Curiositats sobre la Via Làctia

La Via Làctia és una impressionant galàxia que acull el nostre sistema solar i milers de milions d'estrelles, planetes i altres cossos de l'espai. 


❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides

L'origen del nom Via Làctia prové de la mitologia grega. Els antics grecs creien que la banda blanquinosa de llum que es podia veure al cel de nit era llet vessada per la deessa Hera, mare d'Hèrcules, i que servia per alimentar el nen. La paraula galàxia ve del grec gálaktos, que significa llet.

Aquesta forma allargada i lluminosa que podem veure en un cel nocturn sense contaminació lumínica és, certament, la nostra Via Làctia, o millor dit, una part d'ella. Això no significa que les estrelles fora d'aquesta banda no siguin de la nostra galàxia. El que passa és que quan la mirem és com si estiguéssim mirant cap al nucli galàctic i el que veiem són l'acumulació d'estrelles i altres objectes que s'apilonen a la regió central. Això passa perquè la nostra galàxia té forma de disc. La millor època per poder veure aquest fenomen a l'hemisferi nord és a la primavera i a l'estiu, mentre que a l'hemisferi sud és a la tardor i a l'hivern. La seva posició pot variar depenent de la nostra ubicació.


La Via Làctia és una de les 2 mil milions de galàxies que es creu que hi ha a l'univers observable. El seu estudi ha evolucionat moltíssim al llarg dels segles. Antigament, es pensava que en aquesta banda blanquinosa del cel només hi havia un conjunt d'estrelles que es podien veure a simple vista i que no hi havia res més enllà. Durant el Renaixement, astrònoms com Galileu i Kepler van començar a fer servir telescopis per examinar la profunditat del cel i van descobrir un munt d'estrelles que no es coneixien. Des d'aleshores les troballes relacionades amb la nostra Via Làctia no han deixat de sorprendre els científics, tot i que encara hi ha moltes coses que no s'entenen del tot.

Es creu que poc després del naixement de l'univers, al Big Bang, fa uns 13.800 milions d'anys, la Via Làctia va iniciar el seu procés de formació. 


La Via Làctia és una espiral amb forma de disc més aviat pla amb braços que surten del centre. El nostre sistema solar es troba en un d'aquests braços, el braç d'Orió. La galàxia té un diàmetre aproximat d'uns 100.000 anys llum, encara que alguns estudis apunten a una mida més gran, ja que s'han descobert estrelles fora del disc que semblen estar lligades gravitacionalment a la galàxia. Amb tot, la majoria d'estrelles, planetes i la resta de cossos espacials es troben en aquests 100.000 anys llum. Pel que fa al gruix o amplada del disc, es calcula que és d'uns 1.000 anys llum. La Via Làctia es mou a l'univers a una velocitat aproximada de 2,2 milions de km/h i conté entre 200 i 400 mil milions d'estrelles.

Al centre de la Via Làctia es troba un forat negre supermassiu amb una massa equivalent a 4 milions de masses solars. El seu nom és Sagitari A*. Té una mena d'embolcall anomenat bulb galàctic en forma d'esfera que acumula una gran quantitat d'estrelles i gas interestel·lar. Aquestes estrelles es comporten de forma més caòtica que les dels braços espirals per causa de la presència del gegantí forat negre. El bulb galàctic té un diàmetre d'uns 10.000 anys llum. Dins seu hi ha una important acumulació d'estrelles molt antigues, com les nanes vermelles, algunes hipergegantes blaves i enormes quantitats de pols i gas juntament amb altres forats negres menys massius. Es pensa que és una regió on també neixen moltes estrelles. El Sol es troba a uns 26.000 anys llum del nucli galàctic.

La Via Làctia amb el nostre sistema solar dins seu

La majoria d'estrelles es troben als braços espirals, on formen de vegades impressionants cúmuls estel·lars. L'espai entre estrelles està compost de gas i pols còsmic que pot servir per a la creació de nebuloses moleculars que donin vida a noves estrelles i planetes.

De la mateixa manera que passa amb la resta de l'univers, es creu que la Via Làctia està composta d'un 5% de matèria visible (estrelles, planetes, gas, pols, etc), un 27% de matèria fosca (una misteriosa matèria que no emet llum ni es pot detectar de forma directa) i un 68% d'energia fosca (una mena d'energia que es pensa que omple tot l'espai i s'associa a l'expansió de l'univers). La Via Làctia està envoltada per una immensa regió pràcticament buida de matèria visible que ens separa d'altres galàxies. 

La nostra galàxia pertany al Grup Local, un conjunt de galàxies lligades entre si per un centre comú gravitatori. Són unes 50, tot i que el nombre pot variar depenent de la seva catalogació i en molts casos n'hi ha dubtes. Les dues principals són Andròmeda i la Via Làctia. La resta són en general molt més petites i actuen com a galàxies satèl·lit d'aquestes dues, ja que giren al seu voltant en òrbites irregulars. Unes poques, en canvi, tenen òrbites independents, tot i que també es troben dins de l'atracció del centre gravitatori del grup, que és en algun punt entre la Via Làctia i Andròmeda. 

Andròmeda és la galàxia més gran del Grup Local amb un diàmetre de 220.000 anys llum i al voltant d'1 bilió d'estrelles. És també una galàxia espiral i es troba a 2,5 milions d'anys llum de nosaltres. Es pensa que d'aquí a 4,5 mil milions d'anys la Via Làctia i Andròmeda toparan formant una megagalàxia.

Galàxia Andròmeda

La galàxia més propera a nosaltres és la nana del Ca Major, que es troba a uns 25.000 anys llum. Conté "només" unes 1.000 milions d'estrelles, té uns 7.000 anys llum de diàmetre i la seva forma és el·líptica. La següent en distància és la galàxia esferoidal nana de Sagitari. Aquesta està ubicada actualment a 70.000 anys llum de nosaltres, té un diàmetre de 10.000 anys llum i el seu nombre d'estrelles és més aviat petit per a la seva mida. Es creu que en té uns 100 milions, la gran majoria molt antigues i pobres en metalls. Per acabar, dins del camp gravitatori de la Via Làctia destaca el Gran Núvol de Magalhães, una galàxia nana irregular molt estudiada situada a uns 165.000 anys llum, amb un diàmetre aproximat de 14.000 anys llum. Conté al voltant de 10 mil milions d'estrelles. La seva activitat en la formació estel·lar és intensa i és rica en gas i pols interestel·lar. Per causa de la interacció gravitatòria amb la Via Làctia, en un futur podria fusionar-se amb ella.

Gran Núvol de Magalhães

El Grup Local forma part del supercúmul Local, que aplega al voltant de 100 grups i cúmuls de galàxies on predomina el cúmul de la Verge. I el supercúmul Local pertany al supercúmul de Laniakea, que conté entre 300 i 500 grups i cúmuls dins seu. Així doncs, la Via Làctia es troba dins d'una estructura complexa i ordenada amb possiblement més de 100.000 galàxies en total. Si les distàncies entre galàxies són grans, encara ho són més entre cúmuls. Es creu que a l'univers observable hi podria haver centenars de milers de supercúmuls semblants a Laniakea, que compta amb una extensió d'uns 500 milions d'anys llum.


La Via Làctia dins del Grup Local

El Grup Local dins del Supercúmul Local

Quan mirem les estrelles de la Via Làctia en realitat fem un viatge al passat per causa de les enormes distàncies i el temps que triga la llum a arribar a nosaltres. La llum del Sol, per exemple, triga 8 minuts, cosa que fa que quan observem el nostre astre el veiem com era 8 minuts abans. Si el Sol desaparegués, el continuaríem veient durant aquests 8 minuts. El mateix passa amb la resta d'estrelles i galàxies. Les veiem com eren fa milers, centenars de milers o milions d'anys.

L'estrella més grossa de la Via Làctia és UY Scuti, que es troba a 9.500 anys llum de nosaltres, a la constel·lació de l'Escut. És una hipergeganta vermella en fase d'envelliment. Té uns 7 milions d'anys de vida i la seva temperatura superficial ja no és gaire calenta, però té 1.700 vegades el diàmetre del Sol, és a dir, més de 2 mil milions de quilòmetres. Si la col·loquéssim al centre del nostre sistema solar en lloc del Sol, UY Scuti arribaria més enllà de l'òrbita de Júpiter. Dins seu hi cabrien 5 mil milions de Sols. Quan era jove i estable era més petita, molt més massiva i molt més calenta que ara, possiblement una gegant blava. Tot fa pensar que quan mori ho farà esclatant en forma de supernova i evolucionant cap a una estrella de neutrons o un forat negre.

El Sol comparat amb una de les estrelles més grosses que es coneixen

Entre les estrelles més massives i lluminoses comptem amb dues protagonistes. Per una banda, tenim a Eta Carinae, una estrella hipergegant blava que està en fase d'envelliment molt inestable. Es troba a la constel·lació de Carina a uns 7.500 anys llum de nosaltres. Per causa de la seva hipermassivitat rep el nom d'estrella variable lluminosa blava, una estrella exòtica molt peculiar. Té una massa entre 100 i 150 vegades superior a la del Sol i una lluminositat 4 milions de vegades més potent que el nostre astre. El seu diàmetre podria ser de centenars de milions de quilòmetres. Es creu que podria morir esclatant com una hipernova i transformant-se directament en un forat negre.


L'altre protagonista hipermassiva és l'estrella Pistola, que també és una estrella variable lluminosa blava. Té una massa entre 100 i 150 vegades la massa del Sol i una lluminositat 1,6 milions més intensa que la de la nostra estrella. Emet tanta energia en 10 segons com el Sol en un any. Es troba a uns 25.000 anys llum de nosaltres, molt a prop del nucli galàctic. També es creu que podria morir esclatant com una hipernova i transformant-se directament en un forat negre.

Amb tot, es creu que algunes estrelles hipergegantes blaves com LBV 1806-20 i Cyg OB2-12 podrien tenir masses i lluminositats més grans. El problema d'aquestes estrelles és la seva llunyania i el fet que entre elles i nosaltres hi ha moltíssima acumulació de gas i pols còsmic que dificulta enormement el seu estudi.


Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La pesta negra

La religió a l'edat mitjana

Introducció a l'edat mitjana

Edat Moderna

Les croades