Guifré el Pelós i Borrell II, l'origen de la sobirania catalana

Cap a finals del segle IX, a Gòtia hi va haver canvis significatius. El poder dels bel·lònides (descendents de Bel·ló de Carcassona) s'estenia per gairebé tota la regió i el comtat de Barcelona veuria emergir una nissaga que seria dominant durant segles.


GUIFRÉ EL PELÓS

Més o menys entre el 790 i el 810, un noble d'ascendència visigòtica, anomenat Bel·ló, va governar Carcassona en condició de comte dependent de la monarquia carolíngia. Sunifred, el seu fill o gendre, segons les versions que n'hi ha, va ser lleial a la corona i, com a comte d'Urgell i Cerdanya, va aturar una expedició musulmana que amenaçava el nord cristià. Poc després, davant la revolta del poderós comte Bernat de Septimània, també es va mantenir lleial al rei carolingi. Gràcies a aquestes accions, Sunifred va rebre també els comtats de Barcelona, Osona i Girona, a més d'altres comtats occitans. El 848 va morir defensat l'autoritat de Carles II (Carles el Calb, fill de Lluís el Pietós i rei de França Occidental) en una nova revolta de Guillem, fill de Bernat de Septimània. Temps després, entre l'any 870 i el 878, el seu fill, Guifré, va rebre els comtats de Cerdanya, Urgell, Barcelona, Girona, Osona, Besalú i Conflent, i va ser titulat marquès de Gòtia. Els antecedents familiars avalaven la seva figura. 

Aleshores, els dominis de Guifré dibuixaven un cercle al voltant d'una vasta regió central que, per causa de diverses revoltes locals (826-827) i un atac andalusí (841), estava poc poblada i sense una autoritat reconeguda (Berguedà, vall de Lord, Ripollès, Lluçanès, plana de Vic, Moianès, Guilleries i Bages). Davant la necessitat de consolidar-se políticament i iniciar una fase d'expansió cap al sud, Guifré va decidir repoblar aquestes terres. Hi va construir esglésies i castells, va restaurar la seu episcopal de Vic i va fundar el monestir de Santa Maria de Ripoll, que es convertiria en el panteó familiar, i el de Sant Joan de les Abadesses, on la seva filla Emma en va ser la primera abadessa.

En aquesta època, la monarquia carolíngia trontollava de valent, amb diversos reis de curta durada, les revoltes d'alguns comtes poderosos i l'atac persistent dels normands, d'ascendència vikinga. Tot aquest sidral va empènyer Guifré a buscar noves formes de lligar la sobirania familiar. 

Primer, es va casar el 877 amb Guinidilda d'Empúries, filla dels comtes Balduí Braç de Ferro i Judit de Flandes (neta de l’emperador Carlemany i cosina segona del rei Carles el Calb). Aquest matrimoni amb una descendent de la família imperial revalorava la seva posició. Segon, va instaurar la successió hereditària, un fet sense precedents, ja que fins llavors els comtes rebien el càrrec del rei carolingi en funció de la seva lleialtat i podien ser cessats en qualsevol moment. 

Els andalusins veien inquiets els moviments de Guifré i l'avanç de les seves fronteres cap al sud, així que el valí de Lleida, Ismaïl ibn Mussa, va fortificar la ciutat. Pertanyia a la poderosa família Banu Qassi, d'origen visigòtic i arabitzada, que durant el segle IX i principis del X va estendre els seus dominis per la vall de l'Ebre. Pressentint l'amenaça, Guifré va atacar les terres del Segre entre el 883 i el 884. Però, el següent valí de Lleida, Llop ibn Muhàmmad, va passar al contraatacat el 897. L'11 d'agost el comte va morir en una batalla, quan tenia uns 56 anys. Sembla que el lloc seria a prop del castell d'Aura segons les fonts, que es creu que podria haver estat el castell d'Or de Santpedor, tot i que no en queden restes, o algun castell de l'època a la Valldora (Solsonès). Les seves despulles es van col·locar al monestir de Santa Maria de Ripoll. Els seus béns van passar a la dona i als fills, dels quals Guifré II (anomenat també Borrell I) seria el comte més important, perquè es quedaria amb Barcelona, Osona i Girona, tot i que per poc temps, ja que el 911 moriria sense descendència masculina. El seu germà, Sunyer, heretaria els comtats.

Des d'aleshores, els comtes de Barcelona continuaven renovant el jurament de fidelitat al rei franc, però el canvi en la successió marcaria la història de la identitat que s'estava formant. La monarquia carolíngia ja no tenia poder ni influència en el nomenament de comtes de Barcelona i el naixement de la dinastia barcelonina era un fet legal. Els reis carolingis ho van assumir, segurament perquè tenien altres preocupacions més rellevants, com els embolics interns i els atacs d'enemics, però també la trajectòria exemplar de la família de Guifré al llarg del temps va ser un factor a tenir en compte. Seria anomenat Guifré el Pelós (o Pilós) perquè es veu que tenia molt de pèl al cos.

El paper de Guifré el Pelós en la història catalana va ser reconegut durant segles. A la Genealogia regnum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae, encarregada per Joan I d'Aragó i escrita el 1380 per Jaume Domènec, se'l considera el Pater Patriae, el pare de la pàtria.

A mitjans del segle XVI, l'historiador valencià Pere Antoni Beuter va atribuir a Guifré l'origen de les quatre barres. Segons ell, Guifré va anar a lluitar contra els normands per defensar l'Imperi Carolingi i, quan va ser greument ferit, el rei franc va posar els quatre dits en la ferida ensangonada del comte i va passar-los per damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona. Evidentment, és una història falsa.


BORRELL II

Al llarg del segle IX, els comtats fronterers van anar avançant sobre territoris desèrtics o poc poblats, no sense topades i algunes reculades, però amb un resultat finalment positiu. Durant el segle X, l'emirat de Còrdova es va convertir en califat (929). El califa omeia Abderrahman III va acabar amb els conflictes interns i va portar a al-Àndalus a la seva millor època econòmica, política i militar. 

En canvi, el Tractat de Verdun del 843 havia dividit l'Imperi Carolingi entre tres nets de Carlemany, on destacava el Regne de França Occidental (a qui Barcelona devia lleialtat) i el de França Oriental. El tercer era la França Mitjana, situat entre tots dos. La mala maror entre ells i els continus atacs de normands i saxons van ensorrar el poder carolingi. A principis del segle X, el regne oriental passaria a una dinastia saxona (Regne de Germania o Alemanya) i el 987 el regne occidental passaria a la dinastia capeta (Regne de França). Pel que fa al regne mitjà, quedaria absorbit pels seus veïns. 

Amb aquesta situació, s'entén que els comtes de la Marca de Gòtia comencessin a ignorar cada cop més l'autoritat carolíngia i intentessin millorar les relacions amb el Califat de Còrdova. Fins i tot en alguns casos s'estimaven més buscar el reconeixement i aprovació del papa que no pas del rei carolingi. Amb tot, encara estaven lligats a la monarquia franca per un jurament de fidelitat.

Borrell (conegut com a Borrell II) es va incorporar l'any 945 al govern del seu pare, Sunyer, fill de Guifré el Pelós i comte de Barcelona, Girona i Osona. El germà gran de Borrell, Ermengol, que havia sigut breument comte d'Osona, havia mort poc abans. Quan el 947 Sunyer es va retirar com a monjo al monestir de la Grassa, entre Narbona i Carcassona, va cedir tot el poder als seus fills, Borrell i Miró, que era el petit. Al cap de poc, Borrell també va heretar el comtat d'Urgell del seu oncle, Sunifred II. Miró moriria l'any 966, fet que deixaria només Borrell a càrrec de tots els comtats.

A partir del 950 va estrènyer les relacions amb les principals famílies del Llenguadoc i, sobretot, va buscar la comprensió i l'ajuda de la Santa Seu, una autoritat llunyana però influent. Borrell volia crear una província eclesiàstica pròpia separada de Narbona. El 970 va viatjar a Roma amb Ató, el bisbe de Vic, per aconseguir el permís del papa Joan XIII. La idea implicava aplegar les diòcesis catalanes (Barcelona, Girona, Urgell, Girona i Elna, a la Catalunya del Nord). Tot i que la proposta no va sortir bé, perquè el bisbe va ser assassinat per uns opositors, ens deixa entreveure el seu desig de fer desaparèixer espais comuns amb els francs i d'augmentar la seva sobirania. A part de titular-se marquès i duc de Gòtia, també va fer servir el títol de príncep des del 972 com a resposta al fiasco eclesiàstic.

Els comtes de Besalú i Cerdanya eren cosins de Borrell i no feien frontera amb el califat cordovès, per tant, estaven més protegits. Els comtats d'Empúries i Rosselló, també fora de la primera línia de perill, estaven en mans de Gausfred, segurament descendent de Bel·ló de Carcassona i, d'alguna manera, parent de Borrell. Amb tots ells Borrell va buscar, amb més o menys èxit, mantenir una bona relació, igual que amb el califat, ja que vivia una època estable que podia resultar en una amenaça molt seriosa. Però, entre el 982 i el 985 la Marca de Gòtia es veuria sotragada per un líder militar andalusí: Almansor, que deriva d'al-Mansur (el Victoriós)

Hixam II tan sols tenia onze anys quan va ser nomenat califa de Còrdova l'any 976, per això calia buscar un tutor que se n'encarregués. L'elegit va ser Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí (conegut posteriorment com a Almansor), mentre que qui faria de hàjib (primer ministre) seria al-Mushafí. Però dos anys més tard Almansor va aconseguir el suport necessari per matar al-Mushafí i autonomenar-se hàjib. Un autèntic cop d'estat. 

Durant el segle X, musulmans i cristians gaudien d'una relativa pau. Això va facilitar el comerç i diferents tipus de negocis, tot i que era una pau tensa. Almansor, en canvi, va capgirar la situació iniciant una sèrie de campanyes anuals (ràtzies) per saquejar el nord. El 982 va fer una primera expedició de saqueig amb el seu exèrcit a Girona i Barcelona, sense la intenció de prendre-les.

Principals campanyes d'Almansor




L'any 984, en el context d'una gran ràtzia pel nord peninsular, Almansor va tornar a atacar el comtat de Barcelona. Després de saquejar-ne algunes zones, se'n va retirar cap al califat. Un cop comprovat que els francs no ajudaven els barcelonins, va planificar l'atac més fort, que seria l'any següent. 

L'estiu del 985 Almansor va dirigir un poderós exèrcit cap a Barcelona. Quan Borrell se'n va assabentar, va manar als seus més fidels de Girona i Osona que fossin a la ciutat a defensar-la. Mentre Barcelona quedava tancada i barrada, el comte i el seu petit exèrcit de cavallers va anar a enfrontar-se a Almansor a la zona de Terrassa. Va atacar el gruix musulmà i, segons les cròniques, va veure impotent com les espases franques topaven amb les canelleres d'acer dels soldats andalusins, una innovació procedent de l'Índia. La derrota va ser total amb uns 500 cavallers morts o captius. Borrell i el seu fill Ramon en van sortir vius, encara que no sabem en quines condicions. Amb els pocs supervivents va retirar-se en direcció a Caldes de Montbui.

L'1 de juliol Almansor es va presentar a les portes de Barcelona. Sorprenentment, en només sis dies els musulmans hi van poder entrar a sang i foc. Tot i que es creu que podien haver usat algunes màquines de setge, se sospita d'alguna mena de traïció, algú de dins que hi facilités l'entrada. Barcelona era una capital molt ben preparada per defensar-se o, com a mínim, per aguantar durant mesos. Amb tot, no se sap què va passar realment durant aquells dies.

Barcelona va ser saquejada sense compassió. Les fonts parlen d'incendis i un gran nombre de morts i captius. Però sembla que algunes zones fortificades no van ser conquerides i que una part de la població se'n va salvar. Almansor no s'hi va estar gaire, segurament tan sols un dia, perquè sabem que el 23 de juliol travessava triomfal les portes de Còrdova amb el botí i presoners.


Borrell va demanar ajuda al rei franc Lluís V, mentre engegava la reconstrucció de la ciutat i la negociació per al rescat dels presoners, un procés que duraria anys i que mai aconseguiria, ni de bon tros, retornar a casa tots els captius. Però la monarquia carolíngia patia greus disputes internes i no va donar resposta al comte barceloní. En un darrer intent de refer les relacions amb els francs, l'any 987 va demanar ajuda al rei Hug, el primer d'una nova dinastia, la capeta, que substituiria la carolíngia. Però la resposta va ser que renovés primer el jurament de lleialtat. Borrell va dir prou i va ignorar per complet aquesta demanda, exemple que van seguir la resta de comtes. El 988 es titularia duc ibèric i marquès per la gràcia de Déu. Aquest afegit buscava enfortir la seva posició com a governant. Des de llavors, els comtes catalans serien independents i sobirans, una independència que es confirmaria legalment al Tractat de Corbeil de 1258.

Finalment, Borrell II moriria l'any 992 amb gairebé 60 anys i el seu fill Ramon Borrell el succeiria. El camí quedava pla per a la gran època del comtat de Barcelona i la seva expansió cap a al-Àndalus i cap a Occitània.


FONTS

Veus una errada? Fes-m'ho saber!

EL GAT SABERUT

Les entrades més populars de la darrera setmana

El naixement dels comtats catalans

Els egipcis

Les croades

Introducció a l'edat mitjana

Els cavallers medievals