeta catalana seria inevitable, i uns 3.000 soldats hi moririen.
Els supervivents es van dirigir a Còrdova per reclamar el deute i tornar-se'n cap a casa. Muhammad hi va posar pegues perquè deia que l'amenaça de Sulayman encara existia, així que els catalans van saquejar la ciutat durant una setmana. Sí, 6.000 catalans van posar cap per avall la gran capital cordovesa. Sens dubte, la majoria tenia ben present el saqueig de Barcelona per part d'Almansor de només 25 anys abans. Molts d'ells eren nens quan havia passat, i ara es veien gaudint de la venjança.
Finalment, Muhammad va pagar als catalans amb part del tresor del palau i els cavallers van abandonar la capital el 8 de juliol. Una tercera part dels que havien marxat havien mort i la resta faria el camí de tornada principalment a peu, això sí, amb or i riqueses, uns guanys que servirien per millorar l'economia catalana. També els bisbes de Barcelona, Girona i Vic van morir per causa de ferides mal curades.
L'impacte del pas dels catalans per terres andalusines va ser molt gran. De fet, la historiografia musulmana en parlaria de "l'any dels francs", referint-se aquest "francs" als catalans, ja que en aquella època era com els andalusins anomenaven de forma genèrica els cristians del nord-est peninsular.
Dos anys després d'aquesta aventura, Ramon Borrell aconseguiria incorporar el Penedès al seu comtat, per a tot seguit realitzar nous atacs en territori andalusí. Però el 1017 moriria, potser lluitant contra els andalusins o per una malaltia; no és clar. Tenia tan sols 45 anys. La seva dona Ermessenda faria de regent fins a la majoria d'edat del fill i successor Berenguer Ramon I, l'any 1021.
LA POR ALS CATALANS
L’expedició catalana a Còrdova del 1010 no va destruir al-Àndalus, però va trencar una certesa que havia estat fonamental: la idea que els poders cristians del nord eren secundaris, tolerables o controlables.
Després del 1010, els governants musulmans ja no mirarien els catalans amb condescendència. Els mirarien amb por, amb desconfiança i amb càlcul. Aquell exèrcit que havia entrat a Còrdova demostrava que la pau tenia un preu, i que no pagar-lo podia ser devastador. Noves incursions en els anys següents confirmarien la fortalesa dels cavallers catalans, capaços de sotragar el califat cada cop que s'ho proposaven.
El califat, per la seva banda, ja no aixecaria més el cap i quedaria sumit en constants lluites internes fins a arribar a la seva fi l'any 1031, una fi sens dubte accelerada pels atacs dels catalans. La desintegració del califat donaria lloc a petits regnes independents i inestables coneguts com a taifes.
En canvi, els comtes catalans consolidaven el seu poder i ampliaven la seva força militar, tot alhora que el feudalisme es convertia en el nou ordre social amb la supremacia del Casal de Barcelona. Els catalans eren l'amenaça que el món musulmà de la península més temia. Per tal d'evitar-la, els líders andalusins havien de pagar uns tributs que enriquirien encara més la societat catalana de l'època.
 |
| Les dates entre parèntesis indiquen la durada del govern; la resta, l'any de la mort. |
