Europa després de la Segona Guerra Mundial
Què pot esperar algú de l'endemà de la Segona Guerra Mundial? Segur que res de bo, però no és un tema del qual s'hagi parlat gaire. Per això, hi posarem el fill a l'agulla per entendre aquella època tan trista.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
.png) |
Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els Estats Units es van afanyar per idear un pla d'ajuda per a la reconstrucció d'Europa. El 1947 el secretari d'Estat, George Marshall, va presentar un pla que incloïa assistència tècnica i administrativa, així com 13.000 milions de dòlars per revifar les economies de la postguerra. El coneixem com a Pla Marshall.
El Pla Marshall no sortia tant de la bona voluntat i generositat americana com de la seva por a veure com els països europeus arrasats pel conflicte queien en mans del comunisme. Si el caos i la inestabilitat s'allargaven, el risc d'acabar sota la influència de la Unió Soviètica seria massa elevat. En canvi, si l'economia i les infraestructures dels països afectats es refeien ràpid, el capitalisme i el liberalisme lligarien amb força les nacions, cosa que interessava, i molt, als nord-americans. Per tant, el Pla Marshall seria fonamental per crear l'Europa que coneixem. Sense ell, ves a saber com estaria configurat el vell continent avui dia. Aleshores, va funcionar el Pla Marshall? Sí.
El cas és que per causa de les bondats del Pla Marshall sembla que hàgim oblidat, o arraconat en la història, la funesta situació en què van quedar els països participants en el conflicte. I és que els efectes de les ajudes no serien immediates. I com va viure Europa els primers anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial?
Entre 1945 i 1948, milers de nens vagaven sense rumb per les ciutats enrunades, sovint aplegant-se per ser més forts i defensar-se de possibles perills. A vegades havien estat separats de la mare per algun motiu, potser perquè havia mort o simplement perquè durant els tràfecs de la guerra s'havien perdut o havien quedat abandonats a la seva sort. A Berlín, per exemple, el 1945 hi havia uns 50.000 nens perduts, una quantitat similar a la que hi havia a Roma. Dormien en portals i carrerons, i sobrevivien robant o prostituint-se.
 |
| Un carrer de Berlín (Font: Canva) |
En el cas de les dones, havien de tirar endavant gairebé sense homes, ja que molts havien mort a la guerra o havien resultat ferits de gravetat. La prostitució es convertiria en una sortida per a no poques d'elles. A més, aquelles que durant l'ocupació s'havien enllitat amb soldats alemanys, ara serien víctimes d'humiliacions i agressions públiques, acusades de 'col·laboració horitzontal'.
El dolor i el dol ho amarava absolutament tot. Homes que havien perdut les dones, dones que havien perdut els marits, pares que havien perdut els fills, famílies que havien perdut la casa, la granja, el negoci, etc. Gairebé ningú estava lliure de la mort i el patiment, a més del trauma d'haver viscut el drama de la guerra.
 |
| Rotterdam, Països Baixos (Font: Canva) |
A Europa Central (llevat de Suïssa) i als països nòrdics (llevat de Suècia) la fam era recurrent a tot arreu. Es robaven animals d'aquaris i es menjaven gossos. En alguns indrets fins i tot es va arribar al canibalisme. I era comú veure gent, en especial nens, recollint herba dels parcs per omplir-se la panxa.
També era comú que hi hagués bandes armades que saquejaven a tort i a dret. La violència es va escampar i formava part del dia a dia. Un fet que agreujava la situació era que hi havia un munt d'armes a l'abast i mancaven mitjans per mantenir l'ordre i fer complir qualsevol llei. A sobre, les persones que havien fugit i ara tornaven veien com a les seves cases hi havia ocupes, fet que generava intenses topades i no pocs casos d'assassinats.
 |
| Colònia , Alemanya (Font: Canva) |
L'Europa de la postguerra era una Europa sense institucions, sense governs efectius, ni a escala estatal ni local. Les escoles, universitats i biblioteques estaven tancades. No hi havia accés a gairebé cap informació. Els diaris no s'imprimien, la majoria de telèfons i telegrames no funcionaven i el servei de correus no existia. El principal sistema de comunicació era el boca-orella. Els diners no servien per a res; res per vendre, res per comprar.
Desenes de milers de persones, i potser ens quedem curts, recorrien Europa en la recerca del seu passat. Tornar a casa, trobar familiars, arribar a un lloc conegut on establir-se... I ho feien travessant camps i terres devastats per les bombes i l'artilleria. Moltes famílies senzillament no tenien a on anar; eren refugiats sense refugi, que posaven les seves esperances en topar amb alguna casa o granja abandonada on trobar escalfor i, amb molta sort, alguna cosa per menjar.
 |
| Un antic mercat de Varsòvia (Font: Canva) |
Tot i que els centres històrics de la majoria de grans capitals es van salvar de les bombes, sembla que per alguna mena d'acord amagat entre bàndols, no va ser així en multitud de barris perifèrics, ni tampoc en moltes ciutats i pobles menys rellevants. Per posar només un exemple, a França 450.000 edificis havien estat totalment destruïts, i quasi 2 milions n'havien quedat malmesos. Aquesta destrucció apocalíptica es podia veure en molts dels països bel·ligerants. En el cas d'Alemanya, la visió era encara més esfereïdora. Es calcula que una cinquena part dels habitatges del país (uns 3,6 milions) havien quedat enrunats, i uns 20 milions de ciutadans sense llar. Així que la gent havia de buscar on passar les nits, potser en un soterrani, un pont, un forat, un local ple de runa, etc. I, esclar, en general ningú tenia llum ni aigua.
 |
| Dresden , Alemanya (Font: Canva) |
Tot i que les estimacions varien una mica, es creu que uns 20 milions de soldats i uns 40 milions de civils van morir durant la Segona Guerra Mundial. Però, com hem vist, la misèria i la mort continuarien sotragant Europa abans que el Pla Marshall comencés a donar fruit.
