Els germànics
La història dels pobles germànics és una de les més fascinants d'Europa, protagonistes d'una transició èpica des de les boires del nord fins a convertir-se en els arquitectes de l'edat mitjana.
 |
Els germànics no tenien consciència de formar un sol poble, per tant, no es donaven un nom col·lectiu a si mateixos. Senzillament s'identificaven pel nom tribal. Tenien llengües germanes i tradicions compartides que acabarien transformant el continent europeu per sempre.
La paraula germànic ve del llatí germanus (singular). Aquest terme el faria famós Juli Cèsar a mitjans del segle I a.n.e. en la seva obra De Bello Gallico (La guerra de les Gàl·lies), on necessitava distingir els celtes (que estava conquerint) d'altres tribus que vivien a l'est del Rin. Així que va agafar la paraula germani per referir-s'hi. Sembla que aquest germani derivava d'una altra paraula que feien servir els gals per anomenar precisament aquests pobles, i que possiblement significava 'veïns' o 'els de l'altra banda' . L'any 98 l'historiador Tàcit consolidaria aquest ús en la seva obra De Origine et situ Germanorum (Sobre l'origen i la situació dels germànics). Curiosament, l'adaptació feta per Juli Cèsar acabaria sonant igual que el germanus llatí en l'expressió frater germanus, que servia per especificar que dos germans eren del mateix pare i mare.
Durant el primer mil·lenni a.n.e., els pobles germànics se situaven a les costes d'Escandinàvia, vora la mar Bàltica i a les planes del nord de l'actual Alemanya. En aquest entorn de boscos densos i costes fredes, forjarien una cultura basada en l'agricultura de subsistència i la ramaderia.
Els primers en fer referència escrita a aquests pobles van ser els grecs. Píteas de Massàlia, per exemple, era un explorador que cap al 330 a.n.e. va navegar des del sud de la Gàl·lia fins a les illes britàniques per la banda de l'Atlàntic, mentre descrivia les regions que visitava. Tot i que la seva obra original s'ha perdut, altres autors el citen parlant de les costes de la mar del Nord i de la Bàltica, i de la recollida d'ambre, una resina fòssil molt valorada pels germànics per a usos decoratius, rituals i funeraris. Píteas també va descriure una terra anomenada Tule, que molts historiadors identifiquen amb Noruega o Islàndia, sent la primera referència escrita al món escandinau.
L'historiador grec Posidoni d'Apamea (135 - 51 a.n.e.), va viatjar per la Gàl·lia i va observar de prop les diferències entre els celtes i els pobles de més al nord-est. Tot i que no ha sobreviscut cap obra seva, autors posteriors el citen parlant dels costums alimentaris i el físic dels germànics, notant clarament diferències amb els seus veïns gals.
A partir del segle II a.n.e., els germànics van començar a moure's en diferents direccions, mentre que alguns senzillament es van quedar al mateix lloc. Davant la pressió demogràfica i picabaralles entre ells, buscaven noves terres on assentar-se. Algunes tribus toparien amb els celtes i romans. D'altres, en canvi, migrarien a l'actual Gran Bretanya. Mentre que uns altres es quedarien a Escandinàvia donant lloc als noruecs, suecs i danesos medievals.
Els estudiosos, adoptant criteris lingüístics, han dividit les poblacions germàniques en tres grans grups: els germànics del nord, avantpassats dels suecs, danesos, noruecs i islandesos; els germànics orientals, que van migrar des d'Escandinàvia a l'est del riu Elba, com els gots, vàndals, burgundis; i els germànics occidentals, com els angles, saxons, juts, frisis, francs, queruscos, ubis, bàtaves, sueus, etc, que vivien entre els rius Rin i Wesser, i a les costes de la Mar del Nord. La veritat és que hi havia moltíssimes tribus, però amb el pas dels segles, moltes van desaparèixer com a tribus independents, absorbides per noves confederacions o transformades dins el món romà i postromà. Les que van sobreviure acabarien formant regnes i altres entitats estables durant la primera meitat de l'edat mitjana.
LLENGUA I ESCRIPTURA
Els idiomes dels pobles germànics formaven part de les llengües indoeuropees, derivades d’una protollengua comuna que anomenem protogermànic. En època antiga, és probable que els diferents dialectes germànics es poguessin entendre entre si, almenys fins a cert punt, com passa avui entre l'italià i el català, per exemple. Inicialment, aquests pobles no disposaven d’escriptura en els seus idiomes. La seva cultura es transmetia oralment. Genealogies, lleis, mites i relats, tot es conservava a través de la memòria.
Gràcies al contacte amb els pobles mediterranis, que sí que tenien alfabets consolidats, els germànics van crear l'escriptura rúnica basada en signes que usaven per a inscripcions breus. Aquestes runes només eren conegudes per una minoria de la població, com l'elit guerrera, els artesans especialitzats i les persones encarregades dels rituals religiosos. Aquesta escriptura no s'usava per a l'administració ni per fer literatura, sinó simplement per fer textos breus en objectes petits, com l'empunyadura d'una espasa, un fermall, una banya per beure o una pinta. Sovint només hi apareixia el nom de l'amo o del creador de l'objecte. L'escriptura rúnica també es podia usar per commemorar la mort d'un guerrer, per predir el futur per mitjà d'un ritus o per demanar protecció. Per tant, gairebé tot el que coneixem avui dels germànics és gràcies als escriptors clàssics grecs i romans. Amb el temps, però, aquests pobles adoptarien la llengua i l'alfabet llatí.
RELIGIÓ
En l’àmbit religiós, els germànics eren en un principi pagans i tenien una mitologia pròpia, similar a la més tardana mitologia escandinava documentada en època medieval. Adoraven divinitats com Wodan (futur Odin escandinau) i Donar (futur Thor escandinau). A vegades, depenent de la tribu, un mateix déu podia tenir un nom diferent. També acostumaven a practicar ritus relacionats amb la guerra i la natura.
A partir del segle IV, alguns pobles germànics es van començar a convertir al cristianisme, en especial a la variant arriana. L'arrianisme defensava que Jesucrist era fill de Déu, però no Déu. Així que rebutjava la doctrina de la Trinitat. El missioner arrià Úlfilas, originari de la Capadòcia i descendent de germànics, va viatjar a l'actual Ucraïna, on estaven assentats els visigots i els ostrogots després d'una migració des de les regions bàltiques. Allà aconseguiria la conversió d'aquests pobles. L'arrianisme permetia als germànics mostrar-se més civilitzats davant de Roma sense fusionar-se amb la població catòlica, que sovint vivia com a súbdits dins les seves terres. Així els germànics es mantenien com a casta diferenciada i dominant, però entrant de ple en el món cristià, on es trobaven les grans civilitzacions mediterrànies.
Els primers germànics en convertir-se al catolicisme van ser els francs de la mà del rei Clodoveu I, l'any 496, amb l'Imperi Romà d'Occident ja desintegrat. Aquesta decisió va donar als francs una base política més sòlida per expandir el seu regne a costa de dominar la població gal·loromana, que tendia al catolicisme. A més, serviria per guanyar-se el favor de l'Església romana. Durant el segle següent, la majoria de pobles arrians es passarien al catolicisme senzillament perquè era més pràctic, més còmode i permetia un futur més ambiciós. Els darrers germànics convertits al cristianisme catòlic serien els anglosaxons i escandinaus, ja ben entrada l'edat mitjana.
Aquest procés de cristianització va suposar una gran fusió cultural entre elements germànics i romans. Per tal de facilitar la conversió, l'Església va permetre adaptar moltes creences paganes al model cristià. Per exemple, es van construir esglésies on abans hi havia llocs sagrats pagans. I algunes festivitats relacionades amb el solstici d'hivern es van adaptar a la celebració del naixement de Jesucrist. I els antics déus i herois van ser substituïts per sants màrtirs o guerrers, adaptant el llenguatge cristià als valors de l'honor i la valentia germànics.
SOCIETAT I ORGANITZACIÓ POLÍTICA
Els pobles germànics eren originalment pastors i agricultors sovint seminòmades, que vivien en assentaments petits (llogarets) molt dispersos. Estaven molt lluny de constituir estructures estatals complexes, ja que no hi havia un govern central fort ni una administració burocràtica, sinó que cada tribu s’autogovernava de manera relativament senzilla. La direcció política de la tribu requeia en un cabdill o rei electe, amb funcions sobretot militars. Aquest líder era escollit en una assemblea de guerrers que les fonts nòrdiques anomenen thing, i no necessàriament era un càrrec per a tota la vida, sinó mentre durava la necessitat (per exemple, durant una guerra). Si el càrrec es mantenia en temps de pau, la seva autoritat es limitava molt.
En la societat germànica hi havia una aristocràcia de nobles (grans propietaris o guerrers distingits), un grup de persones lliures comunes (pagesos propietaris i guerrers ordinaris) i també servents i esclaus. Les diferències de riquesa, derivades del botí de guerra, del comerç de productes de luxe i, més endavant, de l’ús de la moneda romana, aniria incrementant les desigualtats econòmiques i afavorint l’aparició d’una noblesa poderosa més destacada.
La vida quotidiana en aquestes societats girava al voltant de les activitats agràries i militars. Els homes lliures es consideraven guerrers i portaven armes, estant obligats a defensar la comunitat en cas de guerra. L’agricultura i la ramaderia eren les bases econòmiques, complementades per la caça i l’explotació forestal. No existien ciutats significatives en les terres dels germànics, i els centres de poder eren mòbils, sovint campaments militars o palaus rurals dels reis tribals. Tampoc no tenien lleis escrites pròpies, ja que la justícia es basava en costums orals i el dret consuetudinari, força similars entre tribus. Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, els nous regnes germànics codificarien per escrit alguns d’aquests usos i costums usant la llengua llatina, per tal d’administrar justícia de forma més uniforme.
 |
| Família germànica (IA) |
LES RELACIONS AMB ROMA
Des de molt aviat, els germànics van entrar en contacte amb el món romà, especialment de manera conflictiva. Els límits septentrionals de l'Imperi Romà separaven el territori imperial de les terres germàniques, però aquesta frontera (limes) no era una barrera infranquejable. Es creu que el primer en atacar els germànics va ser Juli Cèsar, com a conseqüència de la conquesta de les Gàl·lies (59-51 a.n.e.). El coneixement que es tenia aleshores d'aquests pobles encara era escàs i envoltat de misteri. Per als romans els germànics eren bàrbars, és a dir, estrangers amb una cultura diferent. Tot i que es valorava les seves virtuts com a guerrers, també se'ls veia com a pobles retardats, lluny del progrés de la cultura romana.
En un principi, els romans havien portat la frontera fins al riu Elba, sotmetent alguns d'aquests pobles, però una revolta general dels germànics occidentals liderada per un tal Armini la canviaria. L'any 9 a.n.e., en època d'Octavi August, el primer prínceps i emperador romà, tres legions romanes comandades per Publi Quintili Var van ser derrotades i exterminades en la batalla del bosc de Teutoburg. Aquesta derrota, una de les pitjors de la història romana, faria que Roma renunciés a la incorporació dels territoris situats més enllà del Rin i del Danubi, que es convertirien en fronteres naturals de l'imperi. D'aquí la gran importància d'una batalla que sovint ens oblidem d'explicar. Suetoni, en la seva obra De vita Divi Augusti (Sobre la vida del diví August), deixaria escrit: "La desfeta de Var va ser gairebé funesta, ja que van ser aniquilades tres legions senceres amb els seus comandants, els oficials i les tropes auxiliars. Quan la notícia va arribar a Roma, [August] va nomenar guàrdies per la ciutat. Per por que no esclatés cap tumult va prorrogar el mandat als governadors de les províncies, per tal que persones experimentades i conegudes mantinguessin a ratlla els aliats. També va prometre uns grans jocs a Júpiter Òptim Màxim, si la situació de l'Estat millorava, tal com s'havia fet durant la Guerra Címbrica i durant la Guerra Social. Diuen que es va consternar fins a tal punt que durant mesos es va deixar créixer la barba i els cabells i, en alguna ocasió, va donar cops de cap contra la porta, tot cridant de viva veu: 'Quintili Var, torna'm les meves legions!'. Cada any, l'aniversari d'aquesta desfeta era un dia de dol i de tristesa."
A la regió fronterera nord de l'imperi, els romans van crear les províncies de Germania Inferior i Germania Superior, mentre que més enllà del Rin i el Danubi hi havia la Germania libera 'Germània lliure', de pobles germànics no sotmesos. A les ribes dels rius es van establir diferents campaments de legionaris per protegir la frontera. Aquests, amb el temps, donarien lloc a ciutats com Magúncia, Colònia, Bonn, Estrasburg, Augsburg i Viena. Tot i que Roma renunciava a la conquesta de la Germània lliure, els contactes entre les dues ribes del Rin i del Danubi eren habituals, i les relacions entre Roma i les tribus bàrbares eren molt intenses.
Malgrat el que es diu a vegades, la investigació moderna i l’arqueologia revelen que els intercanvis entre romans i germànics eren constants. La frontera permetia el pas de mercaderies, persones, idees i costums en totes dues direccions. De fet, s’han trobat tombes de guerrers bàrbars amb objectes de plata, vidre i armes d’origen romà, indicant que comerciaven i adoptaven béns de luxe de dins de l'imperi. Per tant, la frontera era permeable, i només en cas d'amenaça militar els campaments de legionaris s'activaven per defensar-la amb les armes.
El contacte entre romans i bàrbars seria tal, que amb el temps molts germànics acabarien ingressant a les legions i, en alguns casos, aconseguint honors i riqueses que no haurien pogut obtenir d'una altra manera. Ja durant el segle III de la nostra era es podien trobar generals, alts comandaments i tropes auxiliars d’origen germànic a l'exèrcit. Això, evidentment, a vegades originava debats i tensions dins les elits romanes. I més en un segle molt complicat per a Roma. El segle III viuria una successió descontrolada d'emperadors i amb nombroses guerres civils. A més, grups germànics d'alamans, francs i gots feien sovint incursions per aconseguir botí, presoners i prestigi militar.
 |
| Guerrers germànics (IA) |
Durant el segle IV, es va consolidar l'existència de pobles federats, és a dir, pobles bàrbars que donaven servei militar a l'imperi a canvi de terres i estabilitat. L'estratègia era clara: si no podies aturar aquests pobles, calia convertir-los en aliats. Així l'imperi es mantenia viu, tot i que no sense riscos. Malgrat els esforços per integrar alguns pobles germànics al món romà, les relacions no eren fàcils, i la pressió bàrbara a les fronteres creixia, sobretot cap a finals del segle IV. El factor que desencadenaria el caos total seria l'entrada en escena dels huns.
Els huns havien migrat a Europa des de les estepes d'Àsia Central, possiblement després de ser derrotats i desplaçats progressivament per la dinastia Han xinesa. Durant el seu llarg viatge fins a Europa, van desplaçar tribus germàniques i eslaves generant un caos migratori que afectaria notablement les fronteres romanes. Davant l'amenaça huna a Europa de l'Est, algunes tribus germàniques van entrar en massa dins l'imperi. En el cas dels visigots, primer van derrotar els romans a la batalla d'Adrianòpolis (378) per a finalment arribar a un acord de pau amb ells en què es permetia que es quedessin dins les fronteres a canvi dels seus serveis militars. Això els convertia en un poble federat. Poc després, l'any 395, l'imperi queda definitivament dividit en dos: l'Imperi Romà d'Occident i l'Imperi Romà d'Orient, cadascun amb el seu propi emperador. Aquesta divisió havia d'ajudar a gestionar millor l'administració i la resposta a amenaces externes.
Els visigots, veient-se maltractats pels romans, van saquejar Roma el 410 comandats pel rei Alaric, per després rebre el permís per instal·lar-se al sud de la Gàl·lia, on crearien un regne autònom amb capital a Tolosa. Amb el temps governarien bona part d'Hispània. Els vàndals van travessar Gàl·lia i Hispània fins a passar al nord d'Àfrica, els sueus es van establir a la Gal·lècia, els burgundis als Alps i els francs al nord-est de la Gàl·lia. A Britània (actual Gran Bretanya), on les legions romanes havien estat retirades per manca de recursos, hi arribarien els angles, saxons i juts procedents del continent. Curiosament, durant el segles IV i V, era habitual al continent que germànics federats lluitessin contra germànics no federats (a vegades rebels del mateix poble) o contra tribus bàrbares no germàniques que amenaçaven les fronteres. També és interessant entendre que els pobles federats acabarien romanitzant-se en certa mesura. Fins i tot les elits parlaven llatí i adquirien alguns costums romans.
Mentrestant, els huns es van fer forts sota el comandament del rei Àtila (435-453). Primer, atacarien l'Imperi Romà d'Orient arrasant la Tràcia i Il·líria, i amenaçant la mateixa Constantinoble. Tot seguit anirien a la Gàl·lia, on perdrien la batalla dels Camps Catalàunics (451) davant del general Aeci i les seves tropes. Amb tot, Àtila no es va rendir i va envair Itàlia el 452, saquejant diverses ciutats del nord. Finalment, però, se'n va retirar. Es creu que el papa Lleó I el va convèncer de no atacar Roma. Un any després Àtila moriria de manera sobtada la nit del seu casament amb una jove anomenada Ildico. Les fonts parlen d'una hemorràgia interna per raons desconegudes. Sense ell, els huns es van desintegrar com a poble i desaparèixer de l'escena política al cap de pocs anys.
Els huns ja no eren un problema per als romans d'occident, però l'imperi estava totalment desfet per dins tot i existir encara de manera oficial. El cop de gràcia el donaria Odoacre, un líder germànic (segurament hèrul), que el 476 va destronar el jove emperador Ròmul August proclamant-se rei d'Itàlia. El 493 el rei ostrogot Teodoric derrotaria Odoacre i governaria Itàlia i altres regions pròximes. En la resta del continent, davant la fi de l'Estat romà, quedarien definitivament consolidats els regnes germànics existents i d'altres nou es crearien. Començava així un procés que culminaria amb els regnes europeus medievals.
DESPRÉS DE LA FI DE L'IMPERI ROMÀ D'OCCIDENT
La desintegració de l'Imperi Romà d'Occident no va ser realment traumàtica. Molts elements polítics, socials i culturals romans van perviure dins els nous regnes germànics, que necessitaven de l'estabilitat de l'ordre romà per garantir el futur dels seus governs. Sovint es barrejaven lleis i maneres de fer pròpies amb les romanes, o aquestes últimes s'adaptaven a la mentalitat germànica. El llatí es feia servir com a llengua de l'administració i cultura, la base del dret romà es mantenia vigent i, com que de forma progressiva els germànics adoptaven el cristianisme, la col·laboració amb l'Església de Roma seria cada cop més estreta.
Així que ens trobem durant una primera meitat de l'edat mitjana amb un poti-poti de regnes europeus governats per elits germàniques amb una població principalment nativa romanitzada, que vivia l'auge de les llengües vulgars derivades del llatí, alhora que les societats es tornaven més rurals i la força de la ciutat romana desapareixia per complet. També a Europa de l'Est sorgirien estats bàrbars de caire eslau i túrquic, i es desenvoluparien els pobles bàltics i escandinaus. D'aquests últims en sorgirien els vikings. Mentrestant, a Britània tindrien molta força els regnes anglosaxons, que sotmetrien als britans natius.
L'Europa medieval es forma gràcies a aquesta barreja entre el món romà i el germànic, tot amarat de cristianisme. Després d'un període, que podem anomenar de transició (alta edat mitjana, 476-1000), vindria l'esclat del feudalisme, la cavalleria medieval, les croades, el ressorgiment de les ciutats i el comerç, i l'edat mitjana tal i com la tenim més imaginada (baixa edat mitjana, segles XI al XV). Per això, cal recordar que no només som hereus dels romans, sinó que, en gran mesura, també devem molt als pobles germànics.
