El Consolat de Mar
Des del segle XII l'expansió marítima del comerç català no va deixar de créixer, fins al punt que va ser necessari la creació d'un organisme de dret marítim propi: el Consolat de Mar.
 |
A principis del segle XIII, l'actual barri barceloní de la Ribera era el raval marítim de la ciutat, quan el mar tocava literalment el barri i la Barceloneta era una illa (l'illa de Maians). Aquest barri va agafar molta importància fins a convertir-se en el centre econòmic de la ciutat entre els segles XIII i XV.
La influència dels prohoms del barri (persones rellevants, notables o principals per causa de la seva posició o càrrec) va aconseguir que Jaume el Conqueridor els donés certs privilegis l'any 1227, sobretot pel que fa a l'organització del comerç al port. El 1231, després de la conquesta de Mallorca, se'ls en va concedir de nous, com més espai per facilitar la maniobra dels vaixells i el moviment d'aparells, estris de pesca, etc.
El 7 de gener del 1258 Jaume el Conqueridor va permetre la creació de la Universitat de Prohoms de Ribera, una corporació d'homes de mar, mercaders i patrons que vivien a la Ribera. Poc després, el 26 d'agost, naixien les Ordinacions Marítimes de la Ribera, una nova regulació de la vida marítima i portuària de Barcelona, aplicada al comerç, la càrrega i descàrrega de vaixells, els drets dels patrons, tripulants i mercaders, i la disciplina, entre altres qüestions. El primer president de la corporació seria Jaume Gruny.
A partir del 1265, amb la creació del Consell de Cent (el nou govern de la ciutat de Barcelona), la corporació de la Ribera va anar perdent competències i transformant-se fins a convertir-se en el Consolat de Mar cap al 1279, institució que al segle XIV seria ubicada a l'edifici de la Llotja de Mar. Mentrestant, entre el 1266 i el 1268, prenent com a inspiració les Ordinacions Marítimes de la Ribera, es va crear la recopilació Consuetudo Maris (Costums de la Mar) que tenia un abast més gran pel que fa a la regulació marítima.
Curiosament, abans de la creació oficial del Consolat de Mar de Barcelona, els catalans ja tenien comunitats de mercaders amb representants propis anomenats cònsols. Per exemple, se sap que el 1187 els barcelonins van rebre privilegis comercials a Tir, juntament amb les ciutats de Montpeller i Marsella, aquesta última governada per una branca del casal de Barcelona. I ja existia cònsols catalans a Gènova (des del 1250), Tunis (des del 1253) o Alexandria (des del 1268). Aquest consolats de fora de la Corona, coneguts com a consolats d'ultramar o consolats dels catalans, apareixen gairebé de sobte, per necessitat pràctica, mentre que Barcelona encara estructurava el seu propi organisme oficial i codi marítim. La presència dels primers consolats d'ultramar indica que hi havia comunitats estables de mercaders catalans que necessitaven suport i assessorament.
 |
| Vaixell mercant de finals de l'edat mitjana (IA) |
Els bons resultats del Consolat de Mar de Barcelona va fer que el rei Pere el Gran creés l'1 de desembre del 1283 el Consolat de Mar de València, amb els Costums de la Mar com a codi marítim, però sota autoritat reial directa. Això institucionalitzava el consolat i el feia més complet i autònom, amb noves funcions i un règim jurídic plenament integrat en l'administració reial. Seria una institució reconeguda pel rei, amb autoritat pública pròpia per administrar justícia en matèria marítima, mentre que el de Barcelona es mantenia com una corporació semiprivada amb funcions més limitades. Això significava que el seu funcionament i finançament encara depenia sobretot de la comunitat de la Ribera, no del rei, tot i que amb el seu vistiplau.
El 1326 Mallorca estava governada per l'infant Felip, tutor i regent del que seria Jaume III de Mallorca (encara menor d'edat), vassall de Jaume el Just, el rei de la Corona catalanoaragonesa. Doncs els jurats de Mallorca, els qui governaven la ciutat, van demanar al regent crear un consolat de mar. La petició seria acceptada i l'1 de febrer naixia el Consolat de Mar de Mallorca, que tindria una jurisdicció intermèdia entre el de Barcelona i el de València, però fent servir també els Costums de la Mar.
El 31 de maig del 1343, quan el rei Pere el Cerimoniós va tornar a integrar plenament Mallorca a la Corona, se li va concedir al consolat el dret a la mateixa jurisdicció que tenia el valencià, fet consumat el 24 de juny. En el cas del consolat de Barcelona, seria el 21 de febrer del 1348 que rebria el mateix privilegi, quan el rei es trobava combatent una revolta a València (Guerra de la Unió) i necessitava l'ajuda barcelonina. Així, els tres consolats quedaven plenament constituïts de manera oficial i en igualtat de condicions, una fita que marcaria per complet el dret marítim a la Mediterrània. Altres consolats sorgirien dins dels dominis de la Corona i fora, estenent la influència de la llei marítima catalana.
El 1388, per exemple, naixia el Consolat de Mar de Perpinyà, que tindria molta importància. De fet, és aquí on trobem per primera vegada el nom de Llibre del Consolat de Mar referit al que abans eren els Costums de la Mar, és a dir, al codi marítim català que ja s'aplicava per bona part de la Mediterrània.
 |
| Possible aparença d'un consolat de mar (IA) |
Els consolats de mar des d'un principi tenien almenys dos cònsols que actuaven com a jutges marítims, sovint assistits per assessors experts i mercaders experimentats que hi ajudaven. Amb el temps, els consolats anirien ampliant la seva jurisdicció i competències fins a ser una institució general i pública que regulava l'activitat mercantil. Servien per resoldre litigis entre mercaders, patrons de vaixell, mariners, carregadors, armadors o asseguradors. Les decisions eren ràpides, orals i sense apel·lació a tribunals ordinaris, cosa que feia el sistema molt àgil i eficaç per al comerç. També supervisaven les activitats portuàries, com la càrrega i descàrrega de mercaderies, el manteniment del port i el control de pesos i mesures. Vetllaven per la seguretat marítima, incloent-hi el manteniment de vaixells i l’equipament obligatori. A més, intervenien en la organització de les expedicions comercials i en la redacció dels contractes marítims.
Com que els catalans tenien rutes comercials que travessaven tota la Mediterrània i que connectaven els seus ports amb la resta d'Europa, Orient i el nord d'Àfrica, en desenes de ciutats de fora de la Corona es van continuar creant consolats d'ultramar, amb delegacions comercials i diplomàtiques que actuaven com una extensió dels consolats de mar. Aquestes delegacions, que funcionaven com a ambaixadors comercials, servien per defensar els interessos dels mercaders catalans a l'estranger, representar-los davant les autoritats locals i gestionar qualsevol problema legal o fiscal que hi hagués.
De consolats d'ultramar n'hi va haver, per exemple, a Egipte (Alexandria), al Llevant (Beirut, Armènia-Al·leàs), a diverses illes com Xipre, Quios, Creta (Canea, Càndia), al Peloponès (Modó, Patres), a la península Itàlica (Venècia, Ancona, Pulla, Otranto, Salern, Iscla, Nàpols, Gaieta, Roma, Piombino, Liorna, Pisa, Siena, Florència, Gènova, Savona), a l'actual França (Niça, Marsella, Provença, Avinyó, Berra, Martigues, Arles, Montpeller), a la península Ibèrica (Cartagena, Almeria, Màlaga, Granada, Sevilla, Algesires), i al nord d'Àfrica (Ceuta, Bejaia, Orà, Alger, Bona, Tunis, Trípoli). Fora de la Mediterrània cal destacar també el consolat de Bruges, a la mar del Nord, actiu entre el 1330 i el 1488.
La quantitat de consolats de mar i consolats d'ultramar que hi havia no és exacta ni fixa, perquè es van anar creant, traslladant o tancant segons les necessitats comercials i polítiques. De consolats de mar n'hi va haver entre 20 i 30 funcionant alhora, mentre que de consolats d'ultramar la xifra seria d'entre 30 i 40. En total, el nombre de consolats de mar i d'ultramar diferents que es van obrir durant l'edat mitjana i moderna serien més de 100.
El 21 de novembre del 1435 a Barcelona es van redactar les primeres ordenacions d'assegurances marítimes, considerades el primer codi europeu d'assegurances. Aquestes ordinacions regulaven els riscos coberts, obligacions de les parts, fraus, etc., i formaven part del corpus jurídic vinculat al Consolat de Mar. Amb el temps, el Llibre del Consolat de Mar (complet o parts) es va traduir a molts idiomes, com l'italià, castellà, francès, holandès, alemany i anglès. La legislació marítima i comercial catalana es va estendre als tribunals mercantils de Castella, i de bona part d'Europa i Amèrica. Alguns autors la defineixen com “la màxima aportació de les terres de l’antiga Corona d’Aragó a la història del dret mundial".
La primera edició impresa en català del Llibre del Consolat de Mar s’atribueix a l’impressor Nicolau Spindeler (Barcelona, 1484). El 1494 se’n va publicar una segona edició amb el text corregit per Francesc Celelles. La seva vigència es mantindria fins a principis del segle XIX. Però no seria la seva fi, ja que el dret català quedaria inclòs en els nous codis mercantils europeus, i influiria en el dret marítim internacional actual.
Més informació
🔹Les llotges i les seves funcions a les ciutats medievals. El cas de Barcelona. A partir de la pàgina 321 (PDF)
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
