Història del Japó

El Japó modern, amb les seves ciutats futuristes i la seva tecnologia avançada, contrasta enormement amb el seu passat antic i ple de tradicions. Com va arribar a produir-se aquesta transformació?

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides


El Japó d'avui dia és un país modern i desenvolupat, famós per la seva tecnologia i les seves ciutats bullicioses. No obstant això, darrere d'aquesta façana futurista s'amaga un passat supertradicional, ric i fascinant. Viatgem en el temps per explorar les arrels d'aquesta cultura única.


EL JAPÓ PREHISTÒRIC 

PERÍODE JŌMON (fins al 300 a.n.e.)

Aquest és el primer període en què es divideix la història del Japó, quan les illes estaven habitades per caçadors-recol·lectors que vivien en poblats molt simples, i que en molts casos eren nòmades. En realitat, hauríem de parlar encara de prehistòria, ja que no hi havia escriptura. Així que d'aquesta època en sabem molt poc, i moltes coses són especulatives. Aquests primers pobladors haurien arribat des d'algun punt del continent asiàtic.

La característica principal d'aquest període, com passa en tants d'altres prehistòrics, és la ceràmica, que en un principi era molt senzilla i marcada amb cordills. Amb el temps es va desenvolupar amb formes una mica més complexes. L'agricultura va entrar progressivament en una fase molt primerenca, mentre que la gent vivia sobretot de la caça i la pesca. Les eines eren de pedra, fusta i os.

Ceràmica del període Jōmon amb formes més complexes



PERÍODE YAYOI (500 a.n.e. - 300 n.e.)

Aquesta època es caracteritza per l'arribada d'un nou poble que es va barrejar amb els natius a mesura que es formava una nova cultura. Per això el període Yayoi se superposa al Jōmon durant almenys dos segles, tot i que les dates són debatudes constantment. Alguns estudis parlen de dos pobles, un arribat de la península de Corea i un altre del sud de la Xina, totes dues zones més avançades.

Gràcies a aquestes migracions es va introduir a les illes el cultiu d'arròs, que va permetre la sedentarització d'una part significativa de la població. També es va introduir la tecnologia del bronze, fet que facilitava la creació de noves eines i armes. Això va afavorir l'activitat agrícola. 

Campana de bronze del període Yayoi

L'estil de ceràmica Yayoi era molt diferent de la ceràmica Jōmon. Era més fina, més resistent i decorada amb motius geomètrics. Aquesta nova tècnica de ceràmica va permetre conservar els aliments de manera més eficient.

Tot plegat va generar una societat més complexa, sobretot a l'illa més gran (Honshū) amb assentaments permanents, la divisió del treball i la diferenciació social. Segurament, també podem parlar de nous rituals i cerimònies, que estructuraven unes pràctiques religioses més unificades. La població va augmentar unes 10 vegades, oscil·lant entre 1 i 4 milions d'habitants.


Reconstrucció d'un assentament Yayoi a Yoshinogari 

El període Yayoi va veure el naixement de petits regnes dirigits per les famílies més fortes o de més bona reputació. Entre ells destacaria el Regne de Yamatai (a l'actual prefectura de Nara), governat per la monarca Himiko, que basava la seva autoritat en el seu paper xamànic. Però, mentre que alguns investigadors creuen que Yamatai era una entitat política que unia diverses tribus sota el seu govern, altres creuen que era una entitat més petita que simplement va rebre una major atenció en els registres xinesos contemporanis.

Els xinesos i coreans anomenaven Wa als regnes de les illes japoneses, un terme despectiu associat a la irrellevància o cultura incivilitzada que, segons ells, tenien els seus veïns. Mentrestant, no hi havia a les illes una autodenominació pròpia i genèrica, sinó que s'usaven els noms dels clans o regnes per identificar-se.

PERÍODE KOFUN (300 - 552)

En aquest període es va generalitzar l'ús del ferro, fet que va afavorir notablement la producció agrícola i les armes. L'augment de producció agrícola va permetre generar un sobrant que es venia al continent. Aquest comerç va enriquir les famílies que més terres posseïen. Alhora va facilitar el manteniment d'exèrcits més grans i la consolidació de clans poderosos que lluitaven per la supremacia.

La paraula kofun vol dir 'túmul antic' i fa referència a les tombes de les elits d'aquesta època. Els difunts solien ser governants o líders polítics i religiosos dels principals clans. La seva grandària anava lligada a l'estatus social. 

Les tombes del període kofun ja s'havien començat a fer a finals del període Yayoi, però durant el segle IV i V van ser la moda de les elits. D'aquí que s'usi el nom kofun per identificar aquest nou període. Avui en dia estan documentades desenes de milers de tombes com aquestes. 

El kofun més gran del Japó, el Daisenryō-kofun, està situat a la ciutat de Sakai i té una longitud de 486 metres, una amplada de 305 metres i una alçada de 33 metres. Es creu que pertanyia a Nintoku, que va governar durant el segle IV i que possiblement pertanyia al clan Yamato.

Daisenryō-kofun 

En aquesta època també eren típiques les figures haniwa, estatuetes de terracota (fetes amb argila) per a ús ritual i enterrades amb els morts com a objectes funeraris. El seu nom significa 'cercle d'argila', fent referència a com estaven disposades en cercle sobre la tomba. Podien representar humans o animals, com gossos, cavalls, gats, ovelles i peixos. Com que algunes d'aquestes figures mostren la roba, el pentinat i les eines agrícoles de l'època, són molt importants com a font d'informació.

Figures haniwa que representen dos soldats

El clan Yamato va destacar fins a acumular una gran riquesa i força militar. D'ell van sortir els primers grans monarques i els que es consideren més històrics. Però encara no feien servir el títol d'emperador, sinó que eren nomenats Gran Rei o Senyor Diví. La cort es trobava a l'actual Nara, tal com passava amb el Regne de Yamatai. Així que en l'època antiga la zona de Nara actuaria com a principal centre polític. No hi havia una cort o capital fixa, sinó temporal dins de la mateixa regió. La seva ubicació variava segons el monarca.

El nom Yamato identificaria la regió sota el seu control directe i, a més a més, el conjunt de clans sota el seu poder. Per tant, si hi va haver un primer nom que equivalia de forma genèrica al Japó modern, aquest seria Yamato. Però cal tenir present que tant a l'extrem nord com sud hi havia clans que es mantenien independents de Yamato. Els principals del nord rebien el nom de ainu i emishi (possibles descendents directes dels natius Jōmon) i els del sud kumaso i hayato (es creu que devien ser també descendents dels primers pobladors). També hi havia petits grups tribals dels quals pràcticament no sabem res.

El Japó al segle VII de la nostra era

Yamato no era en realitat un estat centralitzat, sinó més aviat una confederació de clans liderats per una família reial que basava la seva autoritat en la religió i la força militar. També tenia la característica d'afavorir la introducció de trets culturals xinesos i coreans. De tota manera, podem parlar de Yamato com del primer gran regne japonès.

Il·lustració de soldats de Yamato 

Pel que fa a la religió, sembla que les arrels del xintoisme modern es remunten al període kofun, amb pràctiques rituals i creences que veneraven la natura, els ancestres i els esperits. No hi havia profetes ni cap llibre sagrat, només ensenyances i cerimònies que es transmetien de forma oral. Xinto significa 'camí dels déus'.

Un altre detall fonamental d'aquesta època és l'aparició de l'escriptura. No seria un sistema propi, sinó una adaptació del sistema d'escriptura xinès arribat des de la península coreana, on ja es feia servir des de feia temps. Aquesta adaptació seria gradual i faria que Yamato entrés en la història per mitjà de l'època clàssica.


EL JAPÓ CLÀSSIC 

PERÍODE ASUKA (552 - 710)

En aquesta època la cort de Yamato estava ubicada en la zona d'Asuka, també dins de l'actual prefectura de Nara. Encara no hi havia una capital permanent. Més aviat, la cort es movia entre diversos palaus construïts a la zona. 

L'esdeveniment més significatiu d'aquest període va ser la introducció del budisme des de Corea cap a l'any 552. Tot i que el budisme ja es coneixia a Yamato i, de fet, algunes famílies poderoses de les illes tenien orígens coreans, no hi havia arrelat i es veia com una religió estranya i estrangera. Però tot canviaria gràcies al rei Seong de Baekje.

A mitjans del segle VI, Corea estava dominada per tres regnes: Goguryeo, Baekje i Silla. El rei Seong de Baekje havia rebut tropes de Yamato per lluitar contra Silla, i com a mostra d'agraïment va enviar al rei Kimmei diversos regals, entre els quals hi havia una estàtua de Buda feta d'or, plata i bronze. També hi havia una carta que explicava com s'estava estenent el budisme per Àsia i que el Japó havia d'adoptar les seves creences. 

Algunes revoltes havien fet pensar que Yamato necessitava un estat més centralitzat i fort, així que es va veure aquesta nova religió, més unificada que el xintoisme, com una manera de legitimar i refermar el poder del rei. Tot i que en un principi el budisme va originar enfrontaments entre els partidaris i els opositors, finalment va ser reconeguda i acceptada. 

Els reis de Yamato van fer seu el budisme construint nombrosos temples i patrocinant la traducció de textos budistes al japonès antic. Aquesta nova religió va tenir un impacte profund en l'art, la literatura i la filosofia japoneses. Arrelaria especialment en les classes acomodades, mentre que la majoria de la població comuna continuava practicant el xintoisme.

El kondō (esquerra) i la pagoda (dreta) són de l'època Asuka i pertanyen al recinte budista de Hōryū-ji. Es consideren les construccions de fusta més antigues del món.

L'any 645 es van produir les reformes Taika, que tenien una forta influència xinesa. Promulgades pel rei Kotuko, buscaven la centralització del poder a costa de fer minvar la influència de les famílies aristòcrates, la reforma del sistema fiscal per controlar millors els impostos i la reforma militar per crear un exèrcit professional controlat directament pel rei. A més, s'establia oficialment el títol de emperador per al monarca. Aquestes reformes, que s'aplicarien de forma gradual, donarien lloc a l'anomenat estat Ritsuryō, un estat que pren com a model el sistema administratiu i jurídic xinès. El codi Taihō del 701, amb una forta influència del confucianisme, retocaria diversos aspectes per adaptar millor el model a la realitat japonesa.

PERÍODE NARA (710 - 794)

Aquest període va començar quan l'emperadriu Genmei va fixar la capital a Heijō-kyō (actual Nara), la qual va ser el centre de la civilització japonesa i primera capital permanent fins que es va traslladar a Heian-kyō (actual Kyoto) l'any 794.

Un detall interessant d'aquesta època és l'adopció del nom Nippon per anomenar l'estat imperial en el qual s'havia convertit Yamato. Es creu que el nom prové de la correspondència entre els emperadors xinesos de la dinastia Tang i els de Yamato. Com a mostra de respecte, els monarques xinesos usaven Nippon en comptes del despectiu Wa (típic en la Xina) per referir-se als seus veïns insulars. El significat de Nippon és 'Sol Naixent', cosa lògica si pensem en la posició oriental que tenia Yamato respecte a la Xina. Al període Nara el nom de Nippon quedaria establert com a oficial, amb la seva variant Nihon, i així ha sigut fins al dia d'avui.

Nippon escrit en japonès

I per què nosaltres diem Japó en comptes de Nippon? Es creu que comerciants portuguesos, els primers occidentals en trobar-se amb aquest país, van aprendre el nom de comerciants xinesos que segons el seu dialecte pronunciaven Jipeng. Aquesta forma s'adaptaria al portuguès en donant lloc a Japão, i d'aquí passaria a altres llengües amb noves variants, com el nostre Japó.

Durant el període Nara també es van crear les primeres obres literàries japoneses, com el Kojiki i el Nihon Shoki, que explicaven la història i mitologia del país. També es van crear multitud de carreteres per connectar la capital a les províncies i es va impulsar encara més el budisme en les classes altes, que assimilarien la cultura xinesa com a signe d'estatus. 

PERÍODE HEIAN (794 - 1185)

L'emperador Kanmu (781-806) va decidir traslladar la capital a Heian-kyo, que avui coneixem com a Kyoto. Heian significa 'pau' o 'tranquil·litat'. Després de la seva mort, entre el 812 i el 814, una epidèmia de verola va matar prop de la meitat de la població. Aquest sotrac faria renéixer la societat japonesa amb més força que mai, mentre que mirava d'estendre els seus dominis en les illes veïnes.

La cort va viure una època de refinament cultural i artístic, mentre que el poder passava a mans del clan Fujiwara per mitjà de matrimonis polítics amb la família imperial. Molts emperadors tenien mares del clan, que en la pràctica era qui prenia la majoria de decisions. 

Representació de Fujiwara no Kamatari, fundador del clan Fujiwara (amb dos fills), que va viure al segle VII, durant el període Asuka.

A més, l'emperador va atorgar cognoms nobles als membres de la família imperial que quedaven exclosos de la línia de successió. Gràcies a això, van sorgir en la noblesa noves branques que es basarien en l'art de la guerra i la creació d'un codi d'honor propi. Cap al final del període Heian, donarien lloc als clans samurais.

En contraposició al sistema tradicional de terres públiques dirigit per l'emperador, es va establir el sistema Shōen, que permetia als nobles, temples budistes i santuaris xintoistes adquirir grans extensions de terres en forma de propietat privada. Aquests grans propietaris, a canvi de reconèixer la sobirania de l'emperador, estaven exempts de pagar impostos al govern central. Això els va donar un poder econòmic considerable i plena autonomia per gestionar les seves terres. El sistema Shōen es mantindria vigent fins al segle XV, moment en què decauria gradualment davant la reunificació del poder central.

Entre juliol i agost del 1156 es va produir la rebel·lió Hōgen, una breu guerra civil lliurada per resoldre una disputa sobre la successió imperial japonesa i el grau de control del clan Fujiwara sobre la cort. Dos fills de l'emperador Toba, Go-Shirakawa i Sotuko, es van enfrontar. Cadascun d'ells tenia el favor de diferents faccions dels clans samurais Minamoto i Taira, mentre que els Fujiwara només intentaven sobreviure veient la fi de la seva influència.

El conflicte que va marcar la fi del període Heian van ser les guerres Genpei (1180-1185), un enfrontament entre els clans Taira i Minamoto. Com que els Fujiwara estaven en una època de decadència i divisió, aquests clans emergents van veure una oportunitat per expandir la seva influència i ficar cullerada a la cort. Amb un objectiu comú, la topada era inevitable. 

El període Heian va finalitzar oficialment l'any 1185 amb la Batalla de Dan-no-Ura, on els Minamoto van derrotar els Taira i van establir el shogunat Kamakura. La població en aquest moment era d'entre 10 i 12 milions d'habitants.


EL JAPÓ FEUDAL 

PERÍODE KAMAKURA (1185 - 1333)

Els Minamoto van establir el primer shogunat a Kamakura, una ciutat costanera al sud de Tòquio convertida en capital. Un shogunat era un govern militar feudal, on el poder real el tenia el shōgun, un líder militar de gran prestigi nomenat per l'emperador. Tot i que l'emperador conservava la seva posició com a figura religiosa i simbòlica del país, el shōgun era qui tenia el control real del govern, l'exèrcit i l'economia.

El shogunat de Kamakura al segle XIII

El període Kamakura va consolidar el paper dels samurais com a classe social dominant i com a principal suport dels shōguns. Eren guerrers professionals entrenats des de nens que seguien un estricte codi de conducta conegut com a bushido. Els samurais presumien de la seva lleialtat, honor i habilitat en batalla.

Il·lustració de samurais. En un principi es caracteritzaven sobretot per anar a cavall i ser experts amb l'arc. A partir del segle XVII, farien de l'espasa la seva arma preferida.

L'economia del shogunat estava basada principalment en l'agricultura. La terra era propietat dels daimyos, grans senyors feudals que eren lleials al shōgun. Els camperols treballaven la terra dels daimyos a canvi d'una part de la collita. La cultura estava marcada pel militarisme, la disciplina i el respecte per la jerarquia.

El budisme zen 'meditació', una branca del budisme tradicional, va guanyar popularitat durant aquesta època. A diferència del budisme aristocràtic de l'era Heian, el zen era una pràctica més austera i meditativa que atreia diferents classes socials. També es va desenvolupar un nou estil artístic, més senzill i realista, influenciat pel zen. 

A més, va florir la literatura, amb l'aparició de relats històrics i obres teatrals Noh. Aquestes obres eren una forma d'art dramàtic que combinava música, cant, dansa i poesia. La temàtica solia ser sobre llegendes, mites i el món espiritual. Es considera un dels gèneres teatrals més antics del Japó. Tot i aparèixer a finals del període Kamakura, la seva consolidació seria durant el període Muromachi.

El final del període Kamakura va estar marcat per una sèrie de factors que van debilitar el govern del shogunat i van provocar la seva caiguda el 1333. La classe dirigent samurai es va dividir en faccions rivals que van lluitar pel poder. Això va provocar una sèrie de rebel·lions i conflictes interns que van provocar molta inestabilitat. Els shōguns, que eren del clan Hōjō, es van tornar corruptes i ineficients, fet que va ocasionar la pèrdua de confiança de la majoria dels samurais i la població. 

L'emperador Go-Daigo va intentar recuperar el poder imperial amb l'ajuda de diversos samurais fidels. Això va fer esclatar la Guerra Genkō (1331 - 1333), en la qual l'exèrcit del shogunat va perdre.

PERÍODE MUROMACHI (1338 - 1573)

Després de la caiguda del shogunat Kamakura, va seguir una època d'incertesa i conflicte, mentre que el samurai Ashikaga instaurava un nou shogunat el 1338, conegut com a shogunat Muromachi, nom que prové del districte de Kyoto on es trobava la seu de govern. Però la lluita entre l'emperador i els seus partidaris contra el shogunat continuaria en una guerra civil que duraria fins al 1392, època coneguda com a Nanboku-chō. 

Tot i que el shogunat Muromachi va guanyar el conflicte i el poder imperial va quedar un altre cop relegat a un segon pla, el nou govern seria molt més feble que el de Kamakura. Els shōguns del clan Ashikaga mai aconseguirien imposar el seu poder a tot el Japó, cosa que va provocar un període de descentralització i lluites constants entre els daimyos.

A causa de la debilitat del shogunat, els daimyos van guanyar molta autonomia i poder. Van construir castells fortificats i van formar exèrcits privats per defensar-se i atacar els seus rivals. Les lluites eren constants per expandir els seus territoris en l'anomenada època Sengoku (1467-1568). Enmig de tot plegat, el desig d'unificar el país va arrelar en una aristocràcia que es barallava entre si per la supremacia del nou Japó que havia de néixer. Entre tots els senyors de la guerra qui tindria més èxit seria Oda Nobunaga.

En aquesta època quedaria consolidat el paper dels ninges, mercenaris al servei dels daimyos, que eren contractats per realitzar missions secretes d'espionatge, assassinat, sabotatge i guerrilla. El seu entrenament era rigorós i incloïa arts marcials, infiltració, armes, explosius, medicina, coneixement del terreny, camuflatge, supervivència i adaptació a diversos entorns. Les seves armes preferides eren les katanes, kunais, shurikens, fletxes i armes de foc rudimentàries. A més, destacaven per la seva disciplina, lleialtat, precisió i capacitat per actuar en l'ombra sense ser detectats.

Il·lustració d'un ninja amb les seves armes típiques

Tot i la inestabilitat política, el període Muromachi va ser una època de gran desenvolupament cultural. Va florir l'estètica japonesa influenciada pel budisme zen. També es van perfeccionar arts com la cerimònia del te, l'ikebana (arranjament floral) i el teatre Noh. La literatura també va gaudir d'un gran prestigi, amb la creació de diversos gèneres poètics com el haiku i el waka.

El comerç amb la Xina va augmentar i els ports japonesos van prosperar gràcies a l'intercanvi de mercaderies com la seda, la porcellana i el te. Aquest contacte amb la Xina també va contribuir a l'arribada de noves tècniques i coneixements.

A més, l'any 1543 els primers europeus van arribar al Japó. Eren comerciants portuguesos que anaven a bord d'un vaixell xinès i que van desembarcar accidentalment a l'illa de Tanegashima, al sud del Japó, per causa d'un tifó. Aquest fet marcaria l'inici d'un període d'intercanvi cultural i comercial entre Europa i el Japó.

L'època Sengoku va acabar el 1568, quan Oda Nobunaga va entrar a Kyoto amb les seves tropes per establir per la força Yoshiaki com a nou shōgun. L'objectiu era un govern afí a l'objectiu de la unificació del país. Però la relació entre tots dos es va deteriorar i Nobunaga va enderrocar Yoshiaki el 1573 i va dissoldre el shogunat de Muromachi.

PERÍODE AZUCHI-MOMOYAMA (1573 - 1600)

Oda Nobunaga va intensificar les seves campanyes de conquesta des de la seva base d'Azuchi, de fet, se'l coneix com el Primer Gran Unificador del Japó. Quan va morir, el seu successor, Toyotomi Hideyoshi, va continuar conquerint fent servir com a seu el castell de Momoyama. Se'l coneix com el Segon Gran Unificador del Japó.

Representació d'Oda Nobunaga

Representació de Toyotomi Hideyoshi

El 1592 Hideyoshi estava tan enfilat que va decidir conquerir la Xina de la dinastia Ming, així que va demanar a la dinastia Joseon de Corea, vassalla dels Ming, la lliure circulació pel seu territori per entrar a la Xina. Però els coreans s'hi van negar. Aleshores Hideyoshi va convocar tots els senyors del Japó per envair la península coreana. El conflicte va devastar Corea, però gràcies als reforços xinesos es va poder contenir la invasió. Finalment, els japonesos es van retirar el 1598, tot just després de la mort de Hideyoshi.

Hideyori, fill i successor de Hideyoshi, es va disputar el poder amb Tokugawa Ieyasu. La derrota de Hideyori a la batalla de Sekigahara l'any 1600 donaria pas a l'establiment del shogunat de Tokugawa i encetaria el període Edo.

PERÍODE EDO (1603 - 1868)

Després del conflicte successori, el 1603 l'emperador Go-Yōzei va declarar oficialment que Tokugawa seria el següent shōgun. Durant 264 anys fins a 15 shōguns del clan Tokugawa van governar el Japó des d'Edo, nom que rebia Tòquio en aquella època. 

La societat japonesa de l'època Edo va dividir-se estrictament en classes socials. Els samurais, la classe guerrera, conformava un 7% de la població. Després venien els camperols, artesans i comerciants. Tot aquell que no pertanyia a la classe guerrera tenia prohibit l'accés a armes. Pel que fa a l'emperador, era una figura molt respectada, però més aviat simbòlica, sense pes polític.

El 1639 el govern va establir el sakoku, una política exterior restrictiva, limitant el contacte amb el món exterior, sobretot amb Occident. La majoria d'estrangers van ser expulsats (hi havia molts missioners catòlics portuguesos i castellans), es va prohibir als japonesos sortir del país i tan sols es permetia el comerç amb xinesos, coreans i holandesos. En el cas dels holandesos, tot el comerç es duia a terme a l'illa artificial de Dejima, situada a Nagasaki. Els holandesos vivien i comerciaven en aquest petit enclavament sota la vigilància constant dels japonesos. El sakoku es mantindria vigent durant tot el període Edo.

Malgrat l'aïllament, el Japó va experimentar un notable creixement econòmic. El comerç interior va florir com mai, les ciutats van créixer moltíssim i Edo es va consolidar com a gran capital. La població del país es duplicaria arribant als 30 milions de persones només en els primers 120 anys. En el cas d'Edo, la capital, a finals del segle XVIII tenia més d'un milió d'habitants, cosa que la convertia en la ciutat més gran del món.

El període Edo va gaudir de gran riquesa cultural. Hi van sorgir diverses expressions artístiques com el kabuki (una forma de teatre), el bunraku (teatre de marionetes) i les estampes ukiyo-e (gravats i pintures creades amb la tècnica de xilografia).

Il·lustració d'una obra kabuki

Abans del segle XVII, el xintoisme i el budisme eren les religions predominants, però durant el XVIII el confucianisme (d'origen xinès) va agafar molta força. Encara que ja es coneixia, no havia tingut fins llavors gaire rellevància.  


EL JAPÓ MODERN 

PERÍODE MEIJI (1868 - 1912)

El període Meiji, nom de l'emperador del moment, va ser clau en la història del Japó. En tan sols 45 anys, el país va experimentar una transformació radical, passant d'un sistema feudal a una potència mundial moderna.

Prenent com a exemple els països europeus més avançats, el Japó va engegar un ambiciós programa de modernització. Es va crear un govern central i un sistema legal nous, a més d'un exèrcit i una marina professionals i potents. També es va fomentar la indústria, la infraestructura i l'educació universal. Les fàbriques es van escampar per tot arreu, igual que el ferrocarril i el telègraf. D'aquesta manera, el sistema feudal quedava abolit i s'introduïen tota mena d'institucions occidentals adaptant-les a món japonès. Per aconseguir tot això, el govern va enviar delegacions arreu del món per aprendre les idees d'Occident, i va contractar assessors occidentals com a suport i guia. És en aquesta època quan els japonesos també van adoptar el calendari gregorià, la roba i els pentinats occidentals.

La Constitució Meiji, promulgada el 1889, va servir per transformar el govern, mantenint, això sí, l'emperador com a figura central, però amb més poder que en l'anterior època. El xintoisme es va convertir en la religió estatal i les escoles fomentaven activament la lleialtat a l'emperador.

Entre 1894 i 1895 es va produir la Primera Guerra Xinojaponesa entre la dinastia Qing de la Xina i el Japó. Com que el Japó tenia por de l'expansió de l'Imperi Rus, va lluitar pel control de Corea, país tributari de la Xina. Els japonesos pensaven que si Corea era independent i importava també la cultura occidental, seria molt més fort per defensar-se de potències estrangeres. Això suposaria de retruc més seguretat per al Japó. Després de diverses victòries, la Xina es va veure obligada a signar el Tractat de Shimonoseki el 1895. Els xinesos perdien així territoris com Taiwan i renunciaven a Corea. A més, aquest conflicte demostrava el nou protagonisme del Japó com a potència asiàtica, que ja adquiriria des d'aleshores el nom d'imperi.

Soldats japonesos durant la Primera Guerra Xinojaponesa

Entre 1904 i 1905 va tenir lloc la Guerra Russojaponesa. Va enfrontar l'Imperi Rus amb l'Imperi Japonès. Els russos tenien una important presència militar a Manxúria i se sabia que Corea era un objectiu, cosa que preocupava molt al Japó, així que els japonesos van atacar per sorpresa la flota russa oriental. Les victòries japoneses que se succeïen demostraven que Rússia, igual que havia passat amb la Xina anteriorment, no era rival per als nipons. La derrota russa seria un gran cop per al tsarisme, que quedaria definitivament abocat a la seva fi per mitjà de les revolucions de 1905 i 1917

Pel que fa a Corea, per mitjà del Tractat d'Eulsa de 1905 va quedar sota l'administració japonesa en forma de protectorat. Això significava que Corea es veuria privada de la seva sobirania diplomàtica. Des de llavors era el Japó qui controlava els assumptes exteriors, la defensa i l'ordre públic de la península coreana, que mantenia una certa autonomia i autoritat pròpia. Però aquest estatus duraria ben poc. L'any 1910 el Japó es va annexionar del tot Corea. L'ocupació, que causaria una dura repressió cultural i política, duraria fins al final de la Segona Guerra Mundial.

La mort de l'emperador Meiji el 1912 marcaria el final oficial de l'era Meiji.

PERÍODE TAISHŌ (1912 - 1926)

Va ser un període de la història del Japó que va durar des del 30 de juliol de 1912 fins al 25 de desembre de 1926. Coincideix amb el regnat de l'emperador Yoshihito, anomenat Taishō, que significa 'gran rectitud' o 'justícia divina'. 

En comparació amb l'era Meiji més autoritària, el període Taishō va experimentar una certa relaxació del control governamental. Hi va haver un augment del moviment democràtic i la llibertat d'expressió. No obstant això, el poder polític real encara residia en l'emperador i l'exèrcit.

Durant aquesta època, l'estil de vida, moda i art occidentals van continuar introduint-se en el món japonès. La cultura popular bullia amb la literatura, el cinema i nous mitjans de comunicació.

El Japó va participar en la Primera Guerra Mundial, tot i que amb un paper secundari, al costat dels Aliats (principalment Regne Unit i França). La victòria aliada li va permetre consolidar el seu poder i influència a l'Àsia Oriental i al Pacífic. 

L1 de setembre de 1923 el Japó va patir un gran terratrèmol amb una magnitud d'entre 7,9 i 8,3. Va afectar la plana de Kantō, especialment Tòquio i ciutats del voltant. Uns 2 milions d'edificis van quedar destruïts i el nombre de morts va ser d'entre 100.000 i 200.000. El terratrèmol va accelerar la modernització de Tòquio i d'altres ciutats, amb la construcció de noves infraestructures més resistents als desastres. També va posar de manifest la necessitat de millorar els sistemes d'alerta i resposta a emergències.  

Vista de Yokohama destruïda pel terratrèmol de 1923
Font


PERÍODE SHŌWA (1926 - 1989)

Aquesta època va durar des del 25 de desembre de 1926 fins al 7 de gener de 1989. Coincideix amb el regnat de l'emperador Hirohito, el més llarg de la història del Japó. El nom Shōwa, que significa 'pau il·lustrada' o 'pau radiant', va ser triat per l'emperador Hirohito per reflectir el seu desig d'una era de pau i prosperitat per al Japó, desig que estaria molt lluny de complir-se. Aquesta etapa estaria marcada per l'ascens del militarisme i nacionalisme radical, i per l'expansió imperial a la Xina, a zones del sud-est asiàtic i al Pacífic.

Després de la Primera Guerra Mundial, va sorgir un fort sentiment nacionalista al Japó, alimentat per factors com la crisi econòmica provocada pel Crac del 29. Tot i trobar-se molt lluny de l'epicentre de la Gran Depressió (Estats Units), l'economia nipona es va veure força afectada, ja que el mercat europeu va decaure considerablement. També el país patia continus entrebancs per part dels Estats Units, on hi havia un fort rebuig als productes japonesos. La situació va portar al govern japonès a creure que el seu país necessitava expandir-se per garantir els seus recursos i la seva seguretat, i protegir-se de futures crisis mundials.

La nit del 18 de setembre de 1931, els japonesos van dinamitar una secció del ferrocarril de Manxúria Meridional prop de Mukden, que des de la Guerra Russojaponesa estava sota control nipó. Tot era una estratègia, ja que van culpar els xinesos de l'atac i van utilitzar-lo com a pretext per a una invasió a gran escala de tot Manxúria, que deixaria la regió devastada. Els japonesos van establir un estat titella anomenat Manxukuo, i la seva ocupació va durar fins al final de la Segona Guerra Mundial, quan les forces soviètiques van alliberar la regió.

Soldats japonesos a Mukden
Font

A partir del 1937, i també fins al final de la Segona Guerra Mundial, el Japó va estar enfrontada a la Xina després d'envair diversos territoris seus en una guerra total extremadament violenta, la Segona Guerra Xinojaponesa. La Xina en aquell moment es trobava immersa en una guerra civil entre el govern nacionalista del Guomindang i els comunistes de Mao Zedong. Aquesta divisió interna va debilitar la capacitat de la Xina per resistir l'agressió japonesa. 

La relació entre el Japó i els Estats Units es va deteriorar més durant la dècada de 1930. Els Estats Units van criticar l'agressió japonesa a Manxúria i a la Xina, i van imposar dures sancions econòmiques, tot enmig d'un fort racisme contra els nipons. El Japó va percebre aquestes accions com una amenaça a la seva sobirania i als seus interessos nacionals.

Quan el 1939 va esclatar la Segona Guerra Mundial, el Japó es va posicionar al costat de les potències de l'Eix, que incloïen principalment l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. El Japó no tenia gens d'interès en Europa i, de fet, no hi va participar en la seva invasió, però volia tenir l'aval de potències que fossin comprensives amb el seu desig d'expansió al Pacífic.

Propaganda japonesa que mostra el pacte amb les potències de l'Eix

El Japó sabia que per estendre els seus dominis al Pacífic havia de neutralitzar la flota dels Estats Units de la base de Pearl Harbor, així que la va atacar el 7 de desembre de 1941. Aquest fet va abocar els Estats Units a participar en la Segona Guerra Mundial, ja que fins aleshores se n'havia mantingut al marge. No només va enviar tropes al Pacífic per lluitar contra els japonesos, sinó que també va ser protagonista en la recuperació d'Europa de les mans nazis.

Encara que al maig del 1945 Itàlia i Alemanya havien estat vençudes, el Japó continuava lluitant al Pacífic. Però, després de patir importants derrotes i, sobretot, després dels bombardejos nuclears d'Hiroshima i Nagasaki, els japonesos es van rendir el 2 de setembre, fet que marcava el final de la Segona Guerra Mundial i, de retruc, de la Segona Guerra Xinojaponesa. Els japonesos no només s'oblidarien de qualsevol pretensió imperialista, sinó que quedarien amb un país devastat i sota la tutela occidental fins al 1952.

Durant l'ocupació occidental del Japó, alguns líders militars i polítics japonesos van ser condemnats per crims de guerra. També l'Imperi va ser abolit, donant pas a la creació de l'estat democràtic japonès. Tot seguit, el Japó va renunciar a la guerra com a instrument de política nacional i va desmantellar les seves forces armades, una decisió que reflectia els sentiments d'una societat traumatitzada pels horrors viscuts durant la Segona Guerra Mundial. També va establir una nova constitució pacífica que consagrava la democràcia i els drets humans. Un cop terminada la tutela occidental, el Japó va experimentar un ràpid creixement econòmic conegut com el "miracle econòmic japonès", convertint-se en una de les potències més importants del món.

PERÍODE HEISEI (1989 - 2019)

Aquest va ser un període de la història japonesa que va durar des del 8 de gener de 1989 fins al 30 d'abril de 2019. Va començar amb l'ascens al tron de l'emperador Akihito després de la mort del seu pare, l'emperador Hirohito. Heisei significa 'pau assolida', ja que el Japó va viure una època de tranquil·litat i prosperitat després de la turbulenta Segona Guerra Mundial.

Malgrat la modernització japonesa i el seu progrés econòmic fulgurant, en la dècada dels 90 el creixement es va alentir per causa de l'esclat de la bombolla immobiliària i financera, en la coneguda com la 'dècada perduda'. A partir del 2000 el país va tornar a créixer de forma estable.

Durant aquesta etapa el Japó va viure com les dones s'introduïen en el món laboral i com l'envelliment de la població es convertia en un problema seriós per al futur econòmic del país. Amb tot, el Japó es va consolidar com a líder mundial en innovació gràcies al desenvolupament de productes i serveis d'alta tecnologia que han tingut un impacte global.

També els japonesos van viure dos desastres naturals que van causar un gran impacte en les seves vides. El terratrèmol de 1995 de magnitud 7,3 va colpejar la ciutat de Kobe el 17 de gener. Va matar més de 6.000 persones i va causar danys per valor de més de 100.000 milions de dòlars. El 2011 un altre terratrèmol de magnitud 8,9 va assotar el nord-est del Japó provocant un tsunami devastador. Va matar més de 19.000 persones i va ocasionar explosions, incendis i emissions de radioactivitat a la central nuclear de Fukushima. Es considera el terratrèmol més intens que ha viscut el Japó i l'accident nuclear més greu des Txernòbil.

Ciutat de Sendai després del terratrèmol i tsunami del 2011
Font


PERÍODE REIWA (2019 - actualitat)

Aquest període va començar l'1 de maig de 2019 amb l'ascensió al tron de l'emperador Naruhito, que va succeir el seu pare Akihito. Reiwa significa 'ordre bonic'.

El Japó actualment



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

El "descobriment" d'Amèrica

La pesta negra

Introducció a l'edat mitjana

La higiene a l'edat mitjana

La religió a l'edat mitjana