La Segona Guerra Mundial

Només va trigar Europa 21 anys a embolicar-se en una nova guerra. La Segona Guerra Mundial va implicar 100 milions de militars i va deixar uns 20 milions de soldats i uns 40 milions de civils morts. Però, què va passar, exactament?


A la Segona Guerra Mundial (1939-1945) s'hi van enfrontar les potències de l'Eix (els règims feixistes d'Alemanya i Itàlia, als quals es va unir el militarista Imperi Japonès) contra els Aliats (països democràtics com França i Regne Unit, amb la posterior ajuda dels Estats Units, a més del canvi de bàndol de la Unió Soviètica, malgrat les diferències ideològiques amb la resta d'aliats). Aquests serien els principals estats, tot i que un bon grapat de països acabarien per unir-se a un bàndol o l'altre.

En el cas d'Espanya, al començament de la guerra es trobava en la seva postguerra, per causa de la Guerra Civil provocada pel nacionalisme espanyol, amb Franco al capdavant. Així que el Caudillo va declarar en un principi la neutralitat de la seva dictadura. Però, quan va veure que els alemanys guanyaven terreny, va canviar la seva postura a no bel·ligerant i, poc després, es va comprometre a lluitar en favor de l'Eix si Alemanya i Itàlia acceptaven les seves condicions. I no ho van fer. Amb tot, Espanya hi va ajudar en tasques d'espionatge i propaganda. També els va facilitar alguns ports per a submarins i vaixells de guerra a Galícia, Cadis i Las Palmas. I les pressions del Führer van ocasionar l'enviament de la División Azul per lluitar contra els soviètics l'estiu de 1941.

A la Segona Guerra Mundial solem distingir tres fases: la guerra llampec (setembre 1939 - maig de 1941), la guerra total (juny 1941 - juny 1943) i la derrota de l'Eix (juliol 1943 - agost 1945).

A la guerra llampec, una nova i eficaç estratègia ofensiva usada per les tropes alemanyes, Hitler s'hi va fer amb el control d'una part important d'Europa, llevat del sud de França, el Regne Unit i països teòricament neutrals com Portugal, Espanya, Suïssa, Suècia i Turquia.

Durant la guerra total, Alemanya va envair la Unió Soviètica (URSS) i el Japó va atacar la base de Pearl Harbor. Així, els soviètics canviarien de bàndol i els Estats Units entrarien de cap al conflicte al costat dels Aliats, i la guerra adquiriria una altra magnitud. 

En una tercera fase, amb aquests nous suports i el fracàs dels alemanys contra els russos a la batalla de Stalingrad, el curs de la guerra s'invertiria, fins a la derrota de l'Eix. Itàlia va ser la primera a rendir-se. Alemanya va resistir més, però al final va caure i Hitler es va suïcidar. El Japó continuaria lluitant a l'Atlàntic contra els Estats Units fins a rebre el sotrac de les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki.

Les raons d'aquest conflicte van ser diverses. Per una banda, la crisi econòmica provocada pel crac del 29 als Estats Units va afectar també Europa. A més, Alemanya havia de pagar molts de calés a les potències que havien format la Triple Entesa, en forma de reparacions de guerra, per la seva derrota a la Primera Guerra Mundial. I aquests països usaven aquests diners per pagar els deutes que tenien amb els Estats Units, per causa de l'ajuda econòmica que havien rebut per afrontar la despesa bèl·lica. Itàlia i Alemanya, en una situació pitjor que la resta, van veure néixer dues ideologies d'ultradreta: el feixisme italià (amb Mussolini, el Duce) i el nazisme alemany (amb Hitler, el Führer), totes dues clarament anticomunistes. Per altra banda, la fi de la Primera Guerra Mundial no va apaivagar moltes aspiracions nacionalistes d'alguns pobles, en especial d'una Alemanya plena de rancúnia pel Tractat de Versalles, en què havia perdut la condició d'imperi i amb un munt de reparacions per pagar. L'extremisme en tots dos països va saber canalitzar el descontentament de les classes més pobres i guanyar-se, generalment per mitjà de la por, les classes més altes.

Des de 1919 Benito Mussolini havia desenvolupat el moviment feixista, que no deixava de guanyar adeptes. Els seus enemics eren els socialistes, els comunistes i el liberalisme, per tant, estava en contra del sistema democràtic sencer. Tant ell com la resta de líders del Partir Nacional Feixista van organitzar el 28 d'octubre de 1922 una marxa armada sobre Roma per prendre el poder per la força, amb uns 25.000 homes anomenats camises negres. Finalment, el rei Víctor Manuel III va encarregar a Mussolini que formés un govern propi. L'any 1925 va il·legalitzar la resta de partits polítics i el règim feixista va quedar totalment instaurat a Itàlia. En realitat, però, la marxa en si no va prendre el poder, sinó que va pressionar perquè la resta de partits i el rei permetessin el traspàs de poder. Podem dir, aleshores, que el feixisme a Itàlia va començar a governar legalment, segons la constitució italiana.

Mussolini animant les tropes




En el cas alemany, Hitler portava actiu en política des de l'any 1920. Va aprofitar-se de la penosa situació que vivia el país per atraure una massa important de gent. El 1932 el partit nazi seria el més votat a unes eleccions. L'any següent va ser anomenat canceller i el 1934 va suprimir les institucions democràtiques per passar a proclamar-se Führer (cabdill), amb un poder absolut. Per tal de satisfer per la força les seves reivindicacions territorials, va implantar el servei militar obligatori i va ordenar un rearmament massiu. Així va crear un poderós exèrcit. A més, va reactivar la indústria nacional i va potenciar sensiblement l'economia del país. Hitler es va passar per l'entrecuix el Tractat de Versalles i França i Gran Bretanya no van tenir capacitat ni cor per aturar-lo. La por a una altra guerra va jugar a favor del nazisme en un principi.

Hitler revisant les tropes




L'any 1938 Hitler es va annexionar Àustria i els Sudets, una regió de població alemanya que pertanyia a Txecoslovàquia. El primer ministre britànic, Chamberlain, i el president francès, Daladier, van intentar sense èxit mitigar la seva ànsia d'expansionisme. En un primer moment el Führer va dir que no volia més territoris, però tot seguit el que fa fer és preparar una conquesta en tota regla d'Europa. El març de 1939 va començar per envair tot Txecoslovàquia.

Hitler va signar el 22 de maig de 1939 el Pacte d'Acer amb Mussolini. D'aquesta manera, reafirmaven la seva amistat i la confiança en ajudar-se de cara a una guerra. El 23 d'agost del mateix any, el ministre d'exteriors alemany i el rus van signar un pacte de no agressió. Aquest acord, conegut com a Pacte Ribbentrop-Molotov, incloïa el repartiment de Polònia entre tots dos països. Com que Hitler veia la posició tan feble de França i Regne Unit i tenia garantida la pau amb la Unió Soviètica, va anar de cap a envair Polònia.

Cal dir que, en el moment de començar la guerra, França i Regne Unit tenien una potència bèl·lica similar a l'alemanya. Els francesos, a més, havien acabat de construir feia poc una enorme línia defensiva anomenada Línia Maginot, en honor al seu creador, el ministre de defensa francès André Maginot. Tenia 400 km de llarg i una vintena de fortificacions amb artilleria lleugera i pesant. La Línia Maginot era invulnerable als bombardejos aeris i al foc de tancs, i comptava amb un ferrocarril subterrani com a suport. També disposava de condicions de vida d'última generació per a les tropes, aire condicionat i zones de menjador. Protegia el terreny fronterer amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia. Els britànics, per la seva banda, havien desenvolupat moltíssim la seva força aèria. 

La Línia Maginot a la frontera franco-alemanya




En el cas d'Alemanya, com que el Tractat de Versalles havia estipulat el seu desarmament, l'ocasió va ser aprofitada per Hitler per crear un poderós exèrcit nou de trinca i amb armes d'última generació. Alemanya comptava històricament amb un important potencial tècnic, tant a la metal·lúrgia com a la indústria química i elèctrica, que va ser eficaçment aplicat a la indústria de guerra. 

LA GUERRA LLAMPEC (SETEMBRE 1939 - MAIG 1941)

L'1 de setembre de 1939 Alemanya va envair Polònia. L'exèrcit (la Wehrmacht) va posar en pràctica una innovadora estratègia, la blitzkrieg o guerra llampec, que consistia a escombrar un punt localitzat amb bombardejos aeris per a després concentrar-hi artilleria, tancs, etc. Un cop oberta una bretxa per on passar, s'encerclava l'enemic i els avions el tornaven a atacar. El dia 3 França i Regne Unit van declarar la guerra a Alemanya. Gràcies al pacte de no agressió amb la Unió Soviètica, els russos van ocupar la part oriental de Polònia sense despentinar-se a partir del dia 17. Aquesta zona havia pertanyut anteriorment a la Rússia tsarista. 

En un mes els alemanys van conquerir Polònia, inclosa la capital, Varsòvia. Els russos, per la seva part, es van centrar a Finlàndia. El 30 de novembre la van envair, en l'anomenada Guerra d'Hivern. El petit exèrcit finlandès va oferir una resistència heroica i els russos només van aconseguir arrabassar-los un tros de territori. Poc després, s'annexionarien Estònia, Letònia i Lituània, a més d'algunes zones de Romania que reclamaven. 

Entre octubre de 1939 i març de 1940, alemanys, britànics i francesos van organitzar-se per a la gran topada al front occidental. Primer, el 9 l'abril, els alemanys ocuparien Dinamarca i Noruega, perquè interessava el ferro que tenien com a matèria primera. 

El 10 de maig de 1940, Hitler va donar l'ordre de travessar la regió de les Ardenes, entre Bèlgica i Luxemburg, plena de boscos i muntanyes teòricament intransitables. Tot just el mateix escenari on s'havien produït les primeres grans batalles de la Primera Guerra Mundial. Els francesos no havien considerat necessari reforçar gaire aquesta zona. Gràcies a això, la guerra llampec hi va fer estralls i en quatre dies els alemanys es van plantar a França, cosa que deixava per inútil la línia Maginot.

Els tancs alemanys (Panzer) i l'aviació (Luftwaffe) no deixaven de destruir punts claus i de facilitar l'avanç de la infanteria. A la zona costanera de Dunkerque, més 300.000 soldats britànics, francesos i belgues es van veure envoltats de nazis. L'evacuació era urgent. Entre el 27 de maig i el 4 de juny, les tropes aliades van ser evacuades de la costa francesa cap a Gran Bretanya; un fet extraordinari i sense precedents gràcies a l'ajuda d'embarcacions civils. El primer ministre britànic, Winston Churchill, feia poques setmanes que havia aconseguit el càrrec. 

L'avanç de les tropes alemanyes cap al sud era imparable. El 14 de juny de 1940 van entrar en París. El mariscal i president Philippe Pétain va pactar amb Hitler un armistici, és a dir, una aturada de les hostilitats. França quedaria així dividida en dos: el nord ocupat pels nazis, inclosa la capital i tota la façana atlàntica; i el sud governat per Pétain i amb la capital a Vichy. El sud, però, tindria un govern col·laboracionista amb els alemanys. En només 9 mesos, Alemanya havia conquerit diversos països, mentre que d'altres eren neutrals o aliats seus. Com a principalment oponent tan sols quedava el Regne Unit.

Hitler va fixar ara la mirada a Gran Bretanya. Per poder efectuar una invasió amb garanties, i davant la clara superioritat de l'armada britànica, havia de controlar primer l'espai aeri. Per això va tenir lloc, entre juliol i octubre de 1940 l'anomenada Batalla de Gran Bretanya o Batalla d'Anglaterra, entre la Luftwaffe i la Royal Force. Milers d'avions, entre caces i bombarders, es van embolicar en la que seria la primera gran campanya que va ser combatuda enterament per forces aèries. Fins i tot les dues capitals, Londres i Berlín, van ser bombardejades. Al final, els alemanys no aconseguirien la superioritat aèria i la invasió de Gran Bretanya quedaria en suspens. 

El 27 de setembre de 1940 es va signar a Berlín un pacte que volia donar una nova empenta a la guerra: el Pacte Tripartit o Pacte de l'Eix. Alemanya, Itàlia i el Japó acordaven la cooperació militar i es compartien oficialment les seves zones d'influència: Europa per als alemanys, el Mediterrani per als Italians i Àsia oriental per als japonesos. La idea també era dissuadir els Estats Units de participar en el conflicte.

Mussolini va atacar Egipte des de la veïna Líbia, una colònia italiana. El canal de Suez, controlat pels britànics, era de vital importància, perquè permetia la comunicació entre les colònies africanes i asiàtiques del Regne Unit. Al febrer de 1941 Hitler hi va enviar com a reforç el general Erwin Rommel, amb un exèrcit anomenat Àfrica Korps. Va gaudir d'importants victòries, però finalment va ser aturat al juliol de l'any següent per l'exèrcit del general britànic Bernard Montgomery. Davant la impossibilitat d'arribar al canal de Suez, el front africà deixaria de tenir rellevància per als alemanys.

Uns mesos abans, a l'abril de 1941, alemanys i italians amb l'ajuda de romanesos, hongaresos i búlgars havien començat la invasió de Iugoslàvia i Grècia. En dues setmanes la van finalitzar. Pràcticament tot Europa estava sota el control o influència de Hitler. Ara tocava pensar en el seu "amic", Rússia.

LA GUERRA TOTAL (JUNY 1941 - JUNY 1943)

Aquesta segona etapa de la guerra va tenir dos esdeveniments principals: la invasió alemanya de Rússia i l'atac japonès a Pearl Harbor. El primer ocasionaria que la Unió Soviètica canviés de bàndol. El segon, que els Estats Units participés en la guerra al bàndol britànic.

L'Operació Barba-roja

El 22 de juny de 1941 es va iniciar l'Operació Barba-roja. Hitler va enviar a l'est tres exèrcits: el primer cap al nord, a Leningrad (actual Sant Petersburg); el segon pel centre, cap a Minsk i després cap a Moscou; i el tercer al sud, cap al Donbass, a Ucraïna, on es trobava el 60% de la indústria russa i la principal font d'alimentació. Més de 3 milions de soldats, entre els quals també n'hi havia de les potències amigues dels nazis, van encetar la campanya militar més gran de la història fins aleshores. Aquest seria l'error que capgiraria el curs de la guerra.

Hitler no va saber calcular la immensitat de la geografia soviètica, ni la seva capacitat de producció industrial, ni els centenars de milers de soldats extres arribats de tots els racons de l'URSS que podien afegir-se a l'Exèrcit Roig. Les atrocitats i el nombre de baixes van adquirir un altre nivell. Durant aquesta operació militar, a més, començarien els assassinats i les deportacions en massa de jueus als camps d'extermini, i s'incitaria la població local a atacar-los. En qüestió de sis mesos, més d'un milió de jueus ja havien mort. Durant el temps que va durar la campanya, més de 4 milions de civils soviètics van morir, principalment per la fam ocasionada pels nazis. I més de 3 milions de soldats presoners van ser assassinats pels alemanys.

En un principi, les coses semblaven que anaven bé, però l'arribada de l'hivern va fer que els alemanys topessin amb el dur clima eslau. Les carreteres soviètiques no eren com les occidentals i de seguida s'enfangaven. A més, les temperatures de fins a 30 graus sota zero mataven molts soldats i afectaven el rendiment del material bèl·lic. Quan els nazis estaven a només 30 kilòmetres del Kremlin, Hitler va ordenar aturar l'ofensiva per intentar aguantar els mesos més freds. L'Operació Barba-roja tal com s'havia planejat era un fracàs. A la primavera de l'any següent, es va continuar amb l'ofensiva amb una nova planificació: centrar els esforços al sud per conquerir Stalingrad i controlar els camps petrolífers del Caucas.

En tons blaus les regions sota el control de Hitler i els països amics. Màxima extensió del nazisme durant la primera meitat de l'any 1942.
Font




L'atac alemany a Stalingrad va començar el 23 d'agost de 1942 amb bombardejos terrestres i aeris. Bona part de les fàbriques van ser destruïdes. L'1 de setembre van entrar a la ciutat els primers tancs i els soviètics la van defensar barri a barri i carrer a carrer. Els bombardejos aeris van deixar en runes la ciutat. Aquesta batalla és considerada com la més sagnant de la Segona Guerra Mundial. Hi van morir més de 2 milions de persones, entre militars i civils. Però la poca població i els soldats que hi quedaven assetjats, famolencs i sense gaires recursos van resistir l'embat nazi. 

Al final, un cop arribat un nou hivern, els defensors de la ciutat van rebre l'ajuda de noves tropes que estaven millor preparades per al fred que les alemanyes, que s'havien quedat atrapades enmig dels atacs soviètics, des de dins i des de fora de Stalingrad. El 31 de gener de 1943, el comandant Friedrich Wilhelm von Paulus va declarar la rendició oficial dels seus soldats, malgrat que Hitler li havia prohibit fer-ho. 

L'atac a Pearl Harbor

Mentre els nazis estaven immersos en la invasió de l'URSS, els japonesos i els estatunidencs vivien moments de molta tensió. El Japó feia anys que atacava zones de la Xina, com Manxúria, i havia començat a ocupar diferents illes del Pacífic que eren colònies britàniques, franceses i holandeses. Els Estats Units i el Regne Unit, com a resposta, van decretar sancions econòmiques i comercials com a càstig. Les negociacions no arribaven a bon port i les relacions entre ells eren cada cop més tibants.

Els japonesos van pensar que, per al bé dels seus projectes expansionistes, era necessari anul·lar la força naval nord-americana que hi havia a l'oceà Pacífic. Per aquest motiu, i de forma totalment inesperada per als estatunidencs, van atacar la base naval de Pearl Harbor, a les illes Hawaii. L'atac va tenir lloc el 7 de desembre de 1941. Més de 300 avions van arrasar la base i van matar uns 2.400 militars i uns 60 civils. Els japonesos hi van perdre 129 soldats. Així començava l'anomenada Guerra del Pacífic, en el marc de la Segona Guerra Mundial.

L'endemà, el Congrés dels Estats Units, amb Franklin D. Roosevelt com a president del país, va declarar la guerra al Japó. Alemanya i Itàlia hi van respondre declarant la guerra als Estats Units. El Japó continuaria atacant i ocupant illes i bases navals enemigues. Els Estats Units mouria les seves tropes per reforçar el Pacífic contra els japonesos i preparar l'entrada en Europa contra els nazis. 

El 4 de juny de 1942, la batalla naval de Midway va decantar la balança del Pacífic del costat estatunidenc. Des d'aleshores, els japonesos no deixarien de perdre illes i punts estratègics, malgrat la ferotge resistència que oferien.

LA DERROTA DE L'EIX (JULIOL 1943 - AGOST 1945)

Amb la incorporació dels Estats Units i la Unió Soviètica al bàndol aliat, les potències de l'Eix no tenien res a fer. Tot i això, la seva resistència va provocar una lenta agonia. 

Entre el 5 de juliol i el 23 d'agost de 1943 es va produir al sud de l'URSS la Batalla de Kursk. Després de la desfeta de Stalingrad, els alemanys van intentar una darrera ofensiva al front oriental amb les seves armes més modernes. Entre tots dos exèrcits s'hi van implicar uns 6.000 carros de combat, més de 4.000 avions i més de 2 milions de soldats. És considerada la batalla de tancs més gran de la història. La derrota alemanya marcaria la fi definitiva de l'Operació Barba-roja. Des de llavors, els alemanys no deixarien de recular i els soviètics avançarien decididament en direcció a Berlín.

El 10 de juliol de 1943, els Aliats van desembarcar a l'illa de Sicília, des d'on van envair Itàlia. Aquest fet va impactar molt a la classe política italiana i el 25 del mateix mes el Gran Consell Feixista va destituir Mussolini i el va empresonar. El nou govern va signar un armistici amb els Aliats el 3 de setembre. 

Els alemanys van reaccionar de seguida. Van envair el nord d'Itàlia i van alliberar Mussolini el 12 de setembre. Aleshores, van establir la República Social Italiana o República de Salò, una ciutat de la Llombardia, seu del nou govern feixista. Mussolini es convertia així en un titella de Hitler i Itàlia quedava dividida en dos. El 4 de juny de 1944, els Aliats van entrar a Roma. L'any següent, a partir del 9 de setembre, començaria l'ofensiva final. Mussolini intentaria fugir a Suïssa, però seria descobert i afusellat per membres de la resistència antifeixista.

El 6 de juny de 1944 començava l'operació més famosa de la Segona Guerra Mundial. Les tropes aliades van desembarcar alhora en diverses platges de la regió de Normandia i van penetrar les línies defensives alemanyes després d'intensos enfrontaments. Els Aliats no deixarien d'avançar alliberant territoris i en direcció cap a Berlín. Simultàniament, els soviètics alliberaven Polònia, Romania i Bulgària. 

Desembarcament de Normandia




Els alemanys ho van intentar amb una darrera contraofensiva a les Ardenes a principis de 1945, però no van tenir èxit. Tot estava perdut i tant els soviètics com les tropes occidentals van començar una cursa per veure qui era el primer a arribar a Berlín. Serien els soviètics el 2 de maig de 1945. Dos dies abans Hitler s'havia suïcidat al seu búnquer.

Tot i la derrota definitiva d'Alemanya i Itàlia, els japonesos continuaven entestats a resistir al Pacífic. Tòquio havia estat bombardejada pels nord-americans entre el 9 i el 10 de març, amb un resultat de 100.000 civils morts i més d'un milió sense casa. Tot i això, el nou president dels Estats Units, Harry S. Truman, va decidir usar una nova arma: la bomba atòmica. El 6 d'agost la ciutat d'Hiroshima seria arrasada per una explosió nuclear. El dia 9 la ciutat de Nagasaki patiria el mateix destí. Malgrat la fama negativa d'aquestes bombes, es creu que va ser més destructiu i mortal l'atac a Tòquio. Però van ser les bombes atòmiques les que van forçar al Japó a signar la seva rendició. La Segona Guerra Mundial arribava així a la seva fi.

Tòquio després de ser durament bombardejada
Font




CONSEQÜÈNCIES DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

Amb la fi de la Segona Guerra Mundial es van acabar els governs totalitaris d'Alemanya, Itàlia i el Japó, i van ser substituïts per altres que guanyarien en democràcia. Els Estats Units i la Unió Soviètica van quedar com a superpotències mundials, cosa que va provocar la divisió del món en dos blocs ideològics, el capitalista i el comunista. Aquests dos països mantindrien durant dècades una relació molt tensa entre sospites i amenaces, a més de participar en una cursa armamentista i espacial per veure qui era el millor. Aquesta època la coneixem com a Guerra Freda perquè, malgrat la tensió que hi havia, mai es va produir un enfrontament militar directe entre tots dos oponents.

També es va efectuar la descolonització de bona part d'Àfrica i Àsia. Les potències europees perdrien en pocs anys les seves colònies, que després d'ajudar-les a la guerra, i aprofitant la situació d'inestabilitat generada, van exigir la independència. 

En 1945 es va crear l'Organització de les Nacions Unides (ONU), que substituiria la Societat de Nacions, organisme creat després de la Primera Guerra Mundial. Quatre anys després, es crearia l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), una aliança entre estats que volien fer un front comú contra una possible amenaça comunista. 

L'economia dels països europeus participants en la guerra va quedar molt tocada. Moltes ciutats, ponts, carreteres i vies del tren es trobaven en unes condicions pèssimes. Centenars de milers de persones van morir de fam o per culpa de malalties que sotragaven la seva feble salut. Els Estats Units van haver de donar suport financer a alguns països, amb el Pla Marshall, per tal d'enfortir-los ràpidament davant de la pressió comunista de l'est. A més, es va crear el Banc Mundial i els Fons Monetari Internacional. 

L'Holocaust jueu va deixar una empremta de ràbia i dolor com mai abans havia passat. Milions de jueus havien estat exterminats en el que va ser segurament el genocidi més cruel de la història. Però la barbàrie nazi també havia perseguit, torturat i matat milers de gitanos, homosexuals, opositors polítics i testimonis de Jehovà. Aquests últims van ser l'únic col·lectiu perseguit per raons religioses, ja que eren neutrals en política i no agafaven les armes. També van ser els únics que van rebre l'oportunitat de guanyar-se la llibertat signant un paper on renunciaven a les seves creences i manifestaven el seu suport a Hitler. Gairebé ningú d'ells el va signar.

La radiació que van deixar les bombes atòmiques al Japó va provocar malalties i la mort de milers de persones durant les següents generacions. Per altra banda, un cop acabada la guerra hi va haver intensos moviments migratoris de persones que n'havien fugit i que volien tornar a casa o buscar un nou lloc on viure.

Alemanya va perdre part del seu territori, que va ser repartit entre els països veïns. A més, va quedar ocupada per tropes estatunidenques, franceses, britàniques i soviètiques. El país quedaria dividit en dues parts, una capitalista (Alemanya Occidental) i l'altra comunista (Alemanya Oriental). El mateix passaria amb la capital, Berlín. Aquesta divisió es mantindria fins a la seva reunificació l'any 1990. L'any anterior, el dia 9 de novembre, es començava a enderrocar el Mur de Berlín, que dividia la ciutat en dos. Amb el col·lapse i desintegració de la Unió Soviètica en diversos estats sobirans el 1991, finalitzava la Guerra Freda. 



FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els romans

El "descobriment" d'Amèrica

L'Epopeia de Guilgameix

El castellà a Catalunya al llarg del temps

Els sumeris