La colonització de l'Àfrica

La seva geografia, plena de riquesa natural, i la seva posició geogràfica, al costat d'Europa, han fet de l'Àfrica una víctima idònia de l'ambició desmesurada de les principals potències industrials europees. 

❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides


Podem ben dir que al llarg de la història contemporània els africans no han pogut gaudir gens de les seves riqueses. Vegem què hi havia a l'Àfrica abans de l'arribada massiva d'europeus amb els seus exèrcits i com va anar la seva colonització.

ÀFRICA ABANS DE LA COLONITZACIÓ 

Fins al segle XIX, l'Àfrica estava dominada per nombrosos estats d'origen tribal. Aquests eren monarquies basades en llinatges familiars molt antics i en una situació molt retardada en comparació als països europeus. De fet, només hi havia quatre estats mínimament moderns d'origen natiu: Egipte, el Marroc, l'Imperi Otomà (que comptava amb territoris al nord) i el Sultanat de Zanzíbar (situat a l'illa homònima i a l'actual costa de Tanzània).

Al voltant del 1800, la presència europea a l'Àfrica no era gaire abundant. Hi havia anglesos a la colònia de Ciutat del Cap, francesos al Marroc i portuguesos a les costes angoleses i de Moçambic. Espanya comptava amb ports al golf de Guinea, on anglesos i francesos també en tenien alguns repartits per la costa fins al Senegal.

A mesura que avançava el segle XIX, alguns estats van sorgir a la regió dels Grans Llacs gràcies a comerciants musulmans arribats del nord. La seva economia es basava en l'exportació de matèries primeres com fusta, or, cera, marfil i pells. Malgrat el seu poder comercial, res podrien fer contra la invasió europea que s'acostava.

El nombre d'exploradors i colonitzadors europeus no deixava d'augmentar a les costes, i més països volien afegir-se a l'aventura. Així que l'ambició els va fer endinsar-se cap a l'interior. El descobriment de les enormes riqueses africanes que havien estat amagades fins llavors va portar a les principals potències del vell continent a una lluita sense treva pel seu control. El fet de viure immersos en la Revolució Industrial va afavorir encara més el desig de trobar recursos per a l'accelerada modernització que gaudia part d'Europa.

ÀFRICA DURANT LA COLONITZACIÓ 

L'expansió colonial de seguida provocaria problemes i enfrontaments entre exèrcits europeus, així que, per intentar posar una mica d'ordre, entre el 1884 i el 1885 es va celebrar la Conferència de Berlín, una sèrie de tractats que cercaven fixar les regles del joc per tal de repartir-se l'Àfrica. Amb tot, les tensions entre els diferents països colonitzadors continuarien produint-se en alguns moments. 

Cap al 1900 tot el continent, llevat d'Etiòpia i Libèria, ja havia sucumbit en mans dels conqueridors blancs.

La superioritat militar va ser la responsable d'una colonització ràpida, malgrat tractar-se d'un continent enorme. I en aquella època es veia absolutament normal i just el sotmetiment de la població negra, considerada inferior, i que habitava les regions més riques.

A mesura que els europeus avançaven cap a l'interior, no només eliminaven violentament qualsevol resistència, sinó que imposaven els seus costums, la seva llengua i canviaven el model de vida i de comerç dels pobles natius. 

Pel que fa a la gestió administrativa dels territoris africans, els diferents països europeus van adoptar principalment dues formes de govern: un govern directe basat en la presència d'oficials europeus i un govern indirecte a través de poders locals sotmesos que operaven en nom del país colonitzador. 

Durant moltes dècades, l'Àfrica va ser curosament explotada per aconseguir els recursos necessaris per mantenir i augmentar la modernització dels països europeus.

Etiòpia i Libèria serien els únics països independents durant la colonització del continent africà.

Etiòpia, liderada per Menelik II, va vèncer els italians a la decisiva batalla d'Adwa l'1 de març del 1896. Comptava amb un exèrcit de més de 100.000 soldats proveïts d'armes modernes gràcies als traficants russos i francesos. Per contra, l'exèrcit del jove estat italià (acabat d'unificar 26 anys abans) estava compost d'uns 20.000 soldats que manejaven armes més atrotinades. Gràcies a aquesta victòria, Etiòpia evitaria la colonització europea.

En el cas de Libèria, que s'havia fundat a principis del segle XIX gràcies a exesclaus negres dels Estats Units, va poder aguantar la pressió de les potències colonials britànica i francesa, sobretot gràcies a l'ajuda dels Estats Units, tot i que perdria importants territoris.

Mapa de l'Àfrica colonial abans de la Primera Guerra Mundial.
Repartiment de l'Àfrica l'any 1914

Després de la Primera Guerra Mundial, molts moviments independentistes africans van agafar rellevància per intentar desempallegar-se del control dels països europeus. Un cop passada la Segona Guerra Mundial, els amos blancs van començar a adonar-se de la càrrega que suposava en aquell moment mantenir grans imperis colonials. Per això van prometre la independència a les seves colonials.

ÀFRICA DESPRÉS DE LA COLONITZACIÓ 

Els processos d'independència serien en general pacífics, llevat de casos concrets com el d'Algèria (que estava en mans franceses) i el d'Angola, Guinea-Bissau i Moçambic (que estaven en mans portugueses).

Tot i la llibertat assolida, el continent africà va quedar en una situació d'extrema incertesa, pobresa econòmica i dependència de les potències occidentals per causa del deute públic. A més, nombroses guerres civils i conflictes nacionalistes enfosquirien el període postindependència. 

Els problemes polítics i econòmics, la introducció de noves ideologies (marxisme i neoliberalisme), les diferències racials i les fronteres artificials creades pels europeus han sigut (i són) els principals motius de la inestabilitat que regna a l'Àfrica.

Podem dir que Europa va explotar el continent africà mentre li convenia per a després abandonar-lo en les seves misèries.

Ara bé, de la part final del segle XX fins ara, alguns països estrangers han continuat exercint la seva influència sobre les excolònies amb el propòsit de treure més suc dels recursos naturals africans. D'això en diem neocolonització. A aquesta nova manera d'explotar s'hi van afegir potències com els Estats Units, Rússia i, sobretot, la Xina.

En els darrers anys la Xina s'ha convertit en el principal soci comercial i neocolonitzador de l'Àfrica, desbancant del primer lloc els Estats Units. La jugada consisteix a fer grans inversions i finançar macroprojectes i infraestructures, a més d'adquirir explotacions mineres i finques agrícoles fèrtils. A canvi, la Xina aconsegueix petroli, ferro, coure, urani i minerals estratègics com el cobalt o el coltan, entre d'altres, que es fan servir en tota mena de dispositius electrònics.

En països com els africans, no sembla gaire assenyat fer-hi inversions per causa dels riscos implicats. Però la Xina ho fa i els facilita préstecs milionaris amb unes condicions estupendes per tal d'assolir els recursos que necessita també amb unes condicions immillorables. D'aquesta manera, ha anat teixint una influència econòmica, política i cultural que està deixant el continent africà en una posició de dependència cada cop més perceptible. Com acabarà tot plegat? Ho veurem en les pròximes dècades.



Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

El "descobriment" d'Amèrica

La pesta negra

Introducció a l'edat mitjana

La higiene a l'edat mitjana

La religió a l'edat mitjana