La repressió borbònica després de 1714
Després de conquerir Catalunya, Felip V de Borbó va iniciar una repressió que afectaria tots els àmbits de la societat catalana, que passaria per dècades de menyspreament, detencions, execucions i tota mena de canvis que cercarien ensorrar els seus valors i esperit.
Els Decrets de Nova de Felip V (una manera de dir de nova base o de nova estructura) ho van destruir tot. El sistema polític constitucional català quedava liquidat i el Principat passava a regir-se per les lleis castellanes, sempre amb la intenció d'escanyar unes elits i una població considerada rebel per natura.
 |
| Portada de la Nova Planta imposada per Felip V |
La capitulació acordada amb Berwick, el militar dirigent del setge a Barcelona, establia uns mínims de decència en la manera de tractar els vençuts. S'havia de respectar les vides que encara hi havia, les propietats i la llibertat de circulació. Però, només una setmana després de l'acord, Berwick va ser substituït pel marquès de Lede, que havia rebut ordres de Felip V d'engegar una gran repressió.
Es van crear llistes de noms de persones que havien de ser empresonades o directament executades. Antoni de Villarroel, cap militar de la resistència catalana, va ser exhibit pels carrers de Barcelona lligat i encadenat mentre la família reial se'n burlava. Va ser portat a la presó de Santo Antón de la Corunya, on seria constantment humiliat i viuria en unes condicions lamentables, fins al punt de patir paràlisi en les cames. Per tal que no morís a dins de la presó, el van deixar abandonat a les portes. En el cas del general Josep Moragues, va ser arrossegat viu per un cavall i esquarterat. El cap va ser penjat al portal de Mar fins al 1727. Altres líders de la resistència van tenir finals similars.
La supressió de les institucions catalanes formava part de l'estratègia de centralitzar i uniformar absolutament tot. Espanya sencera va quedar atrapada en l'absolutisme francès, l'antítesi de l'essència política i històrica catalana. A més, el català va quedar desterrat de tots els àmbits, tot i que durant moltes dècades sense gaire èxit, ja que la majoria de la gent no sabia parlar castellà i encara menys escriure'l. Però la idea era clara: la llengua catalana havia de morir. També es van tancar universitats i depurar professors i eclesiàstics.
El 1715 es va imposar el cadastre reial, un impost que xuclava diners a dojo amb la intenció d'asfixiar l'economia catalana i fer-la més dependent de Madrid. En un any, els impostos sobre els catalans es van multiplicar per set. A sobre, no tothom pagava el mateix. Els botiflers i els funcionaris castellans gaudien d'una considerable rebaixa. Popularment era conegut com a el cadàstrofe. Els gremis i les esglésies també van ser víctimes de "donatius" obligatoris amb el fi de fer mal. Ràpidament, la pobresa es va disparar a un nivell mai vist. Durant les següents dècades, la misèria seria la protagonista en una ciutat que encara sagnava per les destrosses de la guerra. La situació era tan desesperada que alguns joves catalans que havien lluitat en la defensa de la ciutat van haver d'allistar-se a l'exèrcit espanyol. Així obtenien ingressos que poguessin garantir la supervivència de la família. D'altres, van participar en algunes obres de construcció, en especial la de la Ciutadella.
 |
| A la primera imatge, Barcelona el 1714; a la segona imatge, Barcelona amb la Ciutadella. Font |
El 9 de març del 1715, Felip V va donar l'ordre de construir una gran fortalesa per controlar la ciutat. Un objectiu absurd si tenim en compte que Barcelona estava desarmada, sumida en la pobresa i amb bona part dels dirigents polítics i militars morts o en presó. Però ni francesos ni castellans se'n refiaven. Per tirar endavant el projecte, una cinquena part de la ciutat (48 carrers i uns 1.200 habitatges) va ser enderrocada, precisament la més pròspera, al barri de la Ribera, i per on s'havia previst el creixement urbà. Tant la fortalesa de Montjuïc (que també seria reformada), al sud, com la Ciutadella, al nord, tindrien els seus canons mirant sempre cap a Barcelona. La idea no era defensar-la, sinó mantenir-la vigilada i atemorida. El 1751 s'acabarien les darreres obres a la Ciutadella i dos anys després es començaria a construir el barri de la Barceloneta. Després de nombroses peticions, l'any 1869 es va permetre enderrocar la fortalesa, quan feia 10 anys que s'havia aprovat el pla de l'eixample dissenyat per Cerdà i 15 des de l'enderroc de les muralles.
 |
| Plànol de Barcelona de l'any 1806, dominada per les fortaleses de Montjuïc i la Ciutadella |
Durant la primera meitat del segle XVIII, la població, plena de viudes i nens pobres, va aguantar resignada les represàlies, tipa de tot, amb l'única voluntat de sobreviure i esperar anys millors. En algunes zones de l'interior, es van formar algunes guerrilles, sense gaire volada, perquè van ser aixafades per les anomenades escuadras de paisanos, formades per felipistes i encapçalades pel botifler Pere Anton Veciana. Curiosament, en aquestes esquadres hi trobem l'origen dels actuals Mossos d'Esquadra.
Els capitans generals espanyols van actuar com líders indiscutibles de la ciutat. La figura de l'alcalde, una figura importada de Castella, va substituir a la de veguer i conseller primer. El Consell de Cent va desaparèixer i en lloc seu es va implantar l'ajuntament.
A més, pel traçat de la muralla medieval que havia ideat Jaume I, i que el seu fill Pere el Gran va executar, es va urbanitzar la Rambla. Aquest projecte tenia com a objectiu facilitar el trasllat de les tropes d'est a oest. La Rambla dividia des de feia segles Barcelona en dos i havia passat per una època llarga en què es feia servir de claveguera i una reforma del segle XV per condicionar-la una mica i que així els barcelonins la poguessin aprofitar. A una banda hi havia la ciutat dels polítics, les esglésies i els negocis i, a l'altra, el Raval, plena d'horts, centres de prostitució, obradors i alguns serveis, com l'Hospital de la Santa Creu, el gran hospital de Barcelona des de feia més de 300 anys. Amb el temps, la Rambla va deixar de tenir una funció estrictament militar i es va convertir en un enorme passeig transitat pels ciutadans.
A mitjans del segle XVIII, la ciutat comtal va començar a despertar. De les cendres va ressorgir l'esperit comercial i emprenedor gràcies a les indianes, peces de cotó estampades per un sol costat originàries de l'Índia i que deixaven la gent amb un pam de boca. La indústria tèxtil s'engegava. Amb tot, durant la resta de segle la xifra de soldats felipistes que vigilaven Catalunya no baixaria mai de 25.000, una bona part concentrada a la capital.
