El feixisme i el nazisme

El feixisme i el nazisme han sigut dues ideologies que han marcat profundament la història contemporània europea, i han estat protagonistes d'autèntiques barbaritats. Vegem els seus trets fonamentals i com van sorgir.

Toca o clica les imatges per veure-les més definides


Feixisme i nazisme (o nacionalsocialisme) són dues ideologies germanes amb moltes coses en comú, tot i que també amb certes diferències importants. Malgrat que a vegades s'usen indistintament, cal conèixer bé el seu origen i manera de fer. Totes dues serien protagonistes del començament de la Segona Guerra Mundial.

IDEES GENERALS

El feixisme i el nazisme estableixen un sol partit que governa sense necessitat d'anar a cap tipus d'eleccions. Els militants i seguidors són incondicionals d'un líder que és el cap del partit i cap de l'estat. Per tant, queden prohibides les activitats i propaganda d'altres agrupacions polítiques i qualsevol crítica cap al sistema totalitari o el partit. A més, la pàtria és l'entitat superior, la qual s'ha d'adorar. 

L'emblema feixista amb el feix de vares i la bandera nazi amb l'esvàstica

El control és militarista i violent a l'interior del país i bel·licista a l'exterior. Es menysté la raó i l'intel·lectualisme. Això dona lloc a demencials teories de supremacisme racial o nacional. El sistema totalitari fomenta l'elitisme de la societat i la no participació del gruix de la població en la política, és a dir, la recuperació del domini d'una classe privilegiada. Mussolini va arribar a dir: "L'estat de tots es convertirà de nou en l'estat d'uns pocs." El control s'estén a la premsa, l'educació, l'art i la cultura. 

A diferència del comunisme, una altra sistema totalitari basat en el socialisme marxista que va fer fortuna al segle XX especialment a Rússia i la Xina, el feixisme i el nazisme basen la seva economia en el capitalisme i la propietat privada. Però no defensen un capitalisme liberal amb l'exterior, sinó un capitalisme extremadament regulat. El proteccionisme també és una característica marcada, ja que s'intenta convertir el país en una economia autosuficient. Parlem, doncs, d'un capitalisme ultranacionalista diferent del que hi ha avui als països occidentals.

El bressol de totes dues ideologies va ser la por de la burgesia i classes altes al comunisme que ho petava a Rússia arran de la revolució bolxevic del 1917, unida a una situació de pobresa i marginació per part de la resta de potències europees. 

Mussolini i Hitler serien els principals exponents del feixisme i del nazisme

Dues petites diferències entre el feixisme italià i el nazisme alemany són que el primer contenia dos poders amb els quals va conviure: el rei i el Vaticà; i que el racisme no era tan prioritari ni dràstic com en el cas alemany.

Una cosa en comú i visualment molt característica era la salutació amb el braç estès lleugerament cap amunt i la mà oberta amb el palmell cap avall. Els italians deien que era la salutació típica que feien els romans als seus líders, mentre que els alemanys deien que s'havien inspirat en una salutació que es feia als reis germànics medievals. La realitat és que no hi ha prova de cap de les dues teories. La salutació va començar a aparèixer per primera vegada en pintures del segle XVIII i amb el temps se la va relacionar amb la política i l'exèrcit. En el cas italià, seria Gabriele d'Annunzio qui faria que els seus soldats l'usessin el 1919, i Mussolini li prendria la idea. Sembla que Hitler senzillament va copiar i adaptar la salutació feixista.

Malgrat que la ideologia dels nazis es deia nacionalsocialisme, no tenia res a veure amb el socialisme marxista o comunisme. De fet, en aquella època hi havia partits polítics d'altres països amb aquest concepte integrat que podien ser tant de dretes com d'esquerres. Els nazis promulgaven la revolució social per als alemanys, i rebutjaven tant la dreta tradicional del moment com l'esquerra que s'estava intentant consolidar de caire revolucionari. Es veien a si mateixos com una tercera via, que avui la relacionem popularment amb l'extrema dreta. 

EL FEIXISME ITALIÀ

Tot i que Itàlia va ser un dels països guanyadors de la Primera Guerra Mundial, no en va treure gaire profit en comparació amb els altres vencedors. La situació que quedava al país era molt difícil, amb 600.000 morts en combat i enormes deutes. La sensació era de victòria esguerrada. Davant d'aquest panorama, el Partit Socialista va començar a progressar i guanyar cada cop més suport entre la població. Els propietaris de les fàbriques veien com els obrers s'organitzaven més que mai i van sentir por d'una possible revolució comunista. Tant les classes altes com la petita burgesia patien pel seu futur i esperaven un líder capaç de frenar els esdeveniments que semblaven acostar-se.

El 1919 Benito Mussolini va fundar les Fasci Italiani di Combatitimento, un moviment polític i paramilitar que aplegava veterans de guerra. Tot i tenir un passat vinculat al socialisme, Mussolini va canviar la seva ideologia i la va anar polint convençut finalment que l'única manera de retornar la glòria a Itàlia era per mitjà de la producció, el capitalisme, el nacionalisme i la força. 

Fasci és el plural de fascio, que significa 'feix', en aquest cas referit a un feix de vares, símbol de l'autoritat republicana de l'antiga Roma. En sentit figurat significava 'lliga'. Si cada vara sola era fràgil, la unió de totes elles formava un conjunt poderós. El terme fascio va tornar a sorgir després de la unificació italiana i va tenir diferents aplicacions al llarg del temps. Finalment, quedaria associat a la dictadura de Mussolini.

Benito Mussolini quan ja era dictador

El feixisme que va crear Mussolini va guanyar ràpidament el suport dels propietaris de terres i de fàbriques, de l'exèrcit i de molts joves amb ganes d'aventures. Els Camises Negres, el braç paramilitar del moviment, va iniciar una dura persecució de qualsevol considerat oponent. La pressió va ser tal, que quan els seguidors de Mussolini van protagonitzar la famosa Marxa sobre Roma, el rei Víctor Manuel III va permetre que el líder feixista fos nomenat cap de govern. Encara que el 1924 es van fer eleccions, les tàctiques terroristes dels feixistes i el suport financer de les elits va fer que el partit de Mussolini guanyés per majoria absoluta. Durant els dos anys següents, el Duce ('líder' o 'cap') va desmuntar de dalt a baix el sistema parlamentari i va formar un govern de partit únic fet a mida. 

Mussolini davant dels seus fidels

El 1927 Mussolini va crear l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA), que va deixar en mans d'Arturo Bocchini, un dels seus més fidels seguidors. L'OVRA, com a policia secreta, s'encarregava d'investigar i reprimir qualsevol persona o organització contrària al feixisme. 

En l'educació, el sistema es va edificar sobre l'adoració al Duce i l'ensenyament dels valors italians més tradicionals. Els professors havien de portar camisa negra i a les universitats havien de fer el jurament de fidelitat del règim (només 13 de 1250 se'n van negar).

Les indústries havien de ser corporacions amb autogovern en les quals es podien negociar fins a cert punt les condicions dels obrers però sense recórrer al dret a vaga ni a tancaments. El feixisme es va aliar amb el gran capital i va respectar escrupolosament la propietat privada. També va comptar amb el suport de la mitjana i petita burgesia, que veien en el Duce l'oportunitat de conservar la seva posició o fins i tot elevar-la. A més, el feixisme va reconèixer la sobirania de la Santa Seu al Vaticà i el catolicisme com única religió oficial de l'estat.

EL NACIONALSOCIALISME ALEMANY

Després de la Primera Guerra Mundial, Alemanya estava patint moltes penalitats, sobretot per ser-ne la gran perdedora. El Tractat de Versalles de 1919 imposava al nou règim polític, la República de Weimar, unes sancions que eren vistes com una humiliació sense precedents. Alemanya havia de desarmar-se gairebé per complet, havia de retornar nombrosos territoris als països veïns i havia de pagar una enorme quantitat de diners en forma de reparacions de guerra. El resultat va ser un estancament de la indústria i una crisi econòmica agreujada pel Crac del 29, la caiguda de la Borsa de Wall Street que va afectar també Europa.

El Crac del 29 va enfonsar del tot l'economia alemanya, que era molt més feble que la resta d'economies europees. La situació era tan dramàtica com propicia perquè la població es radicalitzés o bé cap a l'esquerra o bé cap a la dreta. En aquest punt entraria en escena el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, el partit nazi, amb el carismàtic Adolf Hitler al capdavant.

El partit nazi havia estat creat el 1919 per Anton Drexler amb el nom de Partit dels Treballadors Alemanys. En un principi, era només un petit grup d'homes amants de la política i la cervesa que es reunien per intercanviar opinions. El 1920 Hitler s'hi va afiliar i en pocs mesos se'n va fer amb el control fins al punt de canviar-li el nom per integrar-hi el concepte de nacionalsocialisme.

Hitler, un antic cap austríac de la Primera Guerra Mundial, va saber guanyar-se el suport tant dels capitalistes com dels intel·lectuals. El corrent polític que va iniciar fascinava molta gent. Predicava la superioritat del poble alemany augmentant l'autoestima de la gent i donava una gran seguretat en una època fosca i sense esperança.

El 8 de novembre de 1923, Hitler amb l'ajuda dels seus fidels i forces paramilitars afins, va posar en marxa un cop d'estat inspirant-se en la Marxa de Roma de Mussolini. Però les coses no van sortit com esperava i va haver de fugir i amagar-se. Quan el van trobar, va ser empresonat i posteriorment jutjat per alta traïció. La condemna seria només de cinc anys de presó. La premsa no s'ho podia creure i l'escàndol estava servit. El jutge Neithardt havia imposat la pena mínima dient que Hitler i els seus havien actuat "amb un ànim purament patriòtic i pels motius més nobles i desinteressats".

A la presó Hitler era tractat com un heroi pels reclusos i els guàrdies. Així que ho va aprofitar per escriure el famós Mein Kampf (La meva lluita), la bíblia del nazisme. Un cop lliure, es va presentar a les eleccions per ser canceller. I les va guanyar dues vegades l'any 1932 amb més del 30% dels vots. Finalment, el president alemany Hindenburg va nomenar Hitler canceller el 30 de gener de l'any següent. Després d'anys d'inestabilitat i unes quantes eleccions, calia formar un govern que aspirés a una certa estabilitat. Hitler va engegar un projecte de manipulació del sistema polític alemany amb els mitjans permesos segons la llei, sempre amb la idea de destruir la democràcia alemanya i constituir una dictadura. 

Adolf Hitler enmig dels seus fidels l'any 1933

Hitler veia com la seva popularitat augmentava gràcies als seus discursos ultranacionalistes, així que va proclamar unes noves eleccions per al març del 1933. El seu partit seria el guanyador amb el 47% dels vots. A l'agost del 1934, el president Hindenburg va morir, fet que Hitler va aprofitar per proclamar-se Führer (líder) d'Alemanya. El Tercer Reich havia començat.

Amb els governs locals suprimits, la dissolució dels sindicats i partits polítics contraris, i les contínues purgues en tots els àmbits de la societat, Hitler ja tenia la seva dictadura. Els mitjans de comunicació van ser intervinguts, la llibertat civil va desaparèixer i els jueus van ser perseguits sense pietat. El règim defensava i imposava teories científiques, racials i lingüístiques absolutament forassenyades que van aconseguir engalipar enormes sectors de la societat. 

Hitler revisant les tropes

La propaganda del règim era dirigida per Goebbles i un ministeri que en pocs mesos ja comptava amb 14.000 funcionaris. El parlament estava constituït només per fidels del patit nazi. Les milícies del partit, les SS, actuaven com a policia de control. Els jutges exercien segons les directrius del govern. I tots els integrants de l'administració civil i militar havien de fer el Jurament de Fidelitat al Führer. Hitler tenia a les seves mans un règim que podia durar 1.000 anys, tal com predicava entusiasta davant de desenes de milers de persones.

Hitler es va passar per l'entrecuix el Tractat de Versalles, cosa que li va permetre reactivar la indústria i la creació de noves infraestructures. També va engegar un programa de rearmament. Tot plegat va reduir dràsticament l'atur. L'esperança i la il·lusió brillava als ulls dels alemanys que veien en el Führer el seu salvador. Però els plans del nazisme incloïen irremeiablement l'expansionisme en favor d'un nou imperi alemany que portés la raça ària a dominar el món occidental.



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

La pesta negra

La religió a l'edat mitjana

Introducció a l'edat mitjana

Edat Moderna

Les croades