El pitjor bombardeig no nuclear de la història
La nit del 10 de març de 1945 va ser sens dubte la més sagnant i esgarrifosa de la història del Japó, ja que la ciutat de Tòquio patiria un bombardeig sense precedents.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
 |
Cap al final de la Segona Guerra Mundial, i en el context de la Guerra del Pacífic entre els Estats Units i el Japó, la ciutat de Tòquio es va convertir en una foguera gegant plena d'horror en un dels episodis més dramàtics de l'època, conegut com a Operació Meetinghouse.
A començaments del 1945, el Japó encara resistia, però ja havia perdut gran part de la seva marina i del seu imperi. Washington buscava debilitar la capacitat del país per continuar la guerra abans d’una possible invasió de l’arxipèlag. Així que és va preparar un bombardeig massiu de Tòquio. L'Operació Meetinghouse seria encarregada al general Curtis LeMay.
Després de mitjanit, el 10 de març de 1945, fins a 279 avions estatunidencs van llençar durant gairebé tres hores 1.665 tones de bombes incendiàries sobre la capital japonesa. La zona concreta triada havia estat la part oriental de la ciutat.
 |
| Avions B-29 llençant bombes incendiàries |
La selecció de la part oriental de Tòquio no va ser casual. Es van identificar els barris populars de la ciutat baixa com el punt ideal per provocar un incendi massiu. Per què?
En primer lloc, la construcció dels habitatges era decisiva. A la part oriental predominaven les cases de fusta amb parets fines i elements de paper, molt semblants a les construccions tradicionals japoneses. A més, els carrers eren estrets i les cases estaven molt juntes. En aquestes condicions, una pluja de bombes incendiàries podia generar ràpidament un foc continu que saltés d’edifici en edifici.
A més, la densitat de població era enorme. Aquesta zona reunia alguns dels barris més poblats de Tòquio. En pocs quilòmetres quadrats hi vivien centenars de milers de persones. Els estrategs militars nord-americans eren conscients que un incendi massiu en una zona així provocaria un col·lapse total dels serveis d’emergència i una evacuació gairebé impossible.
A sobre, hi havia una xarxa de petites indústries disperses. A diferència de les grans fàbriques, que eren objectius fàcilment identificables, el Japó havia dispersat molta producció militar en petits tallers domèstics. En molts habitatges es fabricaven peces per a avions, armes o equipament militar. Destruir els barris residencials també significava destruir aquesta indústria dispersa.
Un cop tocaven terra, les bombes incendiàries s’obrien i escampaven el seu contingut de napalm i altres agents inflamables, que s’encenien immediatament en contacte amb l’aire. En pocs minuts, centenars de focus d’incendi van aparèixer alhora. Les flames es s'anaven unint fins a formar grans mars de foc que devoraven illes i carrers sencers.
En alguns llocs l'atmosfera va arribar a assolir prop dels 1.000 graus centígrads. L'atac va destruir 41 km², una quarta part de la ciutat, deixant més de 260.000 edificis ensorrats i més d'un milió de japonesos sense llar. Es calcula que entre 80.000 i 100.000 persones hi van morir, moltes d'elles literalment foses per la força del foc extrem.
 |
| Tòquio després de l'atac |
 |
| En negre, les zones que van concentrar els bombardejos |
Només cinc mesos després de la massacre de Tòquio els Estats Units van destruir Hiroshima i Nagasaki amb bombes atòmiques, fet que eclipsaria d'alguna manera l'atac a Tòquio. Amb tot, l'atac als capital japonesa es considera un dels actes bèl·lics més destructius de la història, fins i tot més que els bombardejos d'Hiroshima o Nagasaki.
Després de la destrucció de Tòquio, milers de persones van desplaçar-se a altres ciutats per sobreviure i la capital es va omplir de casernes militars. A partir de la dècada de 1960, la ciutat revifaria de mica en mica i es reconstruiria amb una arquitectura molt més moderna que la que hi havia abans. Però aquella nit encara es recorda com la nit de la neu negra per l'immens núvol de cendra que va cobrir la ciutat.
.png)
.png)