Els papes del Renaixement
El Renaixement va marcar una època de grans canvis culturals, artístics i polítics a Europa, i el papat no en va quedar al marge. Des de l’elecció de Sixt IV l’any 1471 fins a la mort de Climent VII el 1534, els papes van actuar no només com a líders espirituals, sinó també com a autèntics prínceps del Renaixement.
 |
Durant el Renaixement, els papes van impulsar l’art i l’arquitectura, van involucrar-se en guerres i diplomàcia, i van acumular més poder als Estats Pontificis. Ara bé, aquest període també va estar marcat per abusos i escàndols (nepotisme, simonia i vides luxoses) que van erosionar el prestigi espiritual de l’Església i van contribuir indirectament a l’esclat de la Reforma Protestant.
Després del papat d'Avinyó (1309-1377) i el Cisma d'Occident (1378-1417), la cort papal va tornar a Roma de la mà de Martí V. Poc després començaria el Renaixement, amb una Itàlia dividida en ciutats-estat i entitats polítiques en constant rivalitat. Els Estats Pontificis (territoris sota sobirania del Papa al centre de la península) es convertirien en un jugador clau de l’escena política.
Els pontífexs renaixentistes sovint prioritzaven els interessos mundans per damunt dels espirituals: van signar tractats, van formar i trencar aliances amb altres sobirans i fins i tot van comandar exèrcits en campanya. El papa es convertia així en un príncep italià més, tot i que, a diferència d’altres monarques, no podia transmetre el poder als descendents. Això va provocar que molts papes busquessin reforçar les seves famílies a través del nepotisme, és a dir, regalant títols a parents propers o col·locant-los en càrrecs eclesiàstics influents, especialment com a cardenals, per tal d’assegurar-se aliats de confiança i buscar la continuïtat del seu llinatge. Per altra banda, la classe alta romana es va omplir de membres de les grans famílies aristocràtiques italianes i d’ambaixadors de les monarquies catòliques europees. Roma era un centre de poder on confluïen interessos espirituals i terrenals.
SIXT IV, EL PRIMER PAPA RENAIXENTISTA
El papa Sixt IV (1471-1484) encarna l’inici del papat plenament renaixentista. Franciscà d’origen humil, va ascendir al tron amb l’objectiu de reforçar Roma i la família. Durant el seu pontificat va impulsar obres majúscules com la construcció de la Capella Sixtina (la famosa capella del Palau Vaticà) i la renovació urbanística de la ciutat. Va obrir carrers, construir ponts, embellir places. També va convidar artistes prominents d’arreu d’Itàlia per decorar Roma, dotant la ciutat d’un nou esplendor clàssic. Sixt IV seria, a més, el fundador de la Biblioteca Vaticana.
 |
| Sixt IV (IA basada en un retrat original) |
Però Sixt IV també és recordat pels seus excessos nepotistes. Va nomenar diversos parents cardenals (entre ells el jove Giuliano della Rovere, que anys més tard seria el papa Juli II). També va col·locar familiars en posicions de poder, un favoritisme descarat que contribuiria a agitacions polítiques a Itàlia i al malbaratament de les finances papals.
En el terreny espiritual, el pontificat de Sixt IV tampoc va estar lliure de controvèrsia. Sota la seva autoritat es va instituir la Inquisició espanyola (1478) a petició dels Reis Catòlics, i es va predicar una croada contra els turcs (després de la caiguda de Constantinoble) tot i que els fons recaptats acabarien finançant projectes artístics i luxosos. Aquests fets exemplifiquen la tensió entre les responsabilitats religioses dels papes i les seves ambicions terrenals durant el Renaixement.
ALEXANDRE VI I ELS BORJA
Si hi ha un papa renaixentista que simbolitza la imatge de corrupció i decadència, aquest és Alexandre VI (1492-1503), nascut amb el nom Roderic de Borja. D’origen valencià, Alexandre VI va accedir al papat envoltat de rumors de simonia (per subornar cardenals en el conclave) i durant el seu regnat va normalitzar pràctiques escandaloses. No era el primer papa d'aquesta família, ja que el seu oncle, Alfons de Borja, ho havia sigut entre el 1455 i el 1458 com a Calixt III, famós també per nombroses polèmiques familiars.
Se sap que Alexandre VI tenia diversos fills, quatre dels quals va reconèixer oficialment: Joan, Cèsar, Lucrècia i Jofré. Tots ells col·locats de forma estratègica en l'escena política italiana. Entre els fills d'Alexandre VI destaquen Cèsar Borja, arquebisbe de València, qui va abandonar la carrera eclesiàstica per convertir-se en capità de les tropes papals i conquerir territori a la Romanya, una regió d'Itàlia (amb el somni de forjar un principat propi sota la protecció del seu pare), i Lucrècia Borja, usada pel papa en tres aliances matrimonials amb grans cases nobles de la península, els Sforza de Milà, els Trastàmara de Nàpols i els Este de Ferrara.
 |
| Alexandre VI (IA basada en un retrat original) |
Alexandre VI va usar descaradament el poder i els recursos de l’Església per al benefici de la seva família. Va repartir càrrecs, títols i territoris entre els seus parents i va finançar les campanyes militars del seu fill Cèsar amb els ingressos papals i dels oficis eclesiàstics. La seva cort al Vaticà era famosa per la sumptuositat i, segons cròniques de l’època, per festes i banquets desmesurats. Diverses anècdotes (algunes probablement exagerades pels enemics de la família) parlen d’enverinaments, orgies i conspiracions en els apartaments papals, fet que alimentava la llegenda negra dels Borja. Amb tot, val a dir que moltes de les coses que feia ja havien sigut habituals en papes anteriors.
Entre les seves accions polítiques destaquen les conegudes com Butlles Alexandrines de 1493, quatre documents que atorgaven als Reis Catòlics el dret a conquerir i evangelitzar els nous territoris descoberts a les Índies, allò que seria en realitat un nou continent: Amèrica. Tot plegat poc després que Colom "descobrís" el Nou Món. Davant les protestes de Joan II de Portugal, finalment s'arribaria a un acord amb Castella: el Tractats de Tordesillas del 7 de juny de 1494, que comptaria amb el vistiplau del papa.
JULI II, EL PAPA GUERRER
La mort d'Alexandre VI el 1503 marcaria la fi dels intents dels Borja de crear una dinastia pròpia a Itàlia. El seu successor, Pius III, tan sols duraria menys d'un mes, ja que era gran i malalt, i la mort el va enxampar ràpid. Després d'ell vindria Juli II (1503-1513), conegut com el Papa Guerrer.
Juli II va dedicar gran part dels seus 10 anys de regnat a consolidar i eixamplar els dominis papals a Itàlia mitjançant la força de les armes. No va dubtar a encapçalar personalment campanyes militars vestit amb armadura per expulsar els senyors rivals i les potències estrangeres dels territoris de la Santa Seu, tot emmarcat en les anomenades Guerres d'Itàlia (1494-1559), una època de conflicte entre diferents entitats itàliques i amb la intromissió d'altres potències europees. La determinació bèl·lica de Juli II tenia un objectiu clar: restaurar el control efectiu del papa sobre els Estats Pontificis, un control que fins aleshores era més teòric que real, ja que moltes regions estaven sota senyors locals independents. Amb Juli II, finalment es pot dir que bona part dels territoris papals quedarien sotmesos directament a Roma.
 |
| Juli II (IA basada en un retrat original) |
Paral·lelament a la seva faceta militar, Juli II va ser un protector de les arts sense precedents, patrocinant nombrosos artistes. Entenia l’art i l’arquitectura com una projecció del poder i la glòria de l’Església (i del seu propi pontificat). Per exemple, va ordenar la reconstrucció completa de la basílica de Sant Pere, que havia quedat petita i en mal estat. També va encarregar al famós Miquel Àngel la decoració de la volta de la Capella Sixtina. I va usar Rafael Sanzio per pintar diferents habitacions del palau.
Cal destacar que, tot i ser bel·licós, Juli II va intentar limitar el nepotisme respecte als seus predecessors. Si bé va afavorir el seu nebot Francesco Maria nomenant-lo duc d’Urbino, no va omplir el clergat de parents com havia fet Sixt IV o Alexandre VI. De fet, la seva energia es dirigiria més a engrandir el papat com a institució que no pas la seva família. Com a curiositat, Juli II va crear la que coneixem com a Guàrdia Suïssa l’any 1506, per tal de disposar d’un cos d’elit que vetllés per la seva seguretat, un cos que perdura fins avui.
LLEÓ X, L'ESPLENDOR DE LA CORT PAPAL
El següent papa, Lleó X (1513-1521), era membre de l'opulent família Mèdici de Florència. El seu lideratge simbolitza el triomf de l’estil de príncep renaixentista dins del papat. El nou pontífex, coronat papa amb només 37 anys, va heretar les fastuoses empreses artístiques iniciades per Juli II, i s’hi va abocar de ple. El Vaticà sota Lleó X es va convertir en una cort refinada: organitzava tornejos, caceres, obres de teatre, banquets esplèndids, etc. De fet, se li atribueix la frase "Com que Déu ens ha donat el papat, gaudim-ne", que resumeix el tarannà sumptuós del seu regnat.
 |
| Lleó X (IA basada en un retrat original) |
En l’àmbit cultural, Lleó X va ser un gran mecenes de les arts i les lletres. Va continuar patrocinant el pintor Rafael i va protegir nombrosos artistes, músics i intel·lectuals. Roma viuria un moment àlgid de creativitat. La Capella Sixtina quedaria acabada, la Biblioteca Vaticana s'ompliria de moltes més obres i la literatura humanista gaudiria d'una gran empenta. El mateix papa era aficionat a la poesia i a la caça, activitats més pròpies d’un noble renaixentista que no d’un religiós. Però no tot serien flors i violes.
El 31 d’octubre de 1517, el monjo agustí Martí Luter publicava les seves 95 tesis contra les indulgències a Wittenberg, en un gest de protesta que es considera l’inici de la Reforma Protestant. La reacció inicial de Lleó X seria menystenir Luter i deixar el tema com una simple disputa entre monjos. Però, a mesura que les idees reformadores s’estenien pels estats alemanys, el papa es va veure obligat a actuar. Finalment, Luter va ser excomunicat el 1521, però ja era tard. Una ruptura profunda s’havia consumat i amplis sectors del nord d'Europa s’inclinaven a favor de les noves doctrines protestants, que rebutjaven l’autoritat del papa.
CLIMENT VII I EL SAQUEIG DE ROMA
Juli de Mèdici (futur Climent VII) va ser nomenat arquebisbe de Florència i cardenal el 1513 pel seu cosí, Lleó X. Va encarregar al pintor Rafael La Transfiguració, una obra destinada a la catedral de Narbona. A Sebastiano del Piombo li encarregaria La resurrecció de Llàtzer per a la mateixa catedral. I a Miquel Àngel li demanaria la creació de la Sagristia Nova de la Basílica de San Lorenzo de Florència, un mausoleu per acollir les tombes d'alguns membres destacats de la família Mèdici.
El 1523, després d'un breu papat d'Adrià VII, Juli de Mèdici es convertia en papa amb el nom de Climent VII, càrrec que ocuparia fins al 1534. Aquest papa va enfrontar un panorama caòtic, heretant no només el cisma protestant cada cop més consolidat, sinó també greus amenaces polítiques. L'emperador Carles V (també rei de la monarquia hispànica) estava enfrontat a França per la supremacia europea i pel control de la península Itàlica, que estava dividida en petits estats que es van veure enmig de la lluita. El papa volia assegurar la independència dels Estats Pontificis, i, veient que Carles V volia controlar el nord d'Itàlia, es va aliar amb França, Venècia, Florència i Milà. La jugada no sortiria bé, ja que finalment Roma seria saquejada.
 |
| Climent VII (IA basada en un retrat original) |
Les tropes imperials, formades principalment per mercenaris protestants, estaven empipades per la manca de provisions i sou, així que van decidir sense el consentiment explícit de l'emperador anar a Roma per saquejar-la. El 6 de maig de 1527, l'exèrcit va assaltar les muralles i, un cop a dins, va fer tota mena de destrosses i crueltats. El papa Climent VII aconseguiria fugir pel Passatge del Borgo, un corredor fortificat i secret que connecta el Vaticà amb el Castell de Sant’Angelo, mentre la Guàrdia Suïssa protagonitzava una resistència heroica. Finalment, el papa es va rendir, es va sotmetre a Carles V i va accedir a una sèrie d'acords, en forma de pagament de diners i cessió de territoris, que garantirien la pau.
Un altre sotrac que patiria l'Església sota el regnat de Climent VII seria la separació de l'Església Anglicana. Les relacions ja eren tèrboles i la revolta luterana no hi ajudava gaire. A sobre, el rei Enric VIII d'Anglaterra volia divorciar-se de la seva esposa, Caterina d'Aragó, perquè no li havia donat fills mascles. El seu desig era casar-se amb l'anglesa Anna Bolena, de qui estava enamorat. El papa es va negar a concedir el divorci sota pressions de Carles V, nebot de Caterina. Tot plegat portaria a l'Acte de Supremacia promulgada pel Parlament d'Anglaterra del 3 de novembre de 1534. D'aquesta forma, el rei es convertia en el cap suprem de l'Església d'Anglaterra i el papa de Roma hi deixava de tenir autoritat. Era el començament de l'Església Anglicana, que amb el temps s'acostaria molt als pensaments luterans.
Climent VII és considerat el darrer papa renaixentista. Després d'ell, amb l'embolic de la Reforma Protestant i la Contrareforma com a resposta catòlica, el papat deixaria de ficar-se tant en el món de l'art i el mecenatge.
