La Guerra de Successió

La Guerra de Successió (1701-1714) va ser un conflicte entre dos pretendents a la Corona espanyola que va ocasionar l'entronització d'un Borbó i l'ensorrament de les institucions catalanes.

Des del 1665 Carles II governava la monarquia hispànica. L'anomenaven l'Encisat, perquè semblava que sempre anava despitat i fora del món real. El cas és que el "pobre" home patia un retard i la seva salut era tan feble que en qualsevol moment podia morir. A sobre, no era capaç de produir descendència. Veient el panorama, els poderosos de la Cort van començar a estudiar l'arbre genealògic en la recerca d'un candidat al tron, i en van sortir dos de destacats: Felip d'Anjou, net de Lluís XIV (Casa de Borbó), i l'arxiduc Carles d'Àustria, fill segon de l'emperador Leopold I d'Àustria (Casa d'Habsburg).

Tot i que el pare de Carles II, Felip IV (el de la Guerra dels Segadors), havia deixat clar al seu testament que cap Borbó heretaria el tron, la facció dominant de la Cort de Madrid volia Felip d'Anjou com a nou rei. Per això van conspirar per aconseguir que Carles II proclamés hereu el francès. L'Encisat no devia entendre gaire de què anava la cosa i es va deixar fer. Però la decisió no va agradar a molts.

Evidentment, a Àustria no li va fer gràcia, ni a Anglaterra, que veia com França, el seu enemic històric es podia fer encara més gran amb dues corones potents una al costat de l'altra. És cert que la monarquia hispànica havia perdut l'hegemonia al món des de feia temps, però encara dominava territoris rics i interessants a Europa, com una part de Flandes, Milà i Nàpols. I, esclar, sota el seu control hi havia les colònies americanes. Era un imperi tan gran com feble, però un imperi, al cap i a la fi.

A Catalunya tampoc va agradar la decisió. Un Borbó al tron? Només faltava això. Ja havien vist les destrosses de Lluís XIV a la Catalunya del Nord i sabien que acostar-se en aquell moment a França significava enemistar-se amb Anglaterra i Holanda, potències emergents que afavorien el lliure comerç i el pactisme, dos fonaments de la societat catalana. I aquestes dues no deixaven de fer la guitza a Castella lluitant per rascar territoris a les seves colònies de les Amèriques. Calia anar a la guerra? Les darreres generacions, des de la Guerra Civil Catalana, havien viscut els seus horrors. Molts fills, pares, avis i besavis sabien què era lluitar al camp de batalla o a les guerrilles. Hi hauria ànim per lluitar de nou?

L'1 de novembre del 1700 va morir Carles II. El dia 16 del mateix mes Lluís XIV va reunir a Versalles la crem de la crem de París i va proclamar el seu net rei d'Espanya. L'entronització oficial seria a Madrid el 8 de maig de l'any següent, amb el suport de les elits castellanes. I el dia 9 de juliol del 1701 tropes imperials d'Àustria comandades per Eugeni de Savoia van envair el ducat de Milà, que pertanyia a la monarquia hispànica. Així esclatava la Guerra de Successió Espanyola.

Felip d'Anjou havia estat coronat rei com a Felip V de Castella i IV d'Aragó. Ara bé, sempre es va estimar més la numeració castellana. Per aquells temps començaria l'equivalència política entre Castella i Espanya, tot i que no existia encara cap entitat jurídica anomenada Espanya o Regne d'Espanya, ni Felip V va arribar a intitular-se rei d'Espanya.

Felip V, conscient de la polseguera que havia aixecat al Principat i de la fama de revolucionaris que tenien els seus habitants, de seguida va jurar les Constitucions Catalanes al setembre del 1701, i posteriorment va convocar les Corts. Durant les Corts va acceptar múltiples peticions, com la creació d'un tribunal constitucional propi i poder comerciar directament amb Amèrica. I poc després es va casar amb Maria Lluïsa de Savoia a Figueres. Però tothom li veia el llautó d'una hora lluny. La seva actitud arrogant i abusiva, la manera d'interactuar amb les institucions catalanes i la manera de fer nomenaments era indicatiu que la cosa no aniria gens bé i que tard o d'hora tot petaria.

Durant els anys següents, la relació entre filipistes i catalans va anar de mal en pitjor. Els funcionaris reials se saltaven les lleis quan volien i el nou virrei, Francisco Antonio Fernández de Velasco, era tan dolent que va acabar de convèncer la gent que calia revoltar-se contra els francesos. Velasco es va guanyar l'odi dels barcelonins amb les seves decisions injustes, repressores i il·legals. Els pocs catalans que li feien la rosca eren coneguts com a botiflers, una mala pronunciació de dos mots francesos: beauté fleur. Així se li deia a la flor de lis, la flor tradicional de l'escut dels Borbons. Des d'aleshores, un botifler ha estat equivalent de traïdor a la pàtria catalana.

Mentre que Velasco feia de les seves, Jordi de Darmstadt va aplegar nombrosos suports contraris a Felip V. Conegut com a príncep Jordi, aquest home havia estat l'anterior virrei. D'origen alemany, parlava català perfectament i s'havia integrat a la ciutat fins al punt de ser molt estimat pels barcelonins de totes les classes. La primavera del 1704, va reunir un petit estol de vaixells per intentar prendre Barcelona. Amb 1.600 mariners i uns 60 soldats professionals, però, no hi va haver prou per aconseguir-ho. La guarnició reial era més nombrosa i la ciutat encara estava sumida en la por. Llavors, va anar a Gibraltar i va atacar directament els destacaments de soldats castellans que hi havia protegint el penyal. La conquesta va ser tant agosarada com ràpida. Ves per on, Gibraltar de cop era catalana.

La bogeria del virrei Velasco anava a més, amb detencions arbitràries, robatoris, empresonaments, etc. Amb la idea d'obrir un front dins la península, Anglaterra va oferir un pacte a Catalunya a la primavera del 1705. Els catalans lluitarien oficialment en favor de l'arxiduc Carles i a canvi rebrien tot el suport anglès i austríac, i Carles juraria les Constitucions Catalanes per garantir la supervivència de l'estat català. Els catalans van acceptar encantats les condicions i al mes de juliol una immensa flota amb l'arxiduc a bord salpava de Lisboa cap a Barcelona.

La veu va córrer com la pólvora i en molts indrets de Catalunya la revolta va esclatar. La població de Barcelona es va mostrar més hostil que mai i els 7.000 soldats filipistes que la custodiaven no van ser capaços d'aturar la rebel·lió. El 14 de setembre els aliats austriacistes, entre els quals hi havia molts catalans voluntaris arribats de l'interior, van atacar la fortificació de Montjuïc i en tres dies la van prendre. Tot seguit van dirigir l'artilleria cap a les muralles on els soldats filipistes esperaven i els van començar a disparar. Velasco ho va veure tot tan perdut que per salvar la vida va negociar la rendició. Malauradament, l'estimat príncep Jordi va morir durant l'assalt. 

El 7 de novembre del 1705 l'arxiduc Carles entrava triomfant a la ciutat comtal enmig de l'alegria desfermada dels barcelonins. Va jurar les Constitucions Catalanes i es va instal·lar amb la seva cort al Palau Reial. Catalunya tenia un nou sobirà: Carles III. A més, es va proclamar rei del Rosselló i la Cerdanya, fet que indicava la intenció de recuperar els territoris perduts al Tractat dels Pirineus del 1659. Tres anys després, rebria la que seria la seva dona, Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, amb qui es casaria totalment enamorat a l'església de Santa Maria del Mar l'1 d'agost del 1708. Però, entretant, moltes coses passarien.

Felip V no va trigar a reaccionar. El 3 d'abril del 1706 va assetjar Barcelona amb 18.000 soldats. Entre els defensors de la ciutat destacaven els 4.500 membres de la Coronela, les milícies urbanes dels gremis. El setge va ser dur, però l'arribada d'una flota aliada anglesa va foragitar les tropes filipistes, que van fugir a correcuita del camp de batalla. En aquelles circumstàncies tan favorables, Carles III va aprofitar per consolidar la seva autoritat a l'Aragó, València i Mallorca.

El 27 de juny del mateix any les tropes austriacistes van derrotar les filipistes a Castella i Carles III va prendre Madrid. Això juntament amb altres victòries al continent europeu va fer pensar que la guerra acabaria aviat amb l'arxiduc com a vencedor. Però els francesos van saber reaccionar i el 25 d'abril del 1707 van obtenir una important victòria a la batalla d'Almansa. Així s'obria la porta a conquerir València i l'Aragó. Les ciutats i pobles anaven caient enmig d'una forta resistència i dures represàlies per part dels filipistes, sobretot a València. Les tropes lleials a Carles III van haver de recloure's al Principat. 

El 1710 una contraofensiva aliada va prendre de nou Madrid, però per poc temps, ja que l'exèrcit borbònic la va reconquerir. Dues victòries més dels francesos a Brihuega i Villaviciosa van començar a causar pessimisme al bàndol de Carles III. A sobre, el 1711 moria l'emperador austríac Josep I i l'arxiduc Carles, germà seu, heretava el Sacre Imperi Romanogermànic com a Carles VI. De seguida va marxar de Barcelona per assumir el tron imperial entre promeses de no oblidar la causa catalana. La veritat és que com a mostra de confiança va deixar a Catalunya la seva estimada dona. 

Arribats a aquest punt cal tenir en compte que la guerra també s'estava fent en altres punts del planeta, especialment enmig del continent europeu, i a Anglaterra li anava bé a diferència de la campanya espanyola. A més, tampoc interessava que Carles dominés dos imperis, l'austríac i l'espanyol. Així que Anglaterra, França i la resta de potències bel·ligerants van començar a negociar la pau. El 1713 es van començar a signar els Tractats d'Utrecht, que posaven fi a la guerra, però la qüestió catalana no quedava resolta i, de fet, l'emperador Carles VI no va signar, encara, cap acord.

Un cop van marxar els aliats de Catalunya, la Junta de Braços, que era convocada per la Generalitat tan sols en moments de crisi, es va reunir per decidir què fer. Després d'un intens debat, es va prendre la decisió de resistir i lluitar sols contra Felip V de Borbó. De seguida es va organitzar un exèrcit per fer front al setge francès que s'esperava i es van reforçar les defenses. La direcció militar va ser assignada a Antoni de Villarroel. L'única estratègia era aguantar amb l'esperança que l'emperador Carles VI hi enviés reforços.

El 25 de juliol del 1713 les tropes borbòniques francocastellanes formades per 40.000 homes van iniciar el setge a Barcelona per terra i per mar. La capital estava defensada principalment per la Coronela, uns 2.000 soldats de l'Exèrcit de Catalunya i 470 genets. En un principi la ciutat va resistir prou bé els bombardejos i fins i tot els barcelonins van poder fer alguna contraofensiva fora de les muralles. Però els mesos passaven, les bombes no deixaven de caure i el desgast era cada cop més gran. A més, els borbònics aprofitaven els moments de més intensitat de l'artilleria per excavar rases i trinxeres que els permetés acostar-se als murs. L'atac es va concentrar a la zona nord de la ciutat, amb línies de trinxeres cada cop més a prop de les muralles per acostar-hi els canons i fer més mal.

Mentrestant, a Europa el tema era àmpliament debatut amb opinions enfrontades. El The Case of the Catalans Considered, un imprès britànic publicat el 1714 que criticava el govern per abandonar Catalunya, deia sobre la decisió de la Junta de Braços: "Han alçat les espases i no les embeinaran fins que els seus privilegis estiguin assegurats, disposats a morir defensant-los. Per temerària que sembli aquesta resolució, s’ha d’admetre que és magnífica i heroica. Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? [...] ¿Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? [...] ¿No seria la seva sang un monument etern a la nostra crueltat?".

El 7 de març del 1714, l'emperador Carles VI va signar definitivament la pau amb França per mitjà del Tractat de Rastatt. Barcelona quedava completament sola.

Bloqueig i setge a Barcelona. Imprès a Viena l'any 1718.



El 12 d'agost del 1714, quan els assaltants van poder obrir una bretxa entre els baluards del Portal Nou i Santa Clara, 16.000 soldats felipistes s'hi van llançar amb tot. Però els catalans van aconseguir rebutjar l'envestida de forma heroica i gràcies a l'astúcia de Villarroel, que havia disposat ràpidament una línia de canons just en aquell punt. Cal destacar el valor de la companyia dels estudiants de lleis que, armats amb baionetes i en clara inferioritat numèrica, van carregar contra les tropes d'elit que intentaven entrar a la ciutat, i les van vèncer. De seguida, tant dones com nens van treballar de valent per enderrocar els edificis més pròxims i aixecar una enorme barricada darrere la bretxa. A la nit següent, els borbònics ho van tornar a intentar en una topada per assolir el control de la muralla que es va allargar durant 15 hores. Però un altre cop els barcelonins van aguantar.

Berwick, qui dirigia el setge, va proposar un pacte de rendició, però els catalans s'hi van negar en rodó. Els barcelonins cridaven "Viurem lliures o morirem!" i feien ondejar a dalt de les muralles les banderes negres que simbolitzaven la lluita sense treva, en contraposició del blanc de rendició. Però la situació era terrible, entre la fam, els ferits i els morts. El 5 de setembre Villarroel va dimitir esgarrifat per la idea d'acabar portant la ciutat a una carnisseria, encara que poc després tornaria a comandar la resistència. Per altra banda, Casanova, conseller en cap de Barcelona, era partidari de negociar alguna cosa, almenys de conèixer les condicions d'un possible pacte que els portés a la pau, però també es va veure abocat a la lluita fins al darrer alè.

El 9 de setembre Berwick va dubtar sobre el futur del setge per causa del fang acumulat per la intensa pluja que queia des de feia dies. Es va fer un consell de guerra per analitzar la situació i es va decidir esperar més. Quan el temps es va apaivagar, el dia 11, va començar l'assalt final. A la ciutat no hi quedaven gaires defensors. Es va fer una crida general i tot home de 14 anys cap a munt amb capacitat de moure's es va situar darrere les muralles i barricades. Les autoritats catalanes van permetre que els que no eren útils per a la batalla poguessin fugir muralles enfora, però en la majoria de casos qui fugia era executat pels invasors. De defensors en peu en quedaven uns 2.000, i d'assaltants, comptant amb els reforços que hi havien arribat, uns 40.000.

Il·lustració del setge a Barcelona, obra de Jacques Rigaud

De matinada, les bombes van començar a caure sense descans a la ciutat mentre ressonaven les campanes de les esglésies advertint de l'assalt. Milers de francocastellans es van llançar contra les bretxes que havien causat a la muralla, unes bretxes plenes de barricades i defensors, tant milicians com civils. Villarroel estava al front de la batalla, juntament amb Casanova, que va ordenar fer sortir la bandera de Santa Eulàlia, aleshores patrona de Barcelona, per encoratjar els esgotats barcelonins. Però de mica en mica els soldats borbònics entraven dins la ciutat, i la batalla es va traslladar als carrers. 

La lluita carrer a carrer es va allargar tota la nit i tant Villarroel com Casanova van patir ferides. Però de bon matí els barcelonins van recuperar posicions i van fer recular els invasors, tot i que temporalment. No deixaven d'entrar a la ciutat reforços francocastellans, mentre que els catalans no tenien ningú més per fer-los front. Després de 13 mesos de setge i deu hores i mitja des del començament de l'assalt final, havia arribat el moment d'una capitulació. Fins llavors hi havien mort entre 7.000 i 10.000 catalans i uns 15.000 borbònics. Les negociacions van durar fins a la tarda del dia 12. Amb tot, no hi havia gaire a negociar i Barcelona seria víctima d'una dura repressió, que inclouria l'establiment per la força dels Decrets de Nova Planta de Felip V i la fi de les institucions i lleis catalanes.

Un cop acabada la guerra, mitja Europa quedava commoguda pels fets, i molts britànics amb mal de consciència. El llibre Deplorable History of the Catalans, publicat per J. Baker, va explicar la guerra elogiant l'heroisme català: "Ara el món ja té un nou exemple de la influència que pot exercir la llibertat en ments generoses. Ens calen exemples d’aquesta mena per conservar l’amor d’aquella joia preciosa enmig dels homes, protegint-los així contra les malvades intencions d’una mena de gent que sempre cerca la manera d’esclavitzar la humanitat".




Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els egipcis

L'absolutisme monàrquic

Introducció a l'edat mitjana

Les croades

Els cavallers medievals