L'expedició catalana a Còrdova

El 1010 una expedició mercenària catalana es va enfrontar per primer cop al camp de batalla als castellans en el context d'una guerra civil andalusí. El conflicte derivaria en el saqueig de Còrdova i, més endavant, en la desintegració del califat.


Des de l'any 977 Almansor havia assotat el nord de la península amb més de 50 incursions que van afectar catalans, gallecs, lleonesos i castellans. Però l'home més poderós del califat va acabar finalment com tots. Va morir el 10 d'agost del 1002 en estranyes circumstàncies. Sembla que estava malalt amb forts dolors, tot i que no se sap si a conseqüència d'una malaltia concreta o per ferides després d'arrasar el monestir de San Millán de la Cogolla, a La Rioja. Va nomenar successor el seu primogènit Abd al-Màlik i, per tant, hàjib (primer ministre). Pel que fa al califa Hixam II, que havia estat una titella sense autoritat en la pràctica, acabaria fora del tron per causa d'un conflicte armat entre dos nous pretendents a hàjib.

Abd al-Màlik va intentar estar a l'altura del seu pare, però sense èxit. Les seves derrotes el van encaminar a un conflicte intern entre dues faccions per substituir-lo. D'una banda, hi havia Muhamad, que representava les elits àrabs i, d'altra, Suleiman, que gaudia del favor dels amazics (anomenats despectivament berbers). Els amazics són natius del nord de l'Àfrica i es van fer musulmans. En aquella època eren molt nombrosos a al-Àndalus. Tots dos rivals van buscar l'ajuda de mercenaris perquè lluitessin a favor seu.

L'any 1009, malgrat que només havien passat gairebé 25 anys del saqueig de Barcelona dirigit per Almansor, els comtats catalans s'havien refet. S'hi havien reconstruït les cases, les muralles i la moral. La societat es va militaritzar amb el naixement d'una classe guerrera especialitzada. Ara bé, l'equip que necessitava un guerrer era car i tan sols la gent amb calés el podia assumir. Per això molts homes que sabien lluitar actuaven a vegades com a mercenaris. Fins i tot les elits ho podien fer per guanyar prestigi militar.

Muhamad va fer una generosa oferta als comtes catalans. Si lluitaven per ell, rebrien cada dia cent dinars i els soldats en rebrien dos. Això era una fortuna. A més, podrien quedar-se amb el botí de qualsevol saqueig fet a l'exèrcit de Suleiman. En una reunió al castell de Tortosa amb representants andalusins, els comtes Ramon Borrell de Barcelona (fill de Borrell II), Ermengol I d'Urgell (el seu germà) i Bernat Tallaferro de Besalú van acceptar el tracte. Durant els mesos següents, de l'hivern del 1009 a la primavera del 1010, milers de cristians es van congregar a causa de la crida dels comtes.  

Els tres comtes i els seus vassalls, a més d'alguns bisbes, es van reunir a la fortalesa de Montmagastre, a prop de l'actual Artesa de Segre (Lleida), al maig del 1010. Les tropes comtals es van dirigir a Toledo, on hi havia el gruix de l'exèrcit de Muhamad. Al juny tots plegats van arribar a la rodalia de Còrdova per enfrontar-se amb Suleiman. Muhamad va col·locar la cavalleria catalana en primera línia, mentre que Suleiman va fer el mateix amb els soldats amazics i els mercenaris castellans que s'hi havien unit. La càrrega catalana va ser brutal. 

Els cavalls podien pesar fins a 800 kg i galopaven enfurismats a 30 o 40 km/h. Els genets portaven denses cotes de malla i imponents espases, a més de destrals i llances. Les línies enemigues van quedar esmicolades i es va produir una retirada a correcuita. Malgrat la victòria, Ermengol I d'Urgell hi va morir. Muhamad va entrar a Còrdova triomfal per reclamar el càrrec de califa i va permetre que els catalans saquegessin les cases dels amazics. Però part de les forces de Suleiman s'havien refugiat a prop d'Algesires, així que els cavallers no ho van dubtar.

Catalans i soldats de Suleiman van topar a la desembocadura del Guadiaro en un camp de batalla que no era prou bo per a la cavalleria. El terreny pantanós va dificultar enormement les càrregues i els cavalls s'hi veien encallats i sense poder maniobrar eficaçment. La desfeta va ser inevitable. 

Els supervivents es van dirigir a Còrdova per reclamar el deute i tornar-se'n cap a casa. Muhamad hi va posar pegues perquè deia que l'amenaça de Suleiman encara existia, així que els catalans van saquejar la ciutat durant una setmana. Finalment, Muhamad els va pagar amb part del tresor del seu palau i els cavallers van abandonar la capital el 8 de juliol. Una tercera part dels que havien marxat havien mort i la resta va fer el camí de tornada principalment a peu amb or i riqueses. 

Dos anys després d'aquesta aventura, Ramon Borrell aconseguiria incorporar el Penedès al seu comtat i el 1017 moriria lluitant contra els andalusins amb tan sols 45 anys. La seva dona Ermessenda faria de regent fins a la majoria d'edat del fill i successor Berenguer Ramon I.

El califat tornaria a les lluites internes fins a arribar a la seva fi l'any 1031. Quedaria descompost en petits regnes independents coneguts com a taifes. En canvi, els comtes catalans consolidarien el seu poder i ampliarien la seva força militar mentre que el terme Catalònia s'establia per anomenar la regió comtal del nord-est peninsular, que gaudia d'una llengua i cultura comunes. Tot alhora que el feudalisme es convertia en el nou ordre social amb la supremacia del casal de Barcelona. Serien ara els catalans els qui farien nombroses incursions en territori musulmà. Per tal d'evitar-ho, els líders andalusins havien de pagar uns tributs que enriquirien encara més la societat comtal de l'època.


FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

El naixement dels comtats catalans

Els egipcis

Les croades

Introducció a l'edat mitjana

Els cavallers medievals