Introducció a l'Edat Antiga

Fa més de 4000 anys, les primeres civilitzacions es van consolidar a la vora de rius importants. Aquest fet va ser possible perquè els humans es van convertir en experts agricultors, ramaders i treballadors dels metalls. La unió en comunitats organitzades va crear els primers nuclis plenament urbans: les ciutats. L'ús de la roda va revolucionar el transport, i l'escriptura va afavorir el comerç i el naixement dels primers codis de lleis i de la literatura. 


Aquestes primeres civilitzacions les trobem al tercer mil·lenni a.n.e. entre els rius Tigris i Eufrates (Mesopotàmia) i al riu Nil (Egipte), zona que pertanyia a l'antic Creixent Fèrtil. Poc després, naixerien més civilitzacions importants en altres indrets del planeta, com l'índia o la xinesa, i, segles més tard, l'olmeca a Amèrica Central i la chavín a Amèrica del Sud. Aquestes últimes no formen part directa de l'anomenada Edat Antiga, perquè van desenvolupar-se amb més retard. Per això aquesta edat se centra al Pròxim Orient i Europa, amb el mediterrani africà inclòs.



Durant el principi l'Edat Antiga, la majoria de pobles eren tribus nòmades (anaven amunt i avall sense estar gaire temps en un mateix lloc) o seminòmades (buscaven zones de pasturatge i de conreu, on es quedaven més temps, de forma estacional, i eren susceptibles de quedar-s'hi definitivament). A vegades, una migració provocava un moviment de pobles que canviava de dalt a baix la composició d'una regió. Els que van aconseguir assentar-se en un lloc determinat, van desenvolupar vides urbanes i van crear regnes. Alguns regnes duraven molt poc i d'altres es convertien en imperis. De mica en mica, els pobles s'anaven acomodant i el nomadisme cada cop era menys present. 

En determinats moments, una tribu seminòmada es podia imposar per la força en una ciutat i governar-la. Així iniciaven en aquesta ciutat una dinastia forana més o menys estable. També passava que una part d'un poble seminòmada podia tirar cap a una zona i l'altra part no, o potser marxava a una regió diferent. 

Els metalls més usats a l'Edat Antiga van ser, en un primer moment, el coure i el bronze (aliatge de coure i estany). Pel que fa al ferro, cada cultura el va anar descobrint al seu ritme. 

Moltes de les cultures del Pròxim Orient només tenien coure o només estany i, per aconseguir les dues i fer bronze, calia comerciar. Però pels volts del segle XII a.n.e. va haver-hi problemes al seu subministrament i el comerç se'n va ressentir. El tsunami destructiu dels Pobles de la Mar (segurament víctimes de la manca d'aquests recursos) ho va complicar tot.

Sense bronze ja no es podien fer noves armes, carros de guerra, cascos, arades, eines, etc. Les rutes comercials es van aturar. Durant un temps alguns pobles es van dedicar a reciclar objectes de bronze per crear-ne de nous, però en algun moment van descobrir que aquest metall anomenat ferro, que abundava tant per algunes zones d'Orient Pròxim i sobretot a Europa, era molt més resistent, tot i que calia escalfar-lo més en forns especials. Sembla que aquest coneixement ja el tenien els hitites, però encara no se sabia on trobar-lo en grans quantitats i era molt car en comparació al bronze. Alguns pobles indoeuropeus sembla que tenien el tema més avançat, però va ser a partir del col·lapse comercial del segle XII a.n.e. que el ferro es va imposar paulatinament. 

En un principi es comprava i venia a base d'intercanvis. Amb el temps es va fer servir alguns metalls valuosos com el bronze, la plata o l'or i, finalment, es van encunyar monedes oficials. Durant una època, el ferro va ser considerat un metall preciós. De fet, abans del segle XII a.n.e., el ferro podia ser fins a cinc vegades més car que l'or.

Segons la llengua parlada, cada poble pertanyia a un grup lingüístic diferent. En general, les llengües que es parlaven al Pròxim Orient pertanyen al grup de llengües afroasiàtiques. Dins d'aquest grup destaquen el subgrup de les llengües semites (o semítiques), com l'accadi, l'hebreu, l'arameu o l'àrab, entre d'altres. Sembla que els pobles cananeus (entre ells destaquen els fenicis), van adquirir una variant semítica que potser no era la seva llengua original. El perses i el medes, en canvi, parlaven idiomes que pertanyen al grup de llengües indoeuropees, que amb el temps es van consolidar a bona part d'Europa i algunes regions asiàtiques. Alguns subgrups d'aquestes llengües són el cèltic, el grec, el llatí, el germànic, l'esclau o l'indoirànic, entre d'altres. Sembla que els hitites van adquirir una llengua indoeuropea que no era la seva original. Aquesta adaptació a altres llengües, i la substitució de la pròpia per una altra, podia passar per imposició d'una elit forana que s'imposava, o per alguns tipus d'interès cultural o comercial. Aquest fet dificulta el poder afirmar categòricament el tipus de llengua parlada en alguns casos. També hi ha casos de llengües aïllades, és a dir, que no se sap en quin grup encaixen, com el sumeri, l'etrusc o l'eusquera que encara es parla avui dia. A més, va haver-hi llengües, com el hurrita, que pertanyia al grup lingüístic hurro-urartià, avui dia extingit. Per últim, també hi ha altres grups o famílies lingüístiques importants que es parlen a l'Àsia, a l'Àfrica o a les Amèriques.

Durant l'Edat Antiga van néixer els primers pobles i els primers imperis. Finalment, aquesta edat va acabar amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident a l'any 476. La següent seria l'Edat Mitjana.

PARLA CATALANA