Pirates nord-africans, el terror de la Mediterrània
Durant l'edat moderna, els pirates nord-africans van sembrar el terror en les costes europees de la Mediterrània, principalment contractats per l'Imperi Otomà.
 |
Durant la part final de l'edat mitjana, la costa d'Àfrica del Nord estava controlada principalment per l'islam, mentre que a la costa mediterrània europea s'estenien diferents regnes cristians sorgits de les restes de l'Imperi Romà d'Occident i el poder dels pobles germànics. En la costa oriental, l'Imperi Romà d'Orient patia una lenta agonia per causa de la pressió musulmana i els nombrosos problemes interns, fins que el 1493 Constantinoble va caure sota el control dels turcs otomans. L'Imperi Otomà s'estendria de pressa pel Pròxim Orient i nord d'Àfrica, i s'encaparraria en fer la guitza a les potències cristianes.
En aquest context, els pirates instal·lats a la costa nord-africana van viure una edat daurada gràcies al suport dels otomans. Tenien bases a Tunis, Trípoli, Saler i Alger (on hi havia el mercat d'esclaus més gran), a més de diversos ports al Marroc. La majoria eren barbarescos (nom pejoratiu que es donava als amazics). En general, eren mariners o agricultors empobrits que es posaven sota la direcció d'un capità que disposava de la seva pròpia nau per dedicar-se al pillatge marítim. Quan el capità era contractat pel sultà otomà o per altres autoritats musulmanes, es convertia en corsari. Aquests pirates farien estralls en les costes i illes mediterrànies, i assaltarien nombrosos vaixells cristians.
Els pirates barbarescos es llençaven contra les poblacions costaneres per saquejar-les i capturar homes i dones que després serien venuts com a esclaus als nombrosos mercats humans del nord d'Àfrica. Els cristians buscaven refugi en ciutats emmurallades o s'establien al costat de petites torres de vigilància des d'on es podia alertar amb temps de l'arribada de l'enemic.
Les costes italianes, catalanes i valencianes, les del Llenguadoc i Provença, a més de les Illes Balears, Sardenya i Còrsega, serien els indrets més afectats pels corsaris otomans, que a vegades rebien l'ajuda de França si es tractava d'atacar territoris de la monarquia hispànica. A Catalunya, per exemple, desenes de pobles costaners, inclosa la capital Barcelona, van patir continus atacs durant les primeres dècades del 1500. D'aquesta època és el famós corsari Barba-rossa que, al servei del sultà Solimà el Magnífic, sembraria el pànic en multitud de poblacions. El seu talent era tal que el 1533 va ser nomenat almirall de la flota otomana.
 |
| Retrat de Barba-rossa Font |
Davant la inoperància de la flota reial hispànica, més preocupada per la colonització americana, els catalans van aixecar petites fortaleses i torres defensives per tot el litoral, especialment entre Barcelona i Roses. La Generalitat va comprar nou armament, sobretot arcabussos, per distribuir-lo entre la població civil, i va crear una legislació especial per garantir la coordinació defensiva dels pobles.
Els investigadors estimen que durant el segle XVI entre 10.000 i 20.000 catalans van ser segrestats pels pirates musulmans. Alguns moririen en captiveri, mentre que d'altres, els de famílies més acomodades, eren recuperats després de pagar un bon rescat. Amb tot, la majoria acabarien sent venuts com a esclaus.
En un principi els atacs eren produïts per desenes o unes poques centenes de pirates alhora, però amb el temps serien autèntiques flotes armades compostes per milers d'aquests bandits. Per exemple, a l'estiu del 1558 un estol de 200 naus corsàries van atacar Menorca, fins i tot amb artilleria. La meitat dels habitants de l'illa moririen o serien capturats.
La monarquia hispànica, amb l'Habsburg Carles V com a rei, intentaria finalment aturar l'amenaça pirata els anys 1535 amb la recuperació de Tunis i el 1541 amb l'intent de conquesta d'Alger, sense èxit. Però els recursos destinats a la causa serien més aviat pocs i la pirateria continuaria amb força.
Si la pirateria a càrrec dels corsaris otomans era un problema des de feia dècades, més ho seria l'expansió de l'Imperi Otomà. Per aquest motiu, es va crear la Lliga Santa, una coalició cristiana formada per la monarquia hispànica, els Estats Pontificis, la República de Venècia, la República de Gènova, l'Orde de Malta i el Ducat de Savoia. En la famosa batalla naval de Lepant de l'any 1571, la Lliga Santa derrotaria l'Imperi Otomà. D'aquesta manera, la pirateria per fi quedava apaivagada, tot i que no morta.
Davant la impossibilitat de frenar completament els atacs corsaris, alguns països van optar per pagar un tribut que els garantia la immunitat dels vaixells i tripulacions. Va ser al segle XIX, quan diverses potències van decidir que la millor defensa havia de ser un bon atac i es van llençar a la conquesta del nord d'Àfrica. L'objectiu prioritari era Alger, capturada pels francesos el 1830. La seva caiguda sí que seria un cop mortal a l'activitat corsària.
Informació relacionada
Informació extra
Catalunya, terra de pirates (llibre)
Veus una errada? Fes-m'ho saber!
EL GAT SABERUT
