Els etruscos

La civilització etrusca va existir entre els segles VIII i III a.n.e. i estava formada per un conjunt de ciutats-estat independents lligades entre si per la religió, la llengua i la cultura. Els romans la van fer desaparèixer esborrant els seus trets característics o assimilant-los. Una part important de la cultura romana té el seu origen en aquest poble tan fascinant.

Aquesta civilització va ser coneguda en l'antiguitat pels seus recursos minerals i per la seva volada comercial a la Mediterrània, amb nombrosos contactes amb fenicis, grecs i cartaginesos. La seva influència va ser tal, que hi ha proves que la Roma primitiva havia estat governada per etruscos. Es van expandir cap al nord i cap al sud, i van dominar durant un temps l'illa de Corsica (actual Còrsega).

D'ells ens han arribat tombes, pintures murals i el testimoni de la seva indumentària, pràctiques religioses i arquitectura gràcies als romans. Va ser un poble pròsper i és considerada la primera gran civilització de la península Itàlica.

L'ORIGEN DELS ETRUSCOS

Sembla que els avantpassats dels etruscos van ser els protagonistes de la cultura de Villanova, nom de l'indret on s'han trobat les restes més significatives d'aquest poble prehistòric, és a dir, sense escriptura coneguda. Aquest indret es troba als afores de la ciutat de Bolonya. Aquesta cultura es va desenvolupar al centre d'Itàlia des del 1100 a.n.e., aproximadament, i és la continuació de la cultura de camps d'urnes de la zona. 

L'explotació dels recursos naturals de la zona va facilitar la creació de petits pobles. Les cases eren típicament circulars fetes de parets de tova i fusta i sostres de palla. Tenien una porta d'entrada i un furat al sostre per a la sortida del fum d'una petita llar central. Han sobreviscut urnes de ceràmica on deixaven les cendres dels difunts. Als cementiris també s'han descobert trossos de figures de cavalls de bronze, cosa que indica una gran importància d'aquest animal. A partir del 800 a.n.e. ja es pot dir que aquesta gent eren etruscos en tota regla.

No hi ha proves de migració o guerra que suggereixin que etruscos i els de la cultura de Villanova fossin dos pobles diferents. Altres teories que juguen amb un origen oriental no han sortit ben parades. Es creu que alguns trets orientals dels etruscos en la religió i costums es deuen simplement a l'intercanvi cultural amb altres pobles per mitjà del comerç.

ETRÚRIA, EL PAÍS DELS ETRUSCOS

Els etruscos van ser contemporanis dels llatins (els que serien després els romans), els sabins, els umbres, els picentins, els volscos, els messapis i altres tribus de la península Itàlica de l'època. Van ser els romans qui els van anomenar etrusci o tusci (d'on ve el nostre etruscos i el topònim de Toscana). Els grecs els deien tυρσηνοί, tyrsenoi, o tυρρηνοί, tyrrhenoi (d'on ve el nostre tirrens). Ells es deien a si mateixos rasenna rašna (rasenes).

Etrúria era el país dels etruscos i constava d'un bon grapat de ciutats, entre les quals sembla que Velathri (Volterra) i Tarkuna (Tarquinia) eren les més importants. Altres serien: Faesulae (Fiesole), Arretium (Arezzo), Curtum (Cortona), Pupluna (Populònia), Vetluna (Vetulònia), Rusellae, Perusia (Perugia), Clevsin (Chiusi), Velzna (Orvieto), Velch (Volci), Caere, Veïs (Veyes).

Etrúria


Les ciutats eren independents entre si pel que fa al govern i les lleis, però estaven unides per la religió i la cultura popular. Aquesta independència va ocasionar que les innovacions en art i arquitectura es produïssin en diferents llocs i en diferents moments. Les ciutats costaneres, que tenien més contacte amb les cultures mediterrànies del moment, van desenvolupar-se més ràpid, i les noves idees eren transmeses a l'interior. 

Les ciutats estaven a dalt de turons i acostumaven a estar emmurallades. A partir del 600, si fa no fa, cada any se celebrava una reunió de la Lliga Etrusca al santuari de Fanum Voltumnae, d'ubicació desconeguda, i reunia a homes de gran rellevància, generalment amb una finalitat religiosa. Aquesta lliga solia estar formada per dotze ciutats, però no se sap segur quines eren ni si sempre eren les mateixes.

Els etruscos van destacar per les millores agrícoles, el treball del ferro, el comerç amb mercaderies de materials valuosos com l'or i la plata i una ceràmica esplèndida. La xarxa comercial incloïa les tribus de més al nord i més enllà dels Alps, a més de les colònies fenícies, gregues i cartagineses. S'importaven esclaus, algunes matèries primeres i ceràmica grega, entre altres productes de luxe per a l'aristocràcia. S'exportava ferro, or, plata, plom, coure i productes alimentaris, sobretot vi, oli d'oliva, gra i pinyons. El seu apogeu comercial va fer que a vegades estiguessin enfrontats amb les altres potències mediterrànies. 

LA SOCIETAT ETRUSCA

En un principi el govern de les ciutats es basava en una monarquia absoluta, on el rei tenia tots els poders, però amb el temps es va consolidar l'oligarquia. Aleshores, una elit s'encarregava de supervisar i dominar tots els càrrecs públics en una mena de república. L'home més gran de la família més rica acostumava a ser el principal dirigent. Aquest governant comptava amb el suport d'un senat i la participació d'una assemblea popular que representava al poble. En un principi, el sistema de govern etrusc era el més avançat de la regió. La resta de tribus itàliques encara funcionaven amb sistemes més rudimentaris. 

Estàtua etrusca de bronze que representa un monstre mitològic (segle V a.n.e.)
Font



La societat estava dividida en una oligarquia formada pels dirigents de classe alta, els ciutadans lliures, els estrangers (generalment grecs que eren artesans o mercaders) i els esclaus. 

La dona etrusca tenia molta llibertat i mai era marginada de la vida social pel fet de ser dona. Participava activament dels banquets, dels jocs gimnàstics, dels balls i de les tasques de la via pública. Quan els homes anaven a la guerra, s'esperava que les dones fossin capaces d'assegurar la conservació de les riqueses familiars i la continuïtat de la família. A més, per mitjà d'ella es podia transmetre l'herència. Aquesta bona posició de la dona etrusca va fer que romans i grecs els donessin fama de promíscues i dolentes. Això era perquè en les seves societats la dona estava totalment subordinada a l'home, sigui el pare o el marit.

Mural amb músics etruscos (segle V a.n.e.)
Font



La llengua etrusca no està emparentada amb les llengües indoeuropees. És, per tant, una llengua aïllada. L'alfabet va ser adaptat del grec, cosa que fa que les seves inscripcions puguin ser llegides però no traduïdes pels experts actuals. Es coneixen unes 10.000 inscripcions en aquesta llengua i només se sap el significat d'algunes paraules.

Escriptura etrusca del Liber Linteus Zagrabiensis, el text etrusc més llarg i l'únic llibre de lli existent (segle III a.n.e.)
Font




LA RELIGIÓ ETRUSCA

La religió etrusca era politeista amb tota mena de déus per a indrets, objectes, idees i esdeveniments importants que poguessin tenir repercussió en la vida diària. El déu principal del panteó era Tin, però tenien molta rellevància la deessa de la fertilitat Thanur; Aita, déu de l'inframon; i Usil, el déu-sol. Qui representava la nació etrusca en general era Veltha, també conegut com a Vertumne o Voltumna, que estava relacionat amb la vegetació.

També hi havia un ésser alat femení conegut com a Vanth, una mena de missatgera de la mort que apareix sovint a l'art funerari. I com a curiositat, en l'apartat d'herois, hi havia Hèrcules, l'heroi grec adaptat a la cultura religiosa etrusca, igual que passava amb altres herois grecs.

Representació de Vanth
Font

Els etruscos eren uns autèntics fanàtics dels auguris, dels presagis i de tot allò que tingués a veure amb el futur i el destí. A més, era molt típic fer sacrificis d'animals, vessaments de sang a terra i tocar música i ballar a fora dels temples. Els nens acostumaven a portar amulets per allunyar els mals esperits i la mala sort. Pel que es veu a les seves tombes, els etruscos creien fermament en el més enllà, és a dir, en la vida després de la mort.

LA HISTÒRIA ETRUSCA

Hi ha molt poca informació per explicar successos amb nom i cognoms etruscos. Cal destacar, però, que poc després de ser fundada la ciutat de Roma, tres dels seus reis van ser etruscos, de la ciutat de Tarkuna (Tarquinia). En un principi, Roma era un petit assentament fundat per llatins l'any 753, segons la tradició, que inclou el mite de la lloba i Ròmul i Rem. Amb tot, segurament ja hi havia gent vivint a la zona des de feia temps. El període de monarquia romana va constar de set reis, dels quals els darrers tres eren els etruscos: Tarquini Prisc (616-578 a.n.e.), Servi Tul·li (578-534 a.n.e.) i Tarquini el Superb (534-510 a.n.e.) Aquest últim va ser un dèspota, ignorava constantment el senat i el seu comportament generava tota mena de polèmica. Per això es va encendre una revolta que el va desterrar fins al dia de la seva mort. Tan bon punt va ser destronat, dos cònsols elegits de l'alta societat el van substituir, i es va fundar la República Romana.

Curiosament, aquests reis etruscos van dotar Roma de les condicions necessàries per ser una autèntica ciutat, amb un gran desenvolupament urbà i militar. La influència etrusca en la cultura romana ve precisament d'aquests anys. De la mateixa manera, l'origen de les principals institucions religioses i polítiques són d'aquesta època.

Alguns esdeveniments importants de la història etrusca van ser la victòria la batalla d'Alàlia (540 a.n.e.), on etruscos i cartaginesos van derrotar una flota naval grega. En aquest punt els dominis etruscos arribaven al seu màxim d'extensió. Tot seguit començaria la davallada i la pèrdua de territoris.

Màxima extensió del domini etrusc cap al 500 a.n.e.



Amb la desaparició de la dinastia etrusca romana, Roma es convertia en una enemiga de primer ordre. Els etruscos patien per les escomeses celtes, al nord, i per l'expansió de la Roma republicana, al sud. 

L'any 474 a.n.e., els etruscos van perdre davant una flota combinada de vaixells de Siracusa i Cumes, en la batalla de Cumes, al golf de Nàpols. L'any 415 a.n.e., a més, es van unir als atenencs per assetjar la ciutat de Siracusa en el marc de la Guerra del Peloponès, campanya que va acabar en un total desastre. Per acabar-ho d'adobar, Dionís I de Siracusa va destruir molts ports etruscos l'any 384 a.n.e. En la mateixa època, els gals van entrar en Etrúria i van devastar tot allò que es trobaven. Aquests fets van provocar la pèrdua d'influència política a Itàlia i la pèrdua del control marítim a la Mediterrània, cosa que afavoria l'auge dels romans. En les següents dècades, Roma atacaria una a una les ciutats etrusques i la sotmetria a base de tributs. Al segle I a.n.e., els etruscos aconseguien la ciutadania romana i formarien oficialment part de Roma.

L'HERÈNCIA ETRUSCA

Molts dels elements que avui dia es consideren típics dels romans són, en realitat, d'origen etrusc, com l'ordenament urbanístic. En arquitectura, l'ús de l'arc i les seves derivacions (volta, cúpula i pòrtic) va ser introduït a Roma pels etruscos, que ho havien copiat d'Orient. També els temples sobre impressionants plataformes escalonades eren una adaptació del model etrusc.

Les insígnies romanes del poder real, com la corona de fulles de roure d'or, la capa de porpra brodada o el ceptre d'ivori coronat per una àguila, havien estat símbols del poder dels aristòcrates etruscos. Fins i tot les lluites de gladiadors eren una evolució dels sacrificis rituals que feien els etruscos amb els presoners de guerra.

Les pràctiques d'endevinació romanes eren d'origen etrusc, així com els rituals per establir noves ciutats i dividir territoris. I la toga romana que simbolitzava l'estatus personal també va ser copiada de la toga etrusca i reinventada fins a convertir-se en una peça cultural de primer ordre en el món romà.

Durant el Renaixement, a les classes altes de la Toscana va haver-hi un gran interès pels etruscos, fins que aquest poble va caure en l'oblit fins al segle XIX, quan es van trobar les primeres proves d'aquesta cultura. 


Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

Els fenicis

Els grecs

Els gats a l'edat mitjana

La religió a l'edat mitjana

Els assiris