Els jueus a Catalunya

Des de ben antic hi va haver jueus a la zona de l'actual Catalunya. El seu nombre va anar creixent mentre es feien forts en oficis ben remunerats, malgrat que vivien marcats pels prejudicis i sent víctimes de l'odi de la població. 

Al final de l'època de l'Imperi Romà, ja tenim constància arqueològica de la presència jueva en forma de monedes, làpides i àmfores, tot i que no se n'ha trobat cap documentació directa. En aquell moment ja existia una legislació que prohibia el matrimoni entre jueus i cristians i que castigava l'adulteri entre les dues comunitats o simplement el fet de compartir àpats. 

Amb els visigots aquestes lleis es van endurir. El rei Recesvint (649-672), per exemple, va dir: "Denuncio la vida i els costums dels jueus, la pestilència contagiosa dels quals taca les terres dels meus dominis". La circumcisió era castigada amb l'amputació del penis. A les dones se les castigava amb l'amputació del nas. I blasfemar contra Crist o l'Església podia comportar des de fuetades fins a la despossessió dels béns o l'exili. Amb l'arribada dels musulmans aquesta discriminació es va apaivagar i durant força temps hi va haver tolerància.

Sabem que durant l'assalt d'Almansor a Barcelona (985) hi van morir jueus i que les propietats d'aquells que no tenien hereus van passar directament al comte. El 1079 es va produir un conveni de reparticions de rendes entre Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, on apareixia la primera llista coneguda de jueus. Eren unes seixanta famílies barcelonines. Aleshores, jueus i cristians es regien per les mateixes lleis, que eren de base visigòtica, tot i que els jueus tenien alhora una reglamentació pròpia segons les seves creences.

A finals del segle XII, els comtats catalans es van convertir en un focus d'atracció per als jueus gràcies a la prosperitat que estaven assolint. Això va facilitar la creació de nombroses comunitats en diferents ciutats catalanes. Després de la conquesta de València (1238), els nuclis jueus es van consolidar i es van convertir en importants centres econòmics i culturals. De les comunitats jueves catalanes en van sorgir geògrafs, gramàtics, metges, poetes, filòsofs, teòlegs i cabalistes d’enorme prestigi que avui dia són pràcticament desconeguts. 

Els jueus constaven com a propietat del rei i ja no estaven regulats pel sistema feudal ni havien de retre comptes a cap noble. Ja en època d'Alfons el Cast (1164-1196), successor de Ramon Berenguer IV i primer rei de la Corna d'Aragó, la presència d'oficials jueus a la cort era habitual. I des de l'època de Jaume el Conqueridor (1213-1276), els reis catalanoaragonesos els van intentar facilitar la vida i garantir la protecció en temps de penúries i violència, perquè gràcies a ells, per exemple, podien aconseguir finançament per a les seves campanyes. Així que, mentre la major part de la població procurava mantenir-se'n lluny, llevat que necessitessin els seus serveis, tant la cort reial com els més adinerats i influents els tenia molt a prop.

L'Església els estigmatitzava i tractava com éssers menyspreables. La situació tan particular dels jueus va resultar en la formació de calls, barris on podien viure apartats de la resta i, teòricament, en una situació més fàcilment defensable per a la Corona. Molts eren mercaders, metges, joiers i, sobretot, prestadors, ja que la doctrina cristiana detestava aquesta feina. De les 150 comunitats dispersades que hi havia a Catalunya cap a finals del segle XIV, 50 n'eren calls. Això demostra que en molts indrets els jueus podien viure tranquil·lament barrejats amb els cristians sense preocupar-se per la seva integritat física. En total n'hi havia entre 10.000 i 12.000 a tot Catalunya, 4.000 dels quals vivien a Barcelona, si fa no fa un 10% de la seva població.

Entre Perpinyà i Girona hi havia una vintena de comunitats jueves. A part d'aquestes dues ciutats, un nucli molt important es trobava a Castelló d'Empúries. A Ponent, n'hi havia comunitats a Lleida, Fraga, Balaguer, Guissona, Cervera, Tàrrega, la Seu d'Urgell i Solsona, per exemple. Al sud destacaven els calls de Tarragona i Tortosa. Aquestes comunitats acostumaven a tenir institucions socials i religioses pròpies. 

Barcelona amb el Call Major marcat amb una X (les muralles del Raval i el front marítim es van construir entre el segle XIV i el XV)
Font



Els jueus catalans feien servir principalment el català com a llengua de preferència. L'hebreu l'usaven a l'àmbit religiós i en moments molts concrets de la vida familiar. El seu català, segons alguns experts, podria tenir trets propis i se l'anomena judeocatalà o catalànic.

Tot i que practicaven diferents oficis, la tasca que els conferia una gran rellevància era la de fer préstecs monetaris amb interessos. La seva capacitat de gestionar la riquesa els va consolidar com una classe poderosa i, alhora, odiada. El jueu barceloní més famós va ser segurament Selomó Adret, un rabí i cabalista molt respectat a qui els jueus li consultaven de tot. Ell els responia per escrit fent servir la seva saviesa i coneixements de la Torà. 

La situació aparentment estable, encara que sempre complexa i tensa, dels jueus es va anar espatllant. A mesura que creixia la seva influència, s'enfortia l'odi envers ells. L'estreta relació que tenien amb els reis provocaven tota mena de suspicàcies i enveges. A més, el fanatisme religiós i el desig de fer desaparèixer deutes va portar molts ciutadans al límit. El fet d'arrossegar dècades de penúries extremes per culpa de la fam i la pesta no hi va ajudar gens. Aquest clima de tensió va esclatar finalment l'any 1391.

En altres regions de la península es vivia una situació similar. El segle XIV havia estat un segle molt dolent. La pobresa extrema s'havia agreujat i bona part de la gent es trobava en una situació lamentable. I qui tenia la culpa de tot? Doncs com sempre, els jueus. 

El 4 de juny del 1391, a Sevilla, el clergue Fernando d'Écija, va provocar un atac massiu al call de la ciutat amb una de les seves prèdiques antisemites. Milers de jueus van ser assassinats o convertits per la força al cristianisme. Les sinagogues van ser destruïdes o convertides en esglésies. Les cases dels jueus van ser saquejades sense miraments. Aquest esclat de violència va desencadenar una onada d'avalots antijueus que es va escampar per tot Castella. En poc temps la Corona d'Aragó es veuria trasbalsada per la mateixa ira.

El 9 de juliol del mateix any els valencians van atacar els jueus. El 2 d'agost passaria el mateix a Mallorca. Les notícies van arribar a Barcelona i el barri de la Ribera, ple de mariners, pescadors i pagesos que hi havien anat al mercat, es va esvalotar de seguida. Una gran gentada es va dirigir de sobte cap al portal principal del Call Major, a l'actual plaça de Sant Jaume, la van cremar i van entrar al barri. Els jueus que es negaven a batejar-se eren assassinats al moment. Alguns van poder refugiar-se al Castell Nou, una torre que quedava entremig del Call Major i el Call Menor, tot just on hi havia la primera muralla. Finalment, els soldats del Consell de Cent i del rei van poder aturar la revolta. 

Call de Barcelona sobre un plànol actual



Els jueus del Castell Nou es van negar a abandonar la torre i dos dies més tard un nou avalot la va atacar amb ballestes i altres armes. Els esvalotadors van aprofitar per convocar els pagesos de les localitats més properes, que també es van afegir als aldarulls. Veient tot plegat i sense que el rei pogués (o volgués) actuar amb més contundència, els jueus van acceptar rendir-se i la conversió forçosa. Van sortir del refugi i uns 3.000 van ser batejats, mentre que uns 300 van ser executats. La gent revoltada va prendre el control de la ciutat exigint l'abolició d'impostos i cremant qualsevol documentació que reconegués deutes. 

El rei Joan I va enviar 200 cavallers per tornar la ciutat a la normalitat. Durant setmanes, els soldats del rei van detenir, empresonar i executar els dirigents de les revoltes, trenta en total. Més de 80 van ser multats i d'altres van ser enviats a galeres, on la majoria que hi anava moria abans dels tres anys de servei. A més, el rei es va apropiar de tots els béns jueus i va aprofitar per clavar multes i impostos extres als barcelonins. Pel que fa als jueus, mai més serien una comunitat forta dins la ciutat. L'any següent es prohibiria reconstruir les portes del call i deu anys més tard, sota el regnat de Martí I, es prohibiria fins i tot que un jueu pogués estar-se més de quinze dies a la ciutat. Aquesta norma s'estendria a tot Catalunya i la gran majoria de jueus que hi quedaven van migrar cap a Itàlia i el nord d'Àfrica, o es van convertir al cristianisme. Quan el 1492 els Reis Catòlics van ordenar l'expulsió definitiva de tots els jueus, a Catalunya només en quedaven menys d'un miler. 

FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els egipcis

L'absolutisme monàrquic

Introducció a l'edat mitjana

Les croades

Els cavallers medievals