Quin és el veritable origen d'Espanya?

Bé, a quina Espanya ens referim? Al topònim, al concepte geogràfic, a la nació o a l'estat? I embolica que fa fort, potser ens referim a l'estat-nació? Doncs en parlarem de tot i aclarirem dubtes i errades freqüents sobre la idea d'Espanya al llarg dels segles. 


Etimològicament parlant, Espanya prové del terme llatí Hispània, usat pels romans. Hi ha diverses teories sobre l'origen d'Hispània. El que sabem segur és que no té una arrel llatina, per tant, els romans el van agafar i adaptar d'un altre poble. Les dues teories més acceptades avalen l'origen fenici del topònim, tot i que en un cas es diu que significa 'terra de conills' i en l'altre 'terra de metalls'. Les dues propostes tenen lògica perquè el conill era un animal abundant a la península i poc conegut per als fenicis, cosa que els cridaria l'atenció. També les mines de metalls que s'hi trobaven eren molt rellevants. De tota manera, Hispània va derivar al llarg dels segles a Spània i Espanya, però amb significats diferents segons l'època.

Els romans anomenaven Hispània a la península Ibèrica sencera, que estava dividida en diverses províncies. Però, amb el temps, també s'hi va incloure la Mauritània Tingitana, una part del nord d'Àfrica que corresponia més o menys a l'actual Marroc. L'any 285, tots aquests territoris van conformar la Dioecesis Hispaniarum (Diòcesi de les Hispànies).

A l'època visigoda, la inestabilitat del significat d'Hispània continua. Durant força temps, la península va estar dividida en dos regnes: el regne sueu de Gallaecia (Gal·lècia en català, d'on deriva Galícia) i el regne visigot de Toledo; a més d'una província romana que pertanyia a Constantinoble (a l'Imperi Romà d'Orient, també anomenat modernament Imperi Bizantí). Quan el rei visigot Leovigild va conquerir Gallaecia i sotmetre els sueus, es va intitular rei de Gal·lècia, Hispània i Narbonensis (que coneixem també amb el nom de Gàl·lia Narbonesa, una antiga província romana). I com anomenaven els romans d'orient la província del sud peninsular que controlaven? Spània, que era una variant grega d'Hispània. És evident que Hispània i les seves variants Hispànies i Spània eren encara conceptes estrictament geogràfics.

Quan els musulmans dominaven bona part de la península, Alfons I d'Aragó va fer una expedició al sud, a territori enemic. Era l'any 1126 i en va deixar constància dient que havia anat a les terres d'Hispània. Però anys enrere, entre 1109 i 1114, com que havia aconseguit governar breument més territoris gràcies a casar-se amb Urraca I de Lleó, s'havia autoanomenat emperador de Lleó i rei de tot Hispània i emperador de les Hispànies. En cròniques de l'època podem veure clarament aquest ús tan variable del topònim, que continuava sent un terme geogràfic sense cap marc polític ni jurídic al darrere. Ho podríem comparar al Carib, a Escandinàvia o als Balcans, tots tres termes solament geogràfics.

Ara ens traslladem a l'època dels Reis Catòlics. El casament d'Isabel de Castella i Ferran d'Aragó (tots dos de la dinastia castellana Trastàmara) va ser en secret l'any 1469. Per què? Per la consanguinitat dels cònjuges: tots dos eren besnets de Joan I de Castella i Leonor d'Aragó. Per això no comptaven amb el vistiplau del papa del moment, Pau II. Al final la cosa es va arreglar, però Ferran no seria rei d’Aragó, València i Mallorca i comte de Barcelona fins al 1479, deu anys després del casament. I Isabel no seria reina de Castella fins al 1474, cinc anys després. És a dir, quan es van casar no es va efectuar cap unió ni hi havia cap estratègia de fer-ho. S'ho van trobar anys després. 

El matrimoni dels Reis Catòlics (títol que van rebre per part del papa Alexandre VI el 1496) no va ocasionar una unió de territoris. I aquest punt és fonamental entendre'l. En història cal diferenciar entre topònims i administracions polítiques, i entre unions dinàstiques i territorials

La unió de les corones de Castella i Aragó va ser una unió dinàstica. Totes dues corones conservaven les lleis i institucions que les feien independents entre si, com havia passat al segle XII amb la unió dinàstica del Regne d'Aragó i el Principat de Catalunya. D'aquesta manera, si s'havia de prendre decisions que afectessin, per exemple, a Catalunya, s'havia de fer amb el consentiment de les Corts Catalanes i, si el donaven, havia de ser pactant i cedint en altres coses. Com a prova d'això, l'any 1479 Ferran va convocar unes Corts que van promulgar la Constitució de l’Observança. Així s'obligava el rei a complir i respectar les lleis del país i atorgava a la Generalitat el poder de revocar qualsevol ordre seva que es considerés anticonstitucional. I Castella? No hi pintava res.

Els Reis Catòlics no van fundar cap nació espanyola. Una nació és un grup d'individus que creuen compartir uns certs trets culturals i lingüístics i que viuen a un territori el qual consideren propi. L'Espanya dels Reis Catòlics no era, ni de bon tros, una nació. De fet, era més fàcil que es parlés de les Espanyes, nom que d'alguna manera reflectia aquesta diversitat nacional. I en aquella època fins i tot els portuguesos se sentien part d'Espanya. Tampoc aquella Espanya era un estat unificat, evidentment. Isabel s'encarregava de governar Castella i Ferran s'encarregava de governar la Corona d'Aragó.

Quan va morir Isabel, l'any 1504, Ferran va deixar de ser rei de Castella, perquè ho havia sigut fins aleshores com a consort d'ella. Amb el matrimoni trencat per la mort, Ferran va deixar la successió al tron castellà en mans de la seva filla Joana la Boja i el seu marit, Felip el Bell, de la casa d'Àustria, també anomenada casa d'Habsburg. L'any 1505 van ser proclamats reis de Castella. La noblesa castellana així ho volia i Ferran, a qui deien "viejo catalanote", no hi va entrar en disputes. Aquest Felip el Bell seria Felip I de Castella, el primer monarca castellà de la branca dels Àustries. 

De sobte, el 1506 va morir Felip el Bell, entre rumors d'enverinament. També els rumors sobre l'estat mental de Joana augmentaven. El seu comportament va empitjorar fins al punt que el seu pare la va recloure a Tordesillas el 1509. D'aquesta manera Ferran es convertia en regent de Castella. Joana quedaria a Tordesillas fins a la seva mort, l'any 1555. 

Mentrestant, Ferran s'havia casat amb una princesa francesa, Germana de Foix, amb la idea de buscar un hereu per a la Corona d'Aragó. Els nobles castellans es van emprenyar molt, perquè d'aquesta manera Carles, fill de Joana i Felip no podria heretar la Corona d'Aragó un cop morís Ferran. El fill de Ferran i Germana va néixer el 1509, i es deia Joan d'Aragó i Foix, cosa que implicava la separació oficial de les dues corones. Però el nadó va morir poques hores després d'haver nascut. Ferran va persistir en tenir un fill legítim i trencar la unió dinàstica amb Castella, però la dona no es quedava embarassada i el temps volava. Els darrers anys de Ferran els va dedicar a governar la seva Corona, sempre mirant cap a la Mediterrània i buscant un hereu.

El 1516 va morir Ferran sense la descendència que buscava i Joana va heretar Aragó, tot i que la seva incapacitat no li va permetre governar. Castella quedava temporalment en mans del Cardenal Cisneros en funció de regent, i Aragó quedava en mans de l'arquebisbe Alfons d'Aragó i Roig d'Ivorra, un fill que havia tingut Ferran amb una amant. 

Finalment, seria Carles, fill de Joana i Felip el Bell qui assumiria el govern de les dues corones l'any 1517, després de rebre una estricta formació a l'estranger. La historiografia espanyola el coneix com a Carles I d'Espanya (tot i que mai es va intitular així perquè no existia cap entitat política anomenada Espanya). En realitat l'hauríem d'anomenar Carles I de Castella i Aragó. Tres anys després seria nomenat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, raó per la qual se li diu Carles V, segons la llista d'aquest imperi.

Fins aquí, tant Castella com la Corona d'Aragó tenien les seves pròpies inèrcies, perquè políticament i jurídicament eren independents entre si, i així ho comprovem amb només analitzar com es comportaven els seus monarques. La conquesta i colonització d'Amèrica també n'és prova. Va ser un projecte purament castellà, en què fins i tot els catalans no podien usar els seus ports per comerciar amb ella. Aquesta situació només  canviaria al segle XVIII. Però tal com havia estipulat el testament d'Isabel la Catòlica, el poblament i explotació dels territoris americans estaria reservat als súbdits de la Corona de Castella. La participació de personatges amb altres orígens seria esporàdica durant molt de temps.

Durant l'època dels Àustries, tot i que alguns monarques poguessin fer servir rei d'Espanya o rei de les Espanyes en moments concrets, aquesta era més aviat una expressió figurativa, com dir rei del Carib, o rei d'Escandinàvia. Seria durant el regnat de Felip V de Castella i IV d'Aragó (de la dinastia dels Borbons) que rei d'Espanya passaria a substituir rei de Castella. Però ni els Àustries ni Felip V es van intitular mai com a tals. El topònim Espanya o Espanyes continuava tenint una gran força geogràfica sense cap suport jurídic que l'avalés, igual passava amb el gentilici espanyol.

Per exemple, Carles I de Castella (el primer Àutria) i la seva dona tenien els següents títols: Reyes de Castilla, de León, de Aragón, de las Dos Secilias, de Jerusalén, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorcas, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaén, de los Algarbes, de Algecira e de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias, Islas y Tierra-Firme del Mar Océano, Condes de Barcelona, Señores de Vizcaya e de Molina, Duques de Atenas e de Neopatria, Condes de Ruisellon e de Cerdania, Marqueses de Oristan e de Gociano, Archiduques de Abstria, Duques de Borgoña e de Brabante, Condes de Flandes e de Tirol.

Curiosament, entre els títols hi ha el de reis de Jerusalem, malgrat que feia segles que Jerusalem no estava ni governada per cristians. També hi ha el de reis de Tierra-Firme del Mar Océano, però no van gosar intitular-se reis d'Espanya o reis de les Espanyes.

El 1625 el comte-duc d'Olivares, favorit de la monarquia i segona persona més poderosa, havia enviat el següent missatge al rei Felip IV de Castella: "La vostra majestat ha de considerar que l'afer més important de la seva monarquia és que esdevingui en realitat i veritablement rei d'Espanya. Vull dir amb això, senyor, que no us acontenteu de ser rei de Portugal, d'Aragó, de València i comte de Barcelona, sinó que treballeu guardant aquest designi secretament al vostre esperit per tal de reduir aquests regnes que componen Espanya a l'estil i a les lleis de Castella, de manera que ja no hi hagi cap diferència, perquè si obteniu aquest resultat sereu el príncep més poderós del món".

Olivares esperona Felip IV perquè es faci rei d'Espanya, com?: aplicant les lleis de Castella a la resta de nacions peninsulars. Que no era ja rei d'Espanya? Sí i no. Ho era, però aquesta expressió no tenia cap fonament legal, i la independència jurídica i econòmica de la resta, més la força de les seves institucions, feia impossible ser en la pràctica rei d'Espanya. No existia una Espanya com la coneixem avui, ni era un estat ni tan sols un regne.

A més, durant tot aquest temps les dues Corones, Castella i Aragó, usaven monedes diferents. En algunes monedes de Castella hi havia la inscripció Hispaniarum Rex (rei de les Espanyes) o Hispaniarium et Indiarum Rex (rei de les Espanyes i les Índies), cosa que confirma el marcat component geogràfic del topònim Espanya, perquè quin regne era les Índies?

Felip V es va intitular: Don Felipe por la gracia de DiosRey de Castilla, de Leon, de Aragon, de las dos Sicilias, de Jerusalen, de Navarra de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarbes, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias Orientales y Occidentales Islas y Tierra-Firme del mar Océano, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, Brabante y Milan, Conde de Aspurg, Flandes, Tirol y Barcelona, Señor de Viscaya y de Molina.

Fins a Felip V ni tan sols es parlava del Regne d'Espanya. Aquesta era una expressió inexistent. Però, arran de la conquesta borbònica, el concepte va començar a aparèixer amb força, tot i que encara sense cap aval jurídic.

El primer rei a intitular-se rei de les Espanyes va ser Josep I Bonaparte, quan la península estava sota el control francès. El primer a intitular-se rei d'Espanya, en singular, va ser Amadeu I, que va regnar entre 1870 i 1873. Per tant, va ser durant el segle XIX que es va començar a donar un sentit polític al topònim, que cercava el suport jurídic a partir de les constitucions de Cadis de 1812, que mai es va posar en pràctica, i la resta de constitucions espanyoles que vindrien. En el procés de creació de l'estat-nació espanyol hi trobem tres punts fonamentals: un estat espanyol > una nació espanyola > una llengua que la representava, el castellà. Aquest fet va ocasionar el naixement dels nacionalismes català, gallec i basc, que buscaven donar a les seves respectives nacions un lloc igualitari en l'Espanya que s'estava consolidant.

CONCLUSIÓ

Els topònims Espanya i Espanyes, amb les seves variants històriques, van ser d'ús estrictament geogràfic fins l'edat contemporània. Ser espanyol era, durant l'edat moderna, pertànyer a una regió del món on hi havia diferents entitats amb independència política i jurídica entre si, com parlar de caribenys o escandinaus. Els reis havien de tenir cura de comptar amb el suport de les Corts de cadascuna d'aquestes entitats i, de no fer-ho, s'ocasionaven tota mena de conflictes, tal com la història ens demostra. El Regne d'Espanya va sorgir amb Felip V, tot i que no es va intitular rei d'Espanya. El concepte d'estat-nació espanyol és de creació contemporània, del segle XIX, i és excloent, perquè nega la igualtat entre les diferents nacions que el componen. 


Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els egipcis

L'absolutisme monàrquic

Introducció a l'edat mitjana

Les croades

Els cavallers medievals