Història de la Xina
La cultura xinesa és la més antiga de les quals avui dia existeixen. Amb una història mil·lenària al darrere, la Xina ha fascinat el món sencer per molts motius. Una història complexa que intentarem explicar de la millor manera possible.
❗Toca o clica les imatges per veure-les més definides
Els noms i topònims xinesos solen fer servir el 'pinyin', el sistema de transcripció fonètica més usat internacionalment. Per aquest motiu, hi apareixen lletres que no conté l'alfabet català, com la Y o la CH.
La paraula Xina ve del sànscrit Cina, que deriva del nom de la dinastia Qin, ja que es pronunciava Txin. Els perses el van popularitzar gràcies a la Ruta de la Seda, que connectava comercialment Europa amb l'extrem oriental d'Àsia. Els romans i grecs anomenaven la regió Seres, que significa 'el país d'on ve la seda'.
El nom de Xina va aparèixer documentat per primera vegada a Europa l'any 1516 als escrits del comerciant portuguès Barbosa. Abans, al segle XIII, el famós explorador Marco Polo feia servir el nom de Catay, que té el seu origen en el poble dels kitans, avantpassats dels mongols que van fundar al nord de la Xina la dinastia Liao a finals del segle X.
Durant l'època imperial, els autòctons feien servir simplement el nom de la dinastia regnant per anomenar tots els territoris que controlava. Després, davant de la uniformitat cultural es va usar el nom de Zhongguo, que significa 'país central' o 'imperi del mig', i en documents oficials la variant Zhonghua. La primera vegada que trobem documentat aquest terme és al segle IV a.n.e. durant la dinastia Zhou. Aquest és el nom oficial de la Xina des de 1911. La majoria de xinesos no saben que el seu país té un altre nom en la resta d'estats del planeta.
DINASTIA XIA (2000-1600 a.n.e.)
La civilització xinesa va sorgir al llarg del riu Groc o Huang He amb la dinastia Xia. Durant molt de temps es pensava que aquesta dinastia era més aviat mitològica, però diferents troballes han deixat entreveure que segurament va existir. Va ser fundada per Yu el Gran, que va treballar amb molt d'esforç durant 13 anys per controlar les inundacions del riu Groc. A més, va establir la successió hereditària i, per tant, el concepte de dinastia, inexistent fins aleshores. Les elits vivien en centres urbans i la resta de la població, principalment camperols i artesans, vivien en zones rurals i s'encarregaven de sostenir la vida de les classes altes.
 |
| Dinastia Xia |
DINASTIA SHANG (1600-1046 a.n.e.)
L'excessiu luxe dels Xia va ocasionar una gran revolta liderada per Cheng Tang, cabdill del clan Shang. Va rebaixar els impostos i va fer enrere projectes immensos dels Xia que feien perillar l'economia i els pocs recursos que quedaven. Sembla que va ser un bon governant i durant la seva època la cultura i les arts van florir com mai abans ho havien fet. La seva dinastia governaria gairebé sis segles.
Els Shang van desenvolupar l'escriptura i la metal·lúrgia del bronze, així com l'arquitectura i la religió. Abans els xinesos adoraven molts déus, entre els quals hi havia Shangti, el principal. Però a poc a poc el poble va sentir la necessitat d'adorar també els seus avantpassats, ja que els veia més propers i accessibles. Es va començar a creure que, quan algú moria, adquiria poders divins i que podia ser invocat per donar ajuda. Els Shang també van promoure la idea de la connexió entre el rei i els déus, de tal manera que fins i tot podia ser intermediari entre els vius i els morts.
DINASTIA ZHOU (1046-256 a.n.e.)
Al voltant del 1046 a.n.e., el governant de la província de Zhou, anomenat Wu, es va revoltar contra el rei Di Xin dels Shang i el va derrotar. Així s'hi establia la dinastia Zhou. El detonant de la revolta semblar ser que el rei Shang va matar injustament el seu germà, tot i que des de feia temps la corrupció i els excessos de la cort presagiaven un mal final. Wu va apel·lar al Mandat del Cel (Tianmìng), un concepte implantat per la seva dinastia que simbolitzava la benedicció dels déus que rebien els monarques. Com que era molt relatiu, si un governant perdia el favor del poble o d'algun general, podien sorgir rebel·lions sobre la base d'haver perdut el favor diví.
Durant la dinastia dels Zhou la cultura va continuar desenvolupant-se i la civilització es va estendre. Es va consolidar un sistema d'escriptura oficial i la metal·lúrgia del ferro va guanyar pes i es va fer molt sofisticada.
A partir del 772 a.n.e. l'estat Zhou es va descentralitzar donant pas a dues èpoques conegudes com Primaveres i Tardors i Regnes Combatents. La capital, Zhongzhou, havia estat saquejada per tribus nòmades i el rei Ji Yijiu va traslladar-se a Chengzhou (actual Luoyang), a la vall del riu Groc. La inestabilitat provocada va ser aprofitada per diverses regions que van reclamar més sobirania i se'n van independitzar.
Durant el segles següents, sorgirien filòsofs i poetes tan famosos com Confuci, Menci, Mo Di (Mozi, originador del moïsme) i Lao Tse (Laozi, originador del taoisme). Mentrestant, els Zhou mantindrien el control només d'algunes regions fins al 256 a.n.e.
PRIMAVERES I TARDORS (722-475 a.n.e.) i REGNES COMBATENTS (475-221 a.n.e.)
La dinastia Zhou mai va tornar a recuperar el poder original i es va fragmentar en nombrosos estats petits. Aquesta època l'anomenem Primaveres i Tardors. El nom ve dels "Anals de primavera i tardor", una crònica contemporània que es pensa que va ser escrita per Confuci.
El poti-poti de regnes sorgits a les Primaveres i Tardors va ocasionar un nou període anomenat Regnes Combatents. En aquesta època set estats principals van lluitar entre si per l'hegemonia: Chu, Han, Qi, Qin, Wei, Yan i Zhao. Com que tots set usaven les mateixes regles i tàctiques, cap d'ells aconseguia treure avantatge sobre els altres.
Fins aleshores, la guerra a la Xina constava de normes rígides dictades per la cortesia i la voluntat divina. Per exemple, no s'atacava l'enemic fins que hagués mobilitzat les seves tropes i estigués preparat per a l'enfrontament. Ara bé, Shang Yang, un funcionari de l'estat de Qin expert en recopilar, analitzar i interpretar dades, va fomentar una nova manera de veure la guerra. La clau era simplement assolir la victòria costés el que costés. Amb aquesta idea es va reformar el protocol i l'estratègia militar que imperava fins llavors. Gràcies a això, els Qin van sotmetre la resta de regnes i el monarca Ying Zheng es va proclamar Shi Huangdi, 'Primer Emperador'.
DINASTIA QIN (221-206 a.n.e.)
La dinastia Qin va ser la primera imperial de la Xina. Ying Zheng (221-210 a.n.e.) va ordenar enderrocar algunes fortificacions emmurallades que separaven els regnes entre si i va donar instruccions perquè es comencés a construir una muralla a la frontera nord, per tal de protegir-se dels nòmades hostils. Amb el temps, aquesta muralla s'estendria en llargada i mida fins a convertir-se en la famosa Gran Muralla, que en alguns casos aprofitaria el traçat de muralles ja existents.
Altres obres de Ying Zheng van ser les cinc principals carreteres que sortien de la capital, Xianyang, amb 15 metres d'amplada i controlades per places amb suport militar. La més llarga tenia 7.500 km i, com que el terreny sovint era molt accidentat, es va haver de construir galeries de fusta a les parets verticals d'alguns penya-segats. També es va construir un gran canal al sud de la capital per a la distribució de l'aigua i es va reorganitzar la propietat de la terra.
Malgrat tot, el govern de Ying Zheng es va tornar massa autoritari i l'emperador es va convertir en un desfermat defensor del legalisme. El legalisme era una filosofia que deia que els éssers humans estan més inclinats a fer el mal que el bé i, per tant, necessiten lleis molt estrictes per controlar els seus impulsos. El confucianisme, per contra, insistia en la bondat bàsica dels humans i que aquests només necessiten una guia senzilla i raonada per fer el bé.
Ying Zheng va perseguir tot allò que no defengués el legalisme. Va cremar tots els llibres d'altres filosofies i va executar escriptors, filòsofs i mestres contraris a la seva doctrina. Aquests excessos van fer que el seu règim es tornés impopular. També es va obsessionar amb la mort fins al punt de construir un palau amb un exèrcit de 8.000 soldats fets de terracota. Aquesta tropa, que inclou carros de guerra, cavalleria i diversos animals, el serviria eternament al més enllà. Es diu que va morir el 210 a.n.e. mentre es trobava en una missió en la recerca de l'elixir de la immortalitat.
 |
| Exèrcit de terracota de Ying Zheng, conegut com a Qin Shi Huangdi |
Després de la mort de Ying Zheng, la dinastia va decaure ràpidament fins que dos generals es van revoltar i van lluitar entre ells pel control del poder. Eren Liu Bang de Han, d'origen camperol, i Xiang Yu de Chu. Finalment, Liu Bang guanyaria i es quedaria amb el govern d'una Xina unificada. Amb ell començava la dinastia Han, que només es va veure sobresaltada per un breu espai de temps de la dinastia usurpadora Xin (9-23 n.e.)
DINASTIA HAN (202 a.n.e.-220 n.e.)
Liu Bang, conegut posteriorment com a Gaozu (Gran Fundador o Progenitor), va ser respectuós amb els seus antics adversaris, va repel·lir tribus nòmades hostils i va aconseguir la pau amb totes les regions de la Xina. Gràcies a això, la cultura va tornar a resplendir i el comerç amb Europa va treure el cap. La seva capital seria Chang'an, actual Xi'an.
Durant la dinastia Han es va codificar el document xinés més antic sobre medicina, es va inventar el paper i l'escriptura es va tornar més sofisticada. A més, Liu Bang va fer del confucianisme la filosofia oficial de l'estat, però sense perseguir altres corrents filosòfics. Després de la seva mort, l'any 195 a.n.e., els nivells d'estabilitat i desenvolupament cultural van mantenir-se. Un dels successors, Wu Ti, que va regnar del 141 a.n.e. fins al 87 a.n.e. va ser el governant més important de la dinastia. De fet, el coneixem com a Wu el Gran. Ell va facilitar l'obertura oficial de la posteriorment coneguda com la Ruta de la Seda, l'any 130 a.n.e.
Wu el Gran també va construir escoles per tot arreu per fomentar l'alfabetització i ensenyar les idees de Confuci. A més, va reformar el transport, les carreteres i va engegar diversos projectes de gran magnitud amb milions de treballadors. Els successors de Wu Ti van mantenir la mateixa visió de la Xina i van gaudir d'un èxit similar.
 |
| Dinastia Han |
L'estandardització de costums i llengues durant el període Han va crear una primera unitat cultural xinesa. Segles després, els xinesos típics encara serien associats a l'ètnia Han, nom que deriva d'aquesta dinastia. Fins i tot avui dia aquesta és l'ètnia majoritària de la Xina, tot i haver-hi diferències culturals entre alguns subgrups. En xinès clàssic, Han també era el nom de la Via Làctia.
Ara bé, els patrimonis i les riqueses augmentaven sempre als mateixos sectors de la societat i els camperols van començar a tenir problemes per subsistir. Com que aquests problemes no es resolien, un noble ambiciós anomenat Wang Mang va reclamar el Mandat del Cel i va usurpar el poder per la força. La seva dinastia, la Xin, tindria una durada curta, del 9 fins al 23 de la nostra era. Al principi, les seves reformes agràries van ser ben acollides pel poble, però la seva mala execució va generar frustració i aldarulls. Wang Mang va ser assassinat per un grup de camperols enfurismats.
Liu Xiu va restablir la dinastia Han l'any 25, però traslladant la capital de Chang'an a Luoyang. Per aquest motiu, se sol anomenar Han occidental a la dinastia abans de l'usurpador Wang Tang i Han oriental a la de després.
Liu Xiu, que va regnar fins a l'any 57, tenia molta feina a fer després del desgavell provocat per Wang Tang. Va haver d'enfrontar-se a anys de guerra civil contra senyors rebels que volien la seva pròpia sobirania o que fins i tot volien arrabassar-li el tron. Malgrat tot, va consolidar el seu poder i el expandir. Els seus successors van mantenir una bona línia de prosperitat i la Xina va assegurar-se un comerç internacional de gran volada. Durant el segle II, els romans consideraven la seda de la Xina més valuosa que l'or i podien arribar a pagar preus altíssims per ella.
Però tota bona època s'acaba, com passa sempre, i així va ser també en aquest cas. La corrupció es va instal·lar en la cort Han i el desinterès pel poble es va accentuar. Tot plegat va ocasionar revoltes entre els camperols i els contraris a les elits. La Rebel·lió dels Turbants Grocs de l'any 184 va ser especialment dura i, tot i ser finalment sufocada, va generar enemistat entre diversos generals que van començar una guerra civil per assolir el poder de l'imperi. El darrer monarca Han cauria el 220 i la Xina quedaria dividida en tres regnes principals: el Wei, el Shu i el Wu.
DINASTIA JIN (265-420) I SETZE REGNES (304-439)
A partir del 265 una nova dinastia, la Jin, començaria a treure el cap fins a conquerir els altres regnes. El 280 va poder reunificar breument la Xina, però el nord s'hi va revoltar i les tribus que hi habitaven, moltes d'elles nòmades, van conquerir les dues principals ciutats: Luoyang i Chang'an. Els Jin es van traslladar al sud mentre que el nord quedava fragmentat en 16 regnes d'ètnia no xinesa. La nova capital seria Jiankang, a prop de l'actual Nanquín. El batibull del nord va durar del 304 fins al 439, quan un altre poble no xinès, els tuoba, va conquerir tots els petits regnes que s'hi havien format.
SUCCESSIÓ DE DINASTIES AL NORD I AL SUD (420-589)
Els tuoba havien fundat la dinastia Wei, que tindria diferents dinasties successores fins a l'any 581, totes elles governant el nord de la Xina i zones perifèriques. Les dinasties van ser la Wei del Nord, la Wei de l'Est, la Wei de l'Oest, la Qi del Nord i la Zhou del Nord. Per altra banda, al sud, els Jin van mantenir-se al poder en Jiankang fins al 420. Després d'ells la capital veuria altres dinasties, com la Song, la Qi, la Liang i la Chen, fins a l'any 589.
DINASTIA SUI (581-618)
Finalment, un general de l'exèrcit de la dinastia Zhou del nord va usurpar el poder i va fundar la dinastia Sui l'any 581. Es deia Yang Jian. El 589 va derrotar la dinastia Chen del sud, fet que va facilitar una nova reunificació de la Xina. Aquesta dinastia va establir una burocràcia molt eficaç i va redissenyar les tasques administratives de l'estat. L'emperador Wen i el seu fill Yang van estendre la Gran Muralla i van restaurar alguns dels seus trams. L'exèrcit es va convertir en el més gran del món, es va estandarditzar la moneda per tot l'imperi i es va promoure el budisme.
Durant l'època dels Sui, la literatura va passar per moments de gran qualitat. És possible que en aquest període s'hagi desenvolupat la llegenda de Hua Mulan, la noia que va ocupar clandestinament el lloc del seu pare per anar a l'exèrcit i combatre els salvatges nòmades. Amb tot, alguns creuen que el poema original va ser redactat a l'època de la dinastia Wei del Nord, entre el 386 i el 535.
L'emperador Yang, tal com havia fet el seu pare, va fracassar en les seves campanyes militars que volien conquerir la península de Corea, que aleshores estava dominada per un regne anomenat Goguryeo. Com que havia apujat molt els impostos, per tal de pagar les campanyes, el poble va provocar aldarulls. Alguns oficials van conspirar i matar Yang l'any 618, cosa que va propiciar l'aixecament de Li Yuan com a nou emperador. Així naixia la dinastia Tang, que va durar fins al 907.
DINASTIA TANG (618-907)
Li Yuan (618-626) va ser llest i va evitar embolicar-se en campanyes militars que no portaven enlloc. Tot i algunes modificacions, el model burocràtic dels Tang encara continua viu a la Xina moderna. A Li Yuan també se li atribueix el títol de Gaozu (Gran Fundador o Progenitor). El seu fill Li Shimin era una bona peça i va ocupar el tron de males maneres, matant pare i germans sense despentinar-se. Un cop al poder, va ordenar la construcció de temples budistes allà on s'havia vessat sang, com una forma d'honrar els caiguts. Va ser conegut posteriorment amb el títol de Taizong, que significa 'Gran Avantpassat'.
Malgrat tot, Li Shimin (626 - 649) va demostrar de seguida que era un bon governant, cosa que va ajudar perquè no hi hagués cap revolta rellevant contra ell per causa de la seva violenta usurpació. De fet, la seva època és considerada una de les més brillants de la història xinesa. Va fomentar la cultura i les arts i la seva cort es va convertir en punt de trobada de pensadors i artistes de tot arreu. Tant el taoisme com el budisme i confucianisme van viure un gran revifament complementant-se i vivint en harmonia. A més, davant de les constants visites d'ambaixadors d'altres pobles asiàtics, va permetre la construcció d'un monestir cristià i de mesquites musulmanes. També va enfortir les fronteres i les va expandir. El seu govern serviria per mesurar la tasca del tots els emperadors que vindrien després.
El va succeir el seu fill, Li Zhi (649-682), tot i que va quedar a poc a poc sotmès per la influència de la seva esposa, Wu Zetian. Li Zhi, conegut després com a Gaozong (Alt Avantpassat), es va convertir en un titella de la seva dona, que no només tallava el bacallà amb ell viu, sinó que, un cop mort, es va convertir en emperadriu amb poder absolut sobre l'imperi. Va ser l'única dona xinesa de la història que va governar així. Però l'any 705 el seu fill, Li Xian, la va enderrocar i va restaurar la dinastia Tang tal com era. Però les lluites internes i familiars consolidarien un nou emperador, Li Longji, conegut com a Xuanzong (Profund Avantpassat), que va regnar des del 712 fins al 756. Amb ell la Xina coneixeria la millor època fins aleshores.
Li Longji va imitar les bones accions dels primers monarques Tang pel que fa al foment de la cultura i les arts i va netejar la cort de qualsevol mena de corrupció. Va reformar els impostos i va perseguir el frau en tots els racons de l'imperi. També va reformar l'exèrcit per tal de fer-lo més professional i va restaurar la pau a les fronteres. Únicament els tibetans no van deixar de causar-li problemes.
Malgrat la fortalesa de l'imperi, un sotrac el va sacsejar de dalt a baix: la rebel·lió del general An Lushan. Aquest home va aprofitar el seu poder a l'exèrcit per autoproclamar-se emperador i fundar la dinastia Yan el 755. No va dubtar en dirigir-se cap a les dues principals capitals, Louyang i Chang'an. El caos es va apoderar de tothom, Li Longji va fugir i la guerra civil es va intensificar i perllongar fins al 763, quan va morir el darrer Yan. Es creu que el conflicte va ser tan destructiu que hi va morir la quarta part de la població, uns 13 milions de persones. Finalment, la dinastia Tang tornaria a tenir el poder complet.
Amb tot, els estralls provocats per la guerra va fer entrar els Tang en una decadència en què l'estat no tornaria a gaudir de la força i estabilitats anteriors.
CINC DINASTIES I DEU REGNES (907-960)
L'any 907 l'imperi dels Tang es va desintegrar en una època coneguda com les Cinc Dinasties i els Deu Regnes que duraria fins al 960. Les cinc dinasties que regnaven al nord les coneixem com a: Liang posterior, Tang posterior, Jin posterior, Han posterior i Zhou posterior. El sud quedaria dividit en 10 regnes independents entre si: Yang Wu, Wuyue, Min, Han del sud, Han del nord, Ma Chu, Chingnan, Tang del sud, Shu anterior i Shu posterior. El fet d'anomenar-los posterior o del nord, etc, és per diferenciar-los entre si i d'altres antics amb el mateix nom.
DINASTIA SONG (960-1279)
L'any 960 un militar de Zhou posterior va fundar la dinastia Song i va assolir una nova reunificació de la Xina, amb la capital a Kaifeng. Durant la dinastia Song es va produir un gran desenvolupament del comerç. Es va generalitzar l'ús de diners i es va augmentar de manera espectacular el moviment de persones i mercaderies dins del país. Aquest augment del comerç va portar a l'aparició de noves grans ciutats.
Durant l'època dels Song, però, el nord va patir una fragmentació en diversos estats, dels quals quedarien només tres dirigits per pobles no xinesos: els tanguts de la dinastia Xia Occidental, els jurtxets de la dinastia Jin i els kitan de la dinastia Liao Occidental. Però a principis del segle XIII aquests tres regnes van ser saquejats pels mongols liderats per Genguis Kan. Quan el líder mongol va morir, els seus dominis van ser dividits en quatre kanats (o regnes). Un d'ells, el principal, seria governat per Kublai Kan, un net seu, que va conquerir els Song i va fundar una dinastia d'estil xinès. La seva capital seria Cambuluc, l'actual Pequín. Aquest Kublai va ser el kan que va acollir el famós Marco Polo.
DINASTIA YUAN (1271-1368)
La dinastia mongola Yuan va haver d'intentar governar una societat totalment diferent a la seva, fet que va propiciar una gran inestabilitat. Tampoc hi va ajudar les greus inundacions provocades pel riu Groc, per causa d'abandonar el seu manteniment, i la pesta, que va trasbalsar bona part del territori. Les revoltes van ser tan nombroses i importants que un humil monjo budista d'origen camperol anomenat Zhu Yuanzhang va fundar la dinastia Ming i va assolir el poder absolut. La seva primera capital seria Naquín.
DINASTIA MING (1368-1644)
Si la Xina ja havia passat per èpoques molt bones, amb la dinastia Ming aconseguiria convertir-se en la nació més desenvolupada i poderosa del planeta, i sempre d'acord amb les essències i tradicions del país. Tot això mentre que les potències europees començaven la seva expansió colonial.
Els emperadors Ming van retornar la puresa i el progrés a la seva cultura. Van dotar l'imperi d'un sistema d'administració molt avançat i van crear un cos estable d'alts funcionaris. Malgrat l'amenaça constant del retorn dels mongols o les molestes incursions japoneses, la Xina dels Ming va ser estable i sense grans sotragades.
L'esplendor de la literatura i la ceràmica i la modernització de l'agricultura van ser altres fites destacades d'aquest període. L'any 1420 Pequín va ser designada com a capital principal, tot just després d'acabar-se la construcció de la Ciutat Prohibida, a càrrec de l'emperador Yongle.
Com que els mongols controlaven part de la Ruta de la Seda, els Ming van finançar importants expedicions navals. La flota xinesa va establir relacions diplomàtiques i comercials amb uns 30 territoris de la costa asiàtica i africana. Però el conservadorisme d'alguns sectors poderosos va fer que les missions marítimes minvessin.
Una de les obres arquitectòniques dels Ming va ser la Gran Muralla, la qual van reformar i allargar fins a donar-li un aspecte molt més impactant del que tenia fins llavors. Tant soldats com camperols i presoners hi van treballar durant molts anys. La frontera nord semblava inexpugnable.
 |
| Dinastia Ming |
Però quan venen mal dades no hi ha muralla que pugui aturar el desastre. A partir de 1630, una sèrie de fams, crisis polítiques i econòmiques van posar cap per avall la societat xinesa dels Ming. El caos va ser aprofitat pel xinès Li Zicheng, que va liderar una revolta que va envair Pequín i enderrocar la dinastia imperial més important de la història de la Xina.
Enmig del desgavell, el general manxú Dorgon va reunir les seves tropes i va convèncer el general xinés Wu Sangui perquè li obrís la porta de Shanhai, a la Gran Muralla, per ajudar-lo. Quan les tropes manxús van travessar la muralla, els rebels xinesos que havien acabat amb els Ming van caure fàcilment, i el líder manxú Shunzhi va ser proclamat nou emperador de la Xina. Així s'iniciava la dinastia Qing, la darrera dinastia imperial de la Xina.
DINASTIA QING (1644-1911)
Els manxús eren una confederació de tribus anteriorment anomenades jurtxets, però també tenien el suport d'alguns xinesos del nord. Tot i que van fomentar valors similars als tradicionals xinesos, fins i tot van prioritzar el confucianisme, finalment van practicar una política de discriminació cap als xinesos a l'hora de servir a l'exèrcit o assolir càrrecs importants. Amb tot, el favor que donaven a la pagesia els va ajudar a mantenir-se estables.
Els Qing van expandir els seus dominis fins a Taiwan, Tibet i Mongòlia. Però a finals del segle XIX la dinastia va començar a mostrar esgotament. Les disputes comercials amb Occident van ser la causa de nombrosos conflictes, entre els quals destaquen les dues Guerres de l'Opi (1839-1842 i 1856-1860). Enmig de tot, l'any 1841 Hong Kong es va convertir en una colònia britànica, situació que va durar fins al 1997.
I encara hi hauria més. Entre 1850 i 1864 es va produir la Rebel·lió dels Taiping, iniciada per Hong Xiuquan, un cristià xinès que deia ser el germà de Jesucrist. Es va imposar la missió de fer fora els manxús i predicar el cristianisme. Taiping significa 'Gran Pau' i era el nom que rebien els seus seguidors, que eren moltíssims. Es va proclamar Rei Celestial del Regne Celestial de la Gran Pau.
La revolta dels taiping va sorgir al sud de la Xina, a la província de Guangxi, i es va estendre com la pólvora a les classes baixes. Els territoris controlats eren sotmesos a un règim fanàtic fortament militaritzat. Entre les normes que imposava el Rei Celestial hi havia les següents: no existia la propietat privada, tan sols es faria servir el calendari lunar, no existien classes socials i els sexes serien iguals en tots els àmbits, quedava prohibida la poligàmia i el consum d'opi, els jocs d'atzar, el tabac, l'alcohol, l'esclavitud i la prostitució.
Des d'un punt de vista religiós, els taiping eren molt extravagants. Tot i predicar el cristianisme, deien que era el mitjà per arribar a la fe xinesa original i pura. La barreja d'idees cristianes i xineses tradicionals era constant. Aquest despropòsit va aplegar entre 2,5 i 3 milions de soldats afins. Només l'ajuda que van rebre els Qing de França i Regne Unit, que no els interessava gens aquesta nova secta militar, els va frenar i fer desaparèixer, amb un cost total d'uns 20 milions de vides perdudes durant el conflicte.
La Primera Guerra Xino-japonesa (1894-1895) pel control de Corea va deixar clar que les forces armades dels Qing estaven obsoletes i que la seva decadència els acostava a la seva fi. A principis del segle XX diversos moviments revolucionaris ocasionarien una nova era en la història de la Xina. El 1911 la dinastia Quing va ser enderrocada gràcies a la Revolució Xinhai, que va ocasionar el naixement de la República de la Xina. Aquest esdeveniment posava fi a dos mil·lennis d'imperi en mans de diverses dinasties.
LA REPÚBLICA DE LA XINA
La nova república les passaria magres per tirar endavant. A partir de 1927, la Xina va estar immersa en una guerra civil entre les forces governamentals i els comunistes emergents. A sobre, deu anys després el Japó va envair la Xina donant pas a la Segona Guerra Xino-japonesa. Com que el Japó es va ficar a la Segona Guerra Mundial contra els Estats Units en el marc de la Guerra del Pacífic, i va perdre, els japonesos van haver d'oblidar les seves pretensions a la Xina.
Un cop passada la Segona Guerra Xino-japonesa, la Xina revifaria la seva guerra civil i, l'any 1949, les forces governamentals de Xiang Kai-shek van perdre definitivament contra els comunistes de Mao Zedong. Així naixia la República Popular de la Xina, que avui dia encara resisteix.
