El conflicte entre Israel i Palestina
Segurament que has sentit a parlar d'aquest conflicte i pot ser l'únic que has entès és la mala maror que hi ha entre totes les parts. Però, d'on ve el problema de convivència? Quines són les arrels de tot plegat? Tot seguit, les respostes.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Primer de tot, hem de capbussar-nos en la història antiga d'Israel, és a dir, hem de parlar dels israelites, que no són ben bé el mateix que els israelians actuals, tot i tenir coses en comú.
Cap a mitjans del segle XV a.n.e., els israelites formats per 12 tribus principals van conquerir la terra de Canaan, coneguda segles després com a Palestina, una regió situada entre el riu Jordà i la mar Mediterrània. En aquella època, Canaan també incloïa Fenícia, actual Líban. Els israelites es van poder assentar en gairebé tot el territori excepte Fenícia i Filistea. Aquesta última regió correspondria més o menys a l'actual Franja de Gaza. Els israelites també van colonitzar l'est de riu Jordà. La seva llengua era l'hebreu.
Durant el segle XI a.n.e., el Regne d'Israel va viure la seva màxima esplendor amb els regnats de David i Salomó. Però finalment el regne acabaria dividit en dos: el Regne d'Israel de deu tribus, amb capital a Samària, i el Regne de Judà de dues tribus, amb capital a Jerusalem.
 |
| Màxima extensió del Regne d'Israel de Salomó |
 |
| Regnes d'Israel i Judà |
El regne del nord de deu tribus va ser conquerit pels assiris al segle VIII a.n.e. Molts israelites del nord acabarien desterrats i la regió acolliria nous colons d'altres zones de l'Imperi Assiri. D'aquesta barreja ètnica, cultural i religiosa hi sorgirien els samaritans. Pel que fa al Regne de Judà, va ser arrasat pels babilonis el 607 a.n.e., segons la cronologia bíblica, o 586 a.n.e. segons la cronologia seglar. Jerusalem va ser destruïda i molts supervivents van acabar desterrats a Babilònia durant 70 anys.
Quan els babilonis van ser conquerits pels medes i els perses, el rei persa Cir II el Gran va decidir permetre als israelites, ja coneguts com a jueus, tornar a la seva terra d'origen, que seria ara anomenada Judea, per reconstruir Jerusalem. A mitjans del segle IV a.n.e. la ciutat i el temple s'havien refet. Més endavant, els jueus quedarien sota el domini dels macedonis de cultura grega i, amb el temps, sota el poder romà. Durant aquesta llarga època, els jueus van protagonitzar diverses revoltes contra el control estranger, mentre que la seva relació amb els samaritans era molt dolenta. Els romans no van aguantar la constant gosadia jueva i l'any 70 de la nostra era van assetjar i destruir Jerusalem. Més d'un milió de jueus hi van morir i prop de 100.000 van ser capturats i esclavitzats. Molts altres es van exiliar.
Un cop passada la destrucció de Jerusalem de l'any 70, la diàspora jueva era ja tot un fet. La majoria de jueus vivien fora de la seva terra originària en comunitats que intentaven adaptar-se al nou lloc sense perdre les seves arrels religioses. A partir del primer segle, a més, el cristianisme es va escampar per tot arreu fins a convertir-se l'any 380 en la religió oficial de l'Imperi Romà d'Occident i, després de la seva fi, ho continuaria sent de l'Imperi Romà d'Orient amb capital a Constantinoble. Aleshores, el terme Palestina havia fet fortuna per referir-se a la regió de l'antic Israel, d'on van sorgir els jueus. Entre cristians i jueus les relacions no solien ser gaire bones i durant l'edat mitjana sovint els jueus eren perseguits, cosa que facilitava encara més la seva dispersió.
Sembla que Palestina ve del nom que feien servir els grecs per referir-se a Filistea, Palaistinè, que possiblement deriva de l'hebreu Pelesheth 'país d'estrangers', que donaria lloc a Pelesthim. No sabem com es deien els filisteus a si mateixos. Tot i que en època romana feia segles que els filisteus havien desaparegut com a poble, Palestina va ser fomentat pels romans per anomenar tota la regió i així esborrar el nom de Judea, com una forma més de represàlia.
Tot i que algunes comunitats jueves es van quedar a Palestina, eren una minoria enmig d'una població multiètnica que omplia la regió. Amb l'auge imparable de l'islam, Palestina va quedar sota control musulmà des del segle VII i va afrontar una islamització profunda. A l'època de les croades (entre els segles XI i XIII), les potències cristianes europees van intentar arrabassar als musulmans Terra Santa. Tot i algunes comunitats jueves i cristianes hi van sobreviure, els musulmans continuarien sent majoria i controlant tot el territori.
Durant l'edat mitjana hi havia poques comunitats jueves a Palestina i la regió va ser profundament islamitzada.
A partir del 1517, Palestina va formar part de l'Imperi Otomà fins al 1917, quan en plena Primera Guerra Mundial els britànics es van apoderar de la regió. Aquell mateix any el govern britànic va expressar el seu suport a l'establiment d'un estat jueu a Palestina per mitjà de la Declaració de Balfour, nom pres del secretari d'Afers Exteriors britànic, protagonista del fet.
A principis del segle XX, el sionisme, moviment polític que afirmava el dret a l'existència de l'estat jueu, era un corrent molt arrelat en les comunitats jueves de tot el món i començava a treure el cap en alguns governs occidentals. Amb tot, sectors de la població d'alguns països europeus i algunes institucions encara manifestaven un clar antisemitisme, és a dir, un rebuig i fins i tot odi cap als jueus.
Quan va acabar la Primera Guerra Mundial i l'Imperi Otomà es va desintegrar, Palestina va quedar sota el Mandat Britànic, és a dir, administrada pel Regne Unit. Alhora, la Societat de Nacions, predecessora de l'ONU, va donar suport a la Declaració de Balfour i va autoritzar la recerca d'aquest nou estat. Les migracions jueves cap a Palestina es van intensificar i el clima amb la població musulmana es va anar escalfant.
Si l'any 1922 hi havia 84.000 jueus a Palestina, el 1931 ja n'eren 175.000, el 20% de la població total. El 1936 va esclatar la primera gran revolta palestina que exigia la independència dels Britànics i la fi de la migració jueva. Va durar tres anys fins que va ser aixafada.
Després de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust, la pressió per crear un estat jueu va créixer, així com les migracions jueves a Palestina. Els britànics es veien incapaços d'acontentar tots dos bàndols i estaven tips dels problemes que ocasionaven. A més, la pressió internacional els esperonava a marxar de la zona i posar fi a la seva administració.
El 1947 l'ONU va votar a favor de crear dos estats, un de palestí i un altre de jueu, cosa que proporcionava al Regne Unit la tan desitjada sortida de la regió. L'any següent, el 1948, finalitzaria la seva presència a Palestina.
Durant la part final del segle XIX i principis del XX es van efectuar les primeres migracions rellevants de jueus a Palestina. Després de la Primera Guerra Mundial, aquestes migracions es van intensificar, i després de la Segona Guerra Mundial es va fomentar decididament la creació d'un nou estat d'Israel.
 |
| Zones d'assentaments jueus l'any 1946 |
 |
| Pla de l'ONU que mai es va arribar a complir |
Basant-se en la resolució de l'ONU, el líder jueu David Ben-Gurion va proclamar l'estat d'Israel el 14 de maig de 1948, que va ser reconegut immediatament pels Estats Units, la Unió Soviètica i molts altres països occidentals. Aquesta proclamació, en canvi, va provocar la reacció violenta dels països àrabs propers. Egipte, Síria, Jordània, Iraq i el Líban van declarar la guerra a Israel. Tot l'empenta inicial àrab, els jueus es van defensar bé i les seves tropes van augmentar fins a duplicar-se en un any. A mesura que avançava la guerra, Israel no només mantenia el territori inicial assignat per l'ONU, sinó que l'ampliava.
L'any següent es va aconseguir signar la pau amb totes les parts acordant que la banda occidental del riu Jordà (actual Cisjordània) i Jerusalem Est quedarien sota el control de Jordània, i la Franja de Gaza sota el control egipci. Jordània havia sorgit dins de l'administració britànica i fins al 1946 havia rebut el nom de Transjordània.
Amb l'establiment definitiu del nou estat israelià, prop de 800.000 palestins van ser expulsats de les seves terres a Gaza i a Cisjordània, per tal de deixar espai a Israel per a les contínues migracions jueves que rebria. Aquest fet és conegut al món palestí com a Nakba 'desastre'.
El 14 de maig de 1948 el líder jueu David Ben-Gurion va proclamar l'estat d'Israel, fet que provocava la primera guerra araboisraeliana.
La victòria israeliana va facilitar engrandir el territori d'Israel i expulsar 800.000 palestins de les seves terres.
 |
| 1949-1967 La Franja de Gaza sota control egipci i Cisjordània sota control jordà |
I com es va armar un estat sorgit del no-res? Des de la seva creació el 1948, Israel va rebre armament dels Estats Units, Regne Unit i França, principalment. Això li va permetre guanyar la primera guerra contra els àrabs i lluitar al costat de britànics i francesos contra Egipte el 1956 (Guerra del Sinaí) durant la Crisi del canal de Suez. L'exèrcit israelià seria anomenat Forces de Defensa d'Israel (FDI).
El 1964 la Lliga Àrab, una organització política internacional que aplega països musulmans afins, va crear l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP). Aquesta entitat, que ha passat per moments de lluita armada i total oposició a Israel, acabaria amb el temps acceptant la idea de dos estats, un de palestí i un altre d'israelià.
El 1967 Egipte, Síria, Jordània i el Líban van atacar conjuntament i per sorpresa Israel. Va rebre el nom de Guerra de Sis Dies, el temps que van trigar les FDI en repel·lir l'ofensiva gràcies especialment al seu armament americà. A sobre, l'exèrcit israelià va ser capaç d'ocupar el Sinaí i Gaza a Egipte, els alts de Golan a Síria i Cisjordània i Jerusalem Est a Jordània. Dos anys després, l'OAP seria presidida pel famós Iàssir Arafat.
 |
| 1967-2000 Israel ocupa el Sinaí i el sud del Líban temporalment i Gaza, Cisjordània i els Alts de Golan de forma permanent. |
El 1973 una nova coalició liderada per Egipte i Síria va atacar Israel en la coneguda Guerra del Yom Kipur, nom d'una de les festes més sagrades del judaisme i que en aquell moment s'estava celebrant. Durant els mateixos dies els musulmans celebraven el Ramadà, però van rebre el permís dels líders religiosos per saltar-se'l.
L'atac de Síria, que volia recuperar els Alts de Golan, va ser ràpidament repel·lit. Fins i tot les tropes jueves van contraatacar fins a quedar-se a només 40 km de Damasc. L'ajuda en l'últim moment de forces improvisades àrabs de països veïns va evitar mals majors. Mentrestant, al sud els egipcis eren massacrats i les FDI prenien el canal de Suez. La guerra estava decidida i només es va capgirar gràcies a la mediació dels Estats Units l'any 1978. A canvi de la pau i el respecte, Israel va retornar el Sinaí a Egipte i es va replegar a Síria mantenint només els Alts de Golan. Un cop passats aquests conflictes (les guerres dels Sis Dies i Yom Kipur), ni Egipte, ni Síria, ni Jordània tornarien a atacar Israel.
Com que el Líban patia des del 1975 una guerra civil per causa de la seva diversitat religiosa, Israel ho va aprofitar per ocupar el sud del país i deixar una franja de seguretat per defensar-se dels nombrosos grups armats de l'altra banda. El 1982 els israelians van atacar la capital Beirut amb el suport de grups militars cristians locals. La ciutat va ser bombardejada durant dos mesos fins que les forces de l'OAP, que feia anys que organitzaven atacs contra Israel a la frontera, van acceptar sortir del Líban. Com a resposta, Tel-Aviv patiria atacs de les milícies libaneses. Durant el mateix any, es va crear Hezbol·lah, un partit polític que controla milícies armades. Quan la guerra civil al Líban va acabar, el 1990, Hezbol·lah seria l'únic grup paramilitar permès per Beirut per lluitar contra Israel a la frontera.
Els palestins dels territoris ocupats per Israel (Gaza i Cisjordània) van començar a organitzar-se internament i al desembre de 1987 van iniciar la primera intifada, un aixecament popular contra els israelians que duraria fins al 1993. El detonant va ser un accident de trànsit en què un camió israelià va matar quatre palestins a Gaza. L'exèrcit jueu va ser molt dur a l'hora de reprimir la revolta, i només gràcies als Acords d'Oslo la guerra es va aturar. Durant la intifada, Iàssir Arafat havia proclamat l'estat de Palestina alhora que reconeixia oficialment l'estat d'Israel intentant estovar el conflicte. Hamàs, una organització política i miliciana acabada de crear a Gaza, s'hi va oposar a tal reconeixement.
La primera intifada va ser un aixecament multitudinari palestí contra l'estat d'Israel i va durar des de 1987 fins a 1993.
Els Acords d'Oslo, produïts entre el primer ministre israelià Isaac Rabin i Iàssir Arafat havien de servir per iniciar un procés que assolís una solució i la pau definitiva. Es va crear l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), una institució amb un president, un primer ministre i un parlament per governar les àrees palestines de Gaza i Cisjordània. Les primeres eleccions, celebrades el 1996, van ser guanyades per Iàssir Arafat, del partit Fatah. A més de liderar l'OAP, ara liderava l'ANP. Dos anys abans, havia rebut el Premi Nobel de la Pau pel canvi de rumb.
L'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) i l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) van estar durant molts anys liderades per Iàssir Arafat, del partit Fatah.
El 1996 Israel va tornar a atacar el Líban com a resposta als continus llançaments de míssils de Hezbol·lah sobre poblacions israelianes a prop de la frontera. Uns 300.000 libanesos i 30.000 israelians es van veure obligats a fugir de casa seva. Tot i que les hostilitats van acabar, la tensió i atacs esporàdics van continuar fins que l'any 2000 les tropes israelianes es van retirar de la zona ocupada. Amb tot, la frontera libanesa no deixaria de ser una font de topades i tocs d'atenció entre el Líban i Israel.
Durant dècades, el govern israelià havia fomentat nous assentaments a Cisjordània, en ubicacions d'antigues localitats jueves d'abans de la islamització de la regió. Aquestes colònies jueves generaven un clar malestar entre la població palestina, que veia minvar perillosament el poc territori que els quedava. La visita provocadora a Jerusalem del conservador Ariel Sharon l'any 2000, que seria primer ministre d'Israel entre 2001 i 2006, va ser el detonant de noves revoltes i una segona intifada que duraria fins al 2005. Els atacs contra israelians, molts d'ells suïcides, s'efectuaven en centres comercials, restaurants i xarxes de transport públic.
La resposta d'Israel un cop més va ser contundent, i les relacions amb l'ANP van quedar molt tocades, ja que tot i que condemnava la violència contra civils i semblava que intentava moderar els ànims, no feia prou per controlar les milícies palestines. Aquesta actitud va ocasionar una gran desconfiança entre el govern d'Ariel Sharon i l'ANP, fins al punt que els últims anys de vida de Iàssir Arafat els va passar sota arrest domiciliari. Finalment, per causa de la seva mala salut seria traslladat a un hospital de França, on moriria poc després. Mahmud Abás seria el successor al capdavant de l'ANP.
 |
| 2000-2023 Israel controla els Alts de Golan i Cisjordània amb la col·laboració de l'ANP, i manté el bloqueig de la Franja de Gaza, en mans de Hamàs |
Al final de la segona intifada l'exèrcit israelià va abandonar Gaza. Un any després, el 2006, el partit de Hamàs va guanyar les eleccions a Gaza i Cisjordània. Aquest resultat va provocar una guerra entre Hamàs i Fatah, els dos principals partits palestins, que va omplir de sang els carrers. Finalment, Gaza va quedar en poder de Hamàs, mentre que Fatah, amb l'ajuda d'Israel, va continuar controlant els territoris palestins de Cisjordània. Des d'aleshores, Hamàs s'ha dedicat principalment a la lluita armada contra l'estat d'Israel, que va optar per un dur bloqueig de la Franja com a mesura defensiva. Mentrestant, Fatah ha continuat reconeixent Israel i apostant per una solució dialogada i pactada de dos estats, cosa que l'ha fet perdre suport entre la població, ja que veu el govern de l'ANP com un titella d'Israel des de la mort d'Arafat. Veient el panorama, mai més s'han fet eleccions a Cisjordània.
El 2006 Hamàs va guanyar les eleccions per governar l'ANP. Fatah no ho va acceptar i amb l'ajuda d'Israel va conservar Cisjordània, mentre que Hamàs es va quedar governant la Franja de Gaza. Davant de l'amenaça terrorista de Hamàs, Israel va sotmetre la Franja a un dur bloqueig i una estricta vigilància.
Per altra banda, Hezbol·lah ha estat donant un suport incondicional a Hamàs. Tant Hamàs com Hezbol·lah han rebut de manera continuada armament, entrenament i finançament de l'Iran, el principal bastió de l'islamisme radical. Gràcies a això, i a l'ajuda de països com Turquia, Qatar i fins i tot Rússia, es creu que actualment bona part de les armes ja es poden crear en fàbriques locals.
Les topades i rampells violents per part de tots els bàndols han estat constants al llarg de les darreres dècades, mentre que la pobresa s'ha intensificat als territoris palestins, sobretot a Gaza per causa del bloqueig israelià. A sobre, el 2017 els Estats Units van reconèixer oficialment Jerusalem com a capital d'Israel. I un any després l'ambaixada estatunidenca va ser traslladada de Tel-Aviv a Jerusalem. Aquests moviments polítics van ocasionar nous esclats de protesta i violència en zones palestines.
Durant els darrers anys, Hamàs i Hezbol·lah han sigut el pitjor maldecap d'Israel.
El 2020, països àrabs com Bahrain, els Emirats Àrabs Units, Sudan i el Marroc van signar juntament amb Israel els Acords d'Abraham per tal de normalitzar les relacions diplomàtiques i comercials, tot això amb els Estats Units com a mediador. El següent objectiu per arribar a un acord era Aràbia Saudita, però un nou episodi d'extrema violència va esguerrar el procés.
A l'octubre de 2023, Hamàs va sorprendre amb una invasió d'Israel a gran escala matant civils i segrestant-los que va agafar per sorpresa les autoritats israelianes. Israel va reaccionar amb duresa iniciant un atac massiu contra la Franja de Gaza sense respectar el dret internacional humanitari.
(En les setmanes vinents s'actualitzarà aquesta informació)
