L'expedició catalana a Còrdova
El 1010 una expedició mercenària catalana es va enfrontar per primer cop als castellans en el context d'una guerra civil andalusí. El conflicte derivaria en el saqueig de Còrdova i, més endavant, en la desintegració del califat.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Des de l'any 977 Almansor havia assotat el nord de la península amb més de 50 incursions que van afectar catalans, gallecs, lleonesos i castellans. Però l'home més poderós del califat va acabar finalment com tots. Va morir el 10 d'agost del 1002, i es veu que en estranyes circumstàncies. Sembla que estava malalt amb forts dolors, tot i que no se sap si a conseqüència d'una malaltia concreta o per ferides després d'arrasar el monestir de San Millán de la Cogolla, a La Rioja. Havia nomenat successor el seu primogènit Abd al-Màlik i, per tant, hàjib (primer ministre). Pel que fa al califa Hixam II, havia estat una titella sense autoritat en la pràctica. El 1008 va morir Abd al-Màlik sobtadament i el seu germà Abd-ar-Rahman Sanxuelo va ocupar el càrrec, que provocaria un malestar general per voler convertir el càrrec de hàjib en hereditari i ser reconegut com a hereu del califat.
Davant aquesta situació, un destacat àrab va organitzar un cop d'estat l'any següent, va matar Sanxuelo, va despatxar Hixam II i es va proclamar califa amb el nom de Muhammad al-Mahdí. Comptava sobretot amb el suport de les elits àrabs. Per contra, va sorgir la figura de Sulaiman al-Mustaín, que gaudia del favor dels amazics (anomenats despectivament berbers). Els amazics són nadius del nord de l'Àfrica i es van fer musulmans. En aquella època eren molt nombrosos a al-Àndalus. Tots dos rivals, Muhammad i Sulaiman, buscarien l'ajuda de mercenaris cristians perquè lluitessin a favor seu i assolir el control del califat.
L'any 1009, malgrat que només havien passat gairebé 25 anys del saqueig de Barcelona dirigit per Almansor, la ciutat s'havia refet. S'hi havien reconstruït les cases, les muralles i la moral. També la societat es va militaritzar amb el naixement d'una classe guerrera especialitzada. Ara bé, l'equip que necessitava un guerrer era car i tan sols la gent amb calés el podia assumir. Per això molts homes que sabien lluitar actuaven a vegades com a mercenaris. Fins i tot les elits ho podien fer per guanyar prestigi militar.
Muhammad va fer una generosa oferta als comtes catalans. Si lluitaven per ell, rebrien cada dia cent dinars i els soldats en rebrien dos. Això era una fortuna. A més, podrien quedar-se amb el botí de qualsevol saqueig fet a l'exèrcit de Sulaiman. En una reunió al castell de Tortosa amb representants andalusins, els comtes Ramon Borrell de Barcelona (fill de Borrell II), Ermengol I d'Urgell (el seu germà) i Bernat Tallaferro de Besalú van acceptar el tracte. Durant els mesos següents, de l'hivern del 1009 a la primavera del 1010, milers de cristians es congregarien a causa de la crida dels comtes.
Els tres comtes i els seus vassalls, a més d'alguns bisbes, es van reunir a la fortalesa de Montmagastre, a prop de l'actual Artesa de Segre (Lleida), al maig del 1010. Després, les tropes comtals es van dirigir a Toledo, on hi havia el gruix de l'exèrcit de Muhammad. El 2 de juny tots plegats van arribar a la rodalia de Còrdova per enfrontar-se a Sulaiman en la batalla d’Aqbat al-Bakr. Muhammad va col·locar la cavalleria catalana en primera línia, mentre que Sulaiman va fer el mateix amb els soldats amazics i els mercenaris castellans que s'hi havien unit. La càrrega catalana seria brutal.
 |
| Cavalleria catalana en una imatge generada per IA |
Els cavalls fàcilment superaven els 500 kg de pes i galopaven enfurismats a 30 o 40 km/h. Els genets portaven denses cotes de malla i imponents espases, a més de destrals i llances. Les línies enemigues van quedar esmicolades mentre els supervivents es retiraven a correcuita. Malauradament, Ermengol I d'Urgell moriria lluitant. Pel que fa a Muhammad, va entrar a Còrdova victoriós per reclamar el càrrec de califa i va permetre que els catalans saquegessin les cases dels amazics. Però part de les forces de Sulaiman s'havien refugiat a prop d'Algesires, així que els cavallers no ho van dubtar. Encara tenien feina pendent.
Catalans i soldats de Sulaiman van topar a la desembocadura del Guadiaro en un camp de batalla que no era prou bo per a la cavalleria. El terreny pantanós va dificultar enormement les càrregues i els cavalls s'hi veien encallats i sense poder maniobrar eficaçment. La desfeta catalana seria inevitable.
Els supervivents es van dirigir a Còrdova per reclamar el deute i tornar-se'n cap a casa. Muhammad hi va posar pegues perquè deia que l'amenaça de Sulaiman encara existia, així que els catalans van saquejar la ciutat durant una setmana. Finalment, Muhammad els va pagar amb part del tresor del seu palau i els cavallers van abandonar la capital el 8 de juliol. Una tercera part dels que havien marxat havien mort i la resta faria el camí de tornada principalment a peu, això sí, amb or i riqueses, uns guanys que servirien per millorar l'economia catalana, molt malmesa després dels atacs d'Almansor 25 anys abans.
Dos anys després d'aquesta aventura, Ramon Borrell aconseguiria incorporar el Penedès al seu comtat i el 1017 moriria lluitant contra els andalusins amb tan sols 45 anys. La seva dona Ermessenda faria de regent fins a la majoria d'edat del fill i successor Berenguer Ramon I.
El califat, per la seva banda, ja no aixecaria més el cap i quedaria sumit en constants lluites internes fins a arribar a la seva fi l'any 1031. La desintegració del califat donaria lloc a petits regnes independents i inestables coneguts com a taifes.
En canvi, els comtes catalans consolidaven el seu poder i ampliaven la seva força militar, tot alhora que el feudalisme es convertia en el nou ordre social amb la supremacia del Casal de Barcelona. Serien ara els catalans els qui farien nombroses incursions en territori musulmà. Per tal d'evitar-ho, els líders andalusins havien de pagar uns tributs que enriquirien encara més la societat catalana de l'època.
 |
| Les dates entre parèntesis indiquen la durada del govern; la resta, l'any de la mort. |
