El feixisme i el nazisme
El feixisme i el nazisme han sigut dues ideologies que han marcat profundament la història contemporània europea, i han estat protagonistes d'autèntiques barbaritats. Vegem els seus trets fonamentals i com van sorgir.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Feixisme i nazisme (o nacionalsocialisme) són dues ideologies germanes amb moltes coses en comú, tot i que també amb certes diferències importants. Malgrat que a vegades s'usen indistintament, cal conèixer bé el seu origen i manera de fer. Totes dues serien protagonistes del començament de la Segona Guerra Mundial.
IDEES GENERALS
El feixisme i el nazisme estableixen un sol partit que governa sense necessitat d'anar a cap tipus d'eleccions. Els militants i seguidors són incondicionals d'un líder que és el cap del partit i cap de l'estat. Per tant, queden prohibides les activitats i propaganda d'altres agrupacions polítiques i qualsevol crítica cap al sistema totalitari o el partit. A més, la pàtria és l'entitat superior, la qual s'ha d'adorar.
 |
| L'emblema feixista amb el feix de vares i la bandera nazi amb l'esvàstica |
El control és militarista i violent a l'interior del país i bel·licista a l'exterior. Es menysté la raó i l'intel·lectualisme. Això dona lloc a demencials teories de supremacisme racial o nacional. El sistema totalitari fomenta l'elitisme de la societat i la no participació del gruix de la població en la política, és a dir, la recuperació del domini d'una classe privilegiada. Mussolini va arribar a dir: "L'estat de tots es convertirà de nou en l'estat d'uns pocs." El control s'estén a la premsa, l'educació, l'art i la cultura.
A diferència del comunisme, una altra sistema totalitari basat en el socialisme marxista que va fer fortuna al segle XX especialment a Rússia i la Xina, el feixisme i el nazisme basen la seva economia en el capitalisme i la propietat privada. Però no defensen un capitalisme liberal amb l'exterior, sinó un capitalisme extremadament regulat. El proteccionisme també és una característica marcada, ja que s'intenta convertir el país en una economia autosuficient. Parlem, doncs, d'un capitalisme ultranacionalista diferent del que hi ha avui als països occidentals.
El bressol de totes dues ideologies va ser la por de la burgesia i classes altes al comunisme que ho petava a Rússia arran de la revolució bolxevic del 1917, unida a una situació de pobresa i marginació per part de la resta de potències europees.
 |
| Mussolini i Hitler serien els principals exponents del feixisme i del nazisme |
Dues petites diferències entre el feixisme italià i el nazisme alemany són que el primer contenia dos poders amb els quals va conviure: el rei i el Vaticà; i que el racisme no era tan prioritari ni dràstic com en el cas alemany.
Una cosa en comú i visualment molt característica era la salutació amb el braç estès lleugerament cap amunt i la mà oberta amb el palmell cap avall. Els italians deien que era la salutació típica que feien els romans als seus líders, mentre que els alemanys deien que s'havien inspirat en una salutació que es feia als reis germànics medievals. La realitat és que no hi ha prova de cap de les dues teories. La salutació va començar a aparèixer per primera vegada en pintures del segle XVIII i amb el temps se la va relacionar amb la política i l'exèrcit. En el cas italià, seria Gabriele d'Annunzio qui faria que els seus soldats l'usessin el 1919, i Mussolini li prendria la idea. Sembla que Hitler senzillament va copiar i adaptar la salutació feixista.
Malgrat que la ideologia dels nazis es deia nacionalsocialisme, no tenia res a veure amb el socialisme marxista o comunisme. De fet, en aquella època hi havia partits polítics d'altres països amb aquest concepte integrat que podien ser tant de dretes com d'esquerres. Els nazis promulgaven la revolució social per als alemanys, i rebutjaven tant la dreta tradicional del moment com l'esquerra que s'estava intentant consolidar de caire revolucionari. Es veien a si mateixos com una tercera via, que avui la relacionem popularment amb l'extrema dreta.
EL FEIXISME ITALIÀ
Tot i que Itàlia va ser un dels països guanyadors de la Primera Guerra Mundial, no en va treure gaire profit en comparació amb els altres vencedors. La situació que quedava al país era molt difícil, amb 600.000 morts en combat i enormes deutes. La sensació era de victòria esguerrada. Davant d'aquest panorama, el Partit Socialista va començar a progressar i guanyar cada cop més suport entre la població. Els propietaris de les fàbriques veien com els obrers s'organitzaven més que mai i van sentir por d'una possible revolució comunista. Tant les classes altes com la petita burgesia patien pel seu futur i esperaven un líder capaç de frenar els esdeveniments que semblaven acostar-se.
El 23 de març de 1919 Benito Mussolini va fundar les Fasci Italiani di Combatitimento, un moviment polític i paramilitar que aplegava veterans de guerra. Tot i tenir un passat vinculat al socialisme, Mussolini va canviar la seva ideologia i la va anar polint convençut finalment que l'única manera de retornar la glòria a Itàlia era per mitjà de la producció, el capitalisme, el nacionalisme i la força.
Fasci és el plural de fascio, que significa 'feix', en aquest cas referit a un feix de vares, símbol de l'autoritat republicana de l'antiga Roma. En sentit figurat significava 'lliga'. Si cada vara sola era fràgil, la unió de totes elles formava un conjunt poderós. El terme fascio havia tornat a sorgir després de la unificació italiana i tindria diferents aplicacions al llarg del temps. Finalment, quedaria associat a la dictadura de Mussolini.
 |
| Benito Mussolini quan ja era dictador |
El 9 de novembre de 1921 Mussolini va fundar el Partit Nacional Feixista i va aconseguir els primers diputats. El 1922 advertia: "El feixisme no és una reunió de polítics, sinó de guerrers (…) som una formació de combat que es referma per mitjà de trets, incendis i destruccions".
El feixisme que va crear Mussolini va guanyar ràpidament el suport dels propietaris de terres i de fàbriques, de l'exèrcit i de molts joves amb ganes d'aventures. Els Camises Negres, el braç paramilitar del moviment, va iniciar una dura persecució de qualsevol considerat oponent. La pressió va ser tal, que quan els seguidors de Mussolini van protagonitzar la famosa Marxa sobre Roma entre el 27 i 28 d'octubre de 1922, el rei Víctor Manuel III va permetre que el líder feixista fos nomenat cap de govern. Després de crear una llei electoral favorable, el 6 d'abril de 1924 es van fer eleccions. Les tàctiques terroristes dels feixistes i el suport financer de les elits va fer que el partit de Mussolini guanyés per majoria absoluta. Durant els dos anys següents, el Duce ('líder' o 'cap') desmuntaria de dalt a baix el sistema parlamentari i formaria un govern de partit únic fet a mida.
 |
| Mussolini davant dels seus fidels |
El 1927 Mussolini va crear l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA), que va deixar en mans d'Arturo Bocchini, un dels seus més fidels seguidors. L'OVRA, com a policia secreta, s'encarregava d'investigar i reprimir qualsevol persona o organització contrària al feixisme.
En l'educació, el sistema es va edificar sobre l'adoració al Duce i l'ensenyament dels valors italians més tradicionals. Els professors havien de portar camisa negra i a les universitats havien de fer el jurament de fidelitat del règim (només 13 de 1250 se'n van negar).
Les indústries havien de ser corporacions amb autogovern en les quals es podien negociar fins a cert punt les condicions dels obrers però sense recórrer al dret a vaga ni a tancaments. El feixisme es va aliar amb el gran capital i va respectar escrupolosament la propietat privada. També va comptar amb el suport de la mitjana i petita burgesia, que veien en el Duce l'oportunitat de conservar la seva posició o fins i tot elevar-la. A més, el feixisme va reconèixer la sobirania de la Santa Seu al Vaticà i el catolicisme com única religió oficial de l'estat.
EL NACIONALSOCIALISME ALEMANY
Després de la Primera Guerra Mundial, Alemanya estava patint moltes penalitats, sobretot per ser-ne la gran perdedora. El Tractat de Versalles de 1919 imposava al nou règim polític, la República de Weimar, unes sancions que eren vistes com una humiliació sense precedents. Alemanya havia de desarmar-se gairebé per complet, havia de retornar nombrosos territoris als països veïns i havia de pagar una enorme quantitat de diners en forma de reparacions de guerra. El resultat va ser un estancament de la indústria i una crisi econòmica agreujada pel Crac del 29, la caiguda de la Borsa de Wall Street que va afectar també Europa.
El Crac del 29 va enfonsar del tot l'economia alemanya, que era molt més feble que la resta d'economies europees. La situació era tan dramàtica com propicia perquè la població es radicalitzés o bé cap a l'esquerra o bé cap a la dreta. En aquest punt entraria en escena el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, el partit nazi, amb el carismàtic Adolf Hitler com a líder, un antic soldat austríac de la Primera Guerra Mundial.
El partit nazi havia estat creat el 1919 per Anton Drexler amb el nom de Partit dels Treballadors Alemanys. En un principi, era només un petit grup d'homes amants de la política i la cervesa que es reunien per intercanviar opinions. El 1920 Hitler s'hi va afiliar i en pocs mesos se'n va fer amb el control fins al punt de canviar-li el nom per integrar-hi el concepte de nacionalsocialisme. També va impulsar la creació de les SA, un grup paramilitar encarregat de protegir els mítings nazis i rebentar els dels adversaris polítics, especialment comunistes i socialdemòcrates.
Hitler va saber guanyar-se el suport tant dels capitalistes com dels intel·lectuals. El corrent polític que va iniciar fascinava molta gent. Predicava la superioritat del poble alemany augmentant l'autoestima de la gent i donava una gran seguretat en una època fosca i sense esperança.
El 8 de novembre de 1923, amb l'ajuda dels seus fidels, Hitler va posar en marxa un cop d'estat inspirant-se en la Marxa de Roma de Mussolini. Però les coses no van sortir com esperava i va haver de fugir i amagar-se. Quan el van trobar, va ser detingut i posteriorment jutjat per alta traïció. La condemna seria de cinc anys de presó. El jutge Neithardt havia imposat la pena mínima dient que Hitler i els seus havien actuat impulsats per un sentiment patriòtic i amb la convicció d'estar servint els interessos d'Alemanya. A sobre, després de només 8 mesos, Hitler va aconseguir la llibertat condicional.
Durant l'estada de Hitler a presó, tants els reclusos com els guàrdies el tractaven com un heroi. Així que ho va aprofitar per escriure el famós Mein Kampf (La meva lluita), la bíblia del nazisme. Un cop al carrer, va refundar el partit nazi, que havia estat prohibit, i el va reorganitzar. També va crear les SS com a guàrdia personal, que a partir del 1929 estarien dirigides per Himmler.
A la primavera del 1932, Hitler es va presentar a les eleccions presidencials contra Hinderburg, que ocupava el càrrec des del 1925. Però les va perdre. Tot seguit, va decidir presentar-se a les eleccions parlamentàries per ser canceller. I, en aquest cas, les va guanyar el 31 de juliol del mateix any amb un 37% dels vots. La impossibilitat de formar una majoria absoluta va resultar en unes noves eleccions el 6 de novembre, que també guanyaria amb un 33%.
Finalment, gràcies a diferents maniobres i pressions polítiques conservadores, Hitler va ser nomenat canceller el 30 de gener de 1933, tot i no tenir una majoria estable. Aconseguit l'objectiu, no trigaria gaire en engegar un projecte de manipulació del sistema polític alemany amb els mitjans permesos segons la llei, sempre amb la idea de destruir la democràcia alemanya i constituir una dictadura.
 | |
|
Hitler veia com la seva popularitat augmentava gràcies als seus discursos ultranacionalistes, així que va proclamar unes noves eleccions per al 5 de març de 1933. La campanya electoral es va desenvolupar en un clima de violència i intimidació. Pocs dies abans dels comicis, el 27 de febrer, es va produir l'Incendi del Reichstag (l'edifici del parlament alemany). El govern nazi va atribuir-ne la responsabilitat als comunistes i va aprofitar l'ocasió per suspendre drets fonamentals, censurar la premsa opositora i arrestar milers de militants d'esquerres. En les eleccions del 5 de març, els nazis guanyarien amb el 44% dels vots.
Així i tot, el poder de Hitler encara no era absolut, i els dirigents de les SA començaven a ser un problema gros per voler seguir un camí ideològic i reformista diferent. Alguns sectors defensaven mesures anticapitalistes, una redistribució més gran de la riquesa i limitacions al poder de les grans empreses. També volien que l'exèrcit alemany fos integrat en les seves files. Tant els empresaris com els militars no volien saber res de tot això. A més, les SA comptaven amb prop de tres milions de membres, una força molt superior a la de l'exèrcit alemany del moment, de només 100.000 soldats professionals. L'amenaça era realment gran.
Per aquests motius, Hitler va ordenar una purga que començaria el 30 de juny de 1934, coneguda com la Nit dels Ganivets Llargs. Rivals polítics i enemics de tota mena van ser assassinats sense pietat, entre ells els dirigents de les SA. Es creu que hi va haver prop d'un centenar d'execucions planificades.
El 2 d'agost de 1934, el president Hindenburg va morir, fet que Hitler va aprofitar per proclamar-se Führer (líder) d'Alemanya. El Tercer Reich havia començat.
Amb els governs locals suprimits, la dissolució dels sindicats i partits polítics contraris, i les contínues purgues en tots els àmbits de la societat, Hitler ja tenia la seva dictadura. Els mitjans de comunicació van ser intervinguts, la llibertat civil va desaparèixer i els jueus van ser perseguits sense pietat. El règim defensava i imposava teories científiques, racials i lingüístiques absolutament forassenyades que van aconseguir engalipar enormes sectors de la societat.
 |
| Hitler revisant les tropes |
La propaganda del règim estava dirigida per Goebbels, al capdavant d'un ministeri que en pocs mesos ja comptava amb prop de 14.000 funcionaris. Paral·lelament, les SS adquirien un protagonisme cada vegada més gran fins a convertir-se en una força armada extraordinària i en un dels pilars fonamentals del règim nazi. Tots els integrants del sistema judicial i de l'administració civil i militar havien de fer el Jurament de Fidelitat al Führer, que tenia a les seves mans un règim que podia durar 1.000 anys, tal com predicava entusiasta en els seus discursos davant de desenes de milers de persones.
Finalment, Hitler es va passar per l'entrecuix el Tractat de Versalles, cosa que li va permetre reactivar la indústria, crear noves infraestructures, engrandir l'exèrcit i engegar un ambiciós programa de rearmament. Tot plegat reduiria dràsticament l'atur. L'esperança i la il·lusió brillava als ulls dels alemanys que veien en el Führer el seu salvador. Però els plans del nazisme incloïen l'expansionisme en favor d'un nou imperi alemany que portés la raça ària a dominar el món occidental.
