La Guerra Civil Catalana
Entre el 1462 i el 1472 va tenir lloc la Guerra Civil Catalana, un dels esdeveniments més complexos de la història del país. Amb dos bàndols enfrontats i aliances inesperades a ulls moderns, el Principat va patir la situació més complicada fins aleshores.
 |
La veritat és que ja es veia venir una catàstrofe com aquesta. Des de la pesta negra que Catalunya no aixecava el cap. Amb una demografia delmada i una profunda crisi econòmica, tot semblava anar malament.
Al camp es vivia una gran agitació pels anomenats mals usos, un conjunt de normes i costums pels quals els senyors sotmetien els pagesos a una explotació extrema. El resultat era que el camperol podia arribar a ser una possessió més del noble. Un dels costums que aixecava més polseguera durant el segle XV era la remença. Aquesta norma imposava que, si el pagès volia abandonar la seva terra, havia de pagar al seu senyor la indemnització que li fos requerida. Les quantitats sempre eren desorbitades, cosa que obligava el pagès a quedar-se lligat a la terra. Mai tenia l'oportunitat i la llibertat d'anar amb la família a buscar una vida millor. La noblesa, per la seva part, no estava disposada a renunciar a uns privilegis que consideraven ancestrals. Molts d'aquests costums existien, si fa no fa, des de l'any 1.000.
Alguns reis catalans ja havien intentat reformar el sistema en diverses ocasions, com Joan I i Martí l'Humà, però no se'n van sortir per la dificultat d'acostar posicions i assolir un acord. Amb l'arribada de la dinastia Trastàmara, el conflicte va quedar posposat fins a l'època d'Alfons el Magnànim. Aquest rei aprofitaria l'ocasió per treure suc als nobles i guanyar riqueses a costa d'assegurar-los que així evitarien qualsevol reforma.
Cal tenir en compte també la divisió política del moment. Per una banda, hi havia el partit de la Biga (en analogia amb la peça de fusta que aguanta un edifici), format per ciutadans adinerats de l'alta burgesia, sempre aspirant a pertànyer a la noblesa i buscant vincular-s'hi per mitjà de matrimonis de conveniència. Dominaven el govern de Barcelona (el Consell de Cent) i també tenien un pes majoritari a la Diputació del General (coneguda amb el nom de Generalitat), que actuava com a contrapès al poder del rei. Per altra banda, hi havia la Busca (l'estella segons el significat de l'època), un partit nascut cap al 1450 que aplegava la classe mitjana d'artesans, mercaders i artistes, en general gent mol més humil que els partidaris de la Biga. Els buscaires tenia les seves reivindicacions, com devaluar la moneda, crear lleis proteccionistes i reformar el govern de la ciutat.
Un altre factor era l'arribada dels Trastàmares gràcies al Compromís de Casp, que havia canviat la manera d'actuar dels reis. Abans, amb els monarques catalans, sempre s'havia respectat el pactisme i l'equilibri entre totes les institucions. Per contra, la nova dinastia castellana era més autoritària i no entenia la manera de fer del país. A poc a poc es dirigien cap a l'absolutisme, cosa que la Biga i les principals institucions no tenien cap intenció de permetre.
En aquest batibull polític i d'interessos, al rei li convenia avenir-se amb la Busca, perquè la Biga era més afí a les reclamacions de l'alta noblesa de mantenir els seus privilegis. Així que els reis trastamaristes van mostrar-se simpatitzants de la pagesia i les seves demandes, tot i que l'únic que volien era fer la guitza als poderosos que impedien una monarquia més absolutista. Ara bé, també necessitaven diners per mantenir l'economia de la Corona, per això sovint la relació amb l'alta burgesia era més aviat ambigua.
Com que Alfons el Magnànim feia anys que no trepitjava la península (estava gaudint de la bona vida a Nàpols), havia deixat de lloctinent (títol equivalent a virrei) el seu germà Joan, que es va casar amb Blanca I de Navarra. Gràcies a aquest matrimoni Joan es va convertir en rei d'aquest regne, tot i que la potestat principal era de l'esposa. Blanca va deixar en el testament que quan morís ella el rei seria Carles, el fill de tots dos, anomenat príncep de Viana, i que Joan passaria de ser rei de Navarra a ser-ne només regent. Però quan Blanca va morir el 1441, Joan no va permetre que governés el seu fill. Així començava la guerra civil navarresa entre partidaris d'un i de l'altre.
Carles va buscar aliances amb els castellans i Joan va buscar suport dins de la Corona d'Aragó. A la batalla d'Oibar el príncep de Viana va ser derrotat i empresonat temporalment. Quan va ser alliberat va demanar ajuda al papa Calixt III, que no li va fer cas. Després va anar a Nàpols a pregar al seu oncle Alfons el Magnànim, però aquest moriria al cap de poc, l'any 1458 sense haver-se involucrat gaire en el conflicte.
Entretant, Joan s'havia casat novament amb la noble castellana Joana Enríquez, i havien tingut un fill, Ferran, el futur Ferran el Catòlic. En la seva funció de lloctinent de Catalunya, Joan s'havia guanyat l'odi d'una part molt influent del Principat. Els únics que el volien de veritat eren els pagesos, ja que tenien les esperances posades en ell per assolir les seves reclamacions. A sobre, veient com els barcelonins estimaven Carles, semblava que Ferran tenia poques opcions de ser el successor en un futur.
Amb la mort d'Alfons el Magnànim, Joan es va convertir en rei de la Corona d'Aragó (Joan II), i Carles va passar un temps a Sicília, després a Mallorca i més tard a Barcelona. El 28 de març del 1460 es va acostar d'incògnit a la ciutat comtal i es va establir al monestir de Valldonzella. Amb la notícia filtrada i escampada, la gent de la capital es va sentir amb esperança. Aleshores, Carles va fer una entrada oficial a Barcelona amb tots els honors d'un rei i es va asseure en un tron simbòlic davant els cants i l'alegria barcelonina. El jove era culte, refinat i generava il·lusió.
Al mes de setembre, a les primeres Corts de Joan II, hi va convidar Carles amb l'excusa d'arribar a una entesa, però el va empresonar acusat de traïció. Això va provocar un gran escàndol, ja que era una actuació contrària als Usatges i a les Constitucions. La Generalitat va enviar un exèrcit per rescatar Carles i Joan II va fugir amb ell a Fraga. El rei ja era gran, d'uns 60 anys, mig cec i amb poca empenta, i qui el guiava a l'hora de decidir era la seva esposa Joana.
La situació era insostenible, ja que de sobte Aragó i València feien costat al Principat per defensar el príncep Carles, i les institucions catalanes estaven disposades a anar a la guerra. Sense suports rellevants, Joan II va haver d'alliberar el seu fill i acceptar un pacte, la Concòrdia de Vilafranca. Gràcies a aquest acord el monarca no podia entrar al Principat sense el permís de les autoritats catalanes i Carles seria l'hereu legítim i lloctinent, amb un consell assessor d'origen català. A més, els oficials reials haurien de jurar les Constitucions Catalanes i ser naturals de Catalunya o viure-hi des d'almenys deu anys. Joan II es convertia així gairebé en una figura simbòlica. Aquest pacte va ser una revolució en una Europa en què les monarquies feien precisament el contrari, augmentaven el seu poder abraçant l'absolutisme. Ara bé, a aragonesos, valencians i mallorquins no els va agradar gaire que Catalunya obtingués tant protagonisme. Com sempre, el Principat es posicionava com a motor de la Corona.
Joan II estava lligat de peus i mans i li deien el Sense Fe, perquè no tenia paraula ni complia cap pacte. Però ara poca cosa hi podia fer. El príncep Carles ja podia tornar a Barcelona i viure tranquil, esperant el dia en què seria entronitzar. Amb tot, el futur il·lusionant de la Corona s'espatllaria en un tres i no res. Per culpa del captiveri Carles havia quedat ressentit i malalt. Es veu que va patir tisi, una tuberculosi pulmonar, i va morir tres mesos després de l'acord. La reina Joana estava desfermada d'alegria i de seguida va planificar trencar la Concòrdia de Vilafranca. Mentre a Barcelona es jugava la partida del poder reial i es rumorejava que Carles havia estat enverinat, al camp gironí els pagesos, que coneixem com a remences, continuaven enfrontats als senyors i a l'aguait dels successos de la capital.
Joana es va reunir amb alguns de la Busca i els va convèncer per fer un cop d'estat contra el Consell de Cent, en mans dels bigaires. Però el complot, conegut com a complot de Sant Maties, es va descobrir i molts buscaires van ser detinguts o executats. La reina va fugir a Girona amb el jove Ferran on van jurar els furs i els privilegis de la ciutat, amb la intenció de guanyar-se la seva confiança. Hug Roger III, comte de Pallars, vassall de la Corona i capità general de l'exèrcit del Principat, va dirigir uns 3.000 soldats cap a Girona per ajusticiar la reina. Era el 1462 i la Guerra Civil Catalana havia començat.
La reina tenia el suport de Francesc de Verntallat, un petit noble líder dels remences que va organitzar una tropa per interceptar Hug Roger. Quan va ser derrotat, se'n va tornar a Girona. L'exèrcit del Principat va prendre la ciutat i va assetjar el castell, on es trobava la reina, Ferran i els seus partidaris. El comte de Pallars va cometre l'error de no portar artilleria pesant, segurament perquè no esperava tanta resistència, i la fortalesa va aguantar les envestides. Mentrestant, Joan II acordava amb França ajuda militar a canvi d'oferir-li Rosselló i la Cerdanya.
Trencant la llei vigent, Joan II va entrar a Catalunya sense permís i amb un exèrcit estranger, directe cap a Balaguer, on es va fer fort. La Generalitat i el Consell de Cent el van declarar traïdor a la pàtria i el van destronar. Pel que fa a Francesc de Verntallat, va organitzar els remences per lluitar a favor de Joan II. Els senyors van demanar ajuda a Barcelona, que hi va enviar un exèrcit format per 1.800 combatents. Les tropes reialistes, compostes de 1.000 cavallers i 1.000 homes de peu i les de la Generalitat van topar en una dura batalla que va caure del costat de Joan II, sobretot gràcies a la cavalleria. La coneixem com a la batalla de Rubinat (a la Segarra), produida el 23 de juliol del 1462. Aleshores, Joan II es va dirigir a Barcelona per assetjar-la.
El Consell de Cent va buscar ràpidament alternatives al tron, encara que fossin temporals. Va escollir Enric IV de Castella com a candidat, amb la condició de respectar les institucions i lleis catalanes. El monarca castellà i les seves tropes van aconseguir aixecar el setge reialista de Barcelona, però per causa de les pressions rebudes de França, el rei castellà va renunciar a Catalunya.
El Consell de Cent ho va tornar a intentar amb Pere de Portugal, net de Jaume d'Urgell, qui havia sigut el candidat més legítim del Compromís de Casp. Va ser proclamat comte de Barcelona i rei d'Aragó el 1464. Però, malgrat els esforços, la guerra continuava decantant-se a favor de Joan II, que continuava prenent ciutats. El 1466 Pere de Portugal moria, fet que va aprofitar Joan II per oferir la pau a la Generalitat.
Les institucions catalanes van continuar a la seva, i van proclamar un nou rei, el francès Renat d'Anjou, qui havia perdut anteriorment Nàpols en favor d'Alfons el Magnànim. Llavors, Joan II va casar el seu fill Ferran amb Isabel de Castella, successora al tron castellà. Així es guanyava el suport de bona part de la noblesa castellana. Les topades entre els dos bàndols van continuar amb un avantatge cada cop més evident cap al costat reialista. El 26 de novembre del 1471 Joan II va guanyar la batalla de Santa Coloma de Gramenet, fet que el garantia el domini de pràcticament tot el Principat. Finalment, Barcelona es rendiria el 16 d'octubre de l'any següent. Per mitjà de la Capitulació de Pedralbes, la guerra civil s'acabava.
Val a dir que al final del conflicte no hi va haver vencedors ni vençuts. La Capitulació de Pedralbes va ser un tractat de pau en què no es buscava represàlies ni venjança, sinó solament tornar a la situació d'abans de la mort del príncep Carles. La Concòrdia de Vilafranca va quedar anul·lada, els mals usos van continuar practicant-se i, en general, els dirigents barcelonins de la Generalitat i el Consell de Cent van continuar en el seu càrrec.
Els remences es tornarien a revoltar el 1483 sota el regnat de Ferran el Catòlic, que solucionaria definitivament l'assumpte per mitjà de la sentència arbitral de Guadalupe del 1486, en què s'abolien els mals usos a canvi de diferents disposicions reglamentàries i econòmiques. El Rosselló i la Cerdanya quedarien en mans franceses fins al 1493, quan el mateix Ferran els recuperaria. I, com a conseqüència més destacable per al Principat, la guerra civil deixaria un país molt tocat en tots els sentits, fet que facilitaria que València tingués la seva època més esplendorosa.
