El mur de Berlín
Després de la Segona Guerra Mundial, Europa va quedar dividida en dos blocs, un capitalista i l'altre comunista. Alemanya i la seva capital Berlín, també.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
![]() |
Quan Alemanya es va rendir, les principals potències aliades (Estats Units, Regne Unit, França i la Unió Soviètica) van decidir dividir el país en quatre zones autònomes d'ocupació, cada zona sota l'administració d'una d'elles. Com que Berlín estava a la regió soviètica, també es va dividir en quatre zones.
El 23 de maig de 1949, les zones ocupades pels països occidentals es van unir per fundar la República Federal d'Alemanya (RFA) o Alemanya Occidental. El 7 d'octubre del mateix any, l'URSS va respondre fundant la República Democràtica d'Alemanya (RDA) o Alemanya Oriental. En el cas de la capital, Berlín, la secció pertanyent a la RFA va quedar totalment envoltada per territori de la RDA, com si fos una illa.
![]() |
Divisió d'Alemanya després de la Segona Guerra Mundial |
Els primers anys de la divisió van estar plens de tensions entre totes dues parts, però sense arribar a un conflicte obert. Gràcies a l'ajuda dels Estats Units per mitjà del Pla Marshall l'Alemanya i el Berlín occidental es van reconstruir i recuperar ràpidament en sentit econòmic.
Alemanya Occidental estava governada per una democràcia, i hi havia llibertat de moviment i de premsa, i la gent podia expressar sense problema les seves opinions. En canvi, en Alemanya Oriental hi havia regles molt estrictes i un únic partit polític. Absolutament tot estava controlat per la policia secreta, la Stasi. Aquesta policia no només controlava la gent que vivia al costat comunista, sinó que també va espiar fins al 80% dels policies que servien a la part occidental.
Prop de mig milió de persones passaven cada dia la frontera en totes dues direccions, ja que en un principi hi havia llibertat de moviment, fet que facilitava comparar la vida d'un lloc amb la vida de l'altre. L'URSS estava convençuda que el seu sistema faria que la RDA s'enriquís deixant en evidència el model capitalista, que considerava abocat al fracàs. Per aquest motiu, les fronteres no es controlaven. Però en 1950 uns 187.000 alemanys van traslladar-se de l'oest a l'est, el 1951 en serien 165.000, el 1952 uns 182.000 i el 1953, any en què va morir Stalin, fins a 331.000. Els soviètics es van adonar que la població de la RDA fugia en massa al costat capitalista. Es creu que entre 1949 i 1961 al voltant de 3 milions de persones van abandonar Alemanya Oriental per anar a viure a Alemanya Occidental, gairebé el 20% de la seva població total. Bona part d'ells eren joves de menys de 25 anys.
Davant del problema, la RDA ja va tancar les fronteres el 1952, però tot i que era fàcil vigilar les zones frontereres rurals, en el cas de Berlín la cosa era ben diferent. Berlín era una cuitat gran i molt compacta, i la frontera la travessava per la meitat. Passar d'un carrer a l'altre significava trobar-se en un altre país. Així que la ciutat continuaria sent un colador i les migracions, veient el panorama, van augmentar. Aquests migrants eren considerats desertors. El govern comunista va començar a pensar en com detenir l'hemorràgia de gent que se n'anava.
El 1961 les autoritats comunistes van ordenar la construcció d'un mur que separés una banda de l'altra per tal d'evitar del tot que la gent travessés la frontera. Va començar a rumorejar-se la construcció d'un mur, però eren tan sols rumors i ningú s'ho creia realment. Així que la sorpresa va ser majúscula quan la nit del diumenge del 13 d'agost, milers de soldats comunistes es van posicionar a la frontera urbana per custodiar-la mentre uns operaris col·locaven una línia de rotlles de filferro i tanques metàl·liques. Els berlinesos van veure de bon matí com de sobte no podien tornar a estar amb amics i familiars de l'altra banda. Tampoc podien anar a treballar si la feina era a l'altre costat. Centenars de carrers i places van quedar dividits. Durant els anys següents, la línia fronterera seria millorada amb murs de ciment i fortificada amb torres de vigilància.
![]() |
El mur que travessava la capital tenia 43 km de llarg i 8 passos fronterers. Només amb la documentació necessària, que estava a l'abast d'uns pocs, es podia passar a l'altra banda. Amb el temps, es va transformar en una doble línia fronterera amb un pas de vigilància enmig, mines, tanques electrificades i torres de vigilància. Milers de policies i soldats estaven a l'aguait de disparar qualsevol que intentés il·legalment travessar la frontera.
Ara bé, no només la ciutat estava dividida per un mur. Berlín occidental estava envoltada per 112 km de tanques que la separaven de la resta d'Alemanya Oriental. Així es convertia en una illa capitalista aïllada enmig d'un estat comunista. Això va requerir dures negociacions per permetre que aquests berlinesos poguessin viatjar lliurement a la resta d'Alemanya Occidental per quatre carreteres d'Alemanya Oriental. Aquestes carreteres estaven totalment aïllades i tancades als marges. Cap alemany oriental hi podia entrar. També es van acordar tres rutes aèries per connectar Berlín occidental amb altres països.
En pocs anys les dues Berlíns eren ciutats totalment separades, no només perquè hi hagués un mur, sinó perquè tenien sistemes de clavegueram, d'electricitat i de telefonia diferents. La gran majoria de serveis estaven duplicats i comptaven amb la versió comunista en una banda i la versió capitalista a l'altra.
La frontera va estar totalment tancada durant dos anys i mig, des de l'agost de 1961, quan es va començar a posar les tanques i el filferro, fins al desembre de 1963. Després es va arribar a un acord perquè els berlinesos occidentals poguessin visitar els seus familiars a l'est durant Nadal. Aquest acord es mantindria vigent bona part de la dècada dels 60. A partir del 1971 es va permetre que qualsevol ciutadà de l'oest pogués entra a l'est sempre que fos amb un visat. En tots els casos, tan sols els berlinesos occidentals podien travessar la frontera; a l'inrevés estava prohibit, llevat d'algunes excepcions. Els pensionistes, per exemple, podien sortir d'Alemanya Oriental a l'Occidental, perquè, en el cas que ja no hi tornessin, el govern comunista s'estalviava els diners de la seva paga. També en cas de defunció d'un familiar un berlinès de l'oest podia sol·licitar un permís per passar la frontera durant un temps determinat. Però, en aquest cas, només es donava el vistiplau si la persona estava neta, és a dir, si no tenia en el seu historial cap taca o indici que el fes sospitós de ser contrari al comunisme. Si fos així, se li denegava el permís.
Es creu que unes 100.000 persones van intentar escapar d'Alemanya Oriental durant el temps en què la frontera va estar restringida. Unes 5.000 persones ho van aconseguir, la majoria durant els primers anys, quan la línia fronterera encara no estava tan fortificada, i unes 2.000 van morir intentant-lo. A partir de 1975, en canvi, poques persones ho van aconseguir, ja que el mur era pràcticament infranquejable. Els berlinesos van haver de demostrar un enorme enginy a l'hora d'intentar superar el mur. Van cavar túnels, van usar tirolines que connectaven arbres o edificis, i fins i tot van fer servir globus per sobrevolar la frontera. A més, durant una època era molt comú endinsar-se en les clavegueres per aparèixer a l'altra banda del mur. De seguida que les autoritats comunistes se'n van adonar, les van taponar totes.
Els governs de RDA i de l'URSS estaven totalment convençuts que la divisió d'Alemanya i de la seva capital Berlín duraria dècades més. Però s'equivocaven.
![]() |
Representació de la línia fronterera que travessava Berlín en la dècada de 1970 |
A principis de la dècada de 1980 la Unió Soviètica patia de valent. Arrossegava una crisi política i econòmica que feia trontollar tot el sistema. El 1985 Gorbatxov es va convertir en secretari general del Partit Comunista i va engegar un dràstic programa de reformes per intentar salvar els mobles. La idea era obrir l'economia, posar fi a la corrupció i acostar-se a les polítiques d'occident. Un terratrèmol en tota regla.
La nova manera de fer a Rússia va agradar, i molt, als països satèl·lit de Moscou, com Alemanya Oriental. Centenars de milers de persones van començar a manifestar-se sense por demanant reformes democràtiques i la caiguda del mur. El 9 de novembre de 1989 el portaveu d'Alemanya Oriental, Guenter Schabowski, va anunciar la fi de les restriccions de viatge per als ciutadans de la RDA. En plena nit milers de berlinesos de totes dues bandes van anar cap al mur per travessar-lo i enderrocar-lo amb les eines que tenien a l'abast. Cap policia ni soldat va gosar detenir o disparar algú. L'alegria es va desfermar. Molts no s'ho podien creure.
![]() |
Milers de persones van enfilar-se al mur o van intentar enderrocar-lo |
Amb el mur caigut, els alemanys orientals van descobrir les televisions a color i molts béns de consum que per a ells eren un somni. També van gaudir de la pau i tranquil·litat de no estar sota la vigilància estricta de la Stasi. Els 350.000 soldats soviètics que hi havia van ser retornats a Rússia.
El 3 d'octubre de 1990 Alemanya era reunificada oficialment. Però, tot i que avui és un estat ric i modern, encara hi ha diferències socials i econòmiques entre la part oriental i la part occidental heretades de l'època de la divisió.