Els fenicis

Els fenicis van ser un poble no gaire nombrós, no gaire unit i no gaire guerrer. Amb tot, durant segles van ser, juntament amb els grecs, els amos del comerç mediterrani.

Fenícia durant la seva expansió colonial.





Els fenicis no es deien a si mateixos fenicis. Aquest va ser un nom posat pels grecs que ve de phoínikes (vermells o púrpures), molt probablement pels valuosos tints de color porpra amb què comerciaven i que els van fer famosos en un principi. Els fenicis s'identificaven per la seva ciutat d'origen, per tant, eren tiris, sidonis, etc. L'únic terme que a vegades usaven com a col·lectiu era el de cananeus, perquè pertanyien a la tradicionalment anomenada terra de Canaan.

Fenícia no era una entitat territorial unida. Estava constituïda per ciutats-estat independents que tenien una cultura i llengua comunes. Les ciutats eren principalment costaneres i s'ubicaven en una franja litoral del Llevant protegida per les muntanyes del Líban. Aquestes ciutats estaven governades per un rei que tenia el suport d'un consell d'ancians, en el qual es trobaven representades les grans famílies de la poderosa classe social mercantil. 

Els fenicis mai no van tenir interès en conquerir altres pobles i no van voler destacar en l'àmbit militar. Amb tot, defensaven molt bé les seves ciutats i les construïen en zones estratègiques, a peu de mar i en indrets rocosos. Pel que fa als poderosos veïns, com els assiris i els babilonis, els fenicis s'estimaven més pactar amb ells per mitjà d'algun tipus de tribut. Aquestes potències també ho preferien, perquè així es podien beneficiar del seu comerç.

Des d'un bon principi, les ciutats fenícies van demostrar tenir una relació molt estreta amb la Mediterrània per causa de les condicions geogràfiques del país. Però va ser a partir de l'any 1000 a.n.e., després de passar el tràngol de la invasió dels Pobles de la Mar, quan la seva vocació marítima es va desenvolupar plenament. 

Els fenicis posseïen dos tipus de vaixells: els de guerra, als que van incorporar un invent que en el seu moment va ser revolucionari, l'esperó, amb el qual podien envestir les naus enemigues; i els de càrrega, més amples i lents, però amb més capacitat. Aquests últims eren els principals que feien servir per comerciar. Les seves naus eren construïdes amb la preuada fusta dels cedres i xiprers del Líban. A les juntes hi posaven betum, una substància molt viscosa d'origen natural que garantia que les naus fossin impermeables.

Aquests mariners van aprendre a navegar amb l'Ossa Menor com a referència, cosa que els permetia arribar més lluny en menys temps, perquè no havien d'aturar-se per la nit en algun racó costaner davant la dificultat d'orientar-se.

Els fenicis eren tan bons navegants que alguns pobles sol·licitaven els seus serveis. Aquest va ser el cas dels israelites, per exemple. A prop de l'any 1000 a.n.e., segons la cronologia bíblica, el rei Salomó d'Israel va construir una flota a la Mar Roja per comerciar amb altres pobles, però va encarregar als fenicis anar fins a Ofir (no se sap ben bé on era, possiblement a l'actual Etiòpia, Somàlia o Iemen) en la recerca del seu famós or.

Un altre cas significatiu va ser a l'època del faraó Necó II, en la qual Fenícia estava en l'òrbita d'influència d'Egipte. Aquest faraó va patrocinar una expedició fenícia per circumnavegar el continent africà, conegut pels egipcis com a Líbia. Va ser al voltant de l'any 600 a.n.e i l'objectiu sembla que era buscar una ruta entre orient i occident, seguint el litoral oriental. L'expedició va sortir des de la Mar Roja i va arribar al delta del Nil tres anys després. La història d'aquesta aventura la coneixem gràcies al famós historiador grec Heròdot d'Halicarnàs, que la va explicar més d'un segle després. Heròdot narra la sorpresa dels mariners al veure que durant gran part de la ruta el sol sortia per la seva esquerra i, a partir d'un determinat moment, per la dreta. Aquest detall dona credibilitat al relat, perquè en aquella època encara es desconeixia la forma esfèrica del planeta i, sembla evident, la sorpresa es produeix un cop passen l'extrem sud d'Àfrica i comencen a seguir la costa occidental del continent. Egipcis i fenicis es van adonar que aquell continent era enorme.


El cas és que els fenicis van crear colònies comercials per tota la Mediterrània. Inicialment, solien vendre productes de luxe fabricats pels seus artesans i destinats a les elits a canvi de matèries primeres. A poc a poc es van convertir en els grans intermediaris de la Mediterrània. En què consistia això? Una nau partia d'una ciutat fenícia carregada de mercaderies, arribava al primer port, venia els seus productes i a canvi carregava d'altres, però llavors no tornava a la seva ciutat d'origen, sinó que es dirigia a un tercer lloc on venia els productes del segon, i així successivament.

De la seva pròpia producció, els fenicis oferien fusta de cedre, teixits (entre ells els cèlebres de color porpra), marfils tallats, mobles de fustes nobles, penjolls, bols i gerres d'or i plata, i en general productes d'artesania molt valuosos. Intercanviaven la plata, el plom i l'estany que obtenien d'Ibèria, el blat i el lli d'Egipte, els bàlsams i la mel d'Israel, els cavalls i muls d'Anatòlia, l'ivori i els esclaus d'Àfrica i l'oli i els cereals de Grècia.

Els fenicis eren comerciants, no guerrers ni conqueridors. Per això van evitar instal·lar-se en llocs en què la població local podia respondre violentament. Aquestes colònies estaven formades per magatzems i algunes cases habitades per petits grups de persones. Aquest fet va alleujar la pressió demogràfica que patia Fenícia, que no era compensada amb els recursos agrícoles de què disposava. Cada cop més gent migrava a aquestes colònies, que augmentaven la seva mida. Algunes van tenir els seus propis reis, com Kition, a l'actual illa de Xipre (font importantíssima de coure), i Cartago, una colònia de Tir que es va convertir en una potència capaç de plantar cara a Roma quan aquesta començava a despuntar a la Mediterrània. 

En molts casos, el contacte amb la població indígena ocasionava també interessants intercanvis culturals. Els fenicis van escampar per la Mediterrània el seu alfabet, que va evolucionar i va ser assimilat per moltes altres cultures. L'alfabet fenici, per exemple, va donar lloc a l'alfabet grec, i aquest a l'alfabet llatí. També va influenciar l'alfabet ciríl·lic i àrab.

A partir del segle VI a.n.e. el control fenici sobre moltes colònies va minvar notablement per causa de l'autoritat exercida per Pèrsia, que era l'imperi dominant. Els fenicis van participar en les anomenades Guerres Mèdiques al costat de Pèrsia i contra els grecs. Els comerciants grecs eren la competència i els fenicis van pensar que amb Pèrsia valia la pena ficar-se en embolics militars. Val a dir que no tenien gaires opcions si volien mantenir la pau amb el totpoderós imperi aquemènida. Però Pèrsia va perdre i els fenicis es van quedar sense una part de la seva flota. Aquesta situació va ser aprofitada per Cartago, que era una ciutat populosa i amb ganes de fer més coses que no només comerciar. Els cartaginesos (també anomenats púnics, la forma llatina del grec phoínikes) van intentar crear una mena d'estat marítim que els va fer topar amb la puixant Roma en les anomenades Guerres Púniques. Roma els va vèncer i Cartago va ser destruïda. Fenícia, per la seva part, havia estat durament annexionada pels grecs d'Alexandre el Gran i després seria també conquerida pels romans. 

Un cop passat el tsunami romà, s'haurà d'esperar fins l'Edat Mitjana per veure de nou pobles comerciants competint pel control de la Mediterrània. Seran els catalans, genovesos i venecians, els principals hereus de la dinàmica mercantil marítima del fenicis.


Accedeix a la cronologia de Mesopotàmia i no et perdis 😋

EL GAT SABERUT